Amb el mar de pantalla

domingo, 19 de diciembre de 2021

Tres per al tercer d'una trilogia




Presentació de Quan s'esborren les paraules

Divendres 17 de desembre, a les 19'30h i al Foment Vilanoví, presentàvem l'últim llibre de Rafel Nadal, Quan s'esborren les paraules, que diuen que tanca la trilogia de la memòria familiar, o de la memòria d'un temps, al voltant d'una saga familiar representativa  d'un estament i d'una manera de viure, com li agrada de dir a l'autor.
Va anar prou bé, amb tres parlaments ben diversos, perquè els dos presentadors - el periodista i analista Francesc -Marc Álvaro i jo - i el mateix escriptor, hem llegit/escrit el llibre des de percepcions sempre una mica diferents, com és manat. Tants caps, tants barrets, diuen, i quan es tracta de llibres, una veritat com una casa.
Per no estendre'm, transcric a continuació els apunts de la meva presentació, on crec que deixo prou clar allò que el llibre em va suggerir, i els principals valors que hi he trobat.

Bona tarda. 
Ja que em toca obrir l’acte començaré pels agraïments: Gràcies a tu, Rafel Nadal per venir a presentar-nos aquest nou fill de paper, Quan s’esborren les paraules, que , diuen, tanca la trilogia de la memòria familiar; a tu, Francesc Marc per compartir aquesta presentació, al Foment per acollir-nos , a Llorens Llibres i a la Mulassa per organitzar-ho i a tots vostès per acompanyar-nos.
Avui crec que ens podem estalviar la presentació de l’autor, perquè aquest periodista i escriptor gironí ja és prou conegut per tothom. L’han llegit a les seves col·laboracions a diversos diaris (des del Catalunya Expréss al Punt Diari, a El País, al Periòdico de Catalunya o a La Vanguardia, periòdics en què ha exercit de cap de redacció, sot-director o director, en diferents etapes de la seva carrera), l’han sentit a diferents programes radiofònics (Catalunya Ràdio, Rac 1...)  i l’han vist i escoltat a diferents tertúlies i debats televisius.
Però sobretot, en aquests darrers deu anys han pogut gaudir dels seus llibres – des d’ Els Mandarins, el 2010, passant per Quan érem feliços (2012), Quan en dèiem xampany (2013), La maledicció dels Palmisano ( 2015), La senyora Stendhal ( 2017), El fill de l’italià (2019) i Mar d’estiu (2020), fins a arribar al que avui presentem. N’he comptat vuit -, alguns dels quals ja ens l’han portat a Vilanova en diverses ocasions, llibres que han estat guardonats amb diversos premis: el Josep Pla, el Joaquim Amat-Piniella i el Ramon Llull.
Passaré, doncs, a comentar alguns aspectes que m’ha suggerit la novel·la que presentem, mirant de no allargar-me gaire perquè els meus dos companys de taula tenen coses molt interessants a dir.
Abans de tot, vull afirmar que aquest és el llibre de la trilogia que m’ha agradat més. Tot i que vaig valorar en el seu moment el ofici i l’amenitat del Rafel com a cronista -  primer de la seva infantesa i joventut, després dels orígens de la seva extensa nissaga -, i que vaig llegir Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany amb interès i molta complaença, aquest tercer l’he gaudit encara més. El to més intimista, l’honestedat en l’expressió dels sentiments, l’aire de continguda melangia que travessa la decadència dels pares i el pas irremeiable del temps, la major riquesa de recursos literaris, m’han emocionat molt més i m’han fet pensar que en Rafel exercia menys de cronista i molt més de literat. Conservant el ben fer del periodista i documentalista solvent, que aporta informació històrica i geogràfica alhora que interessa i delecta amb les anècdotes i records familiars, aquest llibre té un plus de  reflexió i vivències més íntimes. És més líric i més reflexiu.
També és una mica més trist, per la temàtica que aborda, l’Alzheimer o algun tipus de demència senil que afecta aquests darrers anys la seva mare,  aquest perdre les paraules, que suposa perdre els referents, les persones i els records, i, possiblement també perquè l’autor es troba en una fase vital de més vulnerabilitat i introspecció
La intenció del llibre o al menys una de les més importants, es troba entre els consells que l’autor dóna als seus néts  (pàg. 78 i 79):  I que no reneguin mai del punt de partida, dels orígens. Si emprenen el viatge tots sols, que s’obrin als companys de viatge, però que no oblidin mai aquells que deixen enrere, que potser només els tenen a ells. Per ser recordats, per seguir vivint en la seva memòria.
Per això, Rafel Nadal, quan veu que la mare s’endu amb el seu silenci la memòria familiar, se sent empès a escriure compulsivament, i es converteix en el notari de la història personal i familiar. (p.165).
I potser  també per això , l’autor expressa la seva voluntat de revisitar els camins caminats, amb el plus de l’experiència acumulada, a mesura que es va fer més conscient que el seu temps té data de caducitat.(pàg.77).
Com s’estructura Quan s’esborren les paraules? En dues parts molt diferenciades. La primera, Les paraules perdudes, gira al voltant de la mare , de 98 anys, la baba Montserrat per a la seva filla, Sílvia, i la baba Coco per als néts, a qui li han fugit les paraules. Aquests capítols miren al passat i a un present on les coses, al compàs del seu silenci, ja no són com eren, i l’enyor del que s’ha anat perdent hi senyoreja.
La segona, Les paraules retrobades, posa la seva mirada en un present carregat de futur, perquè gira al voltant dels tres néts de l’autor, el Jordi, la Raquel i el Rubén, i el seu descobriment del món i de les paraules, que l’avi, més conscient que mai del seu valor, contribueix a ampliar, enriquir i fer valorar amb jocs i lectures. Hi remarcaria l’últim capítol d’aquesta part, molt aconseguit, El nom de les coses, on l’autor evoca tot el que romandrà quan ell ja no hi sigui, amb un mateix esperit que el poema de Borges Las cosas:
 Las cosas
El bastón, las monedas, el llavero
la dócil cerradura, las tardías
notas que no leerán los pocos días
que me quedan, los naipes y el tablero,
un libro y en sus páginas la ajada
violeta, monumento de una tarde
sin duda inolvidable y ya olvidada,
el rojo espejo occidental en que arde
una ilusoria aurora. ¿Cuántas cosas,
limas, umbrales, atlas, copas, clavos,
nos sirven como tácitos esclavos,
ciegas y extrañamente sigilosas!
Durarán más allá de nuestro olvido,
no sabrán nunca que nos hemos ido.

Aquest capítol es clou amb una enumeració del que encara espera poder fer amb el temps de què disposi, entre les quals coses el joc combinat de paraules i piscina posa un preciós punt d’esperança.
Hi ha un epíleg, trist, on tornem a la mare, que també ha perdut les paraules escrites, mentre s’ha anat consumint en el silenci.
I què dir de l’estil? Com ja he anticipat l’estil és més literari, menys periodístic, al  servei  no només de la narració, que també, sinó al de l’evocació i la memòria. Molta  abundància d’ anàfores i enllaç de diversos paràgrafs amb repeticions més o menys  paral·leles. Ex: pàg. 97 i següents: El cos inert..., Aquell cos apagat..., aquell cos rendit..., aquell cos inanimat, en parlar de la mort del pare, o el Vés a saber de la pàg 94, o els Com  els dies..., Com les nits..., Com las tardes..., Com l’època..., Com les vegades..., Com  alguns dissabtes..., Com la Nit de Nadal... de les pàgines 286 i 287, quan rememora moments d’aïllament i de soledat extrema, com els que sent puntualment durant el  confinament per la pandèmia.
I, encara,  què és el que voldria remarcar especialment d’aquest llibre? Diverses coses:

-       Impactant i, molt important per a mi, la idea, compartida fins i tot en el meu darrer llibre, de la pèrdua dels referents per a les persones que han format part de la vida d’aquell/a que se’n va, sigui per la mort, sigui per una malaltia que l’aparta del curs de la vida. Ve a ser aquella idea de Quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle, una frase que forma part del discurs d’Amadou Hampâté Bâ, escriptor i etnòleg malinés que la va pronunciar en un discurs a l’UNESCO, el 1960 i que, ara, ja transformada en proverbi, em sembla una veritat com un temple i una constatació trista que crec que acompanya el dia a dia de tots, a mesura que ens fem grans i perdem els nostres. (Pàg. 28)

-      Molts passatges tenen l'encant especial, per als lectors de més o menys la quinta de l'autor i que ens hem bellugat per coordenades semblants, de dur a la memòria objectes i costums que també han estat  presents a les nostres vides. Ja passava als dos llibres anteriors, amb els viatges a Perpinyà per comprar Duralex, els globus de paper que s'enlairaven gràcies al cotó mullat d'alcohol que els pares i avis encenien en els estiuejos familiars, les cançons de Les companyons de la chanson, les recollides de mores estivals i l'elaboració de melmelades i confitures que nodrien les taules de tot l'any, o d'altres de més reculats, però que recordem haver sentit explicar a pares i avis, com l'escàndol d'un invent tan eròtic com el bidet, fruit de la perversió gavatxa. Amb tot, en aquest llibre, a la seva segona part, s’eixampla en ventall de personal que es pot sentir identificat, per les noves generacions que s’hi incorporen. I així com els grans ens podem sentir al·ludits amb les dites de les pàgines 47 i 48, que hem sentit a pares i avis, o amb la celebració de festes, estius i àpats familiars, amb el “vers”, que no el poema, de Nadal, recitat damunt la cadira, per exemple, els més joves es trobaran com a casa amb l’al·lusió a música, jocs i pel·lícules que formen part del seu imaginari.

-      També són remarcables les descripcions dels seus paisatges, amb l’encant dels que parla d’una realitat familiar i estimada, que ja comencen a fer-se com una mica de tots: el jardí de la casa de Santa Llúcia, que ja coneixem pel primer llibre i pel Quim: Fent tentines per  la vida i el Primer i Segon llibre de família, i la seva vegetació tan evocadora; la serradura de fustes de la plaça de St. Nicolau; la casa de la Fosca; tota la costa palamosina; l’hotel RocaFosca; el Mas de Cantalozella, a Aiguaviva... Paisatges que l’autor s’estima i que aconsegueix fer estimar als lectors.

-      També em sembla molt aconseguit el fet que ens faci empatitzar amb les figures dels pares, i amb la seva família en general, sense necessitat d’ensucrar-los, explicant coses bones i d’altres més esquerpes. Igualment, en parlar d’ell mateix. També que rememori tots el moments bells i vitals  de la vida del seu pare i de la seva mare, quan els contempla mort o absent, respectivament.

·      I acabo, perquè volem escoltar la lectura que n’ha fet el Francesc-Marc, proba-blement ben diferent de la meva i ben segur molt interessant i, sobretot, escoltar Rafel Nadal que és el que realment hem vingut a fer aquest vespre.

 Moltes gràcies.  




 

Bones festes i millor any, Jardineres!




















Últim Club del 2021, de les Jardineres

No totes en persona - perquè sumar anys és un privilegi però també imposa algunes limitacions i obligacions -  però sí totes en l'ànim de les presents i de les absents, vam poder gaudir del Club del mes de desembre, que clou un curs on ens hem reunit puntualment, primer virtualment  i des del juny, un altre cop "in person", per comentar el llibre del més i per poder seguir teixint i ampliant la nostra amistat ja tan antiga. I tan preuada!
Aquest mes, es tractava de Libro de familia de Galder Reguera, que majoritariament va agradar i que va donar per a moltes reflexions i comentaris sobre la temàtica, l'enfocament i l'autor d'aquest llibre realment singular.
Després, amb les finestres ben obertes i sense mascaretes, vam degustar algunes delicatessen i vam brindar no només per unes festes que es presenten tan incertes i per un any 2022 que finalment ens permeti desar-les o cremar-les, sinó també pel privilegi de la nostra amistat i d'aquest espai de llibres, paraules i rialles que tant estimem i valorem.
Salut, guapes meves!, i fins al gener, sanes, estalvies i tan guapes com sempre!📚🥂💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜











sábado, 18 de diciembre de 2021

Filosofia, amor i erotisme








La insoportable levedad del ser, Milán Kundera

Quan un llibre que et va impressionar, i potser marcar, fa trenta-cinc anys et torna a entusiasmar si l'agafes amb molt més de mitja vida viscuda, vol dir que és realment un llibre molt bo.

I això m'acaba de passar amb La insoportable levedad del ser, un llibre que ja des del seu primer descobriment em va regalar, entre altres coses, l'anàlisi del terme com-passió que m'ha acompanyat des d'aleshores i ha esquitxat algunes de les pàgines dels meus llibres. 
 
Repassem una mica qui és l'autor d'aquest clàssic: 
 
 Milan Kundera  - novel·lista, contista, dramaturg, assagista i poeta - neix a Brno (Moràvia.Txecoeslovàquia), l'1 d'abril del 1929, fill d'un pianista i musicòleg que l'introduí als estudis de musicologia i composició musical, una influència sempre present en la seva obra posterior. 
 
En acabar la secundària comença a estudiar Literatura i Estètica a la Universitat Carolina de Praga, però abans d'acabar el primer curs es canvia  a la Facultat de Cine de l'Acadèmia de Praga, on finalitza els estudis el 1952. 
 
Allà mateix, a més d'escriure i tocar jazz, música que interpreta des de l'adolescència, imparteix classes d'Història del Cine fins l'any 1969; posteriorment, als Estudis Cinematogràfics de Praga. 
 
En acabar la segona Guerra Mundial, el 1948, s'afilia al partit comunista, però dos anys després n'és expulsat per sustentar posicions massa individualistes, un episodi que queda reflectit en una de les seves primeres novel·les, La broma (1967). Anteriorment ha publicat alguns textos poètics com El hombre es mi jardín (1953) i Monólogos (1957-1965). 
 
L'any 1967 es casa amb la compositora musical Vera Hrabankova, amb qui actualment resideix a França. 
 
Un any després, el 1968, a causa de la invasió soviètica, es prohibeix la circulació dels seus llibres i Kundera perd la feina. 
 
L'any 1975 s'exilia a París i exerceix com a professor a l'Escola de Ciències Socials i ensenya Literatura comparada a la Universitat de Rennes. El 1981 es nacionalitza francès, després de perdre la nacionalitat txeca el 1979. Entre 1985 i 1987 revisa personalment la traducció de tota la seva obra al francès i des de 1993 les seves obres noves apareixen primer en aquesta llengua que en txec. 
 
Les principals novel·les, que segueixen la ja esmentada La Broma (1976), que havia guanyat el Premi de la Unió d'Escriptors Txecoeslovacs, són el recull de relats El llibro de los amores ridículos (1968), La vida está en otra parte (1972), guardonada amb el Premi Medicis a la millor novel.la estrangera publicada a França, La despedida (1973), Premi Mondello al millor llibre editat a Itàlia, El libro de la risa y el olvido (1979), La insoportable levedad del ser (1984), considerada la seva obra mestra i portada al cine per Philip Kaufman el 1988, La inmortalitat (1988), l'última novel·la en llengua txeca, La lentitud (1995), La identitat (1998), La ignorancia (2000) i La fiesta de la insignificancia (2014).

Ha escrit també una obra de teatre, Jacques y su amo. Homenatge a Denis Diderot en tres actos ( 1981) i quatre assaigs sobre art i literatura: El arte de la novela( 1986), Los testamentos traicionados (1992), El telón (2005) i Un encuentro (2009). 

El 1981 a EEUU li atorgan el premi Commonwealt Award, al conjunt de la seva obra, que també atorguen simultàniament al conjunt de l'obra dramàtica de Tennessee Williams. Un any després, el 1982, rep el premi Europa de Literatura i el 1985 el Premi Jerusalem, que es concedeix a escriptors que han destacat en la lluita per la llibertat.

No és fins al 2006 que es publica per primera vegada en el seu  país  La insoportable levedad del ser, vint - i - dos anys després que aparegués a París. L'any següent, rep el Premi Nacional Txec de Literatura , al lliurament del qual excusa l'assistència.

El setembre de 2020 li atorguen el Premi Kafka en reconeixement a la seva trajectòria literària i li és retornada la seva nacionalitat txeca.

Els seus llibres han estat traduïts a més de quaranta idiomes i el seu nom ha estat proposat diverses vegades com a Nobel de Literatu 

Però tornem a La insoportable levedad del ser.

Aquesta  és una novel·la que s'ha qualificat com a total, perquè uneix la narrativa psicològica i eròtica, amb la reflexió filosòfica i política i la plasmació d'un moment cabdal en la història de l'Europa del s. XX. 

Entre la dolça lleugeresa del no compromís i de l'excitació de l'aventura que no pesa, i la gravetat de la compassió - Kundera la defineix així: tenir compassió  significa saber viure  amb altre la seva desgràcia, però també  sentir amb ell qualsevol altre sentiment: alegria, angoixa, felicitat, dolor. Aquesta compassió  significa també la màxima capacitat d'imaginació sensible, l'art de la telepatia sensible; és a la jerarquia dels sentiments el sentiment més elevat" - que lliga i compromet, es belluguen els tres membres d'un triangle amorós, Tomàs, Teresa i Sabina, que es converteix en quadrangle amb la irrupció de Franz, protagonistes d'aquesta història de desempar, amor, sexe i gelosia, però també vehicle per a la reflexió filosòfica i profundament humana del seu creador. 

Els escenaris  de les seves vides, que s'entretexeixen de manera fatal, Praga, Ginebra i la campanya on Tomàs i Teresa passen els seus últims dies, serveixen per emmarcar les lluites internes i l'evolució dels personatges i les dificultats a què la situació històrica els aboca.

A banda de les profundes i molts personals reflexions que esquitxen la narració - potser a alguns lectors els poden acabar pesant les irrupcions filosòfiques i metafísiques en el curs del relat -, i de la brillantor, la contundència i l’intel·ligent engranatge de les diverses històries que componen la novel·la, em sembla molt remarcable el treball dels personatges, molts d’ells plantejats amb la finalitat d’exposar les idees marc de l’autor sobre els temes tractats, però no dibuixats amb precisió. El mateix Kundera en deia: Com ja vaig dir, els personatges no neixen com els éssers humans del cos de la seva mare, sinó d’una situació, d’una frase, d’una metàfora dins de la qual està dipositada, com dins d’una nou, una possibilitat humana que l’autor creu que ningú no ha descobert encara o sobre la qual ningú no ha dit encara res essencial. No és cert que l’autor no pot parlar de res més que d’ell mateix?[...] totes aquestes situacions les he viscut jo mateix, però de cap d’elles en va sorgir un personatge com el que sóc jo, amb el meu currículum vitae. Els personatges de la meva novel·la són les meves pròpies possibilitats que no es van realitzar. 

Hi ha encara molts subtemes a La insoportable levedad del ser: la condició de l’exiliat, el paper del llibre com a defensa i contrasenya d’una  germandat secreta, la presència de l’art i la música en la vida i composició de l’esser humà..., perquè es tracta d’un llibre molt dens, malgrat que sigui  narrat amb la fluïdesa i el  didactisme que caracteritzen l’estil de l’autor. 

Innegablement, La insoportable levedad del ser és un  llibre important, que no pot deixar indiferent i que, segurament seguirà acompanyant el lector després d’haver-lo tancat, potser per sempre.

 

domingo, 12 de diciembre de 2021

La família de Galder Reguera

                             
   

Libro de família, Galder Reguera


Acabo un llibre que m'ha semblat extraordinàriament sensible, que m'ha interessat en cadascuna de les seves pàgines i que m'ha emocionat en moltes d'elles.

Com que tanta sensibilitat i una escriptura tan solvent m'han sorprès en un autor que desconeixia totalment, i que la solapa del llibre vincula, sobretot, al món de l'esport, em veig obligada a començar a investigar una mica la seva biografia.

Galder Reguera és un bilbaí, nascut el 1975, en el si d'una atípica família.  Orfe de pare abans de néixer, i amb un germà una mica més gran, la seva mare ha d'arribar a un tercer matrimoni per construir la seva definitiva família, amb un jove pintor, a qui l'autor considera com a autèntic pare, i que s'augmenta amb dos germans més. 

Es llicencia en Filosofia a la Universitat de Deusto i durant un temps imparteix classes d'aquesta matèria i fa de crític d'art en alguns mitjans de comunicació. Actualment, i des de fa tretze anys, exerceix com a gestor cultural i responsable d'activitats  de la Fundació Athletic Club, mirant d'unir cultura i esport. L'escriptor Eduardo Galeano explica que gràcies a un club de lectura amb els jugadors, uns cicles de cinema o una exposició de fotografia signada per un entrenador, quedà tan impressionat que en una ocasió li digué a l'autor: "Ustedes perdieron el partido pero me ganaron a mi".

A través dels seus pares, ambdós artistes, Galder Reguera desenvolupa un acusat gust per l'art, i a través del seu avi matern, seguidor a ultrança de l'Athletic Club, es converteix en una apassionat aficionat al futbol. 

De les dues aficions neixen les seves primeres mostres com a escriptor:  La cara oculta de la luna (2008), un assaig sobre l'art contemporani, un altre assaig autobiogràfic Hijos del fútbol (2017), un llibre en coautoría amb Carlos Marañon, Quedará la ilusión. Una correspondencia durante el mundial de Rusia (2019) i una novel·la adreçada al públic juvenil La vida en fuera de juego, també de l'any 2019.

L'any 2020 publica aquest Libro de família, adreçat al públic adult. 

L'autor rebutja que Libro de família sigui una autoficció i diu que Seria más adecuado hablar de una novela de no ficción. mi propósito era hacer literatura a partir de hechos que sucedieron. El relato tiene su propia lógica y es la misma si los hechos narrados sucedieron o no. Nietzshe escribió que no hay hechos, sino metáforas, interpretaciones. 

L'acció parteix al voltant de la taula familiar dels avis materns, Amama i Aitite, a Basauri, la nit de Cap d'Any de 1974, quan, horas després que la mare li comuniqui que està embarassada del segon fill - l'autor -,  el pare pateix un accident de cotxe i mor a Barakaldo.

Encara que Galder, que va néixer vuit mesos després, no es considera un nen orfe, perquè Javi, el tercer marit de la mare, li fa de bon pare, quatre dècades després sent la necessitat de descobrir l'home que mai no va conèixer i amb el que, malgrat tot,  comparteix la sang, el cognom i moltes altres coses que anirà descobrint al llarg de la investigació que inicia.

De la necessitat d'indagar sobre el pare tan prematurament perdut, sorgeix Libro de familia on no només es reconstrueix la història familiar sinó que es malda per arribar a l'essència d'aquest pare només present en algunes fotos i en la memòria de la mare. 
Galder Reguera introdueix en el relat interrogants sobre els límits de l'escriptura, sobre el seu dret, o no, a furgar en la vida dels altres i en determinats episodis que potser han estat volgudament amagats. Dicho esto, mientras escribía, la pregunta sobre hasta qué punto me pertenecía la historia que estaba escribiendo me ha perseguido, sobre todo, en ciertos momentos como cuando cuento los malos tratos que sufrió mi madre. Este es un tema que tenía que salir en el libro y es necesario que el lector comprenda la razón por la cual es necesario tratarlo.
Libro de familia - el títol remet al document oficial que l'autor intenta reconstruir amb la seva recerca - és un llibre que es llegeix amb el somriure a la boca , malgrat la duresa d'alguns dels episodis que descriu, en gran part per l'empatia que desvetlla la figura del narrador en cada una de les seves actuacions i reflexions. Està escrit amb una prosa àgil, senzilla i fàcil de seguir que no et permet abandonar la lectura i la seva càrrega d'emocions i extraordinària sensibilitat - algú potser opinarà que excessives - a mi, personalment, em semblen un regal. 
Vull acabar amb dos fragments del llibre, que m'han resultat especialment propers:
Me di cuenta de lo que supone  compartir con alguien la historia de tu familia. Es reconocer al otro como alguien ante quien puedes mostrarte sin máscaras. como diciendo "esta és mi historia, este soy yo, aquí me tienes".

Qué asunto la muerte, que borra de un plumazo a quien tanto quieres y lo convierte en un recuerdo que, un día, temeràs perder.




domingo, 28 de noviembre de 2021

Almudena, siempre




Egoistament trista

Quan mor un escriptor que admiro profundament i que m'ha proporcionat alguns dels millors moments lectors, o moments en general, de la meva vida - recordo, per exemple, l'estiu d'El corazón helado, en què em duia el totxo a la platja i, quan hi pujava, seia a la terrassa i sense dutxar-me ni dinar podia empalmar fins al vespre perquè de "una pàgina més" en "una pàgina més" no aconseguia aixecar-me de la cadira, o quan, a la primavera de 2002, vaig patir un aparatós accident que em va tenir uns quants dies immobilitzada a l'hospital, sense poder-me incorporar, i suportava el feliç dolor dels braços que subjectaven en alt Los aires difíciles, que no podien esperar a una postura més còmoda -, sento tanta pena com ràbia.
I més, com en el cas d'Almudena Grandes - ella ironitzava amb què no podia tenir un cognom més adient, al·ludint al seu cos tan generós; jo, personalment, penso que com a escriptora i com a dona coherent i compromesa, sí ha estat molt Grande(s) -, si la mort li arriba als 61 anys, quan tenia tants, esperats i segur que excel·lents, llibres més en el tinter.  
Perquè en la pena que vaig sentir des del moment que vaig saber que el puto càncer havia pogut amb ella, vaig detectar un clar component egoista: se n'anava amb tots els llibres que ja no podria escriure i jo llegir, s'enduia el petit, o no tan petit, plaer de llegir la breu i sempre reconfortat columna d'El País, o l'alegria de començar el dia amb la notícia que estava a punt d'aparèixer un nou llibre seu. També, molta pena, és clar, per la seva vida truncada quan tenia tantes ganes de seguir-la vivint. Però el primer, i és lleig, va venir el lament egoista per la pèrdua dels llibres que ja no escriurà.
Crec que he llegit pràcticament tots o gairebé tots els seus llibres. En tinc molts en el prestage, però n'hi ha de molts d'altres que algú em va deixar, que jo vaig prestar i no m'han tornat o que he llegit a la tableta, que no són al seu lloc a la lleixa de la llibreria: Te llamaré Viernes, Modelos de mujerAtlas de geografía humana - un dels meus preferits, en què la irrupció del que ha estat l'amor de la seva vida, Luís García Montero, deixa una petjada perfectament reconeixible -, Las tres bodas de Manolita, Los besos en el pan, La madre de Frankenstein..., i, com és natural, uns m'han colpit més que els altres. Però en tots he valorat, admirat i envejat, el missatge valent i solidari, la seva alta qualitat literària, la gràcia i contundència del seu llenguatge i la humanitat que transpuen. M'han enganxat i he estat molt feliç mentre m'han tingut esclavitzada a les seves pàgines.
El corazón helado, que va obrir la porta als sis Episodios de una guerra interminable, un homenatge al seu admirat Pérez Galdós, mereix un esment especial, perquè ningú fins al moment havia encarnat de manera tan viva el panorama esquinçat de la postguerra espanyola, d'aquestes dues Espanyes que Machado ja ens anunciava fatals: Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón.
Ens va deixar el cor gelat pel que denunciava, ben cert, però alhora encès per la mestria amb què creua la història de les dues famílies representatives de cadascuna de les Españes, malauradament encara presents.
I ara, ha hagut de tapar la seva ploma i ens hem quedat sense Mariano en el Bidasoa, l'últim dels episodis almudenians que ens havia promès, i amb l'esperança que la novel·la distòpica sobre la pandèmia i el confinament, que va iniciar mentre lluitava amb la malaltia, estigui prou avançada com perquè la puguem veure negre sobre blanc, encara que sigui incompleta.
Diuen que les persones no acabem de morir mentre algú ens recorda, mentre queden esquinços de nosaltres en la memòria dels que ens han conegut i potser estimat, i en el cas dels escriptors, mentre algú recordi o obri un dels seus llibres.
Si és així, tenim Almudena per estona. Pel que a mi respecta, per a sempre.
Això, i el record de tantes bones estones de lectura com m'ha regalat, l'esperança d'altres de relectura que segurament vindran, i l'escalf d'una tarda molt especial en què vaig tenir el privilegi de seure al seu costat i escoltar els seus arguments compromesos, solidaris amb els perdedors de totes les guerres, amb les dones i els pobrets de la Terra, que sempre em convencen i em fan sentir covard, és el consol que m'acompanya el dia després d'una pèrdua tan sentida.
Hasta siempre, Grande(s) Almudena!📚💜

 



https://fb.watch/9zcQMzMQzT/





domingo, 21 de noviembre de 2021

Una bona novel·la que planteja un amor, que no és el meu
















Los días perfectos, Jacobo Bergareche

Els "Libros del Asteroide" no solen defraudar, i aquest em consta que està agradant molt. Per exemple a la meva filla, que és qui me'l va recomanar i deixar.
I he de reconèixer que és un bon llibre, que és original i que es llegeix àgilment i amb un somriure, encara que potser per qüestió de caràcter o d'edat i circumstàncies vitals - recordem que acabo d'escriure un llibre que es diu L'amor quiet en què glosso l'amor sense gaires bombolles, però "que arrela i dóna sentit", un amor sense agulles d'exaltació, però tan ple i reconfortant com la millor companyia - m'ha gairebé irritat en alguns moments.
Anem a pams, i comencem per esbrinar qui és l'autor, fins a aquesta lectura, completament desconegut per a mi.
Jacobo Bergareche és un jove guionista i escriptor, nascut a Londres, el 1976, que escriu en llengua castellana.
Nét de l'ex-president del Real Madrid, Ramon Mendoza, la seva família paterna sempre va estar molt lligada al país basc, on va fundar El Correo i va ser amenaçada per ETA. Ell era el fill gran i va néixer a Londres on el seu pare, Santiago Bergareche, un dels homes més influents i rics del país, treballava al Banco de Vizcaya, i la seva mare, Rosario Mendoza, era secretària de l'embaixador espanyol a la ciutat anglesa. 
Va començar a estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense, però va abandonar aquests estudis per cursar Literature and Writting, a l'Emerson College de Boston. Es diu que en aquella ocasió, el seu avi matern va comentar, foteta: Tienes una  capacidad infinita para lo inútil
Actualment conjuga la seva carrera professional de guionista i productor de sèries de ficció, i esporàdicament de publicista, en la productora familiar Onza Partners, amb la d'escriptor multigenèric: ha publicat un poemari, Playas ( 2004), una obra de teatre, Coma (2015), la col·lecció de llibres infantils, Aventuras en Bodytown (2017), l'assaig autobiogràfic, Estaciones de regreso (2019), arrel de la mort, assassinat a Angola, del seu germà petit,  i ara la novel·la, amb Los días perfectos (2021). 
La seva experiència com a resident a Austin, Texas, al llarg de quatre anys, li va permetre conèixer i investigar la correspondència privada de diversos escriptors de culte, al Harry Ransom Center, un extraordinari arxiu que conté milers de documents molt valuosos sobre figures rellevants del món de la cultura, la literatura, el periodisme, la fotografia i la ciència, material que utilitza molt sàviament en Los días perfectos.
Jacobo Bergareche, amb la seva ironia habitual  es descriu a ell mateix: Sóc un entusiasta. Sempre m'imagino ric i prim en el futur, i amb vint-i-set llibres publicats.
Los días perfectos és una breu i original novel·la epistolar - de fet comprén dues llargues cartes, escrites pel mateix personatge, un periodista madrileny en la quarentena - que discorre sobre l'enamorament fou, l'adulteri, l'agonia i el tedi d'un matrimoni exhaust, i la impossibilitat d'aconseguir perpetuar aquests dies perfectes, i que s'inspira en la correspondència real del Nobel William Faulkner amb la seva amant, i aleshores secretària de Howard Hawks, Meta Carpenter. Unes cartes o notes guspirejants que l'autor il·lustrava amb suggerents dibuixos i vinyetes.
Luis, el periodista que ha d'assistir a un congrès sobre periodisme digital a Austin, enviat pel seu periòdic, viu amb la il·lusió que l'estada serveixi per a un nou episodi del seu amor adúlter amb Camila, una jove mexicana que pensa que és l'única capaç de posar una mica d'il·lusió a la seva vida avorrida i falta de motivacions, quan rep un missatge d'ella amb què posa punt final a la seva breu i esporàdica relació i li prega que es conformin amb el seu record.
Ja a Austin i buscant un refugi a la seva desolació, topa amb les cartes esmentades de l'escriptor nord-americà, que alimentaran la reflexió i l'estructura de la primera i llarga carta a l'amant mexicana, en què reviu i recorda amb humor i apassionament els escassos i distanciats dies del seu romanç i la tristor en què l'ha deixat el sobtat final.
A la segona, carta, per a mi, més profunda i substanciada, s'adreça a la seva dona, Paula, amb qui comparteix anys de convivència, tres fills i una relació mortalment avorrida, per pregar-li un d'aquests dies perfectes, que per al protagonista s'ha de basar forçosament en un artifici còmplice.
Sembla que Bergareche comparteix el pessimisme sobre les relacions amoroses de William Faulkner, el cèlebre lema del qual - hi clou la seva novel·la Les palmeres salvatges: "Entre la pena i el no-res, trio la pena" - es repeteix al llarg de les cartes, o amb l'escriptor francès Gustave Flaubert i el descontentament vital de la seva dissortada Emma Bovary.
Ja he dit que, segurament, el meu judici no tan entusiasta sobre aquesta aclamada novel·la, deu tenir molt a veure amb el meu moment cronològic i vital, i amb l'esperança conservada i cultivada que l'amor és alguna cosa més fonda i preservable que l'explosió sexual i sentimental. Sigui com sigui, el cert és que reconec que Bergareche fa gala d'un estil molt literari, esquitxat de pensaments autèntics, i d'una gran amenitat i, de vegades , hilarant prosa.
Per això cloc aquesta petita ressenya  amb l'opinió de dos escriptors i crítics consagrats i, amb tota seguretat, més imparcials que la meva: 

RICARDO MENÉNDEZ SALMÓN: Jacobo Bergareche nos concede el raro privilegio de comprender cómo los hombres ganan la felicidad sin merecerla, la pierden sin darse cuenta y la añoran sin remedio”.

MARIO VARGAS LLOSA: "És amena, divertida, insolente y muy bien escrita. Jacobo cree sinceramente que “el hábito hace al monje”, es un admirador encarnizado de Faulkner y de sus laberintos; su historia de amor y la evocación de “un día perfecto” reproduce con gracia y fantasía la que, por sus cartas, fue aquella aventura del autor de Las palmeras salvajes, La paga de los soldados y las demás obras maestras que sabemos. En su generosa recreación, aclimatada en Austin, Bergareche se divierte y nos divierte a sus lectores”. 

sábado, 20 de noviembre de 2021

Una altra relectura deliciosa


 



Stoner, de John Williams

Havia llegit aquest llibre, recomanat amb molt interès per una amiga, el 2012, quan Edicions 62 l'acabava de traduir al català.  

Pot semblar una frivolitat, però ja només la portada, amb l'home vestit tan austerament i clàssic, assegut en una butaca solitària, sota el con de llum de la lampareta, i empetitit i alhora abrigat per una enorme biblioteca, de la que no veiem els límits, ja em va predisposar favorablement.

Després, la seva lectura em va fascinar i desvetllar tota una sèrie d'afinitats entre el protagonista, jo mateixa i persones que m'eren molt pròximes sentimentalment.

No el vaig poder recomanar a tots els Clubs de Lectura, perquè en aquell moment no n'hi havia prou exemplars disponibles a les biblioteques, però, quan fa unes setmanes, un altre amic m'hi va fer pensar, el vaig treure del prestatge i l'he tornat a llegir, sabent que ara sí que n'hi hauria suficients ... Déu meu, com he tornat a disfrutar-lo!

El nom del seu autor, no em deia res en especial, per tant, he hagut d' investigar a les poques pàgines web que en parlen. Ara ja en sé una mica més. 

John Williams, novel·lista, poeta i professor, va néixer el 1922 a Clarksville, al nord-est de Texas.

Es va matricular a la Universitat de Missouri, però malgrat que va demostrar talent per a l'escriptura i la representació, va abandonar els estudis, en acabar el primer curs. 

Tot seguit, va col·laborar en diverses publicacions i emissores de ràdio, fins que el 1942 es va allistar a l'exèrcit de l'aire. 

En els dos anys que va passar com a sergent a l'Índia i a Birmània, va aprofitar per escriure l'esborrany de la que seria la seva primera novel·la. Nothin but the Night (1948), que va aconseguir que li publiqués una petita editorial, en tornar a casa, tot i que posteriorment ell mateix la rebutjaria. 

Aleshores es va tornar a matricular a la Universitat, a Denver, on es va llicenciar i obtenir un títol de postgrau, i on, d'ençà del 1954, va exercir de professor. Allà, va crear el Programa d'Escriptura Creativa i va formar part del seu equip docent, fins que es va jubilar, amb 63 anys, el 1985.

Durant aquests anys en què va desplegar una intensa activitat docent, va publicar dos llibres de poemes: The Broken Landscape: Poems (1949) i The Necessary Lie (1965), i tres novel·les més: Butcher's Crossing(1960), Stoner (1965) i Augustus (1972) , que  va ser guanyadora del National Book Award, el  1973. 

Va morir a Fayeteville, Arkansas, l'any 1994.

John Williams va ser un escriptor de pocs llibres i de vida tranquil·la, i encara que va ser un autor moderadament llegit durant la seva vida, ha estat pòstumament que el seu nom i els seus llibres han esdevingut plenament valorats i traduïts a diversos idiomes.

La seva novel·la indiscutiblement més coneguda, reconeguda i valorada és Stoner, actualment considerada una novel·la de culte.

Ens narra la vida de William Stoner - una vida que, curiosament, guarda alguns paral·lelismes amb la de l'autor -, un fill únic d'uns camperols de Missouri que és matriculat a la Universitat de Columbia per estudiar agricultura i tornar a casa a ajudar al pare amb els nous coneixements ampliats. Però, als pocs mesos, de començar una carrera que estudia amb disciplina però que no li interessa en absolut, Stoner descobreix una vocació imperiosa que el du a decantar per la Literatura i la docència i que conduirà i marcarà tota la seva vida.

És Stoner una novel·la trista? La vida del personatge no és precisament un camí de roses, perquè l'idealista professor universitari ben aviat descobreix que la realitat, tant a nivell professional com a nivell afectiu i personal, s'allunya fatalment dels seus somnis, pels quals no sempre es veu amb forces de lluitar. 

Tanmateix, el mateix John Williams, afirmava en una entrevista: " Crec que és un veritable heroi. Molta gent que ha llegit la novel·la pensa que l'Stoner va tenir una vida trista i dolenta. Jo penso que va tenir una molt bona vida. Ell feia el que volia fer, sentia la importància del treball que realitzava. El seu treball li va donar un tipus d'identitat i li va fer ser el que era".

Per damunt d'aquesta controvèrsia, penso que, en definitiva, Stoner és una molt bona i bellíssima novel·la. 

El personatge del protagonista - aquest Stoner tan discret i fiable, aquest home tan sol, però enamorat de la Literatura, on troba la raó de ser i un refugi, aquest ésser absolutament autèntic i conseqüent, tan capaç d'estimar i d'acceptar, i, indiscutiblement, amb més resiliència que capacitat de reacció -  em desperta una absoluta empatia que me'l fa entranyable i inoblidable.

Els altres personatges principals: els seus col·legues o rivals de la universitat, l'Edith, la seva neuròtica, i aquesta sí que dissortada dona, la Katherine, l'àngel que posa un parèntesi de dolçor en la vida del protagonista... i els més secundaris: la filla, la Grace, víctima dels capricis de la mare, els pares, pagesos lligats a la terra que no comprenen el fill, però l'accepten, etc. estan perfectament dibuixats i tenen prous contrastos interns com per resultar versemblants i creïbles. 

El llibre té descripcions de paisatges i de personatges magistrals: Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati de darrere, i l'ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar. L'aire era dens, impregnat d'una espessor que englobava les dolces fragàncies de l'herba, de les fulles i de les flors, barrejades i mantingudes suspeses. Va tornar a sospirar fondo; es va sentir la respiració rogallosa i va notar que la dolçor de l'estiu se li acumulava als pulmons, o, La pell de la Katherine, que des de la distància semblava freda i pàl·lida, amagava un to rosat i càlid, com si un devessall de claror circulés sota un besllum lletós. I igual que la pell translúcida, la serenor, l'aplom i la timidesa que ell li havia atribuït ocultaven una calidesa, un enjogassament i un humor la intensitat dels quals era possible gràcies a l'aparença que els disfressava.  Però, al meu parer, el més aconseguit és la riquesa conceptual en la reflexió vital: El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra.

Tot el relat és escrit amb un estil clar i precís, molt equilibrat en l'estructura de les diferents accions i temes i manté l'interès del lector fins a l'última pàgina.

Potser Stoner és considerat un clàssic, una obra mestra, perquè narra la vida i transformacions d'un personatge des del seu mateix interior. A mi, tanmateix, m'ho sembla perquè m'ha regalat un personatge que m'estimo, gairebé com si fos real. 






stonerfin