Amb el mar de pantalla

martes, 29 de junio de 2021

Sobre el cava, les vinyes i la vida de les dones a la postguerra rural🍇

 










Terra de vinyes, Rosa M. Prat i Balaguer

Rosa M. Prat i Balaguer és un terrassenca arrelada a Sant Sadurní d'Anoia.
Va néixer a la ciutat vallesana el 1951.
És doctora en Ciències de l'Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat de Barcelona, i, abans de jubilar-se, va exercir de mestra i directora d'educació primària i va participar en la vida política del seu municipi d'adopció.
És membre activa de diferents fòrums literaris, com el Consell de Cent Lectors del premi de narrativa de l'Odissea de Vilafranca del Penedès, d'on va ser jurat el 2015, i del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d'Anoia.
Com a autora, intenta recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones de totes les èpoques.
Ha publicat Coneguem Sant Sadurní d'Anoia ( 1994), Pedres blanques ( 2018), obra que va ser finalista del Premi Autor revelació de l'Ateneu Barcelonès, el llibre de narracions El batec del temps (2020) i Terra de vinyes (2021), VI premi de novel·la curta Celler de Lletres 2020.
Terra de vinyes és un cant a la terra d'acollida de l'autora, al món de la vinya, del vi i del cava, escrit amb la ploma de qui els coneix, els ha estudiat i, sobretot, els estima.
Tota la narració traspua aquest culte al món vitivinícula i als homes i les dones que hi treballen: vinyes, cellers, empreses de cava i tots els operaris que intervenen en el procés de cultiu, recolecció i elaboració "d'aquell líquid daurat". Mentre les bombolletes d'aquell líquid daurat li esclataven al paladar i  passaven endins, coll avall, pensava en l'atzar de la vida i en la gran sort que havien tingut els avantpassats de la seva família d'arribar a aquella terra de vinyes que els va acollir i els va donar treball.
Perquè la novel·la va d'això, d'aquestes terres plenes de pàmpols i del periple i el llarg camí, sembrat d'entrebancs i sofriment, de les persones emigrades durants els anys 50 i 60, i de la duresa i bellesa de la vida rural, en una evocació que té alguna cosa de "barbaliana".
Quatre generacions, sobretot les seves dones, desfilen a través de  les cent cinquanta pàgines, de la mà d'una narració àgil i continguda.
Els diversos capítols alternen dos punts de vista narratiu: un d'extern, en tercera persona, i un d'intern, més subjectiu, en primera, que és sempre una veu femenina, encara que els anys passin i les generacions se succeeixin. Dues veus que de vegades s'encavallen i a través de les quals la narració progressa.
Rosa M. Prat i Balaguer mostra el seu interès i amor per la conservació de la memòria col·lectiva, de la història, dels paisatges, dels costums i de les feines dels que ens han precedit i ho transmet a través de les seves pàgines, esquitxades, també, d'un lament que vaig fer meu en el darrer libre que he publicat, L'amor quiet: la nostàlgia i la ràbia per no haver parlat més amb les persones grans, amb els vells, abans que marxessin i s'enduguessin amb el seu silenci  tot un llegat que mai no es podrà recuperar.

sábado, 26 de junio de 2021

Un homenatge reconfortant



 
Mares i fills, Theodor Kallifatides

Amb la cara, tant a la del nen petit de la portada del llibre com a la de senyor gran ben envellit, robada del Google, ho diu tot.
Desconeixia l'existència i l'obra d'aquest autor grec/suec però ha estat un plaer la meva primera aproximació, que espero que no sigui l'única.
Ara, en sé una mica més, sobretot a partir d'aquesta novel·la biogràfica en què fa un emotiu homenatge a la seva mare de noranta-dos anys, des de la tendresa i l'humor, i en la qual, d'una manera indirecta però perfectament reconeixible, s'hi retrata.
Kallifatides va néixer a Molaoi, a Grècia, el 12 de març de 1938, però es va traslladar amb els seus pares a Atenes el 1956. Vuit anys després, quan tenia vint-i-sis anys, el 1964, va emigrar a Suècia, on va iniciar la seva carrera literària.
Ràpidament va adquirir una gran coneixement del grec i va poder reemprendre els seus estudis: es va matricular a Filosofia a la Universitat d'Estocolm i, ja llicenciat , hi va treballar com a professor entre el 1969 i el 1972.
Va debutar com a escriptor el mateix 1969 amb un llibre de poesia, però aviat va començar a escriure novel·les, amb les quals va obtenir un gran reconeixement.
Ha escrit més de quaranta llibres de ficció, sobretot narrativa, però també assaig i poesia i ha estat traduït a una vintena d'idiomes, entre els que podem trobar alguns en llengua castellana i/o catalana: Lo pasado no es un sueño, premi Premi Nacional grec de Literatura Testimonial, Otra vida por vivir, premiat amb el Premio Cálamo Extraordinario 2019, El asedio de Troya i Mares i fills, publicats al nostre país el 2020. El 2017 va rebre el prestigiós premi Dobloug suec.
Kallifatides també ha escrit guions cinematogràfics i ha dirigit una pel·lícula.
Mares i fills és un cant d'amor a la mare - hi relata els set dies en què l'autor, resident a Suécia, la visita a Atenes, amb la intenció més o menys amagada d'extreure'n notes para escriure un llibre sobre ella, i segurament, d'acomiadar-se'n, perquè la senyora ja ha fet el noranta-dos anys. Era l'any 2016 i desconec si quan es va publicar el llibre, l'any següent, la mare encara era viva - de fet, a la darrera pàgina ella pregunta :"Tindré temps de llegir aquest llibre?" I el fill li respón: "Ja ho hem dit, arribaràs als cent". Però si el va arribar a poder llegir me la imagino mig rondinat per determinades apreciacions del fill, però agraïda per tot l'amor que el relat traspua. 
La novel.la - autoficció o memòries directament? - alterna el relat dels dies atenencs, amb la lectura per part de l'autor d'una biografia que el pare va escriure als vuitanta-dos anys - està clar que la família Kallifatides té una llarga i envejable vellesa, perquè la mare nonagenària apareix encara molt activa i l'autor, actualment de vuitanta-tres anys continua viatjant i escrivint - per tal que el seu fill conegués els atzarosos avatars de la seva família, i de passada gran part de la història de la convulsa Grècia.
És un relat planer i senzill, ple de reflexions de l'autor, però sobretot un retrat de la personalitat forta i vital de la mare, tractada amb iguals dosis de tendresa i humor. 
El que he trobat més original i d'agrair d'aquest retrat - que s'acompanya de l'evocació també plena d'amor, del pare - és el tractament que hi fa l'autor. Darrerament, i al llarg de la meva vida, he llegit molts llibres que parlen dels progenitors de l'autor o l'autora. Alguns millors que els altres; la majoria emocionants. Però gairebé tots, entestats a posar negre sobre blanc les llums i les ombres, els secrets més amagats de les figures paternes. Em sembla molt bé, perquè la fidelitat a la veritat, i l'autenticitat de la vivència del fill, queden salvaguardades. Però, tanmateix, he agraït com un regal la visió dolça i amable de Kallifatides que prima el llegat d'amor i seguretat que li han regalat tant el pare com la mare, per damunt d'aquest desig de rigor i realisme.
Així, Kallifatides escriu:
Hi ha una teoria popular que diu que el de debò caracteritza algú són els secrets. Això sovint és un error. Descriure el soterrani d'una casa no és la forma més fidel de descriure una casa.
Les persones són registrades, controlades, obligades a pagar impostos, explotades, vigilades, enganyades, traïdes, sotmeses, empresonades, torturades, assassinades. No n'hi ha prou. Cal que en revelem els secrets. Al diable les revelacions! Qui estimarà les persones llavors? Si els artistes i els escriptors fan de policies i de jutges, qui queda per guarir les ferides de l'ésser humà?, qui farà que les ferides floreixin?
Els pares van passar per molts moments difícils. Potser van fer coses de què no se sentien orgullosos. Potser tenien secrets.
No m'interessen els secrtes, no sóc de la Seguretat. En tinc prou amb un llum solitari en la foscor. El pare fou un d'aquests llums i la mare encara ho és.
Una lectura que m'hauria agradat que no s'acabés, i que m'acompanyarà encara molt després d'haver col·locat el llibre en el seu lloc del prestage.

 



martes, 22 de junio de 2021

Fa una mica de vertigen...i molta satisfacció









 14 anys de llibres, converses i moltes vivències

El setembre de 2007 vaig acceptar conduir el Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, que fins al moment portava el meu amic Joan Martorell. I vaig descobrir que això d'un Club de Lectura era molt més que un intercanvi d'opinions sobre una lectura comuna,  que era, també, un espai de relació ideal per interactuar i compartir vivències, records i percepcions distintes. Un espai on s'establien amistats i/o complicitats i on s'havia d'aprendre, per força, a respectar punts de vista i opinions ben diverses de les teves. 
I, sobretot, que resultava una estona estimulant i, sovint, molt divertida.
Ja, a la primera sessió, vaig plantejar què n'esperaven. El Club no havia estat ideat des d'un punt de vista temàtic: novel·la històrica, novel·la negra, novel·la romàntica, novel·la social, assaig, poesia, teatre..., sinó com una sèrie de lectures del gènere i del tipus que fos, que puguessin interessar les persones - majoritàriament dones, majoritàriament de mitjana edat i gent gran... - que s'hi aplegaven.
La resposta va ser prou unànime: en principi no volien best-sellers, llibres que es trobessin als aparadors de llibreries i biblioteques, últimes novetats, sinó autors que pensés que podia ser interessant descobrir. I encara una condició més: dins del possible, no havíem de repetir els escriptors. Un cop coneguts, cadascú ja s'encarregaria de buscar-ne  altres títols, si els havia trobat prou interessants.
Pel que fa a mi, a l'hora de fer cada mes la tria hi havia una dificultat afegida, gens menor, per cert: fos quin fos el títol, calia que a la Xarxa de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona, a la qual pertany la nostra biblioteca, hi hagués uns 25 exemplars disponibles, ja que en acabar una sessió es tornen els exemplars ja llegits i  cada membre del Club s'endú  el del mes pròxim, amb la fitxa corresponent ja encartada.
Fins a on hem pogut, ens hem mantingut fidels al nostre determini inicial, i en pocs casos hem repetit autors - aquests últims anys, sí, en comptades ocasions, bé perquè el catàleg se'ns escurçava o bé perquè el nou llibre d'un escriptor ja comentat s'ho mereixia - i hem fugit de premis i novetats , tret de quan l'autor ens havia de visitar o hi havia alguna conmemoració per celebrar.
Han estat més de 150 títols - algún mes, per circumstàncies diverses, n'hem llegit més d'un - i més de 130 autors, els que ens han aportat les seves històries, reflexions, els seus estils i obsessions... els que ens han acompanyat les tardes de l'últim dissabte de mes.
Ara, mirem el llistat, que la Núria R., una de les components més antigues ens ha regalat per a auxili de memòries més febles o menys sistemàtiques, i , la veritat, ens sentim satisfets del camí recorregut.
Cada entrada de la llista té associats records i persones, algunes de les quals malauradament ens han deixat definitivament, però que sovint apareixen en les nostres converses i en els nostres pensaments: la Rosa, la Lali, la Manoli... D'altres, en canvi s'han fet a un costat perquè la vida els ha dut per altres camins i han deixat lloc a d'altres que s'esperaven. Totes, però,  reapareixen en el record en repassar l'inventari que avui tenim a les mans.
Però mirant cap endavant, està clar que encara queden forats a l'última pàgina de la Núria R., i que se'n poden afegir més, amb altres títols i autors. 
Segurament, al voltant de les taules o a la terrassa dels llimoners les cares aniran canviant, però és bonic pensar que entre tots haurem mantingut aquest espai de trobada literària, i molt més, al llarg de tants anys i de tantes lletres.






domingo, 20 de junio de 2021

A la terrassa dels llimoners, parlant de llibres


 
















Últim Club del curs a la Cardona

Finalment, els del Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell ens hem pogut veure les cares i sentir-nos en viu i en directe, per acomiadar el curs i desitjar-nos uns bons, i plens de lectures, mesos d'estiu.

Amb tot l'agraïment al servei que ens han fet els audiovisuals, el xat del whats, els Clubs mitjançant el Jitsi Meet..., al llarg d'aquests interminables mesos, tornar al "directe", crec que ha estat un plaer per a tots i totes.

I això que les restriccions a què obliguen les reunions a les biblioteques han estat realment dràstiques: mascaretes, distància més que considerable, res del picoteo/berenar/afartada que ens marcàvem cada final de curs, res dels petons i abraçades que tant hem enyorat... Sort que la pandèmia no ens ha afectat la potència de veu, estàvem aïllats a la terrassa dels limoners, on no molestàvem a ningú, i hem pogut parlar i riure a ple volum.

El llibre que comentàvem, La mida justa, del Jostein Garner, del qual vaig fer una breu ressenya en aquest blog el passat 3 de març, en general ha agradat - amb alguns petits peròs i una esmena a la totalitat, coses sempre benvingudes al debat dels clubs - i ha donat peu a fer força comentaris i paral·lelismes, tant literaris com cinematogràfics o vivencials. 

Hem parlat de l'eutanàsia, del suïcidi, de les malalties terminals, de cosmologia, d'antropologia, de les diverses respostes - religioses, naturistes... -  davant de la mort i, en general, hem valorat que és un llibre que ens agrada haver llegit.

Després, hem quedat ja per al primer Club del mes de setembre, que, en principi serà dissabte 25. La lectura és obligada, atès que aquest dia comptarem amb la presència de la Laia Aguilar, autora i guionista, premiada pel seu últim treball, Pluja d'estels. Com solem fer en aquests casos amb què ens visita l'autor o autora del llibre que hem llegit, mirarem de trobar-nos mitja hora abans, per comentar la jugada i veure si hi ha preguntes que puguin animar la presentació.

També els he presentat i hem comentat entre els que ja n'havien llegit algun, la proposta d'altres lectures suggerides per a l'estiu, com si no sabéssim per experiència d'altres anys que l'estiu tampoc no dóna per a tants llibres, amb els desplaçaments i l'agitació familiar i festera que el caracteritzen, fins i tot en aquests temps encara no totalment normalitzats.

Per part meva, he posat molt d'èmfasi en la meravella d'El infinito en un junco, de la Irene Vallejo, un llibre important i una escriptora màgica, que, al meu parer ningú no s'hauria de perdre, que s'ha de tenir al damunt d'una tauleta i anar assaborint a petits o grans glops, durant tot el temps que es pugui allargar la seva lectura.

Hem passat una molt bona estona i  hem gaudit i agraït aquest retrobament tan esperat.

Evidentment, ens hem acomiadat desitjant-nos salut, un bon i reparador estiu i unes felices lectures.

Fins aviat, cluberos! 📚🥰⛵🌴


Lectures recomanades per a l’estiu 2021

·         AURORA BERTRANA. Paradisos oceànics

·         XAVIER BOSCH. La dona de la meva vida

·         EMILY BRONTË. Cumbres borrascosas

·         JAVIER CERCAS. Independencia

·         LAETITIA COLOMBANI. La trena

·         SIRI HUVSTED. El verano sin Hombres

·         THEODOR KALLIFATIDES. Mares i fills

·         JOAN MARGARIT. Animal de bosc

·         GABI MARTÍNEZ. Un cambio de verdad

·         ROSA M. PRST I BALAGUER. Terra de vinyes

·         STENDHALL. El roig i el negre / La Cartoixa de Parma

·         ELISABETH STROUT. Llum de febrer

·         IRENE VALLEJO. El infinito en un junco

·         DELPHINE DE VIGAN. Les gratituds

viernes, 18 de junio de 2021

Final de curs i primer Club presencial desde fa setze mesos

       








Hola i fins aviat!

Ahir, per primer cop després de 16 mesos, en què hem fet molts Clubs virtuals i ens hem comunicat telemàticament tant com hem pogut, vam poder retrobar-nos "in corpore" per fer el primer Club presencial i, alhora, el de comiat de curs i, sobretot, per celebrar un retrobament tan esperat.
Com sol passar, no hi érem totes - sempre hi ha prioritats o circumstàncies que ho impedeixen - però les que hi vam ser, amb el record tan viu de les absents, en vam gaudir com sempre que ens podem trobar.
En dues taules separades que, mica en mica es van anar ajuntant, vam parlar de tot el que havíem passat, algunes amb més angoixes i penes, d'altres amb més sort, per a concloure que, malgrat tot, i un cert pòsit de tristesa/desencant/por, havíem estat i som unes privilegiades. I també del futur que volem afrontar amb esperança.
Com sempre que compartim una sessió amistosa/literària, vam constatar, i manifestar repetidament, l'enorme sort que tenim per haver sabut crear aquest espai tan gratificant i vivificant, que , entre totes conreem i fem florir, com a bones Jardineres que som.
Finalment vam parlar de llibres... Del del mes, aquell impecable i impactant al·legat antinazista que és Adreça desconeguda, de la Kressmann Taylor, que, com era d'esperar, va tenir una valoració unànime molt positiva, en què es va remarcar el valor de plasmar una missatge tan contundent a través de menys de cent pàgines, la valentia de la denúncia i la tècnica tan eficient d'una escriptora que fins al moment d'escriure aquest relat era, fonamentalment, publicista, alhora que algú qüestionava la duresa i sofisticació de la revenja del personatge no anorreat per la doctrina feixista.  
Però també vam parlar dels llibres recomanats per a l'estiu - com si no sabéssim per experiència que al cap i a la fi els tres mesos d'estiu, més familiars i dispersos,  tampoc donen per a tantes lectures - i vam decidir els que comentaríem el 30 de setembre, que esperem gaudir del primer Club del curs 21-22, amb l'esperança que ja sigui també presencial: Les gratituds, de Delphine de Vigan i l'imprescidible El infinito en un junco, de la Irene Vallejo, que moltes de nosaltres ja estem paladejant i gaudint des de fa mesos.
I després: Bon estiu/ Cuideu-vos!/ Gràcies per tot/ Seguirem en contacte pel whats... i arreveure.
Tots els petons del món, guapes meves, i l'agraïment per tenir la sort de tenir-nos...!














 

lunes, 14 de junio de 2021

La darrera Xerrada de l'Aula


Caminades i passejades, gairebé 30 anys fent camí

Els dies 12 i 13 de juny, pel Canal Blau TV, s'ha emès la darrera Xerrada de l'Aula - al menys d'aquest curs -, a tall de petit homenatge a tots i totes les que, malgrat les circumstàncies tan adverses han aconseguit no interrompre unes de les activitats amb més tradició i més estimades de l'Aula: les Caminades i Passejades.
Per parlar-ne i agrair l'esforç de molts anys i especialment d'aquests últims mesos, vam convidar dos dels socis de l'Aula que en saben molt de caminar i passejar i que actualment coordinen i dinamitzen aquestes dues activitats: el Gonçal Guardiola i el Vicenç Carbonell. 
Tots dos  van explicar-nos com s'ho han fet per mantenir aquestes activitats "resistents" fins i tot a la pandèmia: els quilòmetres de recorregut de cadascuna, els llocs que han visitat, com queden per a l'hora i lloc de la sortida, com van trobar la natura després dels dos mesos de confinament estricte, els canvis que s'han hagut de fer en la dinàmica habitual, com es camina amb mascareta...
Entre tots vam repassar, també, l'origen de les Caminades, que es remunta a l'any 1992, un any després de la fundació de l'Aula, quan , com a seqüela de l'assistència al XVI Congrès Internacional de les Aules Universitàries de la Gent Gran, realitzada a la Universitat de Barcelona amb el lema "L'activitat física i l'envelliment", en van tornar tan convençuts que es van posar en contacta amb l'associació Talaia, de la nostra ciutat, perquè els assessoressin i ajudessin a posar en marxa unes sortides per les rodalies,  de 6 a 8 quilòmetres de recorregut.
Tot seguit vam recordar el naixement de las  Passejades, bastants anys després , amb l'objectiu de donar cabuda a més personal i, de passada, d'acollir les persones amb dificultats per a la ruta més llarga.
Els dos convidats van comentar com tant les Passejades com les Caminades, a banda de la qüestió física i dels lligams d'amistat que s'hi estableixen, aporten un alt component de coneixements de les rodalies de la nostra ciutat i de la comarca, perquè es visiten masies, corrals, mulasses, restes arqueològiques, creus de terme, ermites, camins rurals, els bufadors de la costa... i s'aprèn a distingir la vegetació característica de la nostra comarca. També, i no precisament amb gaire satisfacció, van parlar dels canvis urbanístics observats al llarg dels anys i de les variacions en la natura com a conseqüència del canvi climàtic.
Entre algunes anècdotes i records de persones singulars, celebracions i dates assenyalades en la història de les Caminades i les Passejades, va passar l'hora de la Xerrada sense que ens adonéssim i sense gairebé  temps d'acomiadar-nos i desitjar a tots els socis i sòcies de l'Aula, i als espectadors de Canal Blau, que puguem seguir fent camí per molts anys més.
Podeu veure i sentir la xerrada completa al link que hi ha sota d'aquestes línies.


Cuidem-nos i bon estiu!














martes, 8 de junio de 2021

Una relectura que fa pensar


Res no s'oposa a la nit, Delphine de Vigan

Fa gairebé 9 anys, el novembre del 2012, em van regalar aquest llibre mentre estava convalescent d'una petita operació i en un moment d'un cert, certíssim, trasbals emocional.. El vaig llegir, anotar i subratllar com solc fer amb totes les lectures que considero susceptibles de compartir en un Club de Lectura o que m'interessen especialment per raons del que treballo o preparo. 
Però no em va agradar especialment. Recordo que vaig pensar que estava ben escrita, però la vaig trobar "massa francesa" , sense saber gaire que volia dir amb aquesta qualificació que li atribuïa, més enllà que era sofisticada i descrivia ambients que em resultaven massa aliens. I la vaig oblidar.
Enguany, gràcies al fervor que una altra novel·la, Las gratitudes, de la mateixa autora - i en general tota la seva obra  - ha despertat en la meva filla i col·lega literària, vaig decidir rellegir Res no s'oposa a la nit, amb la idea de poder-li concretar què no m'havia acabat de fer el pes.
I aquí va venir la sorpresa, o sorpreses. No només m'ha agradat força sinó que hi he trobar anotacions interessants fetes per mi, ara fa gairebé 9 anys, quan jo estava en una lluita a ultrança amb les meves Estimades Zambrano, en el sentit dels dubtes i els treballs que comporta novel·lar una figura real que voldries plasmar en la seva essència més pura. Salvant totes les distàncies i diferències abismals, si es tracta de la teva mare, com és el cas d'aquesta escriptora francesa, o d'una figura admirada però llunyana, com en el cas d'una servidora i Maria Zambrano.
Aquest cop, la novel·la l'he devorada, amb un nus continu a l'estómac perquè el dolor i patiments d'una malaltia mental, encara que estigui envoltada de tot el glamour d'una família de guapos i brillants parisencs, es transmet línia a línia. I amb interès i redescobriments continus. Tanmateix, el que més m'ha emocionat ha estat la tossuderia de la protagonista, d'una dona marcada des de la infantesa per la malaltia i les circumstàncies familiars, que, patint com pateix, lluita, es debat i s'aferra a la vida, en gran part per no abandonar les seves filles.
Ara, un cop més, m'adono de la importància, i de com condiciona, l'estat d'ànim en la valoració de la lectura que tens entre mans. Per això, segurament sóc tan fan de les re-lectures.
Seguiré llegint la Vigant perquè crec que en un registre menys tràgic pot resultar igualment interessant, i, també, perquè en certa manera sento que li dec una reparació per haver-la ignorat i oblidat al llarg de tots aquests anys.
De moment, ja tinc Les gratituds, a la taula dels llibres pendents.






 


viernes, 4 de junio de 2021

Descobriments que són troballes

 

Felícia Fuster, la dona faber : poeta, pintora, escultora, viatgera...

Aquesta setmana he anat a visitar la Fundació Felícia Fuster, al Putxet de Barcelona.
Fa tres mesos no n'havia sentit parlar d'aquesta dona polifacètica i amb una personalitat inqüestionable, el centenari del naixement de la qual celebrem enguany, el 2021.
Com que ja vaig penjar un llarg post en aquest blog, el 27/4/2021 -  amb la presentació que vaig gosar fer d'ella en el marc del X Dia de la Poesia, a la Masia Cabanyes de Vilanova i la Geltrú (CIRMAC) - on explicava per quines circumstàncies havia arribat a començar a conèixer-la i en  feia un esbós  de trajectòria i obra, avui només vull deixar constància d'aquesta visita.
La Fundació es troba al carrer Camps i Fabrés, als baixos del número 3-11, molt a prop del carrer Guillem Tell i del punt en què la plaça Gal·la Placídia es converteix en Via Augusta. Petita, recollida, clara i diàfana, s'hi pot veure part de l'obra pictòrica, algunes mostres de les seves decoracions en vidre, els seus llibres... i les exposicions temporals que acull, sigui per relació amb la seva obra, sigui com a conseqüència del mecenatge que la Fundació imparteix a joves creadors, tal com ella va disposar en crear-la.
Vaig ser rebuda amb molta calidesa i acompanyada i informada en la curta visita d'allò que es prepara per a ben aviat.
Com a colofó, vaig ser obsequiada amb un llibre, Felícia Fuster, Obra Poètica, a cura de Lluïsa Julià, llibre que havia buscat per terra, mar i aire, i que no havia aconseguit de comprar ni d'obtenir en préstec a la biblioteca, quan preparava l'esmentada presentació.
Ara, degustaré la seva personal, i tan lliure, poesia, vers a vers, gota a gota, amb respecte, com es mereix l'obra d'una poeta a qui vaig descobrir fortuïtament, i que considero una afortunada troballa. 

I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya 
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

           Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984)