Amb el mar de pantalla

martes, 27 de septiembre de 2022

"Bolos" que són regals



Trobada amb Tània Juste, al Club de lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell


Començar el curs 2022-2023 del nostre Club amb la visita d'una autora de qui vam llegir el seu últim llibre, Amor a l'Art, premi Prudenci Bertrana 2021, el passat mes de juny (en vaig fer una breu ressenya en aquest blog el 30/5/2022), és tot un luxe.
Sempre ho és, tenir l'oportunitat de compartir unes hores amb els autors o autores de llibres que s'han llegit i comentat al Club, perquè l'estona compartida permet aprofundir en els textos, conèixer detalls de qui els ha concebut i escrit, aclarir dubtes i curiositats... Però cada trobada té alguna cosa d'especial. 
Enguany, el dissabte 24/9, a partir de les 18h, hem tingut el plaer i hem gaudit d'una intensa xerrada amb aquesta escriptora, que fins que vam fer la lectura del seu últim llibre, no coneixíem, i la sessió no ha pogut ser més interessant.
A destacar l'absoluta amabilitat i disposició de l'autora a parlar d'aspectes intrínsecs a la novel·la que comentàvem, a la resta de la seva obra, als contextos de les seves narracions - Tània Juste és historiadora de formació i els seus relats, a banda d'amens, resulten instructius per la quantitat d'informació que aporten, sàviament imbricada en el fil narratiu - i fins i tot a detalls de la seva interessant família paterna.
En acabar la trobada, he pogut fer-li una breu entrevista per a l'Eix Diari, el nostre diari digital comarcal.
Ben segur que tots els assistents hem passat una tarda molt agradable i profitosa, i no dubto que més d'un ja estem llegint algun altre títol de l'autora que, en certa manera, ja forma part del nostre Club. 
Jo, la primera!







Dickens total

                                                                        

Grandes esperanzas, de Charles Dickens

Grans esperances tenia jo d'aquesta magna obra de Dickens, que no havia llegit però sobre la qual sí havia sentit grans lloances, i que era una assignatura pendent  d'entre les moltes que tinc amb els clàssics.
I no puc dir que m'hagi decebut, en absolut: he pogut assaboria l'escriptura d'un geni, però no m'ha sorprès ni omplert tant com Historia de dues ciutats, que vam llegir i comentar en dos Club de lectura fa uns quants anys.
Com que crec que en aquest blog no hi ha cap comentari sobre l'enorme  escriptor anglès, començaré per fer-ne un esbós d'un breu retrat amb quatre pinzellades.
Charles Dickens neix a Portsmouth, el 1812, i és el segon fill d'un funcionari de la Marina. Els primers anys de la seva infància transcorren feliçment, amb una educació en gran part autodidacta i nodrida d'un mar de lectures sobretot de les grans novel·les d'aventures. 
Fins que als deu anys, el pare és empresonat a causa dels seus nombrosos deutes i, seguint el costum de l'època, ell coneix en la seva pell els rigors de les presons londinenques de l'època victoriana. 
Als dotze anys comença a treballar en un fàbrica de betum, una experiència de treball infantil que serà molt present a la seva obra posterior. 
Després, continua amb l'educació autodidacta. Aprèn taquigrafia, treballa en el bufet d'un advocat i acaba fent de periodista, amb el pseudònim de Boz, i de corresponsal parlamentari de The Morning Chronicle
Aviat comencen a tenir força èxit els seus articles, que s'acaben recollint en Contes de Boz  (1836-1837). Simultàniament apareix la seva primera obra de ficció, Els papers pòstums del Club Pickwick (1837), i el jove autor passa a ser un escriptor reconegut i un fenomen editorial. 
Charles Dickens es converteix, així, en un dels escriptors anglesos més valorats de l'època victoriana, viatja per Europa i no para d'escriure, publicant moltes de les seves novel·les en format de fulletons, que apareixen amb periodicitat en revistes o periòdics. Es diu que quan arriba la seva fama als EEUU, la gent espera als molls els vaixells que porten la premsa anglesa per poder llegir al més aviat possible la continuació de la història que els té enganxats.
Publica així, Oliver Twist (1837), Nicholas Nickleby (1838-1839) i Barnaby Rudge (1841), i algunes cròniques de viatges, com Estampes d'Itàlia (1846). 
Es considera que la seva etapa de maduresa arriba amb altres novel·les com David Copperfield (1849-1850), la primera que escriu amb un narrador intern i en la qual recrea alguns episodis clarament biogràfics, Casa desolada (1852-1853), La petita Dorrit (1855-1857), Història de dues ciutats (1859) i Grans esperances (1860-1861), on torna a emprar la primera persona narrativa, i que escriu en circumstàncies difícils per a ell, després de divorciar-se de la seva esposa, Catherine Thompson Hogarth, amb qui tenia deu fills, per unir-se a una actriu molt més jove, Ellen Ternan, amb qui viurà fins a la mort, encara que continua atenent econòmicament la seva primera família. 
En les últimes etapes de la vida desplega la seva gran afició al teatre i fa múltiples lectures públiques, dóna conferències, és rebut en audiència privada per la reina Victòria, que adora les seves novel·les, i presideix el  Birmingham and Midland Institute.
La mort li arriba  el 9 de juny de 1870, a Gadshill, després d'un atac de feridura. Malgrat que havia manifestat el seu desig que l'enterressin a la catedral de Rochester, propera al seu domicili, de forma privada i barata i sense cap ostentació, l'enterren a l'Abadia de Westminter, a l'anomenat Racó dels Poetes
Després de la seva mort circula un imprès amb el seu epitafi, on s'afirma: " ... va ser simpatitzant del pobre, de miserable i de l'oprimit; i amb la seva mort el món ha perdut un dels més grans esciptors anglesos".
Grans esperances és una novel·la  de les conegudes com a "novel·les d'aprenentatge" que narra la infantesa i joventut de Pip, un orfe, acollit per la seva intractable germana, que té a gala "haver-lo pujat valent-se de les mans", i pel seu cunyat, Joe, un home senzill i bondadós que és el seu còmplice i company de maltractaments.
A través d'unes surrealistes aventures, narrades de manera hiperbòlica i amb ironia, Pip és afavorit amb l'oportunitat de sortir del seu ambient sòrdid i anar a Londres per formar-se com a gran senyor, i materialitzar així les seves "grans esperances", que s'acaben convertint en grans desesperances.
Es tracta d'una novel·la plenament victoriana , que amb l'excusa de les aventures, desventures, desencants i redempció del protagonista, denuncia molts dels vicis de la societat de l'època de la reina Victòria, a través de situacions i personatges caricaturescos i en clau de sàtira.
Seguint els recursos de la literatura de fulletó, els diversos capítols  contenen continguts en gran part tancat i acaben en un moment àlgid de la trama, o fan una avançament del succés important que la seguirà, per mantenir l'atenció del lector.
El tema de la infantesa desgraciada i sotmesa a mal tractaments hi és present com a gairebé totes les novel·les de l'autor, així com una evolució del personatge, que cau en el desagraïment i l'orgull, per acabar redimint-se a mesura que les esperances van mudant en desesperances. 
En aquesta obra hi ha tocs de la novel·la gòtica a l'ús, hiperbolitzats com per establir un cert distanciament, però molt aconseguits, com l'episodi inicial amb el presidiari evadit, o el personatge i la mansió de Miss Havisham, obsessionada per fer pagar a tots els membres del gènere masculí el fet que va ser abandonada al peu de l'altar.
La galeria de personatges, riquíssima, se'ns presenta sovint amb trets esperpèntics i molt exagerats, però en presentar i seguir Pip, el personatge principal, hi reconeixem subtilidad i profunditat psicològica, amb el contrast entre els bons sentiment originals i l'evolució cap a d'altres més negatius, que li proquen penediment i malestar intern, i sobre els quals sovint reflexiona amb honestedat. 
El desenllaç de la novel·la, ple de cops d'efectes i de sorpreses encadenades, havia de ser bastant fosc i tèrbol, segurament per l'estat d'ànim turbulent de l'autor en el moment d'escriure'l, però va ser endolcit una mica in extremis, abans de la publicació, per consell d'un amic de Dickens, i va quedar obert a la interpretació del lector. Tanmateix se sap que es conserva el manuscrit amb el final original. 
En definitiva, la meva opinió sobre la novel·la, bàsicament positiva, és que segurament devia funcionar millor com a novel·la de fulletó, per entregues , en què l'autor anava adaptant el decurs de la seva història en funció de les reaccions que li arribaven dels lectors, que com a novel·la en un sol volum, com ens ha arribat a nosaltres.
Tanmateix, llegir a Dickens sempre és un plaer i una font de gratificacions.  Que consti en aquestes pàgines.

domingo, 11 de septiembre de 2022

La permanència dels grans










Amb ressonàncies brontënianes

Fa molta pena quan mor un escriptor que admires amb una edat que encara permetria esperar-ne molts nous títols, encara que sempre es digui - i és veritat- que no se n'anirà del tot mentre a la teva biblioteca i a la teva memòria hi hagin uns quants llibres seus per acompanyar-te.

Javier Marías era per a mi un escriptor gran, no sempre fàcil, perquè el seu estil tan discursiu, amb períodes sintàctics tan llargs i complexos, no facilitaven una lectura desenfadada, però en el còmput final podia sempre més la constatació de la seva qualitat literària i, sobretot, la lucidesa i profunditat del seu pensament, present a totes les pàgines.

El vaig descobrir amb Totes les almas, en la dècada dels noranta, i vaig quedar bastant enlluernada i enganxada a idees que mai no m'han abandonat, com la de conèixer un personatge per les restes de la seva paperera.

Després l'he anat seguint - tinc algunes assignatures pendents de la seva bibliografia - i ara sé que el seu últim títol llegit quan encara vivia ha estat Tomàs Nevinson, que em va tornar a admirar i del qual vaig penjar una ressenya en aquest blog el 6/7/2021.

Entremig, recordo amb especial entusiasme Los enamoramientos, que fins i tot vaig fer llegir en un Club de Lectura ja no sé quants anys fa. 

I avui, entre l'allau d'articles i ressenyes que ens bombardegen aquests dies, n'he trobat aquest , a La Vanguardia, d'en Xavi Ayén, Marías ha muerto, ¡viva Marías!, que m'ha semblat excel·lent i que m'ha fet pensar -  no podia ser d'una altra manera amb el "gaspatcho" brontià que porto - en les meves estimades, i en aquest moment del treball que m'ocupa, odiades, Charlotte, Emily i Anne Brontë. Per a ser justa, cosa que no pretenc en el meu estudi, també en el germà maleït, Branwell Brontë, que en aquest tema de les coincidències va ser cabdal.

M'explico: 

Xaxi Ayén parla del regne inventat per Marías, el Reino de Redonda,  i de la invasió de soldadets de plom al seu pis madrileny, dues mostres d'un imaginari fantàstic que segurament són a la base de la seva magistral obra. Com en el cas dels Brontë, amb la seva caixa de soldats de fusta que alimenten, i al voltant dels quals creen, el regnes de La Ciutat de Cristall, després segregats en els d'Angria i Gondal, que omplen les ments i les desenes de mini llibrets de la infantesa i joventut dels Brontë, forja de la seva obra, també magistral, d'adults. 

És un paral·lelisme una mica agafat pels pèls? Podria ser, però tothom que escriu saps dels laberints i les connexions mentals que hi ha a la ment del qui està en un procés de creació llarg i farragós. Disculpeu-me!


https://www.lavanguardia.com/cultura/20220912/8517263/marias-muerto-javier-mueres. html