El Sant Jordi dels contrastos

 Llums i ombres de Sant Jordi 2022

Enguany les expectatives per al primer Sant Jordi ple, després de les restringides i adaptades dues edicions anteriors, tenallades per la pandèmia, eren altíssimes.

Tot el món del llibre: editorials, llibreters, lectors... l'esperàvem i ens vam llançar al carrer per a fruir-ne des de bon matí.

L'espectacle, en sortir de l'estació d'Aragó - em tocava signar el meu L'amor quiet a la parada de Saldonar de 13h a 14h, però m'ho vaig prendre amb un parell d'hores de marge per visitar algunes altres parades amigues i respirar l'ambient d'aquesta diada tan esperada - era grandiós. Malgrat un vent molést i un cel molt variable, semblava que tota Barcelona havia matinat per passejar , amb les roses a les mans i alguns llibres sota el braç, pel passeig de Gràcia. Tanta gent que, gairebé sense adonar-me, em vaig tornar a calçar la mascareta que havia guardat en sortir de l'estació. 

A estones amb sol, d'altres més tapat, sempre amb el molest vent que obligava a falcar les parades amb garrafes d'aigua i l'incòmode polsim groc dels plataners irritant ulls i conjuntives, el dia somreia i semblava que res no ens podria esgarrar la nostra festa del llibre i de la rosa.

Fins que va arribar el diluvi.

Pluja torrencial, calamarsada, vent arrauxat, llibres mullats malgrat tots el esforços i precaucions, paraigües girats, algunes parades que volaven... el dolor i la desesperació d'editors. escriptors i llibreters que veien com es malmetien els seus llibres i les vendes i trobades tan esperades perillaven o clarament, minvaven.

I entre calamarsada i calamarsada, els esforços per salvar el major material possible, assecar taules i tornar a muntar-les, per veure com novament el cel s'ennegria i tornava a obrir-se amb una nova tempesta incontrolable.

I malgrat tot, quanta gent, refugiada en porteries i botigues o rendides ja als xàfecs amb caputxes xopes, roses moixes i els paraigües esventrats sobreeixint de les papereres, esperant pacients que tornés a aclarir-se el cel , per seguir passejant i fer cua o el tafaner a les parades contínuament refetes.

Va ser un Sant Jordi realment inoblidable, de moments i sentiments molt contrastats. Llums i ombres, al compàs d'un cel cruel. De la banda de la llum, la resistència, vivacitat i , en alguns casos, heroicitat de tots aquells que no van voler renunciar al seu Sant Jordi, dels amics i parents que ens van visitar i ajudar a capejar el temporal (mai millor dit), i que malgrat la frustració ens van fer riure i escalfar l'ànim; de la banda de la foscor, el dolor de tants professionals que, malgrat tots els seus esforços, van veure malmeses i minvades les seves esperances de compensar els temps tan difícils viscuts darrerament.

Confiem que el balanç acabi sent positiu per a la majoria de nosaltres i que la nostra festa surti enfortida i agafi embranzida per a properes edicions en què els cels ens siguin més propicis.

 

Les seqüeles generacionals de les guerres

El país de l'altra riba, de Maite Salord

Una autora i una novel·la desconeguda, que acabo de llegir per recomanació d'una amiga, que he trobat interessant sobretot per la informació històrica que aporta i pel llenguatge tan esquitxat del dialecte menorquí , que l'autora dosifica sàviament. 

Però començaré per fer dues pinzellades sobre l'autora, afortunadament ja no tan desconeguda.

Maite Salord va néixer a Ciutadella, el 1965, i ha viscut i exercit sempre el seu "menorquinisme" en el seu dia dia, en l'exercici de la professió, en el compromís polític i en la seva obra literària.

Es va llicenciar en Filologia Catalana el 1988, a la Universitat de Barcelona, i, des del 1989, és professora de llengua i literatura catalana a l'Institut Maria Àngels Cardona, de Ciutadella. També és professora i membre de l'Institut d'Estudis Menorquins.

Compromesa profundament amb la seva terra, va ser regidora de l'Ajuntament de Ciutadella (PSM) des del 2005 i responsable de Cultura durant el mandat 2009-2011. Del 2011 al 2021, en què es va retirar de la política, va ser consellera del Consell Insular de Menorca, que va arribar a presidir del 2015 al 2017, i on va continuar com a vicepresidenta fins al 2021.

La seva obra literària ha estat reconeguda i ha merescut diversos premis:

I del somni, tot (1988), Com una nina russa ( 2002), Mar de boira ( 2004), premi ciutat d'Olot de narrativa juvenil, La mort de l'ànima (2007), finalista del premi Sant Jordi 2006, L'alè de les cendres (2014), on recull el testimoni dels vençuts de la Guerra Civil a les illes el 1939, i, finalment, El país de l'altra riba (2021), III Premi Proa de novel·la, convocat pel Grup 62.

Maite Salord reconeix que la dedicació política ha fet que sacrifiqués durant anys la literària, però no li sap greu, perquè troba que en totes dues vocacions hi ha la voluntat i el compromís de servir la terra i la llengua. “Ara els compromisos els mantindré amb la literatura”, diu.

El títol de la novel·la que comentem, El país de l'altra riba, fa referència a Algèria, i de manera molt especial a Fort de l'Eau, el poble que el menorquins van fundar l'any 1852, a tocar del mar, en plena badia de l'Alger. En diverses onades migratòries, que fugien de la misèria de la seva terra abans de la industrialització, hi van arribar a aplegar-se 20.000 habitants procedent de l'illa balear.

A Fort de l'Eau els menorquins van preservar la seva llengua i moltes tradicions i treballs: pesca, pagesia..., fins que la guerra de la Indepèndència d'Alger els va expulsar i retornar en gran part a la seva illa. 

És, precisament en aquest moment històric en què se situa fonamentalment la trama d'aquesta història:

Daniel Gold, un nen jueu que ha fugit dels nazis fins a Algèria amb l’avi Alfred, que és sastre, viu una infantesa solitària a la ciutat d'Alger, però és acollit per Michel Bisset, propietari del restaurant Cafè de París, a la ciutat que és considerada el París africà. En aquest establiment, hi treballa l’Omar, originari de la regió muntanyenca de Cabília i ex-combatent amb les tropes franceses, i la Isabel Vidal Sintes, filla d’immigrants menorquins, que ha crescut a Fort de l’Eau, que adoptaran i representaran posicions oposades, totes presents al conflicte franco-algerià.

Paral·lelament  i cinquanta anys després a la Barcelona del 2003, quan la ciutadania es manifesta contra la querra de l'Iraq, dues noies la Marta, néta del Daniel Gold, i la Hanna, una alemanya que està fent un Erasmus, comencen una turbulenta amistat que les durà a comprovar que la memòria és condicionant i que el passat  té un pes decisiu en el present.

A través d'aquestes dues històries, que s'entrecreuen per acabar convergint, resseguim alguns dels escenaris més cruents del nostre temps: la segona guerra mundial i l'holocaust nazi, les guerres d'independència i la "preventiva" d'Iraq..., sobretot des del vessant de les conseqüències que els horrors dels conflictes bèl·lics tenen sobre les seves víctimes i els que els sobreviuen. No és gratuït, per tant, que una de les cites de l'inici , de l'Albert Camus, tan present en el paisatge físic i evocatiu d'Alger, ens recordi: L'escriptor no es pot posar avui al servei dels que fan historia: està al servei dels que la pateixen. 

Al meu parer, un dels grans logros de la novel·la és el tractament del llenguatge, amb abundància de terminologia menorquina i l'impromptu dels altres idiomes que conviuen entre les pàgines del llibre. S'alternen els diàlegs en estil directe, puntuats tradicionalment, quan el narrador, extern, explica la història del Daniel Gold , i en també en estil directe, però sense puntuar, quan el narrador intern, concretament la Marta, parla en primera persona. 

Els altres, la informació, per a mi desconeguda, d'aquesta part de la història de les dues ribes, Alger i Menorca, que es contemplen a través dels anys i dels conflictes, i l'antibel·licisme que impregna tota l'obra, com un clam contra el dolor indeleble que les guerres ocasionen en qui les pateix i en les generacions posteriors.

Una immersió en els orígens d'un dels nostres monestirs més peculiars

Pedres blanques, de Rosa M. Prat i Balaguer

Pedres blanques, o Petras Albes (amb el temps, Pedralbes) era el nom d'una antiga cantera i dels terrenys que l'envoltaven, a la vila de Sarrià, que al segle XIV va proveir de pedres al monestir gòtic de Pedralbes, inaugurat el 3 de maig de l'any 1327, per la reina Elisenda de Moncada, la seva impulsora i promotora.
Un fragment, rellevant i significatiu, de la seva història és el que ens relata Rosa M. Prat i Balaguer en aquesta recreació d'una anys convulsos de la història del nostre país i de la vida monàstica, ficcionada, però exhaustivament documentada.
Parlem, primer, de la seva autora. 

Rosa M. Prat Balaguer va néixer a Terrassa l’any 1950, on va estudiar al Col·legi Vedruna.

Va cursar Pedagogia a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar i, posteriorment, es doctorà en Ciències de l’Educació.

Professionalment, va exercir com a mestra i directora d’educació primària.

Atreta des de sempre per la narrativa, va formar part del Consell de Cent Lectors del Premi de narrativa de l’Odissea de Vilafranca del Penedès, i el 2015 en va ser jurat.

També va ser membre del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia i va ser membre del jurat del Primer Premi de Novel·la Curta que va convocar aquesta biblioteca.

Actualment és membre del Club de Lectura Segona Fermentació de la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia.

Rosa M. Prat i Balaguer va publicar el 1994 el llibre Coneguem Sant Sadurní d’Anoia. Patronat Cultural Parera. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. La seva primera obra de ficció va ser la novel·la històrica, Pedres blanques, apareguda el 2018, finalista del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès el 2016,  a la qual van seguir el llibre de relats El batec del temps, el 2020, i la novel·la Terra de vinyes, el 2021.

Ella sempre ha afirmat que  la seva intenció en escriure és intentar recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones, a través de la narrativa de ficció.

Des de fa molts anys viu a Sant Sadurní d’Anoia. Actualment està jubilada i continua escrivint.

Pedres blanques o Petras Albas, Pedralbes,  era l’indret – un antic mas prop d’una cantera al peu de la serra de Collserola d’on s’extreien pedres d’aquest color - on la reina Elisenda de Montacada va fundar un monestir de monges clarisses, que es va inaugurar l’any 1327. La reina, la quarta dona del monarca Jaume II, preveient que enviudaria encara molt jove, ja que els seu marit era vint-i-cinc anys més gran que ella, estava molt delicat i empitjorava per moments, el va concebre per retirar-s’hi a la mort del rei.

La novel·la Pedres blanques ens situa pocs anys després, quan la primera abadessa, Sobirana Olzet, i la comunitat de monges del monestir, s’han d’enfrontar a les reformes impulsades pel papa d’Avinyó, Benet XII. Decidit a reformar els ordes religiosos, acaba de promulgar unes noves Constitucions que imposen a les monges de Pedralbes un administrador, uns confessors i l’obligació de la clausura, en contradicció amb els privilegis  d’autogestió del patrimoni i de la llibertat d’entrar i sortir del cenobi, que des de la fundació havien estat concedits per la reina Elisenda de Montcada a la comunitat del monestir de Sarrià.

L’enfrontament entre els drets de la comunitat i les imposicions pontifícies, juntament amb la revisió de la vida anterior de la protagonista, conformen aquesta novel·la que ens il·lustra sobre uns episodis allunyats de la nostra història i sobre el paper de la dona en la lluita per la llibertat d’esperit i la defensa dels seus sentiments.

La novel·la s’estructura en quatre parts, precedides per un preludi i que tancades per un epíleg, seguits per una detallada cronologia, l’índex dels personatges - tant la cronologia com l'índex són d'agrair, perquè permeten seguir al detall quins personatges van ser reals o són totalmente de ficció i situar-se en el moment històric i el context social -, una bibliografia i els agraïments de l’autora.

Hi ha dues veus narratives que s’alternen en les quatre parts o Libers: un narrador extern que narra els fets en el moment que es produeixen, des de l’agost del 1335 a l’abril del 1336, i un narrador en primera persona, en Joanot de Cervelló, un cronista que coneix l’abadessa des de nena i que ens aporta una visió més personal i intimista.

Cal remarcar la ingent tasca de documentació que s’endevina com a substrat d’aquesta narració i que l’autora confessa que li va ocupar quatre anys, així com l’estil narratiu, àgil i que facilita la lectura, amb un lèxic alhora acurat i entenedor i una delicada atenció a les descripcions dels petits detalls. També l’innegable reivindicació del rol de la dona en una societat que no es caracteritzava precisament per valorar-la. Potser els diversos matisos de sensualitat que travessen el relat, malgrat l’ambient monacal en què es desenvolupa la major part de l’acció, formen part d’aquesta reivindicació.

Rosa M. Prat Balaguer diu d’aquesta novel·la que “volia escriure sobre l’oblit, el silenci i la invisibilitat de les dones a l’època medieval”, però de passada , ens ha ofert una part de la història d’un dels patrimonis culturals més rellevants del nostre país: el Monestir de Pedralbes

 

 

Recuperant la normalitat

Trobada de Clubs de Lectura. VilaPensa 2022

 

Com a primera Trobada de Clubs de Lectura post pandèmica, els Club d’Adults i el de Ciència ficció de la Biblioteca Armand Cardona, i el de “La Crisàlide” de la Joan Oliva, vam assistir a la conferència Desig i literatura, que impartia l’escriptora Najat el Hachmi al Fòrum Berger-Balaguer de Vilafranca.  

El VilaPensa d’enguany  se centra en la reflexió sobre Desig i Passió i, prèviament, tots els Clubs de Lectura havíem fet una lectura de temàtica centrada en aquests dos impulsos vitals.

La conferència de dijous 31, a la qual vam ser convidats tots els Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i del Garraf, s’inscrivia, doncs, en els actes especials d’aquest festival i estava dissenyada com a una trobada de lectors, i organitzada per la Biblioteca Torres i Bages de Vilafranca del Penedès, amb col·laboració amb la resta de biblioteques públiques del territori.

La conferenciant, en la seva línia d’escriptura reivindicativa de la igualtat i la llibertat que hauria d’emmarcar el desig de l’ésser humà, i des d’una perspectiva clarament feminista, va exposar a bastament les característiques i evolució del desig a la societat i a la literatura, mostrant la seva perplexitat perquè alguns suposadament  avenços en la llibertat sexual no es resolguin en un alliberament real del desig, sobretot des d’una perspectiva de gènere.

La conferència, amb el nombrós públic que omplia la sala, va donar peu a un torn d’intervencions dels diversos Clubs i va resultar interessant i animada.

A la tornada es comentava que havíem trobat a faltar aquestes trobades de Clubs de Lectura que acaben d’arrodonir una activitat tan gratificant i enriquidora per a tots els lectors i lectores que en gaudim fidelment mes rere mes, i que ens permeten retrobar amics i coneguts d’altres poblacions amb qui compartim el “desig i la Passió” per la Literatura.

 

Miñán, l'impuls per al llarg viatge

 

Hermanito -Miñán -, d'Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia

L' Ibrahima té uns rudiments de castellà- i de molts altres idiomes, com ens explica al llibre - i una odissea que ha d'expressar; l'Amets té el do de contar històries i unes mans que també saben escriure-les. 

Ibrahima posa la veu i Amets la lletra i de la feliç complicitat d'aquests dos homes sorgeix un llibre que emociona i commou i que ens apropa una realitat que sabem però que intentem oblidar. 

D'Ibrahima Balde només sabem el que ell mateix ens narra i poqueta cosa més: que té vint-i-vuit anys i que va néixer a Guinea Conakry. Orfe de pare, mirava d'obrir-se un camí com a conductor de camions fins que un dia, la mare li va comunicar que el seu germà petit, el seu miñán, havia desaparegut.

Des d'aquell moment, l'Ibrahima no contempla cap altra possibilitat que anar a buscar-lo i retornar-lo a casa de la mare i per això comença la terrible aventura que ens narra el llibre: durant tres anys travessa el Sàhara, va a parar a diversos països, sempre rere els passos del germà, i finalment creua l'estret,  i arriba a Irún. Durant aquest periple pateix fam, set, soledat, tot tipus de dolors i un ventall d'abusos per part de les diverses màfies que actuen impunement en el convuls continent Africà.

També sabem que actualment viu a Madrid i que estudia mecànica.

D'Amet Arzallus ja tenim una informació més completa. Sabem que és periodista i bertsolari, que va néixer a Saint Jean de Luz, que es va traslladar a Hendaya de ben petit i que té trenta-vuit anys. A banda del bertsolarisme que conrea per tradició familiar, i del que ha estat campió en la majoria de certàmens dels darrers anys a banda i banda de la frontera, va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat del País Basc i ha col·laborat a diversos mitjans de comunicació com la revista Angria, el periòdic Egunkaria i la ràdio Euskadi Irratia. També ha estat codirector i guionista del documental Altsasu (Aquella nit), juntament amb Marc Parramon. Actualment treballa com a professor a l'associació de bertsolaris d'Hendaya.

Com van coincidir aquests dos homes, que han acabat establint una relació d'amistat, malgrat les enormes diferències culturals, i geogràfiques, que originalment els separaven?

L'Amet explica que es coneixen quan l'Ibrahima arriba a Irun i a la Plaza de San Juan es troba amb el periodista, que, tot sovint va a ajudar a la Red de Apoyo a l'inmigrant d'aquesta ciutat. Ell feia entrevistes a la gent que decidia quedar-se allà i demanar asil, i els ajudava a preparar l'entrevista que tindrien a comissaria durant el llarg procés. Quan entrevista a l'Ibrahima s'adona que el jove no només té una història sinó una manera molt autèntica d'explicar-la, amb una poètica especial. "Entonces vi que Ibrahima guardaba un libro dentro de sí, y le propuse ayudarle en esa tarea".

De manera molt especial es produeix la trobada de dues persones sensibles, les deus tocades per l'oralitat, i se sumen les dues cultures i les dues poètiques. Paral·lelament neix una amistat que facilita la realització d'aquesta meravella de llibre. "Finalmente, por supuesto, en el libro están tanto su voz como mi mano, pero he tratado de equilibrar la balanza hacia él en la mayor medida posible", diu el periodista.

I aquest decantar la balança de la narració cap a la veu del guineà, és per a mi el major encert d'aquest llibre tan singular. Ultra la contundència i dramatisme dels fets narrats, el que realment colpeix és la veu tan primigènia, autèntica i plena de saviesa d'un home que en cap moment perd la seva dignitat ni els valors i referents que li són propis. Una veu, que en la seva expressió tan sòbria i el·líptica, però tan veritable, diu perles com aquesta Solia seure al costat del meu germà i li parlava, com ara et parlo a tu. Li parlava amb la boca i amb els ulls. Així les paraules no cauen.

Acabo aquest llibre profundament emotiu, poètic, tendre i duríssim... tan impactant, amb ganes de poder seguir mirant per la finestreta d'un altre llibre que em mostrés un Ibrahima una mica menys sol, establert, acompanyat, estable emocionalment i econòmicament. Però sobretot una mica més feliç. A falta del llibre - de moment- li regalo la fantasia del que voldria per a ell i que ben segur, el seu amic  Amets li està ajudant  a trobar.