Amb el mar de pantalla

viernes, 30 de julio de 2021

La Jane Austen d'Espido Freire


 
Tras los pasos de Jane Austen, Espido Freire

Acabo aquesta visió molt documentada i, malgrat tot força personal, de l'escriptora més admirada i reverenciada per la seva col·lega basca, que l'ha llegit i rellegit, estudiat, traduït i seguit sobre el terreny de la historiografia i de la geografia que li van ser pròpies. 
I com sempre que em sumergeixo en l'univers Austen, em quedo amb l'ànim una mica trist i moltes ganes de saber-ne més. La seva figura i personalitat mai no acaben d'aparèixer ben dibuixades, aprehensibles, i em segueix semblant més present l'autora a través de les seves criatures que amb les dades que , fins i tot una escriptora tan escrupulosa, enamorada, dedicada i sàvia com la Freire, ha pogut recopilar i ens mostra en aquesta obra.
I això que seguir els passos de Jane Austen a través de la mà d'Espido Freire és el viatge més complet que he pogut fer fins al moment, atesa la meva incapacitat - mai prou lamentada - de llegir en anglès.
L'autora estructura el llibre en tretze parts, que inclouen una Introducció i  un breu Epíleg, a través de les quals resegueix la vida de l'autora i de tota la família Austen i Leigh - centrals en la vida de Jane -, a través dels diversos escenaris (Steventon, Oxford, Kent, Bath, Londres, Southampton, Chawton i Winchester) en què va transcórrer la seva malauradament curta vida.
És un recorregut exhaustiu, ple de referències contextuals i , per damunt de tot, basat en les cartes, inmombrables tot i la retallada censora de la germana Cassandra que en va ser la dipositària, que permet fer-se càrrec de la vida  i del tarannà d'aquesta autora incombustible al pas dels anys i del segles.
Com ja he dit, però, Jane Austen segueix tenint un costat velat, misteriós, no només atribuïble a la llunyania temporal, sinó també al seu pudor en revelar els seus sentiments més íntims. Es manifesta prolíficament, sens dubte, però tot queda embolicat amb la seva fina ironia i en la contenció que la seva educació i època li dicten. És un luxe i alhora un llàstima.
Em vull quedar amb la convicció, o és desig?, que malgrat tot, sàvia i vital com era, va tenir una vida prou feliç. Una vida basada en una quotidianitat acceptada i gaudida a través de les petites coses, i, sobretot, en la seva passió per l'escriptura, que va defensar a través de tots els prejudicis i entrebancs.
I , sobretot, em quedo amb la imatge del salonet de Chawton , amb la dona discreta que seu davant la petita taula, i escriu, aixecant de tant en tant la vista del paper per descansar-la damunt del jardí i la seva campinya tan estimada, fins que el grinyol de la porta que ella no permet greixar, l'adverteix d'una visita. I el seu gest , ràpid i ja habitual d'amagar les proves del delicte de l'escriptura, i treure la labor de torn.

 










jueves, 22 de julio de 2021

Diferent, interessant, amb ressonàncies diverses


 





Un cambio de verdad (Una vuelta al origen en tierra de pastores), Gabi Martínez

Un llibre, que no una novel·la, en l'esperit del nature wtitting, que  la solvència de l'autor ha sabut convertir en el relat d'un original i rigorós autoprenentatge. Un llibre que aporta molta informació d'una natura particular i de la cultura dels que hi transiten -  personatges, paisatges, costums, oficis i vida natural, per a mi curiosos i inèdits  tot i pertànyer al meu país -  i que té moments molt aconseguits, combinats amb d'altres que m'han resultat menys interessants.

Desconeixia el periodista, escriptor i guionista Gabi Martínez, celebrat, sobretot, pels seus llibres de viatge, i reiteradament premiat, de qui en faré uns breus apunts.

Neix a Barcelona l'any 1971, fill de mare extremenya. Des de ben jove es defineix com a incansable viatger i marxa cap al Marroc amb la intenció d'escriure la història d'un viatge. L'any 1999 debuta com a escriptor amb Solo marroquí, que  inaugura la seva trajectòria en un genere que, en certa manera, renova. L'any següent, el 2000, publica Anticreta i Diablo de Timanfaya, en el segon dels quals adverteix del risc de possibles erupcions que podrien posar en perill les edificacions costaneres d'algunes de les illes canàries.

Posteriorment van apareixent nous títols: Hora de Times Square (2002), Ático (2004), Una España inesperada (2005), Sudd (2007), considerada per la revista Qué leer i el Periódico de Cataluña una de les millors deu novel·les d'aquell any. Els segueixen: Los mares de Wang (2008), també elegida per la mateixa revista com un dels millors llibres de no ficció de l'any i finalista del  II Premi Internacional de la Literatura de viatges Camino del Cid, Solo para gigantes (2011), escollida com a millor obra de no ficció en llengua espanyola d'aquell any, En la barrera (2012) i Voy (2014).

L'any 2012 rep el premi Continuarà, de TVE de Catalunya per la seva trajectòria literària.

Últimament ha publicat Las defensas (2017), Animales invisibles (2019) i el que m'ocupa, Un cambio de verdad. Una vuelta al origen en tierra de pastores (2020).

Gabi Martínez també ha coaguionat dos documentals Ordinary boys (2008) i Angels&Dusts (2013), i és membre fundador de l'Asociación Caravana Negra per a la difusió de la cultura i la naturalesa i de la Fundación Ecología Urbana y Territorial.

Com havia començat a dir, Un cambio de verdad. Una vuelta al origen en tierra de pastores és, sobretot, un llibre diferent.

És fruit d'una aventura personal radical, d'una immersió en els orígens de la seva mare, que havia estat pastora d'ovelles a la seva terra natal, a la recerca d'una perduda identitat que no sap a quin canvi, potser encara més radical, el durà. 

L'escenari és una regió extremenya anomenada la Siberia per les seves condicions climàtiques no precisament suaus i amables, on l'autor passa uns quants mesos a càrrec d'un ramat d'ovelles, en una cabana sense aigua ni llum. L'estada, que el posa en contacte amb una varietat d'animals que arriba a conèixer en facetes inèdites i que posen a prova les seves condicions físiques, la seva escriptura i el seu model de vida,  i que li obre nous camins, es clou amb la intenció d'aquest "cambio de verdad", que no desvetllaré.

El llibre, ple de records i amb un cert homenatge al naturalista i divulgador Félix Rodríguez de la Fuente, tè ressonàncies a Miguel Delibes i a Jesús Carrasco i la seva magistral Intemperie, encara que en Martínez hi predomina l'enfocament periodístic per sobre de la inspiració més literària d'aquests.




jueves, 15 de julio de 2021

La calidesa de la literatura a l'entorn dels llibres


 









La biblioteca de París, Janet Skeslien Charles

A cavall entre Montana i París, aquesta escriptora, fins al moment inèdita per a mi, escriu una història d'amor als llibres, basada en la seva experiència com a directora de projectes de la Biblioteca Americana de París, que se centra en les històries que va poder recollir dels seus empleats, i que ens traslladen als mesos previs i posteriors a la ocupació nazi de la capital francesa. 


Comencem per fer quatre pinzellades sobre una autora que, segurament, és també desconeguda per a la majoria de lectors de casa nostra.
Aquesta escriptora, professora i bibliotecària  neix a la ciutat de Conrad, a Montana el 8 de maig de 1971.
Quan acaba el estudis es trasllada a Odessa (Ucraïna) per impartir classes d'anglès dins d'un programa de la Fundació  Soros. L'estada, que s'allarga dos anys, és la base de la seva primera novel·la, publicada el 2009, quan Janet Skeslien Charles ja s'ha instal·lat  a París.  Luz de luna en Odessa, que resulta un èxit internacional i que es tradueix a més de deu idiomes, narra les vicisituds d'una traductora estatunidenca afincada a Ucraïna, que es veu oblicada a treballar en una agència matrimonial online.
La seva segona novel·la, aquesta La biblioteca de París que ens ocupa, es publica el 2021, ja està prevista la seva traducció a uns vint idiomes, i , com ja hem dit, es basa en l'experiència de l'autora com a treballadora a la Biblioteca Americana de París, molts anys després dels fets que s'hi relaten.
Actualment, Janet Skeslien Charles  col·labora a les revistes  SliceMontana Noir i divideix el seu temps entre Montana i París.
La novel·la alterna dos plans narratius allunyats en el temps i l'espai i que corresponen  a les vivències de l'autora en els dos escenaris en què es desenvolupa la seva pròpia història. El primer, el de la jove bibliotecària francesa, Odile, que aconsegueix fer realitat el seu somni de treballar a la Biblioteca Americana de la seva ciutat, en els moments més convulsos de la història recent de la capital francesa, ens parla de la seva passió pels llibres, de la seva defensa heròica quan es veuen amenaçats per la crueltat del nazisme i de la seva solidaritat amb els personatges que pul·lulen pel món de la biblioteca, així com de les llums i les ombres de la seva vida familiar, del descobriment de l'amistat i de l'amor, però també de la seva capacitat de traïció i del pes de la culpa. El segon correspon al de la nena/adolescent/jove Lily, que la coneix molts anys després ja convertida en una veïna misteriosa i imprescindible, que li intentarà inculcar la importància de les decisions personals i el seu amor i confiança indestructibles en el poder dels llibres com a fars que il·luminen les més cabdals.
"¡Piensa! He visto cuervos revoloteando sobre tu cabeza." és l'advertència metafòrica que la vella bibliotecària fa a la jove impulsiva, després de viure tota una vida sota el pes d'una culpa que l'ha acompanyat secretament.
La biblioteca de París és un llibre que es llegeix amb facilitat , que resulta interessant i amè, i que compta amb el plus de la calidesa que desprèn el món dels llibres, dels lectors i de les biblioteques per a tots els que els hem fet un lloc important a les nostres vides. 
Amb tot, i sense voler fer cap spoiler, el desenllaç de la història parisenca  m'ha semblat massa apresurat i amb caps solts que li resten versemblança. És una llàstima, però aquest és un mal - les ganes d'acabar quan ja s'ha dit tot el que es volia dir - que sovint trobem en moltes novel·les. Segurament , també, en algunes de les meves.









martes, 6 de julio de 2021

Un senyor llibre d'un senyor escriptor








 Tomás Nevison, de Javier Marías

Aquest ja deu ser el cinquè o sisè llibre que llegeixo de Javier Marías - al prestatge en tinc cinc, però sé que n'he llegit algun més - i, com sempre, ho he fet amb una enorme admiració, que no excusava unes certes ganes d'acabar-lo per poder donar pas a alguna altra lectura pendent.
Com, amb tot, és el primer d'aquest autor que comento en aquest blog, en copio una de les seves biografies que he trobat a Internet.

Javier Marías

(Madrid, 1951) Escritor español. La notable perfección técnica con que elabora sus novelas, que se inscriben en una línea de experimentación narrativa, es el rasgo característico de este autor traducido a muchas lenguas y que goza de unánime estima por parte de la crítica europea. Sus obras reflejan de forma irónica, distanciada e introspectiva la perplejidad que genera el perpetuo contraste entre realidad, apariencia y memoria.


Javier Marías

Hijo del filósofo Julián Marías, se licenció en filosofía y letras; durante dos años llevó a cabo su actividad docente como profesor de literatura española en la Universidad de Oxford y en el Wellesley College (Massachusetts). Ya desde sus primeros títulos se reveló como una de las voces más personales de la narrativa española del momento. El autor, cuya voz es perceptible en todas sus obras, desarrolla personajes complejos y situaciones inciertas, explorando con sutileza nuevas fórmulas literarias. Aunque el marco de sus novelas y cuentos es la vida cotidiana, son frecuentes las referencias culturalistas, en su mayor parte tomadas de las letras inglesas, de las que es gran conocedor (obtuvo el Premio Nacional de Traducción en 1979 por sus versiones de Laurence Sterne, uno de los autores más complejos de esa lengua).

Publicó antes de los veinte años su primera y ya madura novela, Los dominios del lobo (1971), llena de peripecias ambientadas en Estados Unidos, escrita en un estilo ágilmente periodístico que rendía homenaje tanto al admirado cine hollywoodiano de las décadas de 1950 y 1960 como a un olimpo privado de novelistas norteamericanos, entre ellos William FaulknerDashiell HammetHerman Melville y S. S. Van Dine. La novela constituyó uno de los primeros indicios de la revuelta generacional de la década de 1970, que llevaría a un interesante grupo de novelistas y de poetas (conocidos con la denominación de "novísimos") a rechazar la tradición literaria española que se identificaba, sobre todo, con el color local de varias etapas de realismo.

Javier Marías fue uno de los máximos exponentes de esta nueva tendencia estética que situaba su propia filiación cultural fuera del ámbito ibérico, oponiéndose de forma directa al pomposo amor por la patria que predicaba el régimen de Francisco Franco, pero también a la literatura didáctica y militante de sus oponentes. Con Travesía del horizonte (1973) experimentó una escritura elaborada sobre los cánones de la novela eduardiana, exhibiendo la influencia de Joseph Conrad y de Henry James como provocador manifiesto artístico, que reivindicaba para el hecho literario la primacía de una creatividad libre de las obligaciones testimoniales, tanto en la elección de los temas como en los elementos expresivos.

Como muchos otros autores de su generación, parece tener de español sólo la lengua; sus ricas construcciones sintácticas y su léxico exquisito no pueden prescindir, sin embargo, del patrimonio de elegancia formal que hunde sus raíces en el Siglo de Oro. El hecho de que el lenguaje se exprese a veces a través de los escritores más de lo que están dispuestos a admitir se demuestra en la original obra El monarca del tiempo (1978), que Javier Marías definió como "novela" a pesar de estar formada por tres narraciones, un ensayo literario y una pièce teatral, unificados por un sutil y versátil análisis de las implicaciones temporales de la verdad, analizadas con argumentos muy variados, que toman como referencia desde un general napoleónico hasta el Julio César de Shakespeare, pasando por un ángel sobrenatural.

Con la novela El siglo (1983), considerada como uno de los ejemplos de narrativa más interesantes del posfranquismo, Marías diluye el experimentalismo inicial para narrar las vicisitudes que tienen como marco un país al que nunca se nombra, pero que una inconfundible guerra civil permite identificar con España, a pesar de los improbables paisajes de su geografía y de las polivalencias lingüísticas de los nombres de algunos personajes. Con una prosa ora solemne, ora burlesca, que evoca los refinamientos estilísticos del barroco, especialmente el inglés, la novela cuenta el parabólico destino de un ambiguo personaje, nacido no por casualidad en 1900, que se identifica tortuosamente con los esplendores y las miserias de la España del siglo XX. Una historia de impulsos nobles y de elecciones ignominiosas, de pasiones trascendentales y juegos rudos, cruzada por un austero sentimiento de la muerte que la transforma en un renovado desengaño de nuestro tiempo, y que pertenece tanto a la tradición española como a la cultura del mundo occidental.

El tono suavemente irónico y reflexivo, así como el permanente protagonismo del narrador en intrigas un tanto nebulosas, vuelven a aparecer en Todas las almas (premio Ciudad de Barcelona, 1989), evocación desmitificadora de los dos años que pasó en la Universidad de Oxford. No obstante todos estos brillantes antecedentes, Javier Marías no comenzó a ser un escritor verdaderamente popular hasta Corazón tan blanco (1992), libro de estructura circular que versa sobre los peligros de indagar en el propio pasado corriendo el riesgo de descubrir lo que debería permanecer oculto, y con el que obtuvo el Premio de la Crítica.

Su siguiente novela, Mañana en la batalla piensa en mí (1995), cuenta un hecho sobrecogedor que tuvo consecuencias imborrables en la vida del personaje principal, un guionista de televisión y escritor llamado Víctor Francés. Con esta novela se consolidó el prestigio y la difusión de Javier Marías, ya que llovieron sobre él los premios internacionales, entre los que sobresale el Rómulo Gallegos, que se le concedió ese año.

Posteriormente publicó Negra espalda del tiempo (1998) y emprendió una extensa trilogía con Tu rostro mañana 1. Fiebre y lanza (2002), a la que siguió Tu rostro mañana 2. Baile y sueño, en 2004, y que se completó con Tu rostro mañana 3. Veneno y sombra y adiós (2007). También es autor de los libros de relatos Mientras ellas duermen (1990) y Cuando fui mortal (1996), del volumen de ensayos Pasiones pasadas (1991), de la colección de biografías Vidas escritas (1992) y de las recopilaciones de artículos Literatura y fantasma (1993), Vida del fantasma (1995), Seré amado cuando falte (1999), El oficio de oír llover (2005) y Donde todo ha sucedido. Al salir del cine (2005). De 2011 son el libro de literatura infantil Ven a buscarme y la novela Los enamoramientos. En 2006 fue elegido miembro de la Real Academia Española.

He optat per aquesta biografia, a banda de per la seva extensió moderada, perquè, de manera més solvent de com ho faria jo, expressa gran part del que em suscita la lectura d'aquest autor, que després del 2011, ha seguit publicant títols molt importants : 

Así empieza lo malo (Alfaguara, 2014)

Berta Isla (Alfaguara, 2017) Premio de la Crítica de narrativa castellana

Tomás Nevinson (Alfaguara, 2021).

Personalment, feia anys que no el llegia - l'últim llibre seu llegit i comentat en un Club de Lectura, va ser Los enamoramientos, que em va encantar - però un dels meus Sant Jordis me'l va regalar a demanda meva, que havia sentit parlar molt elogiosament de Berta Isla, i em vaig sentir atreta per la portada d'aquest, que sabia que el continuava encara que es podia llegir aïlladament. Així de frívola puc ser!

Tomás Nevison és un senyor llibre, que fa honor al senyor escriptor que és Javier Marías.

Va d'espies, dels Serveis Secrets, de l'ETA i de l'IRA, de la conveniència, o no, de poder eliminar a temps qui se sospita o se sap que causarà enormes mals a la Humanitat, sobre l'evitació del mal major i la culpa de qui s'atreveix a decidir si n'és o no, de major.

La trama, que com diria qui jo em sé, es podria escriure amb cinc-centes pàgines menys, ens trasllada al 1997, i a un Tomás Nevison, el marit de Berta Isla, que es deixa temptar i torna als Serveis Secrets després d'anys d'haver-ne estat apartat i desaparegut. Ara es tracta que s'estableixi en una ciutat del nord-est espanyol - he estat incapaç de decidir si podria ser Oviedo, Lugo... o simplement una de totalmen ficcionada -  i que identifiqui, i potser elimini, una dona que es considera una artífex de greus atemptats massius d'ETA i de l'IRA, deu anys abans.

Però és que el que és important en aquesta novel·la, i en tota la producció de María, no és mai la trama, sinó les contínues, intel·ligents i documentades reflexions que vehicula i de què podríem dir que la història que se'ns explica ve a ser l'excusa. Sobre la condició humana, sobre els mecanismes de la història, sobre l'absurd de la vida social, sobre la responsabilitat col·lectiva, sobre l'oblit, la fidelitat, la culpa... Amén de l'erudició, enciclopedista, que tot ho amara i travessa, i que , aquí, té una inflexió clarament shakesperiana, amb repetides al·lusions i cites de Macbeth.

La trama, excusant els excursos ja comentats, on sovint es fa present la veu de l'autor, es desenvolupa d'una manera lineal i ordenada, encara que en diferents capítols s'alternen dues veus narratives: una en primera persona, que correspon al protagonista, i l'altra, en tercera, d'un narrador extern gens omniscient - tot i que en alguns moments ens faci alguna anticipació -, amb la qual cosa, podem trobar lleus matisos diferenciadors en el relat d'un mateix episodi.

Sobre l'estil i el llenguatge, què se'n pot dir d'un mestre com és Javier Marías? Indiscutible, brillant, equilibrat... modèlic, no és gratuït que ocupi un seient a la Real Academia de la Llengua Española.

De fet, crec que si les 680 pàgines de Tomás Nevison  mantenen l'interès del lector, valent, és sobretot per la qualitat de l'escriptura i la intel·ligència i erudició que amaguen.




domingo, 4 de julio de 2021

Les gràcies que mai ens hauríem de callar














Les gratituds, Delphine de Vigan

Fa uns dies, concretament el 8 de juny, vaig comentar en aquest blog una relectura que havia fet de Res no s'oposa a la nit. Una lectura que m'havia reconciliat amb una autora, ara penso que molt injustificadament bandejada per mi, de la qual ja en vaig fer una breu ressenya.
Per tant, passo directament a fer alguna pinzellada del que m'ha suscitat aquesta nova lectura.
En primer lloc - noblesa obliga - he de corroborar que Delphine de Vigan és una boníssima autora, que mereix ser seguida i paladejada.
Després, i m'ha semblat molt meritori, vull remarcar la duresa de la temàtica - segurament especialment colpidora a la meva edat - tractada amb tanta tendresa i tocs d'humor respectuós i subtil. Parlar d'una afàsia i d'un deteriorament finals, viscuts amb plena consciència i les corresponents dosis de por i de dolor per qui ha tingut profesionalment una relació tan estreta amb les paraules,  és un desafiament monumental, si no es vol caure en un melodroma sentimentaloide o, per l'altre cantó, en una eixuta descripció mèdica que faria insofrible la lectura.
Delphine de Vigan, al meu parer, aconsegueix un relat perfectament equilibrat, auster i alhora efectiu i molt commovedor. La delicadesa del tracte de la dona malalta amb els seus dos àngels de la guarda, la veïna/amiga/filla i el logopeda, són una exhibició de respecte, afecte i sentit de l'humor. El joc de les paraules perdudes i maldestrament substituïdes - aquí, un cop més, hem de lamentar haver de recórrer a traduccions i no poder gaudir del text en l'idioma en què va ser escrit, en què, segurament, les correspondències deuen ser encara més afinades (exemple: "merder", enlloc de "gràcies", té més sentit si es pensa en el que devia ser originalment un "merci", o en un "mercès" català) - és alhora patètic, i de vegades arrenca un somriure, sense que es perdi ni una espurna del drama que evidencia.
He llegit aquest text, amb l'ànim encongit i amb un somriure penjat als llavis, sentint alhora la por i el patiment de la protagonista i, alhora, el seu ànim invencible d'ajudar a viure aquells que estima. He trobat un enorme encert l'aparició, entre exercicis memorístics amb què no creu i la solicitud dels seus dos cuidadors, de les seves preguntes insistents sobre els aspectes que ha intuït que són problemes sense resoldre a les seves vides respectives. I la llibertat d'esperit i dignitat que aconsegueix mantenir fins al final: el ganivet robat que obre finestres, les pastilles segrestades per quan decideixi posar el punt i final.
He valorat, ultra la cruesa de la malaltia i la situació tan dura de qui la pateix, les mostres de solidaritat, de fidelitat, compromís i lleialtat de tots els protagonistes, la seva tendresa i el seu compromís envers els que la vida els ha anat acostant. I em sembla significatiu que, per a contraposar les postures d'incomprensió, poca delicadesa i mercantilisme de la societat davant d'aquest tipus de malaltia, hagi recorregut a una directora de la residència odiosa , que només existeix en els malsons de la malalta.
I, sobretot, em quedo amb alguna cosa que suscric al cent per cent, encara que no sempre hagi sabut dur a la pràctica: la necessitat, bondat i justícia de donar les gràcies, no només amb el pensament ni amb l'actitud, sinó amb les paraules, mentre les tinguem.
Moltes "merders", Delphine de Vigan, per aquesta petita joia que ens has regalat!