domingo, 29 de noviembre de 2020

Els contes del puto virus (VII)

 

 


 

 

     

        


       

          Hipòcrates

-     Doctor, doctor, perdoni que el molesti, però el necessiten a Urgències.

El Doctor Martínez triga uns segons a incorporar-se i a aterrar al malson de la realitat en què es troben.

-      Quina hora és? Qui em reclama?

L’auxiliar li informa que el Dr. Massana, de guàrdia mentre ell descansava un parell d’hores, l’envia a buscar perquè la situació a la sala d’espera se li està anant de les mans.

-       Ha arribat un energumen, i perdoni però és que no se li pot dir d’una altra manera, que l’ha muntat a recepció. Diu que no es pot esperar, que està més greu que els altres i que l’atenguem ja, perquè s’està morint. L’hem hagut d’aïllar al box de seguretat, perquè ja hi havia cabreig entre els que s’esperaven i la cosa es complicava.

El Doctor Martínez mira amb nostàlgia el llit que l’havia d’haver acollit aquelles ja escasses dues hores de descans i fa el gest d’agafar la bata. S’atura, però, i interroga el jove auxiliar:

-      I per què em volen? M’he de vestir de bus?

-      Em temo que sí, doctor. Aquest paio té tota la pinta d’estar contagiat del puto virus, i no lleument. Sembla que té molta febre i entre amenaça i amenaça, entre crits i insults, és com si li faltés l’aire. El Doctor Massana necessita reforços. Té la sala i els boxos a petar i diu que vénen de camí més ambulàncies. Li demana si el pot examinar i decidir si se l’ha d’ingressar.

-      Pots ajudar-me a vestir? – sol·licita, sofert, mentre es renta les mans fins a gairebé el colze.

I amb la força resignada, que li comença a escassejar, inicia el carregós i incòmode ritus de calçar-se l’EPI: els primers peücs i guants perfectament segellats amb cinta americana, el mono, la mascareta, el tancament de la part superior del mono i la caputxa, també segellats seguint la cremallera, els segons peücs i guants, i més cinta americana, la segona caputxa tipus escafandre i les ulleres al damunt, ajustades al mil·límetre perquè no es produeixi baf.

El Dr. Martínez, ja convertit en un no gaire glamurós  Neil Armstrong, s’adreça amb resolució al box d’aïllament, però, abans d’acostar al censor la tarja d’obertura, s’atura a mirar per l’espitllera.

S’hi queda clavat.

En l’home – deu rondar la quarantena – que s’arrauleix a la llitera, tremolós i aparentment més calmat, i malgrat la suor i la ganyota que enterboleixen el rostre sofrent, reconeix perfectament l’individu que va veure fa uns dies al reportatge sobre la manifestació negacionista de la Plaza Colón. El càmera de la Sexta havia enfocat durant uns quants segons aquell descerebrat, que duia una pancarta on es llegia “LA PANDÈMIA ÉS UNA MENTIDA. ELS HOSPITALS ESTAN BUITS”, mentre vociferava, sense mascareta per descomptat, que el deixessin viure “amb amor i llibertat”. 

El Dr. Martínez sent com la indignació i la ràbia li recorren l’espinada i li aporten el plus d’energia que segurament necessitava. Com en els flashos encadenats que la tradició popular diu que il·luminen els últims moments d’un moribund, reviu el comiat desolat de la seva cap d’infermeria i el patiment del company d’hematologia que fa tres setmanes s’esgota amb l’angoixa del respirador a l’UCI; sent els plors de cansament i de por que ha hagut de presenciar entre aquestes parets en els últims mesos, negant-se les abraçades que haurien volgut i necessitat donar i rebre més que mai; torna a  sentir el pes de les hores de soledat i d’angoixa a la pensió, on passava les escasses hores de descans en el pic de la pandèmia, en el seu exili auto imposat per protegir els de casa; recorda l’expressió dolça i desvalguda d’aquella pobra dona, Matilde es deia, que havien intentat mantenir fora de la UCI tant com van poder, convençuts que de tan fràgil no la suportaria, la tarda que va haver de dir-li que finalment ho anaven a fer: “Per mi no passi ànsia, Dr. Als meus 84 anys, ja no m’estafaran gaire. Però no em deixi patir, si pot ser. Almenys que pugui explicar a la família que me n’he anat conforme i en pau” ...

Sense pensar-s’ho, amb un rampell incontenible, el Dr. Martínez recula i entra al despatx del costat, on hi ha els comandaments del circuit de vídeo que connecta els boxs d’aïllament. Es tracta d’una tecnologia punta en la línia de les teràpies alternatives importades del Japó, consistent a passar vídeos relaxants, plens de flors, música i paisatges idíl·lics per tal d’entretenir i animar l’espera dels malalts. Bestieses, havia opinat ell en el seu moment, però ara, vés per on, pensa que li farà servei.

Busca una altra carpeta, la dels pasatges més desoladors que va deixant enrere el puto virus – algunes visions d’UCis del “primer” món; la panoràmica de la cua de persones tirades per terra davant de l’hospital de Bihar, una zona rural de la Índia, on hi ha un llit i quatre metges per cada deu mil habitants; els forns crematoris mòbils que recorren els carrers de les regions més pobres de Bolívia, les cues de la fam en una regió qualsevulla de de l’Àfrica del Sud on es veu una dona que mostra un tros de caixa on es pot llegir WE NEED FOOD; la terrorífica estampa d’una habitació d’una residència de iaios en què els encarregats de la desinfecció han descoberts dos cadàvers abandonats als seus llits; el plor desesperat d’uns sanitaris acomiadant un company que no ha superat el contagi... –, la projecta al box de l'energúmen i observa amb un plaer sàdic indiscutible  l’efecte que les inesperades imatges produeixen en l’home aterrit.

Quan finalment el Doctor Martínez entra al box, es troba l’antic negacionista convertit en un flam vacil·lant i plorós.

-      Ja era hora. Aturi això, cony!, no ho puc suportar.

-      El què? Ah, la pel·lícula? És un curt de ciència ficció, crec. Només cine. Sóc el Doctor Martínez. Què tenim, doncs?

-       No ho veu, doctor, estic fatal. Crec que he pillat el puto virus.

-      Quin virus? De què em parla? Si tothom sap que això de la pandèmia del Covid 19 és una colla de mentides, una manipulació del govern i dels mitjans. No pateixi, home.

-      Sisplau, sisplau. Faci alguna cosa, hòstia. Estic molt malament.

-      Què vol que fem a l’hospital? És que no se n’ha assabentat que el que volem els metges  és enverinar-los per fer-los esclaus en nom de no sé quin fosc poder? Que no sap que les mascaretes ofeguen i que amb els medicaments injectem uns microxips que ens permeten fer-nos amb les voluntats dels desgraciats que cauen a les nostres mans?

-      Òstia de Déu, doctor! No digui més bestieses!, i faci’m algo, cony. M’estic ofegant i el cap m’esclatarà.

-       Res, home, res. Això no és cosa d’hospital. Aquí no ens ocupem d’aquestes minúcies. I el Covid, vostè ho sap perfectament, no és una malaltia real. ELS HOSPITALS ESTAN BUITS, li sona? Ara,  se’n va a casa, es pren un paracetamol i, si no, una tasseta de diòxid de clor, que també he sentit dir que va molt bé, i tots contents.

-      Però vostès m’han d’atendre. No veu que m’estic morint?

-      I ca, home. Deuen ser aprensions. Coses de la por. L’altre dia, vaig veure a la tele com uns quants cridaven que LA POR I LA COVARDIA dels mesells que duen mascareta i es deixen enganyar per les autoritats sanitàries són ELS ÚNICS VIRUS. Li sona?

-      Hòstia, doctor!, que no em veu? estic molt malament, vostès tenen l’obligació... Ingressi’m i faci’m el que sigui d’una puta vegada!

-      Ingressar-lo? I ara, Déu me’n reguard! Vostè té dret a SER LLIURE, a anar allà on vulgui i com vulgui. A ESTIMAR i a abraçar-se amb tothom que li plagui. Vinga, marxi cap a casa o allà on li demani el cos. Pot estar tranquil, recordi que aquí els únics que poden matar són EL 5G, LA VACUNA I LA MASCARETA. Li sona?

 

****

 

Ommms!

El Dr. Martínez s’obliga a aturar el seu somni rabiós. Si no fos metge i aquell torracollons, el seu pacient... Algunes frases del ja allunyat jurament hipocràtic l’ajuden a retornar a la realitat i al seu deure, malgrat que el pacient s’ho mereixi tan poc: Tindré absolut respecte per la vida humana / No permetré que entre el meu deure i el meu malalt vinguin a interposar-se consideracions de religió, de nacionalitat, de raça, partit o classe. O de nivell mental, pensa ara que hauria d’haver afegit el metge grec, al jurament.

-      M’esperaves? Entrem? – La infermera Sans, també transformada en astronauta, se’l mira sorpresa de veure’l palplantat amb la tarja d’obertura de la porta, a la mà.

-      Sí, entrem. Encara que... si no fos per l’Hipòcrates...

-      Què dius?

-      Res, som-hi.

                                                            Mercè Foradada


    (Aquest conte el vaig escriure d'una revolada, fruit de la indignació produïda per algunes imatges i eslògans de la manifestació negacionista de la plaça Colón, a Madrid. Ara el continuo signant davant de la, per a mi , irresponsable  i insolidària postura d'alguns negacionistes/terraplanistes que segueixen manifestant-se arreu).

La família i un mateix

A corazón abierto, d'Elvira Lindo: un títol encertat

Per a mi, el principal mèrit d'aquest llibre que, tanmateix tenia ganes d'acabar: la sinceritat o una ficció ben ajustada a la versemblança.

Però m'inclino per la primera opció i crec que Elvira Lindo s'esforça per donar una versió autèntica, realista, gens suavitzada ni endolcida de la vida i mort dels seus pares, que acaben configurant-se com uns éssers de carn i ossos, gens ideals sinó humans: amb grandeses i mesquineses que ens els fan creïbles.

He de confessar que de la Lindo havia llegit sobretot articles en els que he valorat a voltes el seu compromís, a voltes la seva proximitat, a voltes el seu sentit de l'humor (la designació "Mi santo" amb que ella anomena el seu marit Antonio Muñoz Molina, em sembla una troballa excepcional), però de la seva narrativa només coneixia algun episodi de Manolito el gafotas, de la meva època de profe i la novel·la Lo que me queda por vivir.

Aquesta la vaig agafar amb il·lusió, perquè acabava de lliurar a l'editor la meva última novel·la que, en certa manera, pretén visualitzar família que se n'ha anat, en el meu cas , uns avis, i em venia de gust comprovar el tractament que l'autora feia dels seus pares.

Però la novel·la no m'ha acabat d'enganxar. Sí a estones, quan es focalitza més clarament la figura d'un d'ells: la malaltia de la mare, l'etapa final solitària del pare, per exemple. En canvi m'han fet una mica de nosa i m'han tallat l'interès tants excursos sobre l'adolescència i evolució de l'autora, i un cert desordre i reiteració en la trama.

Segurament no acabo de ser justa en l'anàlisi d'aquesta novel·la, però m'ha semblat que no acabava d'estar ben travada, una mica com despentinada i no rodona.

Potser precisament el mèrit que li veig en el dibuix de las figures dels pares, l'autenticitat, el no maquillar-los, m'ha fet nosa quant a la línia argumental i el desenvolupament de la història.


La setmana del doblete


 

El Club de Lectura d'Adults de la Cardona

A l'entorn d'un dels personatges més entranyables de la Literatura francesa, ahir a la tarda, dissabte 28 de novembre i a l'hora en què solíem fer els Clubs presencials, el Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell ens vam trobar per fer la sessió del més de novembre. De moment, virtual, és clar!

Comentàvem La vida ante sí, de l'Émile Ajar, és a dir del Romain Gary, emmascarat amb aquell pseudònim per burlar la intel·lectualitat francesa i fer-se amb el segon Goncourt, en contra de les normes del prestigiós premi. L'acusaven de fer una literatura sentimentaloide "només apta per a les dones"?😡Doncs els hi cola aquesta meravella de relat dur i tendre que no gratuïtament apunta repetidament a Los Miserables, de Víctor Hugo, i que ha passat a ser un clàssic de la Literatura francesa contemporània.

Ens vam poder connectar onze dels membres del Club ( un sense aconseguir visualitzar-se en la pantalla) i quatre més van disculpar-se per motius personals, però ens van fer arribar els seus comentaris.

Elogiosos, per descomptat, com la inmensa majoria dels que vam fer durant la sessió telemàtica sobre la novel·la: conmovedora, duríssima però amb un enfocament humorístic que et fa passar de la llàgrima al somriure en una mateixa pàgina, original, amena, divertida, profunda, amb un llenguatge en boca de Momo, el protagonista, deliciós per la seva sinceritat i ingenuïtat... Si algú va confessar que, d'entrada la duresa del plantejament i el tema del maltractament i desamor a la infància li havia tirat enrere, va assegurar que era per motius de les seves professions, que malauradament els exposaven massa sovint a realitats similars.

Inqüestionable, per a tothom, el retrat de Momo, el nen/adolescent, que té una vida tan difícil i punxeguda  davant seu, però que tanmateix lluita i no abandona el seu dret irrenunciable a ser estimat, encara que sigui pels mitjans més insòlits. També vam remarcar el dibuix dels altres personatges més o menys secundaris, que, com el protagonista, resultaran difícils d'oblidar.

També es van comentar les dues pel·lícules que coneixem inspirades en aquesta novel·la. La primera, de l'any 1977, és a dir dos anys després de la publicació de la novel·la: Madame Rosa o La vie devant soi és fidel al text original, va ser premiada amb l'Oscar a millor pel·lícula estrangera, i la seva protagonista, Simone Signoret va guanyar el premi David de Donatel·lo i diverses nominacions a la millor actriu en d'altres certamens. La segona,  del 2020,estrenada recentment, La vida por delante, dirigida por Edoardo Ponti i protagonitzada per una esplèndida Sofia Loren de 80 anys, la seva mare, desvirtua tant l'argument de la novel·la que, tot i no ser una pel·lícula dolenta, resulta absolutament traïdora a la història original.

La sessió va acabar amb una nova cita per al desembre, que s'avançarà com cada any a causa de les festes de Nadal: el dissabte 19 de desembre , a les 17'30h, per comentar Tigres de cristal, de Toni Hill, amb la presència virtual de l'autor, per acompanyar-nos i respondre totes les preguntes i qüestions que vulguem formular-li.




sábado, 28 de noviembre de 2020

Novament , el Club de les Jardineres, avui festival Delibes

📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕🤗
 
📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕🤗
📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕

Dijous, a les 13h, perquè això de tenir una edat i força obligacions fa que els Clubs virtuals es puguin adaptar a la conveniència de la majoria, ens vam tornar a trobar, virtualment, of course!

Un plaer compartit, com sempre. N'érem 13 i en aquest cas la xifra no és un senyal de malastrugança sinó un signe de vitalitat i de prendre's la nostra trobada amb la il·lusió i la serietat que de sempre hi hem abocat. Malauradament faltaven quatre amigues que no es van poder connectar per motius diversos. 

I , a banda de la satisfacció de saludar-nos, de veure'ns les cares sense mascaretes - un luxe en els temps que corren - vam gaudir molt de tot els que ens havien aportat les lectures delibelianes, en el nostre humil homenatge a qui fa 100 anys va néixer i 10 ens va deixar: El camino, la més llegida, però també: La sombra del ciprés es alargada, Señora de rojo sobre fondo negro, Mi idolatrado hijo Sisí, Cinco horas con Mario... No tothom n'havia fet les mateixes, però les aportacions extres fan venir salivera i ganes de seguir llegint.

Centrant-nos en El camino, tot va ser destacat i valorat: el llenguatge ric en termes de la ruralia de la postguerra, que l'autor va saber salvar de l'oblit, el traçat dels personatges, inoblidables, la meravella de la innocència i sàvia puresa del protagonista, Daniel el Mochuelo, ja per sempre a la galeria dels éssers entranyables de tinta i paper que ens acompanyen, la duresa i autenticitat i de les circumstàncies d'aquell poble cántabro/castellà que, com tants d'altres, vivien els anys més durs de la post-guerra entre  innocència, por, misèries i sentit comunitari... I moltes coses més.

La nostra trobada coral - si quan fem el Club presencial ja costa no parlar dues o tres a l'hora, quan és virtual no se'ns pot demanar que fem allò aconsellat i aconsellable de tancar el micro si no es parla i aixecar la mà per demanar paraula - ens va deixar, com sempre, però potser amb més èmfasi en aquests temps difícils que travessem, un somriure als llavis, la calidesa de l'amistat al cor, i l'agraïment, que no ens estalviem de manifestar després als nostres dos xats de whatsapp que treuen fum, de poder compartir estones de vida a l'entorn d'una afició, o passió, que ens fa el dia a dia més ple i feliç.

Gràcies , Jardineres! Gràcies, Delibes!



miércoles, 25 de noviembre de 2020

El camino, Señora de rojo sobre fondo gris i molts altres títols... Miguel Delibes

Cent anys de Miguel Delibes

Mis personajes son, en buena parte, mi biografia.

Així s’expressava aquest autor en el discurs de recepció del Premio Miguel de Cervantes , el 25 d’abril de 1994, per indicar que la seva vida havia estat, en gran part, la vida creada a través dels seus personatges de ficció.

El que és considerat un dels majors i millors escriptors en llengua castellana del s. XX, del naixement del qual enguany celebrem el primer centenari, neix a Valladolid l’octubre de l’any 1920, al si d’una família de classe mitjana. El seu pare era catedràtic a l’Escola de Comerç, on posteriorment també exerciria Miguel. És el tercer dels vuit fills del matrimoni que creixen en un ambient liberal i cristià.

Estudia Dret i Comerç i exerceix com a catedràtic d'Història del Comerç. Des de molt jove col·labora amb diverses publicacions com a periodista i és durant diversos anys el director del diari El Norte de Castilla.

La seva primera novel·la, La sombra del ciprés es alargada -  publicada quan l’autor té 27 anys, ha guanyat les oposicions a la Càtedra de Dret Mercantil,  s’ha casat amb la seva novia de sempre, Ángeles de Castro, i el primer dels set fills del matrimoni té un any - obté el Premio Nadal, el gener de 1948 i revela la visió pessimista i la por a la mort que seran presents a la major part d’obres posteriors.

Un any després publica Aún és de dia (1949), novel·la “precipitada y tosca” , en paraules de l’autor, i a l’any següent El camino (1950), que és reconeguda immediatament per la crítica i el públic com a una obra mestra de l’autor i de la narrativa d’aquell segle.

D’ençà d’aquí, la seva producció no s’atura – entre l’any 1947 i el 2005, escriu més d’una seixantena de títols – entre els que és imprescindible citar: Mi idolatrado hijo Sisí (1953),  Diario de un cazador (1955), Las ratas (1962)Cinco horas con Mario (1966)Las guerras de nuestros antepasados (1975)El disputado voto del señor Cayo (1978)Los santos inocentes (1982)Señora de rojo sobre fondo gris (1991) o El hereje (1998).

La temàtica de la majoria dels seus llibres gira a l’entorn de Valladolid i el camp castellà, i se centra en l’observació de tipus i situacions desde l’òptica d’un catòlic liberal. Té una marcada visió crítica que augmenta a mesura que es fa gran, i que denuncia les injustícies socials. La rememoració de la infantesa i la representació dels hàbits i el parlar propi del món rural, molts dels termes del qual són recuperacions valuoses per a la literatura, són un dels seus principals mèrits.

De moltes de les seves novel·les se n’han fet adaptacions per al cinema i la televisió:         

·         El camino, d'Ana Mariscal, 1962.

·         Mi idolatrado hijo Sisí, adaptada al cine per Antonio Giménez Rico amb el títol     de "Retrato de familia", 1976.

·         La guerra de papá, d'Antonio Mercero, 1977.

·         Los santos inocentes, de Mario Camus, 1984.

·         El disputado voto del señor Cayo, d'Antonio Giménez Rico, 1986.

·         El tesoro, d'Antonio Mercero, 1988.

·         La sombra del ciprés es alargada, de Luis Alcoriza, 1990.

·         Las ratas, d'Antonio Giménez Rico, 1996.

·         Una pareja perfecta, de Francesc Betriú, 1998.

I per al teatre:

·         Cinco horas con Mario, de Josefina Molina, 1979, interpretada per Lola Herrera i que, després de 40 anys de la seva estrena tornarà a estar en cartell l’hivern de 2021.

Miguel Delibes va ser guardonat amb el Premio Nacional de Literatura (1955), el Premio de la Crítica (1962), el Premio Nacional de las Letras (1991) y el Premio Cervantes de Literatura (1993). Des de 1973 era membre de la Real Academia Española. Ediciones Destino va publicar les seves Obras completas.

Mor a Valladolid, el 12 de març de 2010, als 89 anys.

Entre tantes obres com remarcaria d'aquest autor, avui em centraré en El camino, que acabo de rellegir, juntament amb el conmovedor i tristísim homenatge que fa a la seva dona i mare dels seus set fills, Ángeles, disset anys després de la seva mort, als 48 anys, Señora de rojo sobre fondo gris.

Com ja hem dit, El camino és la tercera novel·la d’aquest escriptor, i està ambientada en l’Espanya rural de la postguerra. Malgrat que no hi hagi referències geogràfiques explícites és fàcil identificar el lloc com Cantàbria, que durant segles havia estat part de Castella. Concretament el poble seria Molledo, a la vall d’Iquña, on Miguel Delibes passava les seves vacances d’estiu, durant la infantesa.

Es tracta d’una novel·la cabdal a la seva trajectòria, on l'autor troba l’estil narratiu definitiu. El camino, que va ser rebuda amb un aplaudiment unànime per públic i crítica, inaugurava l’etapa que es caracteritza per la recerca incessant d’autenticitat, expressada de manera extraordinàriament gràfica en aquell “ser fidel a un mateix, escriure com s’és”.

Daniel el Mochuelo ja sap als onze anys que el seu camí està a l’aldea on ha nascut i viscut i on són els seus amics, la seva gent i el seu paisatge i fauna. Tanmateix, el seu pare vol “que progressi” i l’envia a la ciutat a estudiar Batxillerat. Durant la nit prèvia al viatge, el nen , que no aconsegueix aclucar els ulls, amb un nus a la gola, evoca les aventures amb els seus dos amics de l’ànima Roque el Moñigo i Germán el Tiñoso, els camps i els boscos amb la seva riquesa d’ocells, i les facècies, misèries i glòries de tota la gent del llogarret. 

La simpatia, puresa i humanitat d’aquesta mirada infantil, ja en contacte amb la tragèdia, ens introdueix en una petita comunitat , on tota una galeria de personatges, els amics, el pare, les Guindillas, Quino el Manco, la Mariuca-uca, Gerardo el Indiano, la Mica, don José el Santo... ens són presentats, de vegades amb trets caricaturescos, però amb tanta netedat i vivor, que són difícils d’oblidar.

Antonio Vilanova, des de la seva columna habitual de crítica literària “La letra y el espíritu”, a la revista Destino, evidenciava, ja en el moment de la seva publicació, que el realisme poètic de El camino es relacionava amb el Poney Colorado de Steinbeck i hi afegia “ Es preciso advertir que no es solo la poetización de lo vulgar ni la captación de los incidentes mínimos de la vida provinciana lo que otorga valor a este libro magistral. Su portentoso acierto estriba en haber logrado el don supremo de la objetividad que caracteriza al novelista nato, en haber reducido su intervención activa al mero papel de transcriptor i en haber pintado la vida de la aldea no solo desde el punto de vista infantil de Daniel, el Mochuelo, sinó de acuerdo con la pròpia conciencia de todo el pueblo”.

Enguany, que s’ha complert el centenari del naixement de Miguel Delibes, encara la lectura d’aquest llibre resulta reconfortant i inoblidable.

 

 

 


sábado, 21 de noviembre de 2020

Els contes del puto virus (VI)

 


 Jo hauria de ser on ets tu

 Les dues conserven un retall de la notícia, de fa trenta-tres anys, que va trasbalsar les seves vides.

La Sara de la Garrotxa, en una vella carpeta de cartró, amb les gomes molt donades, on ha anat desant fotos en blanc i negre dels pares, alguna invitació de casament dels amics – i la seva –, els recordatoris de les comunions dels cosins – i el seu –  i uns fulletons del viatge de noces a Roma. 

La Sara de Sants el té enganxat amb dues xinxetes ja rovellades en una paret del magatzem, rere la pila de caixes de manteletes que ja mai ningú no demana.

Des que falten els pares, els de la Garrotxa i els de Sants, ja ningú no en parla, de l’afer, però elles dues el tenen molt present i, de tant en tant, repassen la notícia una mica grogosa però que encara es pot llegir prou bé. Sobretot aquestes últimes setmanes, des que la pandèmia les té segrestades i els ha quedat tant de temps per rumiar.

L’escàndol, l’ensurt, aquell inesperat descobriment que durant uns mesos va semblar que podia trastocar les seves vides, havia esclatat l’hivern del 1987, arrel de la leucèmia aguda diagnosticada a la Sara de Sants, quan tot just començava a festejar amb el Joan. Proves, pànic, diversos ingressos i tractaments que no acabaven de reeixir van sepultar tantes expectatives esperançades. Fins que es va arribar a l’única alternativa que semblava tenir alguna possibilitat d’èxit: el trasplantament de medul·la.

I aquí va venir la primera sorpresa: ni el pare, ni la mare, ni els dos germans grans eren compatibles per a la donació!  La sang de la Sara de Sants no tenia res a veure amb la de la resta de família, i altres característiques de la seva medul·la desaconsellaven el trasplantament, que d'altra banda no podia esperar. Ja a la desesperada, es va provar un auto trasplantament que, per sort, va funcionar... i el malson de la malaltia es va anar allunyant de la família angoixada.

Amb tot, de la consciència del pare de la Sara de Sants no s’esborrava el mal rotllo de les incompatibilitats sanguínies i de tantes dissonàncies entre la filla i la resta de família, com la malaltia havia revelat. Fins que, per esvair dubtes i alleugerir l’opressió que no el permetia mirar-se-la com abans, va decidir recórrer a unes proves d’ADN. Els resultats van ser aclaparadors i, lluny d’espantar la mosca de darrera l’orella, van confirmar els pitjors temors: la Sara de Sants no era filla dels senyors Martorell, propietaris de la merceria del carrer Joan Güell del barri barceloní.

En un primer moment, la Sara de Sants no va ser advertida del descobriment, però les gestions que se’n van derivar van fer impossible seguir amagant el secret: el senyor Martorell va tirar pel dret i es va enfrontar amb l’administració de la Clínica on havia nascut la “seva” filla, fins que l'empresa es va veure obligada a admetre la revisió d’un expedient de més de vint anys enrere.

Va ser aleshores que va aparèixer en escena l’altra Sara, que vivia en una casa de pagès a la Garrotxa, però que havia anat a néixer a Barcelona, el mateix dia i a la mateixa Clínica que la seva tocaya.

I de seguida es va veure com podien haver anat les coses: Cap d’Any del 1965, dos parts no programats, sobretot el de la Sara de la Garrotxa, els pares de la qual havien baixat del mas per celebrar l’entrada d’any amb la família dels avis materns, reunida a casa de la tieta del carrer Creucoberta; dues nenes, totes dues Sara, amb un pes molt justet i que en poques hores havien desenvolupat una icterícia important, traslladades a la Unitat de Cures Intensives Neonatals; una mare que s’estava a l’habitació 158 i l’altra a la 153; un 8 mig obert o un 3 massa tancat, escrit amb presses a la tarja que indicava l’habitació,  als respectius bressols-incubadores. La confusió estava servida!

Els pares de les Sares, que a penes havien vist els seus nadons a la sala de parts, no van ser capaços de notar el cambiazo i, després de cinc o sis dies d’incubadores van acollir la filla que no era, amb la il·lusió de, finalment, poder-la tenir als braços.

Vint-i-dos anys després, un cop descobert el desastre, les dues famílies van arribar a un acord gens fàcil: a banda d’unir-se per posar una demanda conjunta a la clínica, que no va prosperar i va ser ofegada en una mar de burocràcia i excuses de l'ordre de “després de tants anys, ja no hi ha a qui exigir responsabilitats”, tothom, i especialment les dues Sares, van decidir que millor no remenar-ho, que més valia deixar-ho com havia estat fins abans del descobriment. Si havien viscut més de vint anys amb la Sara canviada o la família equivocada, ara aquella ja era la Sara i la família pròpia. El millor era no canviar res i seguir com si res no hagués passat.

Però les dues Sares s’espien. Una cosa és haver pres la decisió de tirar endavant amb la vida ja iniciada i l’altra és poder oblidar que hi ha una altra dona que està vivint la que, en principi, et corresponia a tu.

Per això, en els darrers anys, la Sara de Sants ha fet diverses excursions d’amagat a la Garrotxa i ha observat des de lluny l’activitat de la casa rural en què la seva homònima ha convertit l’antiga masia, i la Sara de pagès ha aprofitat les no gaire freqüents baixades a Barcelona per plantar-se una bona estona davant la merceria que ara ja porta la Sara de Sants. A més, amb l’arribada del wifi, que precisa per gestionar les reserves i fer les promocions del negoci, la Sara de la Garrotxa ha pogut ampliar l’espionatge, perquè ha descobert que la Sara de Sants és una addicta a les xarxes socials.

I el seguiment virtual s'ha accentuat i fet més estret des de l’arribada del puto virus en forma d’una pandèmia i d'un confinament que té aires de catàstrofe nuclear. L’aturada de la vida que fins a aquell moment havien considerat normal, ha empès les dues Sares a treure’s la careta, a visibilitzar la seva relació i a fer-se amigues del facebook! Ara ja no es pot parlar d’espionatge, sinó de tenir oberta una finestra que connecta la casa i el dia a dia de l’una amb els de l’altra.

I avui, la Sara de Sants contempla les fotos que la Sara de la Garrotxa acaba de penjar: els camps en plena efervescència; l’eixida, que havia estat la quadra i ara s'ha convertit en recepció, deserta, rústica i acollidora; els racons de sol dins de les habitacions tan ben parades; els arbres del darrere amb el borrissol de les fulles noves; el cel, lluminós i clar, amb manyocs de núvols cotonosos; el galliner amb quatre quiques i el gal presumptuós davant de la gàbia dels conills; l’hort curull de diferents verds i altres colors que ja anuncien unes bones collites... i sent la coïssor de l’enveja. Ella voldria, per a ella i els tres fills, aquells espais oberts, l’aire, el sol, l’aïllament sense parets, les verdures i les fruites fresques de l’hort i els ous de les gallines del corral o la carn d'algun pollastre o conill amb olor a camp... en lloc de les tres habitacions encofurnades on tots cinc couen el seu mal humor i les respectives frustracions, els dos balcons escarransits on no hi ha cap ni una cadira i des d’on s'estrenyen per aplaudir els sanitaris cada vespre a les vuit, i la nevera plena de congelats i productes embassats que és tot el que troba al súper del davant.

Mentre, des de la casa rural deserta, la Sara de la Garrotxa busca al Google Maps la ubicació del pis de la Sara de Sants i sent una semblant coïssor d’enveja, quan descobreix que és a quatre passes d’un gran hospital, a quatre portals d'una farmàcia de 24 hores  i que té un súper d’una cadena potent just només de creuar el carrer. Això sí que és tenir sort! Ella que passa tanta por i se sent tan desemparada, sabent-se a un fotimer de quilòmetres de l’Hospital Comarcal, amb el CAP del poble veí amb un horari tan restringit i amb la monotonia de la seva taula, feta de verdura i truita de verdura i conserves de verdura de l’estiu passat, o l’avorrida planxa de cada dia, ara que el Centre Comercial de la carretera està tancat i barrat.

“Jo hauria de ser on ets tu”, pensen les dues Sares amb recança, mentre apaguen l’ordinador per enfrontar-se a la seva vida real i als  avantatges/glòries/triomfs i mancances que la sort, o la dissort, ha repartit entre el joc de cadascuna.

                                                                                    Mercè Foradada

 

 

 

 

 

 

viernes, 20 de noviembre de 2020

CLUBS VIRTUALS: el de la Cardona, de setembre

De la nit dels temps, concretament del blog de les Biblioteques de Vilanova, Llibres i més... https://blogbiblioteques.vilanova.cat , he rescatat la ressenya de la trobada del mes de setembre. La hi adjunto, perquè consti en acta:

El passat dissabte 26 de setembre vam inaugurar el curs 2020-2021 del Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca A. Cardona Torrandell.

A causa de l’actual estat de la pandèmia del COVI19 havíem valorat que encara aquest Club el faríem en format visual a través de la plataforma Jitsi Meet

S’hi van connectar catorze membres i la trobada va tenir una durada de  una hora i mitja, aproximadament.

L’obra: Los Miserables

Es tractava de valorar una lectura grandiosa, en tots els sentits de la paraula: Los Miserables, de Víctor Hugo, novel·la que ens ha tingut molt enfeinats aquests últims mesos.

Les opinions, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’una novel·la del s. XIX d’una magnitud i ambició semblant, van ser contrastades: des dels lectors/es que van trobar la lectura massa feixuga, no hi van entrar i la van acabar abandonant, fins a d’altres, una mica més del 50%, que es van mostrar entusiasmats i que encara la van ampliar amb altres lectures històriques a les quals els abocaven alguns temes dels tractats per Víctor Hugo, i amb visionats de pel·lícules, sèries i musicals basats en Els Miserables.

La novel·la va ser qualificada de novel·la total, paradigmàtica del Romanticisme, amena, ben escrita, interessant en tots els diversos enfocaments: històric, social, filosòfic, sentimental, de costums, polític, didàctic, espiritual… pels lectors partidaris, que a més van remarcar l’oportunitat d’introduir alguna lectura de clàssics entre les triades per a cada curs.

També alguns dels tertulians van comentar breument altres lectures realitzades a l’estiu, tant de la llista de les recomanades com lliures.

Propera trobada: Contigo en la distancia

Finalment ens vam emplaçar per al Club d’octubre el 24, a les 17’30h, deixant per determinar si seria presencial i virtual en funció de la situació sanitària del país.

Hi comentarem, Contigo en la distancia, de la Carla Guelfenbein, llibre que ja poden passar a recollir per la Biblioteca Cardona, amb la fitxa corresponent.

Fins al 24/10, i, com sempre, bones lectures!