Amb el mar de pantalla

sábado, 26 de junio de 2021

Un homenatge reconfortant



 
Mares i fills, Theodor Kallifatides

Amb la cara, tant a la del nen petit de la portada del llibre com a la de senyor gran ben envellit, robada del Google, ho diu tot.
Desconeixia l'existència i l'obra d'aquest autor grec/suec però ha estat un plaer la meva primera aproximació, que espero que no sigui l'única.
Ara, en sé una mica més, sobretot a partir d'aquesta novel·la biogràfica en què fa un emotiu homenatge a la seva mare de noranta-dos anys, des de la tendresa i l'humor, i en la qual, d'una manera indirecta però perfectament reconeixible, s'hi retrata.
Kallifatides va néixer a Molaoi, a Grècia, el 12 de març de 1938, però es va traslladar amb els seus pares a Atenes el 1956. Vuit anys després, quan tenia vint-i-sis anys, el 1964, va emigrar a Suècia, on va iniciar la seva carrera literària.
Ràpidament va adquirir una gran coneixement del grec i va poder reemprendre els seus estudis: es va matricular a Filosofia a la Universitat d'Estocolm i, ja llicenciat , hi va treballar com a professor entre el 1969 i el 1972.
Va debutar com a escriptor el mateix 1969 amb un llibre de poesia, però aviat va començar a escriure novel·les, amb les quals va obtenir un gran reconeixement.
Ha escrit més de quaranta llibres de ficció, sobretot narrativa, però també assaig i poesia i ha estat traduït a una vintena d'idiomes, entre els que podem trobar alguns en llengua castellana i/o catalana: Lo pasado no es un sueño, premi Premi Nacional grec de Literatura Testimonial, Otra vida por vivir, premiat amb el Premio Cálamo Extraordinario 2019, El asedio de Troya i Mares i fills, publicats al nostre país el 2020. El 2017 va rebre el prestigiós premi Dobloug suec.
Kallifatides també ha escrit guions cinematogràfics i ha dirigit una pel·lícula.
Mares i fills és un cant d'amor a la mare - hi relata els set dies en què l'autor, resident a Suécia, la visita a Atenes, amb la intenció més o menys amagada d'extreure'n notes para escriure un llibre sobre ella, i segurament, d'acomiadar-se'n, perquè la senyora ja ha fet el noranta-dos anys. Era l'any 2016 i desconec si quan es va publicar el llibre, l'any següent, la mare encara era viva - de fet, a la darrera pàgina ella pregunta :"Tindré temps de llegir aquest llibre?" I el fill li respón: "Ja ho hem dit, arribaràs als cent". Però si el va arribar a poder llegir me la imagino mig rondinat per determinades apreciacions del fill, però agraïda per tot l'amor que el relat traspua. 
La novel.la - autoficció o memòries directament? - alterna el relat dels dies atenencs, amb la lectura per part de l'autor d'una biografia que el pare va escriure als vuitanta-dos anys - està clar que la família Kallifatides té una llarga i envejable vellesa, perquè la mare nonagenària apareix encara molt activa i l'autor, actualment de vuitanta-tres anys continua viatjant i escrivint - per tal que el seu fill conegués els atzarosos avatars de la seva família, i de passada gran part de la història de la convulsa Grècia.
És un relat planer i senzill, ple de reflexions de l'autor, però sobretot un retrat de la personalitat forta i vital de la mare, tractada amb iguals dosis de tendresa i humor. 
El que he trobat més original i d'agrair d'aquest retrat - que s'acompanya de l'evocació també plena d'amor, del pare - és el tractament que hi fa l'autor. Darrerament, i al llarg de la meva vida, he llegit molts llibres que parlen dels progenitors de l'autor o l'autora. Alguns millors que els altres; la majoria emocionants. Però gairebé tots, entestats a posar negre sobre blanc les llums i les ombres, els secrets més amagats de les figures paternes. Em sembla molt bé, perquè la fidelitat a la veritat, i l'autenticitat de la vivència del fill, queden salvaguardades. Però, tanmateix, he agraït com un regal la visió dolça i amable de Kallifatides que prima el llegat d'amor i seguretat que li han regalat tant el pare com la mare, per damunt d'aquest desig de rigor i realisme.
Així, Kallifatides escriu:
Hi ha una teoria popular que diu que el de debò caracteritza algú són els secrets. Això sovint és un error. Descriure el soterrani d'una casa no és la forma més fidel de descriure una casa.
Les persones són registrades, controlades, obligades a pagar impostos, explotades, vigilades, enganyades, traïdes, sotmeses, empresonades, torturades, assassinades. No n'hi ha prou. Cal que en revelem els secrets. Al diable les revelacions! Qui estimarà les persones llavors? Si els artistes i els escriptors fan de policies i de jutges, qui queda per guarir les ferides de l'ésser humà?, qui farà que les ferides floreixin?
Els pares van passar per molts moments difícils. Potser van fer coses de què no se sentien orgullosos. Potser tenien secrets.
No m'interessen els secrtes, no sóc de la Seguretat. En tinc prou amb un llum solitari en la foscor. El pare fou un d'aquests llums i la mare encara ho és.
Una lectura que m'hauria agradat que no s'acabés, i que m'acompanyarà encara molt després d'haver col·locat el llibre en el seu lloc del prestage.

 



No hay comentarios:

Publicar un comentario