Ficcionar la realitat

La familia Martin, David Foenkinos 

David Foenkinos sempre és una bona notícia.

Encara que els seus registres solen ser diferents - des del contingut però demolidor dramatisme de Charlotte, a la finor i extrema sensibilitat de La delicadesa, passant pel joc divertit de La biblioteca dels llibres rebutjats...- qualsevol del seus llibres ens regala una mirada tendra i molt humana sobre uns personatges que de seguida fem nostres. 

Refresquem qui és aquest reconegut i original escriptor francès.

David Foenkinos, escriptor, dramaturg, cineasta i músic francès, va néixer a París l’octubre de 1974.

Com a conseqüència de les feines dels pares – la mare era secretària a la companyia aèria Air France i tenia fàcil accés a bitllets d’avió gratuïts i el seu pare treballava en una empresa que construïa torres de control i era enviat a diversos països on s’instal·lava amb la família -, durant la infantesa, va viatjar i conèixer diversos països. 

Durant l’adolescència es va aficionar a anar molt sovint al cine sol, perquè el seu germà amb qui compartia la passió cinèfila havia marxat a estudiar fora.

Als 16 anys va patir una greu malaltia, un problema de pleura que els metges van trigar molt a identificar i que el va obligar a estar ingressat força temps a l’hospital i , ja proper a la mort, a ser operat del cor. Durant els mesos de convalescència  a la UCI es va aficionar a la lectura, com a únic mitjà de fugir del seu patiment. Va llegir Nabokov, Kundera, Henry Miller, Paul Auster, Philip Roth i d’altres. La proximitat de la mort i el contacte amb altres malalts va fixar en el seu imaginari l’omnipresència de la mort. 

Posteriorment va estudiar Lletres a la Sorbonne, es va formar com a músic de jazz i va treballar com a professor de guitarra.

Es va estrenar com a novel·lista amb Inversion de l'idiotie : de l'influence de deux Polonais (2001), que va guanyar el Premi François Mauriac. Més tard, el 2004, va obtenir el premi Roger Nimier, amb El potencial eròtic de la meva dona i, després d’altres novel·les que no van sobresortir, novament va ser guardonat amb un premi, el Jean Giono del jurat, amb Qui es recorda de David Foenkinos? (2007).

Però el triomf internacional de Foenkinos va venir de la mà de La delicadesa (2009), que va ser portada al cinema per ell mateix i el seu germà Stéphane Foenkinos, el 2011.

Aquest mateix any va publicar Els records, finalista del premi Goncourt, que també va ser adaptat al cinema per Jean- Paul Rouve el 2014, i el mateix any va publicar Charlotte, llibre centrat en la vida de la pintora alemanya d’origen jueu, assassinada a Auschwitz, Charlotte Salomon, que va ser reconeguda amb el premi Goncourt dels estudiants,el Renauldot i el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista de l’any.

L’any 2017 publicà la novel·la La Biblioteca dels llibres rebutjats, portada al cinema amb el títol Le mistére Henry Pick, pel director Remi Bezançon, el 2019.

El mateix 2017 va estrenar la seva segona pel·lícula com a director amb el seu germà Stéphane: Una mica gelosa.

Posteriorment ha publicat Cap a la bellesa ( 2018), Dues germanes ( 2020), aquesta que ens ocupa, La família Martin (2021). El 2018 va escriure el guió de la pel·lícula Lola i els seus germans, dirigida novament per Jean–Paul Rouve.

David Foenkinos, reconegut per tants premis literaris i publicat per les principals editorials franceses, ha estat traduït a més de quaranta idiomes.

La trama d'aquesta darrera novel·la – real?, fictícia?, híbrida? – ens presenta un escriptor en un moment d’hores baixes creatives, que pren una decisió aparentment disbauxada: sortirà al carrer i farà una novel·la de la vida de la primera persona que trobi.

Aquesta persona, Madeleine Tricot, una vella d’uns 80 anys que havia estat costurera de la casa de modes Chanel, el posarà en contacte amb la seva família, la família Martin, travessada per l’estima i l’esgotament de la rutina, a partir del coneixement de la qual anirà sorgint la novel·la esperada.

Es tracta d’una nova pirueta d’aquest versàtil autor que, tanmateix es manté fidel al retrat de la realitat més quotidiana, que tracta amb una mirada original , tendra i de gran sensibilitat.

Però la gran novetat  és que l’escriptor/narrador se’ns cola en aquesta realitat, en aquesta radiografia més o menys aconseguida d’una família actual, i l’enriqueix o distorsiona amb les seves reflexions i sentiments per revelar-nos l’entrellat de la seva tasca d’escriptor.

On està el límit entre la realitat i la ficció? És veritat que Foenkinos vivia una falta d’inspiració i volia explorar els límits de la literatura, o, simplement, es tracta d’un enfocament original per a una novel·la una mica diferent.

Quan el llibre va aparèixer a França tothom em preguntava si era veritat o no el que hi explico. El llibre va néixer a partir del desig de fer un joc, el punt de partida del qual era un desafiament literari. No era falta d’inspiració sinó la idea de pensar que qualsevol persona podria ser objecte d’una bona novel·la. La idea de fer una pausa a la ficció, com si la realitat fos més potent. El que és interessant és que a partir d’aquest postulat la realitat es convertirà en una ficció, va explicar l’autor en una entrevista en un periòdic espanyol.

I hi afegeix: A França vaig explicar sempre que sí, vaig fer creure que tot el llibre era veritat. I després vaig canviar de versió. Després vaig fer una barreja de les dues versions. Per a la promoció a Espanya he de reflexionar quina en trio, encara. Però en tot cas hi ha una cosa certa i és que em vaig dir que si baixava al carrer i parava la primera persona que em creués, seria un bon tema. Ho he barrejat amb ficció , però és veritat que aquest llibre s’inspira amb molts relats que ja tenia. Quan ets escriptor la gent et parla molt. I quan s’és escriptor també s’és molt curiós. El llibre és una barreja de tot el que he anat recollint per aconseguir una família novel·lesca.

Sigui com sigui, La família Martin és una lectura interessant i amena, escrita amb la saviesa i delicadesa d’aquest autor que ja coneixem d’altres títols i que , en aquest, ens vol mostrar, també, el procés i els recursos de l’elaboració d’una novel·la, entre bastidors.

 

 

Descobrir Padura

 

Máscaras, Leonardo Padura

Primera immersió, que no serà l'última, en l'obra d'aquest mític autor cubà, que encara no havia tastat.

I la primera, o la més escandalosa pregunta, a banda de la constatció que és realment boníssim, és: com es pot traduir un autor com aquest, que construeix els personatges i les accions a partir d'un idioma, o idiolecte, o registre tan barroc i cubà com el que ens obsequia l'autor a cada una de les seves pàgines?

Encara enlluernada, em poso a buscar una breu biografia d'aquesta autor que fins al moment només sabia que era bo, però no com de bo era.

Leonardo de la Caridad Padura Fuentes neix a la capital cubana de La Habana, en La Mantilla, un dels deu Consejos Populares del barri d' Arroyo Naranjo,l'any 1955. 

Realitza els seus estudis preuniversitaris en un barri proper, La Víbora, d'on és originària la que serà la seva esposa, la guionista Lucía López Coll.

Tots aquests espais seran reflectits posteriorment a l'obra d'aquest autor, que se sent espiritualment i sentimental unit a ells.

Més endavant va a la Universitat de La Habana on estudia Literatura latinoamericana.

D'encà dels 25 anys, es dedica al periodisme, escrivint reportatges sobre història i cultura per a diverses publicacions cubanes. També és cap de redacció de La gaceta de Cuba.

La seva primera novel·la, Fiebre de caballos (1988) inaugura una brillant carrera literària, que arriba al zènit amb les nove·les policíaques que formen la tetralogia de les Cuatro estaciones, protagonitzades pel tinent de policia Mario Conde: Pasado perfecto (1991), Vientos de Cuaresma ( 1994), Máscaras (1997) i Paisaje de otoño ( 1998), que són seguides per Adiós, Hemingway (2001), La neblina del ayer (2005), La cola de la serpiente (2011), Herejes (2013) i La transparencia del tiempo (2018). Amb El hombre que amaba a los perros (2009), sobre la vida de Ramón Mercader, l'assassí de Trotski, i l'última,Como polvo en el viento (2020), el seu prestigi i popularitat a nivell personal està més que consolidat.

Però la carrera literària de Padura té altres vessants amb molt de pes, a banda de la novel·la: escriu guions per a documentals cinematogràfics i és un reconegut assagista sobre l'obra d'Alejo Carpentier, de José Maria Herèdia i de la producció de novel·la negra en espanyol, amb obres com: Colón, Carpentier, La mano, el arpa y la sombra (1987), Un camino de medio siglo: Alejo Carpentier y la narrativa de lo real maravilloso(1994), Modernidad, posmodernidad y novela policial (2000), José María Heredia: la patria y la vida (2003)... També escriu contes i edita les seves entrevistes i reportatges.

La seva trajectòria literària ha estat reconeguda i esquitxada per múltiples guardons: "Premio Nacional de Literatura de Cuba" (2012), "Ordre de les Arts i les Lletres" (2013), atorgat pel govern francès , i "Premi Princesa de Asturias de las Letras" (2015), entre d'altres.

Máscaras és, per tant, la tercera de la seva més célebre tetralogia, que, com sol ocórrer, segueix amb un protagonista i uns personatges ja presentats en novel·les anteriors, però immersos en un cas totalment diferent. Cuba i els cubans, com a rerefons cabdal, per descomptat. 

Aquesta novel·la, que va ser reconeguda el 1995 amb el "Premio Café Gijón de Novela", reprèn el policia solitari i desencantat, sancionat per la Central per antigues insubordinacions, però que és reclamat per a investigar els casos més difícils. Com aquest.

Un dia d'agost troben al Bosque de la Habana el cadàver d'un travesti, vestit de vermell i amb un llaç de seda vermella, encara al coll. La víctima, que resulta ser el fill un respectat diplomàtic del règim, el duu a conèixer personatges singularíssims, entre els que destaca el Marqués, un brillant home de teatre, un intel·lectual, excèntric, cult i molt intel·ligent, que viu desterrat en la seva casa a causa de les seves idees i de la seva condició d'homosexual. A través d'una pintoresca galeria de personatges que semblen amagar la veritat, Mario Conde, acabarà descobrint el misteri de la manera anàrquica i subtil que el caracteritza.

Però la trama policíaca, que és interessant i solvent, no és, al meu parer, el més remarcable de la novel·la. Padura hi dibuixa un fresc acolorit i ombrívol de la Cuba actual i ho fa amb una brillant i profunda reflexió. La seva és una novel·la negra, indiscutiblement, però sobretot un retrat de personatges i una crítica d'una societat, que és la seva, que estima i pateix.

I això es fa palès en el seu llenguatge, que, com ja he dit, és treballat i barroc, però com un glop d'autèntica i viva vida cubana. 

Un magnífic plaer per als lectors que, com jo mateixa, gaudim de la diversitat de les parles, i que, repeteixo, ha de ser un autèntic trencaclosques per als traductors. 

Corprenedor

 

Una educació, Tara Westover

Jo no titularia Una educació al relat del llarg, doloros -  i potser mai acabat - procés de reestructuració d'una personalitat devastada per la unió del fanatisme, els maltractaments físics i psicològics, la convivència amb diverses patologies mentals i l'aïllament malaltís, patits al llarg de la seva infantesa, adolèscencia i primera joventut, de l'autora d'aquesta autobiografia. 

Jo l'anomenaria L'epopeia, o El miracle, perquè encara que sigui a través d'una educació voluntària i costosa  - atès que l'escola normal li havia estat negada pels pares, mormons, més que estrictes, embogits - és un fet més que sorprenent que Tara aconseguís sortir del pou d'autodestrucció i por i arribés a doctorar-se a Cambridge.

No coneixia Tara Westover - aquest és el seu primer llibre publicat i no sé si el seu camí seguirà per la senda de la narrativa - però la lectura d'aquesta òpera prima m'ha deixat corpresa.

Per aixó, he mirat de descobrir qui és.

Tara Westover va nèixer prop de la ciutat de Clifton, a Idaho, a l'Amèrica profunda, l'any 1986, encara que es desconeix la data exacta perquè mai no va ser registrada al registre civil i no tenia certificat de naixement.

Era la setena filla - cinc germans i una germana - d'uns pare, Val i Laree Vertover - mormons radicals que abominaven de la medicina, no assistien a hospitals, prohibien l'escolarització dels fills, no els inscrivien al registre civil i pretenien viure totalment fora del sistema. La mare feia de partera no oficial i fabricava olis i essències curatives. El pare, que recollia i processava desferres, creia fermament que la fi dels temps estava al caure i es preparava per resistir a base d'amagatzemar queviures, armes i subministraments. Patia de depressions regularment.

Malgrat l'oposició dels pare i gràcies a l'exemple i ajuda d'algun germà que havia aconseguit escapar del cercle malaltís familiar, Tara va accedir als estudis als disset anys, a la Brinham Young University i, superant tots els entrabancs de no haver estat abans escolaritzada, es graduà en Art el 2008. Gràcies a un seguit de beques va poder seguir estudiant i obtingué un posgrau al Trinity College de Cambridge, l'any següent. El 2014 va aconseguir la mestria en Filosofia i es va graduar en Història, després d'una estada a la Universitat de Harvard.

Una educació és el seu primer llibre, una autobiografia que s'ha traduït a vint-i-dos idiomes, que ha estat aclamada pels lectors i la crítica i nomenada al National Book Critics Circle.  Fins al 2020 havia passat dos anys a la llista de bestsellers del New York Times i l'any anterior havia estat el llibre més sol·licitat a totes les biblioteques públiques de Nova York.

Actualment, Tara Westower, que té 35 anys, és professora universitària,  resideix a Londres i viatja per tot els món fent entrevistes, xerrades, conferències i presentacions del seu llibre. També desenvolupa una sèrie de documentals sobre les oportunitats educatives als EEUU. L'any 2019 va ser elegida per la revista Times  entre les 100 persones més influents del món.

Una educació és una història autobiogràfica valent, que va representar per a l'autora un treball intern immens, comparable al d'acabar sent una professoria universitària sense cap coneixement previ del món que li havia estat vetat. Un enorme exercici d'introspecció i d'honestedat, encara que en alguns episodis ens adverteix que hi ha més d'una versió, perquè la memòria oral traïciona i de vegades s'ha de recolzar en el testimoni dels seus germans. 

Em sembla especialment remarcable i commovedor el conflicte que acompanya tot el procés de superació personal i d'escriptura del llibre, pel que representa de lluita interna entre el desig i la necessitat d'entendre's i superar-se, de comunicar el que ha viscut per accedir a la vida que li havia estat negada, i una lleialtat, que la llasta, envers la seva família, envers el que ella havia estat i fins i tot envers el germà malalt i maltractador.

El llibre té el perfum de l'autenticitat i l'encant que un dia Charlotte Brontë va atribuir a la Veritat, quan parlava de la seva primera novel·la, amb un dels editors: Tal vegada la primera part de Jane Eyre por agradar més al públic del que vostès anticipen, perquè és veritat i la Veritat té un encant poderós.

No es pot negar que Una educació és un llibre colpidor, que dificilment et marxa del cap encara que faci setmanes que l'has tancat.

Segons les paraules de l'autora: El meu llibre és sobre si ens és permès de canviar. La primera versió de tu mateixa no és la teva única versió, i quan comences a canviar: què fas amb la gent que veritablement t'importa i que no pot acceptar aquest canvi? D'això va el llibre.

Recomanable com a testimoni d'una superació i retrat de la vida d'un grup de mormons que viuen fora dels temps i de la Terra.