Abril se'n va i no acaba d'arribar la primavera

Abril se'n va ple d'hores viscudes i d'esdeveniments variats.

Hem tingut una Setmana Santa plujosa i una dolcíssima Mona; alguna esquena enfurismada i moltes dosis de paciència; les Bruixes volant per cels barcelonins en els previs de Sant Jordi; un discret primer aniversari d'aquest blog i una festiva entrada a la quarentena del meu fill Anton... Hores viscudes i guardades allà on s'amagatzemen els records.

Tanmateix... marxa l'abril i sembla que no acabi d'arribar la primavera.

Des del mateix 20 de març que l'espero, que l'espio. Cada hivern és més hivern, a mesura que pesen els anys i em debato entre les ganes d'aferrar el temps, de no deixar escapar ni un bocí de cada dia, i el desig dels dies assoleiats i uns aires més tebis. I aquest any s'estan fent de pregar.

 Com ha costat, enguany, que les moreres s'esquitxessin de verd tendre i que algun balcó del meu barri rebentés de colors!

Com està costant de retirar la manteta del balancí i substituir la mimosa per un pom de flors fresques!

Al voltant dels Clubs de lectura

Club de lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell

Em confesso cada cop més fan dels Clubs de lectura. En participo a tres i, de tant en tant, em conviden a visitar d'altres. I cada cop hi veig més gràcies.

Un Club de lectura és un espai de trobada entre persones diverses (edats, professions, formació, aficions, circumstàncies i vivències) que comparteixen, en principi, una dèria comú, de vegades única: els llibres. Això ja assegura un primer valor de varietat, unes opinions tenyides dels diferents tarannàs i, per tant, contrastades i plurals.

Però la mateixa naturalesa del producte - no m'agrada el terme aplicat al llibre... - que s'analitza introdueix un  element extra de riquesa.

Acomiadant el Club fins a la temporada següent

L'altre dia en parlàvem, tot comentant l'excel·lent i original obra El olvido que seremos, de l'Héctor Abad Faciolince. Allà s'empra la metàfora del cub per il·lustrar la diferent percepció que tenim d'una persona tots aquells que l'hem tractada. Si seiem al voltant d'una taula amb un cub - volum geomètric especialment sòlid i precís - al centre, cadascú en veurà cares diferents. Tots compartirem la visió de la superior, alguns veurem determinada o determinades cares laterals... ningú no podrà veure'n la cara inferior, la que es recolza sobre la superfície. El mateix passa amb els llibres... i amb les pel·lícules i segurament, també, amb molts dels fets de la vida que anomenem real. En funció de cada experiència, de cada trajectòria, de cada mirada, un llibre ofereix lectures  que poden ser tan diferents que de vegades vénen ganes de preguntar: "Vols dir que tu i jo hem llegit el mateix títol?". La polèmica està servida i , rere la polèmica, sempre hi ha una forma de comunicació. Una comunicació que moltes vegades s'amplia amb alguna activitat "complementària": "Què tal una anada al teatre a veure el muntatge de l'obra que vam lllegir el mes de febrer passat?", "Tinc el video de la propera novel·la; el passem?", "Després de llegir el Mishima, no us han vingut ganes d'un sopar "japo"? Ho muntem?", "Què tal si fem una sessió en un lloc ben emblemàtic com als Quatre Gats o al Café Gijon?"... Es probable que s'acabin fent noves amistats; segur que es faran coneixences enriquidores.

 Pedra de tartera, anem al Nacional a veure la seva versió teatral

Club de lectura Cornèlies, a Barcelona

Un Club de lectura és, a més, una eina d'obertura a realitats que no formen part de la nostra més immediata. 

Com una sort de finestra que ens aboca a  cultures, paisatges, pensaments, imaginaris... que potser no arribaríem a conèixer sense l'"obligació" d'agafar aquell exemplar que tal vegada mai no se'ns hauria acudit d'obrir. 

Club de lectura de Sant Carles de la Ràpita

Club de lectura Ampa Escola Les Roquetes

Només hi ha un aspecte no del tot reixit, un tema a plantejar-se en la majoria de tertúlies: és la dificultat d'introduir comentaris més o menys literaris. Com costa d'analitzar l'estructura narrativa, el paper del narrador, el dibuix dels personatges, el tractament simbòlic, la relació entre l'estil i la intenció del relat... ! Són aspectes que, tractats amb major o menor profunditat, contribuirien a fer una lectura encara més profunda i matisada. Però els temes són tan més llaminers!, tenim tots i totes tantes ganes de parlar de les coses de la vida!... que acabem traiem-nos la paraula els uns als altres per explicar allò que tal episodi ens ha recordat o l'experiència personal que una frase ens ha evocat, o la versemblança d'un personatge que ens trobem cada dia a la feina...

Tanmateix, sabeu què us dic? Que tant és! Un Club de lectura és, en definitiva, un espai de trobada, i el LLIBRE, el seu fil conductor, el mitjà ideal per fer possible la comunicació i l'encontre.

Per tot això - i moltes coses que segurament em deixo - és que us deia que cada cop sóc més fan dels Clubs de lectura.

El club de lectura Cornèlies, al Café Gijón, Madrid

Fahrenheit 451, el llibre advocat dels llibres

He "alliberat" un nou llibre. Un de més o un de menys? Un de menys als meus pretatges, d'altra banda massa atapeïts; un de més que corre cap a uns ulls lectors encara verges d'ell. Aquesta  és la sensació que preval: un altre llibre viatger, un més que travessa les parets de la llibreria, de casa, i comença un viatge cap a qui sap qui, cap a qui  sap on. Això, almenys és la intenció i el desig.

Tanmateix, sé que no estic encara en l'esperit del bon bookcrossínger (???) Entenc que l'ideal seria repartir els llibres que acabes de llegir i t'han agradat especialment, en un intent de compartir el que t'ha conmogut o impressionat especialment. Entenc que aixó d'emmagatzemar llibres per damunt de les capacitats de les cases i, encara pitjor, per damunt de les possibilitats temporals del pressumpte lector - lectora, concretament - no du enlloc... Ho entenc, però tant és. Guanyen les ganes de tenir-los a mà, de sentir-me envoltada per la seva presència amiga, de saber que en qualsevol moment estiro la mà, o m'enfilo a una cadira, i són allà. Podria al·legar que per la meva feina i aficions tinc necessitat de consultar-los sovint i que per això em costa tant de desprendre'm. Però em sonaria a excusa fàcil, no seria més que una veritat a mitges, o més aviat, una mentida una mica més que mitjana. Perquè la realitat és que en tinc un fotimer que sé que és més que probable que no els torni a obrir mai més. I els continuo volent amb mi.

Bé, sigui com sigui, la meva curta carrera de boockcrossinger(???) s'ha basat en l'alliberament de llibres que tinc duplicats. Mea culpa, però les coses són com són.

 Dit això: si un llibre es mereix de córrer és Fahrenheit 451.
No sóc una lectora ni entusiasta ni competent de literatura de ciència-ficció, però tinc una petita reserva de títols preferits en aquest camp: Un món feliç, d'Aldous Huxley; 1984, de Georges Orwell; Mai no m'abandonis de Kazuo Ishiguro i, per descomptat, Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Curiosament tots pertanyen al que s'ha dit distopia (anti-utopia), segurament pel seu component de reflexió i denúncia del que ens pot acabar passant si perdem de vista el component humà que ens pertoca desplegar i defensar.
De Fahrenheit 451 m'emociona la metàfora del llibre demonitzat com a factor pervers de la "societat sana", i el seu enaltiment a través de la resistència dels pocs personatges realment sans de la novel·la. Molt posteriorment, fa pocs anys, Manuel Rivas amb els seu Los libros arden mal, ens transportava novament al dantesc espectacle de les fogueres al carrer, en aquell orgasme dels 451 graus fahreheit en què el paper s'inflama i destrueix. Però aquest cop no es tractava de ciència ficció, no era una distòpica metàfora, sinó una ficció poc fantasiosa, directament inspirada en la nostra història encara no prou llunyana.

Per això  em fa feliç que algú hagi trobat el meu llibre viatger. I que, potser, també, hi descobreixi alguna cosa realment preciosa entre les seves pàgines.

Navegació i BookCrossing

 

Divendres al vespre.Tenia deu minuts abans de sortir per trobar-me amb un amiga. Anàvem al cine a veure El Havre, de l'Aki Kaurismäki (original, tendra, bonica i màgica. En la línia d'un director diferent i que, suposo, entusiasma o irrita amb la mateixa vehemència. A mi, el primer efecte), i, abans d'apagar l'ordinador, vaig decidir fer una passejadeta per la xarxa on ja fa dies naveguen les meves Bruixes.

Hi vaig trobar dues perles: l'una, la crítica generosa i força completa a  http://totesunamentida.wordpress.com/2011/12/09/bruixes-de-merce-foradada/ d'una altra bruixa que, com gairebé totes, és una bruixa bona.

L'altra, una notícia d'un blogger i bookcrossingger, el Jesús M. Tibau, a Tens un racó dalt del món, que anunciava l'alliberament d'unes Bruixes... vora l'Ebre, a Tortosa. Genial! 

M'han fet pensar en la riquesa i fluïdesa de la comunicació de tots els lletraferids que pul·lulem per aquestes pàgines virtuals, i entre totes les altres en blanc i negre que les alimenten.                                I he decidit que a més dels clubs de lectura, el facebook, el blog i el correu, encara  podria fer bullir una mica més la gran olla de la sopa de lletres i afegir-me en aquest córrer de mà en mà -  i d'ulls en ulls i de ment en ment i de cor en cor - que és el BookCrossing.                   
Ara, mateix - el Tap ja fa uns minuts que remuga - tocaria de treure a passejar el gos. Doncs aprofitaré la passejada per deixar un Senyoria, del Jaume Cabré, a qualsevol banc de la Plaça del Port, on, d'alguna manera, es va iniciar el meu tardà caminar per l'escriptura creativa. Fa poc vaig descobrir que el tinc "repe" - són les pegues de qui no aconsegueix moderar la seva compulsiva tendència a amagatzemar llibres -  i per a mi, és una de les novel·les més rodones d'aquest autoràs. 

 Dit i fet: bon profit!