Amb el mar de pantalla

domingo, 28 de noviembre de 2021

Almudena, siempre




Egoistament trista

Quan mor un escriptor que admiro profundament i que m'ha proporcionat alguns dels millors moments lectors, o moments en general, de la meva vida - recordo, per exemple, l'estiu d'El corazón helado, en què em duia el totxo a la platja i, quan hi pujava, seia a la terrassa i sense dutxar-me ni dinar podia empalmar fins al vespre perquè de "una pàgina més" en "una pàgina més" no aconseguia aixecar-me de la cadira, o quan, a la primavera de 2002, vaig patir un aparatós accident que em va tenir uns quants dies immobilitzada a l'hospital, sense poder-me incorporar, i suportava el feliç dolor dels braços que subjectaven en alt Los aires difíciles, que no podien esperar a una postura més còmoda -, sento tanta pena com ràbia.
I més, com en el cas d'Almudena Grandes - ella ironitzava amb què no podia tenir un cognom més adient, al·ludint al seu cos tan generós; jo, personalment, penso que com a escriptora i com a dona coherent i compromesa, sí ha estat molt Grande(s) -, si la mort li arriba als 61 anys, quan tenia tants, esperats i segur que excel·lents, llibres més en el tinter.  
Perquè en la pena que vaig sentir des del moment que vaig saber que el puto càncer havia pogut amb ella, vaig detectar un clar component egoista: se n'anava amb tots els llibres que ja no podria escriure i jo llegir, s'enduia el petit, o no tan petit, plaer de llegir la breu i sempre reconfortat columna d'El País, o l'alegria de començar el dia amb la notícia que estava a punt d'aparèixer un nou llibre seu. També, molta pena, és clar, per la seva vida truncada quan tenia tantes ganes de seguir-la vivint. Però el primer, i és lleig, va venir el lament egoista per la pèrdua dels llibres que ja no escriurà.
Crec que he llegit pràcticament tots o gairebé tots els seus llibres. En tinc molts en el prestage, però n'hi ha de molts d'altres que algú em va deixar, que jo vaig prestar i no m'han tornat o que he llegit a la tableta, que no són al seu lloc a la lleixa de la llibreria: Te llamaré Viernes, Modelos de mujerAtlas de geografía humana - un dels meus preferits, en què la irrupció del que ha estat l'amor de la seva vida, Luís García Montero, deixa una petjada perfectament reconeixible -, Las tres bodas de Manolita, Los besos en el pan, La madre de Frankenstein..., i, com és natural, uns m'han colpit més que els altres. Però en tots he valorat, admirat i envejat, el missatge valent i solidari, la seva alta qualitat literària, la gràcia i contundència del seu llenguatge i la humanitat que transpuen. M'han enganxat i he estat molt feliç mentre m'han tingut esclavitzada a les seves pàgines.
El corazón helado, que va obrir la porta als sis Episodios de una guerra interminable, un homenatge al seu admirat Pérez Galdós, mereix un esment especial, perquè ningú fins al moment havia encarnat de manera tan viva el panorama esquinçat de la postguerra espanyola, d'aquestes dues Espanyes que Machado ja ens anunciava fatals: Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón.
Ens va deixar el cor gelat pel que denunciava, ben cert, però alhora encès per la mestria amb què creua la història de les dues famílies representatives de cadascuna de les Españes, malauradament encara presents.
I ara, ha hagut de tapar la seva ploma i ens hem quedat sense Mariano en el Bidasoa, l'últim dels episodis almudenians que ens havia promès, i amb l'esperança que la novel·la distòpica sobre la pandèmia i el confinament, que va iniciar mentre lluitava amb la malaltia, estigui prou avançada com perquè la puguem veure negre sobre blanc, encara que sigui incompleta.
Diuen que les persones no acabem de morir mentre algú ens recorda, mentre queden esquinços de nosaltres en la memòria dels que ens han conegut i potser estimat, i en el cas dels escriptors, mentre algú recordi o obri un dels seus llibres.
Si és així, tenim Almudena per estona. Pel que a mi respecta, per a sempre.
Això, i el record de tantes bones estones de lectura com m'ha regalat, l'esperança d'altres de relectura que segurament vindran, i l'escalf d'una tarda molt especial en què vaig tenir el privilegi de seure al seu costat i escoltar els seus arguments compromesos, solidaris amb els perdedors de totes les guerres, amb les dones i els pobrets de la Terra, que sempre em convencen i em fan sentir covard, és el consol que m'acompanya el dia després d'una pèrdua tan sentida.
Hasta siempre, Grande(s) Almudena!📚💜

 



https://fb.watch/9zcQMzMQzT/





domingo, 21 de noviembre de 2021

Una bona novel·la que planteja un amor, que no és el meu
















Los días perfectos, Jacobo Bergareche

Els "Libros del Asteroide" no solen defraudar, i aquest em consta que està agradant molt. Per exemple a la meva filla, que és qui me'l va recomanar i deixar.
I he de reconèixer que és un bon llibre, que és original i que es llegeix àgilment i amb un somriure, encara que potser per qüestió de caràcter o d'edat i circumstàncies vitals - recordem que acabo d'escriure un llibre que es diu L'amor quiet en què glosso l'amor sense gaires bombolles, però "que arrela i dóna sentit", un amor sense agulles d'exaltació, però tan ple i reconfortant com la millor companyia - m'ha gairebé irritat en alguns moments.
Anem a pams, i comencem per esbrinar qui és l'autor, fins a aquesta lectura, completament desconegut per a mi.
Jacobo Bergareche és un jove guionista i escriptor, nascut a Londres, el 1976, que escriu en llengua castellana.
Nét de l'ex-president del Real Madrid, Ramon Mendoza, la seva família paterna sempre va estar molt lligada al país basc, on va fundar El Correo i va ser amenaçada per ETA. Ell era el fill gran i va néixer a Londres on el seu pare, Santiago Bergareche, un dels homes més influents i rics del país, treballava al Banco de Vizcaya, i la seva mare, Rosario Mendoza, era secretària de l'embaixador espanyol a la ciutat anglesa. 
Va començar a estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense, però va abandonar aquests estudis per cursar Literature and Writting, a l'Emerson College de Boston. Es diu que en aquella ocasió, el seu avi matern va comentar, foteta: Tienes una  capacidad infinita para lo inútil
Actualment conjuga la seva carrera professional de guionista i productor de sèries de ficció, i esporàdicament de publicista, en la productora familiar Onza Partners, amb la d'escriptor multigenèric: ha publicat un poemari, Playas ( 2004), una obra de teatre, Coma (2015), la col·lecció de llibres infantils, Aventuras en Bodytown (2017), l'assaig autobiogràfic, Estaciones de regreso (2019), arrel de la mort, assassinat a Angola, del seu germà petit,  i ara la novel·la, amb Los días perfectos (2021). 
La seva experiència com a resident a Austin, Texas, al llarg de quatre anys, li va permetre conèixer i investigar la correspondència privada de diversos escriptors de culte, al Harry Ransom Center, un extraordinari arxiu que conté milers de documents molt valuosos sobre figures rellevants del món de la cultura, la literatura, el periodisme, la fotografia i la ciència, material que utilitza molt sàviament en Los días perfectos.
Jacobo Bergareche, amb la seva ironia habitual  es descriu a ell mateix: Sóc un entusiasta. Sempre m'imagino ric i prim en el futur, i amb vint-i-set llibres publicats.
Los días perfectos és una breu i original novel·la epistolar - de fet comprén dues llargues cartes, escrites pel mateix personatge, un periodista madrileny en la quarentena - que discorre sobre l'enamorament fou, l'adulteri, l'agonia i el tedi d'un matrimoni exhaust, i la impossibilitat d'aconseguir perpetuar aquests dies perfectes, i que s'inspira en la correspondència real del Nobel William Faulkner amb la seva amant, i aleshores secretària de Howard Hawks, Meta Carpenter. Unes cartes o notes guspirejants que l'autor il·lustrava amb suggerents dibuixos i vinyetes.
Luis, el periodista que ha d'assistir a un congrès sobre periodisme digital a Austin, enviat pel seu periòdic, viu amb la il·lusió que l'estada serveixi per a un nou episodi del seu amor adúlter amb Camila, una jove mexicana que pensa que és l'única capaç de posar una mica d'il·lusió a la seva vida avorrida i falta de motivacions, quan rep un missatge d'ella amb què posa punt final a la seva breu i esporàdica relació i li prega que es conformin amb el seu record.
Ja a Austin i buscant un refugi a la seva desolació, topa amb les cartes esmentades de l'escriptor nord-americà, que alimentaran la reflexió i l'estructura de la primera i llarga carta a l'amant mexicana, en què reviu i recorda amb humor i apassionament els escassos i distanciats dies del seu romanç i la tristor en què l'ha deixat el sobtat final.
A la segona, carta, per a mi, més profunda i substanciada, s'adreça a la seva dona, Paula, amb qui comparteix anys de convivència, tres fills i una relació mortalment avorrida, per pregar-li un d'aquests dies perfectes, que per al protagonista s'ha de basar forçosament en un artifici còmplice.
Sembla que Bergareche comparteix el pessimisme sobre les relacions amoroses de William Faulkner, el cèlebre lema del qual - hi clou la seva novel·la Les palmeres salvatges: "Entre la pena i el no-res, trio la pena" - es repeteix al llarg de les cartes, o amb l'escriptor francès Gustave Flaubert i el descontentament vital de la seva dissortada Emma Bovary.
Ja he dit que, segurament, el meu judici no tan entusiasta sobre aquesta aclamada novel·la, deu tenir molt a veure amb el meu moment cronològic i vital, i amb l'esperança conservada i cultivada que l'amor és alguna cosa més fonda i preservable que l'explosió sexual i sentimental. Sigui com sigui, el cert és que reconec que Bergareche fa gala d'un estil molt literari, esquitxat de pensaments autèntics, i d'una gran amenitat i, de vegades , hilarant prosa.
Per això cloc aquesta petita ressenya  amb l'opinió de dos escriptors i crítics consagrats i, amb tota seguretat, més imparcials que la meva: 

RICARDO MENÉNDEZ SALMÓN: Jacobo Bergareche nos concede el raro privilegio de comprender cómo los hombres ganan la felicidad sin merecerla, la pierden sin darse cuenta y la añoran sin remedio”.

MARIO VARGAS LLOSA: "És amena, divertida, insolente y muy bien escrita. Jacobo cree sinceramente que “el hábito hace al monje”, es un admirador encarnizado de Faulkner y de sus laberintos; su historia de amor y la evocación de “un día perfecto” reproduce con gracia y fantasía la que, por sus cartas, fue aquella aventura del autor de Las palmeras salvajes, La paga de los soldados y las demás obras maestras que sabemos. En su generosa recreación, aclimatada en Austin, Bergareche se divierte y nos divierte a sus lectores”. 

sábado, 20 de noviembre de 2021

Una altra relectura deliciosa


 



Stoner, de John Williams

Havia llegit aquest llibre, recomanat amb molt interès per una amiga, el 2012, quan Edicions 62 l'acabava de traduir al català.  

Pot semblar una frivolitat, però ja només la portada, amb l'home vestit tan austerament i clàssic, assegut en una butaca solitària, sota el con de llum de la lampareta, i empetitit i alhora abrigat per una enorme biblioteca, de la que no veiem els límits, ja em va predisposar favorablement.

Després, la seva lectura em va fascinar i desvetllar tota una sèrie d'afinitats entre el protagonista, jo mateixa i persones que m'eren molt pròximes sentimentalment.

No el vaig poder recomanar a tots els Clubs de Lectura, perquè en aquell moment no n'hi havia prou exemplars disponibles a les biblioteques, però, quan fa unes setmanes, un altre amic m'hi va fer pensar, el vaig treure del prestatge i l'he tornat a llegir, sabent que ara sí que n'hi hauria suficients ... Déu meu, com he tornat a disfrutar-lo!

El nom del seu autor, no em deia res en especial, per tant, he hagut d' investigar a les poques pàgines web que en parlen. Ara ja en sé una mica més. 

John Williams, novel·lista, poeta i professor, va néixer el 1922 a Clarksville, al nord-est de Texas.

Es va matricular a la Universitat de Missouri, però malgrat que va demostrar talent per a l'escriptura i la representació, va abandonar els estudis, en acabar el primer curs. 

Tot seguit, va col·laborar en diverses publicacions i emissores de ràdio, fins que el 1942 es va allistar a l'exèrcit de l'aire. 

En els dos anys que va passar com a sergent a l'Índia i a Birmània, va aprofitar per escriure l'esborrany de la que seria la seva primera novel·la. Nothin but the Night (1948), que va aconseguir que li publiqués una petita editorial, en tornar a casa, tot i que posteriorment ell mateix la rebutjaria. 

Aleshores es va tornar a matricular a la Universitat, a Denver, on es va llicenciar i obtenir un títol de postgrau, i on, d'ençà del 1954, va exercir de professor. Allà, va crear el Programa d'Escriptura Creativa i va formar part del seu equip docent, fins que es va jubilar, amb 63 anys, el 1985.

Durant aquests anys en què va desplegar una intensa activitat docent, va publicar dos llibres de poemes: The Broken Landscape: Poems (1949) i The Necessary Lie (1965), i tres novel·les més: Butcher's Crossing(1960), Stoner (1965) i Augustus (1972) , que  va ser guanyadora del National Book Award, el  1973. 

Va morir a Fayeteville, Arkansas, l'any 1994.

John Williams va ser un escriptor de pocs llibres i de vida tranquil·la, i encara que va ser un autor moderadament llegit durant la seva vida, ha estat pòstumament que el seu nom i els seus llibres han esdevingut plenament valorats i traduïts a diversos idiomes.

La seva novel·la indiscutiblement més coneguda, reconeguda i valorada és Stoner, actualment considerada una novel·la de culte.

Ens narra la vida de William Stoner - una vida que, curiosament, guarda alguns paral·lelismes amb la de l'autor -, un fill únic d'uns camperols de Missouri que és matriculat a la Universitat de Columbia per estudiar agricultura i tornar a casa a ajudar al pare amb els nous coneixements ampliats. Però, als pocs mesos, de començar una carrera que estudia amb disciplina però que no li interessa en absolut, Stoner descobreix una vocació imperiosa que el du a decantar per la Literatura i la docència i que conduirà i marcarà tota la seva vida.

És Stoner una novel·la trista? La vida del personatge no és precisament un camí de roses, perquè l'idealista professor universitari ben aviat descobreix que la realitat, tant a nivell professional com a nivell afectiu i personal, s'allunya fatalment dels seus somnis, pels quals no sempre es veu amb forces de lluitar. 

Tanmateix, el mateix John Williams, afirmava en una entrevista: " Crec que és un veritable heroi. Molta gent que ha llegit la novel·la pensa que l'Stoner va tenir una vida trista i dolenta. Jo penso que va tenir una molt bona vida. Ell feia el que volia fer, sentia la importància del treball que realitzava. El seu treball li va donar un tipus d'identitat i li va fer ser el que era".

Per damunt d'aquesta controvèrsia, penso que, en definitiva, Stoner és una molt bona i bellíssima novel·la. 

El personatge del protagonista - aquest Stoner tan discret i fiable, aquest home tan sol, però enamorat de la Literatura, on troba la raó de ser i un refugi, aquest ésser absolutament autèntic i conseqüent, tan capaç d'estimar i d'acceptar, i, indiscutiblement, amb més resiliència que capacitat de reacció -  em desperta una absoluta empatia que me'l fa entranyable i inoblidable.

Els altres personatges principals: els seus col·legues o rivals de la universitat, l'Edith, la seva neuròtica, i aquesta sí que dissortada dona, la Katherine, l'àngel que posa un parèntesi de dolçor en la vida del protagonista... i els més secundaris: la filla, la Grace, víctima dels capricis de la mare, els pares, pagesos lligats a la terra que no comprenen el fill, però l'accepten, etc. estan perfectament dibuixats i tenen prous contrastos interns com per resultar versemblants i creïbles. 

El llibre té descripcions de paisatges i de personatges magistrals: Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati de darrere, i l'ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar. L'aire era dens, impregnat d'una espessor que englobava les dolces fragàncies de l'herba, de les fulles i de les flors, barrejades i mantingudes suspeses. Va tornar a sospirar fondo; es va sentir la respiració rogallosa i va notar que la dolçor de l'estiu se li acumulava als pulmons, o, La pell de la Katherine, que des de la distància semblava freda i pàl·lida, amagava un to rosat i càlid, com si un devessall de claror circulés sota un besllum lletós. I igual que la pell translúcida, la serenor, l'aplom i la timidesa que ell li havia atribuït ocultaven una calidesa, un enjogassament i un humor la intensitat dels quals era possible gràcies a l'aparença que els disfressava.  Però, al meu parer, el més aconseguit és la riquesa conceptual en la reflexió vital: El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra.

Tot el relat és escrit amb un estil clar i precís, molt equilibrat en l'estructura de les diferents accions i temes i manté l'interès del lector fins a l'última pàgina.

Potser Stoner és considerat un clàssic, una obra mestra, perquè narra la vida i transformacions d'un personatge des del seu mateix interior. A mi, tanmateix, m'ho sembla perquè m'ha regalat un personatge que m'estimo, gairebé com si fos real. 






stonerfin

 

sábado, 13 de noviembre de 2021

El periodista/novel·lista que ens explica la seva família

 












Retrospectiva tot esperant el tercer

A finals d'aquest mes de novembre, Rafel Nadal publica el tercer llibre que tanca la trilogia de la seva saga familiar: Quan s'esborren les paraules.
Evidentment, ens seguirà parlant de la seva família, dels seus escenaris i de la seva vida, per això, abans de llegir-lo exhaustivament - m'han demanat que el presenti, juntament amb el Francesc Marc Álvaro, el 17 de desembre - he volgut refrescar els dos primers: Quan érem feliços, la crònica de la família Nadal-Farreras, i Quan en dèiem xampany, la crònica de la família Oller, la branca materna de la mare de l'autor, i la seva expansiva indústria de taps de suro de xampany.
I quan dic crònica no ho faig aleatòriament, perquè Rafel Nadal, al menys en aquestes obres, però també en d'altres que he llegit darrerament, com Mar d'estiu, exerceix de solvent, documentat i exhaustiu cronista del seu entorn immediant, de la seva extensa família i dels seus paisatges referencials. 
Ambdós llibres tenen l'encant especial, per als lectors de més o menys la quinta de l'autor i que ens hem bellugat per coordenades semblants, de dur a la memòria objectes i costums que també han estat  presents a les nostres vides. Com els viatges a Perpinyà per comprar Duralex, els globus de paper que s'enlairaven gràcies al cotó mullat d'alcohol que els pares i avis encenien en els estiuejos familiars, les cançons de Les companyons de la chanson, les recollides de mores estivals i l'elaboració de melmelades i confitures que nodrien les taules de tot l'any, o d'altres de més reculats, però que recordem haver sentit explicar a pares i avis, com l'escàndol d'un invent tan eròtic com el bidet, fruit de la perversió gavatxa. 
També crida l'atenció l'enorme quantitat d'informació històrica, geogràfica i consuetudinària que trobem entre les seves pàgines i l'agilitat d'una narració que llisca, entreté i sovint fa somriure. 
El títol de la tercera part de la trilogia, que esperem per a ben aviat, anuncia uns temps i unes circumstàncies personals més difícils? Sigui com sigui, estic segura que continuará sent una lectura amena i interessant que els fans de Rafel Nadal llegiran amb plaer i delectança. 

Per a salvatges, les novel·les de Faulkner


 

Las palmeras salvajes, William Faulker

De joveneta m'encantava. Tinc el volum de l'Editorail Aguilar, de la Biblioteca Premios Nobel, de les seves Obras escogidas Tomo I, un bon totxo de gairebé mil cinc-centes pàgines, en paper Biblia, amb el nom, "Mercedes Foradada" amb la meva lletra de bona nena, i la data en què me'l van portar els Reis, el 6 de gener de 1968. Jo tenia vint anys i ell en feia divuit que havia rebut el Premi Nobel i sis que havia mort.
Ara, que acabo de llegir Las palmeras salvajes - m'hi ha dut la lectura d'un petit i especial llibre actual, que encara tinc pendent de ressenya, Los días perfectos, de Jacobo Bergareche -, em sorprenc, i molt, d'aquelles lectures juvenils i del fet que les entengués prou com per gaudir-ne.
Perquè les últimes lectures que he fet de Faulkner m'han deixat un regust agredolç: innegables la seva força narrativa, l'estil potent i a estones bellíssim, la valentia i extrem de les seves temàtiques, la humanitat dels seus personatges, però... què esquerp, què dur, què difícil resulta llegir-lo intentant treure tot el suc i el misatge de la seva prosa exhuberant i embolicada!
Fa un parell d'anys vaig llegir Santuari, que vaig tenir la mala pensada de proposar per a un Club de Lectura, perquè n'havia llegit unes crítiques fabuloses, abans d'haver-lo comprovat per mi mateixa.  La novel·la ens va horroritzar i escandalitzar i a algunes persones, fastiguejar. Després he descobert que, malgrat haver estat enllestida l'any 1929, el mateix Faulkner havia prohibit que la publiquessin fins al 1931, després d'una revisió a fons, que no va aconseguir eliminar la duresa i la violència que la travessen.
Aquesta última, que en realitat combina dues històries distintes, Palmeras salvajes i El viejo, ens parla d'un amor condemnat a la tragèdia des dels inicis, pel rebuig a viure'l des de la quotidianitat i el costum, i, d'altra banda, de la impossibilitat d'estimar de qui prefereix la presó a l'exercici de la llibertat i a la responsabilitat del compromís, sempre amb el rerefons d'una naturalesa desfermada i inhabitable, que propicia unes descripcions magistrals i pletòriques de força: Era que la nítida línea donde el agua  fosforescente se juntaba a la oscuridad estaba ahora diez pies más alta de lo que estaba un momento antes y se rizaba hacia delante sobre sí misma como una capa de masa enrollada para una torta. Se empinaba, dilatándose; en cresta se rizaba como la crin de una caballo al galope y, fosforescente también, hervía y fluctuaba como el fuego.
He acabat el llibre, sense poder-lo deixar, i alhora amb moltes ganes de poder agafar un altre de més benèvol i gratificant. Però també amb una curiositat enorme per descobrir els sentiments contradictoris i l'ambivalència que em provoca aquest autor.
Si tingués temps, si no s'acumulessin tantes lectures que he de fer o que vull fer en l'espai de temps de què disposo, tornaria a agafar el volum de l'Aguilar per mirar de descobrir què em va entusiasmar de El villorrio o Mientras agonizo i comprovar, un cop més, com el temps, l'edat, l'acumulació de lectures, el moment present... condicionen la valoració dels millors autors i les obres més indiscutibles.




      








viernes, 5 de noviembre de 2021

Una nova i deliciosa trobada









El privilegi del Club de Lectura de les Jardineres 

Gairebé cada mes ho consigno, però el cert és que mes rere mes em sorprèn la meravella d'aquest Club d'amigues a l'entor del llibre.

Que un grup d'aproximadament vint dones, que fa cinquanta-sis anys van acabar els seus estudis conjunts - Jardinera Educadora, a l'aleshores CICF - es reunexin desde fa més d'onze temporades per comentar un llibre, posar-se al corrent de les seves vides i xerrar i riure com a adolescents - amb el suport inestimable del grup de whats que manté el cordó umbilical ben greixat - un cop al mes, provinents la majoria de Barcelona, però altres de Tarragona, Madrid, l'Atmella, Mataró, Les Fonts, Vilanova, Llofriu i Sabadell, no sé si té un mèrit extraordinari, però sí sé que ens proporciona una més que extraordinària compensació.

Evidentment, no tots els mesos hi podem ser totes - hi ha compromisos que se solapen, obligacions familiars, alguna indisposició temporal... - però el grupet sempre és prou animat i el llibre en qüestió queda ben trinxat i comentat.

Ahir, va ser el torn de Nada, de Carmen Laforet, perquè no podíem deixar de fer-nos ressó del centenari del naixement d'aquesta autora tan notable, que enguany celebrem.

Vam comentar diversos temes, sobre els quals hi ha havia matisos i opinions una mica contrastades, però amb un acord general en la qualitat literària de l'obra i de com de sorprenent resultava que una jove de 22 anys fos capaç d'aquest nivell de fabulació i domini de la narració, i que, a més,  una obra tan poc "del règim" sortegés la censura i fos mereixedora del Premi Nadal del 44, el que inaugurà la trajectòria d'aquest important certamen.

Va sorgir el tema de la dificultat de no identificar l'autora amb el personatge d'Andrea: massa coincidències, encara que ella sempre afirmés que es tractava d'una ficció. Necessitat de "salvar" la seva família real? Va ser Laforet una pionera en la tècnica de l'autoficció, tan de moda en l'actualitat? 

També vam parlar dels tints valleinclanescos, esperpèntics, amb què descriu els protagonistes i les situacions, i de la versemblança o no d'un conjunt de personatges tan al límit, com són els pobladors de l'asfixiant pis del carrer Aribau. Va ser realment tan generalitzada  la misèria econòmica i moral entre la classe mitjana en acabar la guerra? És adequat afirmar que la novel·la és un fidel retrat de la Barcelona de la post-guerra? I aquí, com sol passar, un ventall d'anecdòtes de familiars i coneguts que il·lustraven el tema en qüestió.

Com no podia ser d'una altra manera també vam parlar de la vida i personalitat de l'autora, la visió de les quals havíem completat amb el visionat d'un reportatge recentment emès per televisió. Va ser realment la "chica rara", que anomenava Carmen Martín Gaite? Va ser una víctima de les circumstàncies personals i de l'època que li va tocar en sort? No va ser prou valenta per dur a terme els seus somnis, i es va embolicar en una vida que no desitjava? El seu cas va ser el típic de "morir d'èxit"? El seu triomf tan esclatant amb Nada va ser una llosa que la va aclaparar en els intents de seguir escrivint?

Va haver-hi quòrum absolut respecte a la bellesa i brillantor del seu estil i de la meravella d'algunes descripcions, comparacions i imatges.

I després... Les que vam poder ho vam rematar amb un bon dinar en què van ser presents les confidències i les rialles, també com sempre.

Quina sort, aquest Club de lectura i amistat!

📚🌹💞📚🌹💞📚🌹💞📚🌹💞📚🌹💞










sábado, 30 de octubre de 2021

Les bruixes i el regal de Camós











No eren bruixes, eren dones

L'Omnium Cultural del pla de l'Estany, s'ha volgut afegir a la campanya de la revista SAPIENS de desgreuge i dignificació dels milers de dones que van patir persecució i van ser torturades i executades pels seus suposats crims i malvestats al servei del Malèfic, al llarg dels segles XV, XVI i XVII.
El que s'ha designat com al major feminicidi institucionalitzat de la història, que va afectar la major part d'Europa, i encara d'Amèrica, però que a Catalunya va tenir una especial virulència, ha estat estudiat i analitzat per experts des de fa moltes dècades, però enguany pren actualitat en el marc d'aquesta campanya que es clourà el març de 2022.
Entre la multitud de xerrades i actes que s'han celebrat i se celebraran va sorgir la iniciativa d'aquesta trobada, Som dones, som bruixes,organitzada 


per l'Òmnium dins de la iniciativa les Baumes de l'Estany, a l'hotel rural La Sala de Camós, a pocs metres de l'església de Sant Vicens de Camós.
Com ja vaig comentar en el post anterior, vaig ser convidada a participar-hi, no pels meus coneixements en el camp de la cacera de bruixes, sinó pel fet d'haver escrit el llibre Bruixes, publicat per Cossetània el 2011 i malauradament exhaurit i descatalogat.
Es tractava de contrastar i complementar el treball erudit de la revista SAPIENS respecte al tema tractat, de la mà de la seva directora, Claudia Pujol, amb la interpretació literària de la figura d'una suposada bruixa, perseguida al Montseny del s. XVII i co-protagonista del llibre, de la mà del meu llibre, amb la moderació de Mariona  Ponsatí. 
I penso que, amb la col·laboració del públic, molt interessat pel tema, ens en vam sortir prou bé. Història i literatura van coincidir plenament a evidenciar el disbarat i suprema injustícia de l'holocaust de tantes dones  a causa d'interessos polítics, enveges veïnals, negocis oportunistas i prejudicis misògins, que va assotar aquells éssers que eren més vulnerables, miserables i desprotegits.
Per part meva, vaig constatar que em sentia gratificada i contenta d'haver-me pronunciat en favor de les bruixes que no n'eren,  fa un grapat d'anys, i de comprovar com d'acord està el meu text i la seva intenció amb els objectius de la campanya actual. 
Però la xerrada duia associat un premi especial: el descobriment i gaudi d'un indret realment màgic, i no precisament per art de bruixeria.
La Sala de Camós és un deliciós hotel rural a quatre passes del poble, però en ple bosc, que va ser una rectoria el s.XIII, que fa uns quants anys va passar a mans seglars i darrerament ha estat habilitada per a l'hosteleria. 
La construcció és preciosa i està disposada i decorada amb un gust exquisid i amb el "mimo" pel detall i la calidesa que les seves propietàries, la Catalina i la Goretti, han prodigat en cada racó. Un lloc veritablement recomanable, en ell mateix i per les possibilitats de gaudir de l'entorn immediat.
Ens hi vam sentir acollits i privilegiats, vam sopar en aquell entorn regi, vam gaudir d'una habitació que era gairebé un apartament, vam assaborir un esmorzar realment de senyor rector i vam rebre tot tipus d'atencions per part de les propietàries i de l'organització de l'acte.
Ens hem endut el record d'unes hores interessants i delicioses i les imatges d'aquesta rectoria convertida en un racó de món inoblidable.
M'agradaria tornar-hi i em sento feliç d'haver pogut donar veu a la meva Segimona sota la volta d'arcs de punta de l'antiga rectoria, entre tan bona gent.