Amb el mar de pantalla

martes, 8 de junio de 2021

Una relectura que fa pensar


Res no s'oposa a la nit, Delphine de Vigan

Fa gairebé 9 anys, el novembre del 2012, em van regalar aquest llibre mentre estava convalescent d'una petita operació i en un moment d'un cert, certíssim, trasbals emocional.. El vaig llegir, anotar i subratllar com solc fer amb totes les lectures que considero susceptibles de compartir en un Club de Lectura o que m'interessen especialment per raons del que treballo o preparo. 
Però no em va agradar especialment. Recordo que vaig pensar que estava ben escrita, però la vaig trobar "massa francesa" , sense saber gaire que volia dir amb aquesta qualificació que li atribuïa, més enllà que era sofisticada i descrivia ambients que em resultaven massa aliens. I la vaig oblidar.
Enguany, gràcies al fervor que una altra novel·la, Las gratitudes, de la mateixa autora - i en general tota la seva obra  - ha despertat en la meva filla i col·lega literària, vaig decidir rellegir Res no s'oposa a la nit, amb la idea de poder-li concretar què no m'havia acabat de fer el pes.
I aquí va venir la sorpresa, o sorpreses. No només m'ha agradat força sinó que hi he trobar anotacions interessants fetes per mi, ara fa gairebé 9 anys, quan jo estava en una lluita a ultrança amb les meves Estimades Zambrano, en el sentit dels dubtes i els treballs que comporta novel·lar una figura real que voldries plasmar en la seva essència més pura. Salvant totes les distàncies i diferències abismals, si es tracta de la teva mare, com és el cas d'aquesta escriptora francesa, o d'una figura admirada però llunyana, com en el cas d'una servidora i Maria Zambrano.
Aquest cop, la novel·la l'he devorada, amb un nus continu a l'estómac perquè el dolor i patiments d'una malaltia mental, encara que estigui envoltada de tot el glamour d'una família de guapos i brillants parisencs, es transmet línia a línia. I amb interès i redescobriments continus. Tanmateix, el que més m'ha emocionat ha estat la tossuderia de la protagonista, d'una dona marcada des de la infantesa per la malaltia i les circumstàncies familiars, que, patint com pateix, lluita, es debat i s'aferra a la vida, en gran part per no abandonar les seves filles.
Ara, un cop més, m'adono de la importància, i de com condiciona, l'estat d'ànim en la valoració de la lectura que tens entre mans. Per això, segurament sóc tan fan de les re-lectures.
Seguiré llegint la Vigant perquè crec que en un registre menys tràgic pot resultar igualment interessant, i, també, perquè en certa manera sento que li dec una reparació per haver-la ignorat i oblidat al llarg de tots aquests anys.
De moment, ja tinc Les gratituds, a la taula dels llibres pendents.






 


No hay comentarios:

Publicar un comentario