Amb el mar de pantalla

martes, 29 de diciembre de 2020

Atrapada per l'inspector Salgado
























El verano de los juguetes muertos  i  Los buenos suicidas
de Toni Hill

M'agraden les novel·les d'intriga amb diverses trames que s'entrecreuen i on els personatges se t'acaben fent propers i creïbles.
M'agraden les novel·les d'intriga on la investigació es va desgranant pas a pas i s'introdueixen elements sorprenents que mantenen l'interès.
M'agraden les novel·les, en general, que et provoquen ganes de trobar el forat en el teu dia a dia per continuar llegint.
M'agraden les novel·les, també en general però sobretot si són policíaques, que no fan trampa en la resolució de la investigació i que no van creant al llarg de tota la trama unes expectatives que al final no queden ben resoltes.
M'agrada que els personatges de les novel·les siguin versemblants i que els puguis entendre. Que no siguin figures planes i que tinguin els dubtes i els contrasts que tenim la gent del carrer.
M'agrada, per damunt de tot, que en acabar un llibre, alguna cosa d'ell em segueixi acompanyant després d'haver-lo tancat.
Per tot això, m'he quedat atrapada en aquests dos primers llibres de la trilogia de l'inspector Héctor Salgado i de la seva segona, Leire Castro.
 I per tot això, també, ja he començat a llegir Los amantes de Hiroshima, el llibre que tanca la trilogia, amb delit i alhora recança de saber que a la pàgina 430 m'hauré d'acomiadar d'ells.




sábado, 26 de diciembre de 2020

Contes del puto virus (IX)

      







 

 





Narcís

 

Havien quedat per primera vegada dijous 12 de març de 2020, una data que mai no se li esborraria. I això que a la Marga no li agradava gaire quedar en dijous, perquè divendres encara treballava i anava a la feina una mica zombi.

Però ell, es diu Sandro, com el seu admirat Alessandro Baricco, havia d’agafar un vol divendres al matí i les ocasions cal enganxar-les per la punta dels cabells, com sempre ha pensat i practicat ella.

Els havien presentat el cap de setmana anterior, amb motiu de la calçotada de cada any al mas dels oncles de la Mònica, companya de feina de la Marga i cosina llunyana del Sandro. S’havien caigut bé d’entrada. A ella li anaven aquells homes amb cara de jueu i els ulls inflamats en brases, i a ell semblava que li divertien les sortides fotetes que esquitxaven la conversa d’ella.

Després de l’empastifada de sutge i salsa – negre i vermell que decoren la litúrgia del calçot – , a peu dret, a l’hort, havien anat a seure en una taula enorme al porxo per assaltar les piràmides de costelles i botifarres repartides a tot el llarg de les estovalles de paper. I, com qui no vol la cosa, però de manera prou evident per a tots dos, el Sandro havia fet mans i mànigues per fer-se amb la cadira del costat de la Marga.

Educadament havien xerrat i fet gresca amb la resta d’amics, però entre mossegada i glopet dels porrons multicolors – blanc, negre i cava – havien aconseguit aïllar-se alguns moments, fer-se les primeres confidències i esbrinar que ell era arquitecte en una empresa que construïa equipaments en diversos països llatinoamericans i que ella era l’única professora d’italià no nativa a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. També, per constatar que entre els dos hi havia allò que anomenem química i que els venia de gust tornar-se a trobar en un ambient més tranquil i “polit”.

Abans d’entrar cadascú al seu cotxe, havien intercanviat els mòbils.

Després... quan Ell l’havia trucat dimecres al vespre, Ella havia descobert que, a més, la seva veu al telèfon guanyava en calidesa, i no s’havia fet de pregar per acceptar la invitació per a una vetllada màgica – havien estat les seves paraules – el dia següent, encara que fos dijous.

I realment, la vetllada n’havia estat, de màgica. D’entrada, una sessió de cine amb pel·lícula amable, que els havia fet riure a cor en més d’una ocasió, després un sopar de delicadeses en un restaurant diminut i coquetó de Sarrià, i la copeta – copetes – al Marisol, amb la catifa de llums i pampallugues d’una Barcelona encara desperta, als peus.

Però aquí s’havia aturat la màgia, perquè la Marga no li havia deixat pujar a casa per rematar la feina i s’havien acomiadat al portal amb uns ridículs petons a les galtes. Per què havia posat el fre si se’n moria de ganes? Per diverses raons, s’havia dit: la principal –  i ridícula, ho havia d’admetre –  havia estat la superstició que era divendres 13, un dia funest per a estrenar res, i també per fidelitat al seu principi de no posar les coses massa fàcils d’entrada, de fer-se pregar un xic.

Amb precipitació havia esgrimit l’excusa que era massa tard, que estava molt cansada i que demà li tocava fer unes proves orals que requerien que estigués en plena forma. I , a més, que ja tindrien molts dies i que l’espera sempre afegia un plus d’excitació. El Sandro s’havia resignat de mala gana.

Però, de sobte, l’endemà...Pandèmia, Estat d’Alarma, Confinament total... termes fins aleshores inèdits que es resumien en una realitat insòlita: estaven tancats, aïllats, amb una amenaça, fins al moment impensada, que campava pels carrers i entre les mans i els petons de tots els que fins ara s’havia pogut tocar i besar, de tothom que, fins al moment i sense valorar-ho prou,  t’havia poblat la vida.

I ells dos? I aquella promesa insinuada i que somiaven desembolicar i paladejar com un regal? Tot d’una: “Tu a Boston y yo a California”, o encara més distància: “Tu a Santiago i jo a Barcelona”, perquè l’estat d’alarma els havia deixat immobilitzats, presos en una gota d’ambre fossilitzat com l’insecte amb l’ADN dels dinosaures. El Sandro a Xile, on s’havia d’estar només deu dies per comprovar la marxa d’unes obres d’un pavelló esportiu, i  la Marga a casa, tancada, sense classes ni amics, amb l’única companyia del gat i la seva col·lecció de pantalles.

Encara que...ben pensat, es repetia ella, encara que ell continués a Barcelona, a quatre passes de casa seva, hauria estat el mateix: estava tan acollonida amb el puto virus que ni per un clau gloriós s’hauria saltat cap norma de les que la tele vomitava tot el sant dia.

I així havien anat passant les setmanes. Difícils, estranyes, desconcertants, amb l’única finestra i sortida d’emergència de la pantalla de l’ordinador,  o de missatges mal escrits o àudios amb veu distorsionada a través del mòbil o la tableta.

Ells dos s’hi havia abocat, en aquestes finestres virtuals, i mica en mica, s’havia trencat la fredor cibernètica amb l’ànsia que, la seva única nit compartida, havia desvetllat sense arribar a complir.

Els primers dies, la cosa havia anat de whatsapps i d’alguna trucada breu per allò dels costos dels quilòmetres que els separaven. Després, havien passat a les vídeo conferències i la comunicació s’havia anat caldejant i pujant de to. Fins que el to s’havia fet tan alt i explícit que la Marga, que sempre ha odiat la pornografia i té en alt concepte el seu pudor, havia exigit tornar al telèfon perquè no se sentia còmoda amb les imatges. Preferia escoltar, imaginar i sentir.

I sentia molt! I no parava de sorprendre’s de com arribava amb tanta facilitat a un plaer tan intens, mentre es repetia que allò no era ben bé masturbar-se sinó fer l’amor a distància. Al cap i a la fi ella es limitava a executar les carícies que ell li suggeria i a teledirigir les que ella li’n faria.

Fins que havia arribat el maig, amb una primavera desbocada i un alleujament de la claustrofòbia, i amb el progressiu desconfinament, el Sandro havia pogut viatjar i havien acordat la trobada tan esperada i promesa.

I un bon dia, avui concretament, ella s’ha trobat revivint les primeres “quedades” d’una joventut que ja li cau a anys llum: la banyera amb sals perfumades, la mitja hora d’assecador i raspall, mitja hora més, fent posturetes davant la lluna de l’armari, per decidir el modelet, alhora elegant i una mica sexi... Tot, esclar, després de deixar la casa com de catàleg d’Ikea i de parar la taula amb estovalles planxades, flors i algunes espelmes. Això sí: el sopar, se l’ha fet dur del restaurant més arregladet del barri. Cal ajudar a remuntar en la mesura possible l’enfonsada restauració... i, sobretot, no es tractava de sufocar-se a la cuina i, a sobre, cagar-la.

La vetllada ha començat amb bon peu. Quan ha obert la porta i l’ha vist mig amagat rere l’enorme orquídia que li oferia, la Marga s’ha dit que ja no podia ser més guapo: està més prim de com el recordava, amb la cara de jueu i el seu nas pronunciat que en ell no és una pega sinó un tret distintiu i distingit, els cabells més arranats i unes ulleres rodones que li donen un aire intel·lectual irresistible.

Després... Curiosament, o potser com era d’esperar, els primers moments s’han trobat incòmodes, una mica tallats. Encara a peu dret, al rebedor, amb l’orquídia que havia canviat de mans, s’han fet un petó circumstancial i han mirat de fer broma sobre quant de temps durarà encara l’aprensió als petons i les abraçades, ara que el puto virus va de baixada, però encara no es pot cantar victòria. Ell ha comentat que a l’avió, mig buit, havia provat de treure’s la mascareta però que se l’havia tornat a posar perquè s’havia sentit mig despullat, i això que abans de pujar-hi els havien fet un test ràpid i no hi havia hagut cap sorpresa negativa, és a dir, positiva.

El sopar no els ha defraudat. Tot estava riquíssim i a la segona ampolla ha començat el desgel.

Amb tot... ja al llit, i entre els llençols tan suaus, tan de pel·lícula dels anys 80 que ella havia reservat per estrenar en aquesta ocasió excepcional, l’abraçada li ha semblat un pèl brusca, com de gramatge massa gruixut. Amb horror ha descobert que la distreien el tacte i l’aroma de la pell de l’altre. A què venia aquesta olor tan aspra, un element desconegut i inesperat  que la desconcertava? Williams Sport, li ha dit ell que era, la colònia que sempre havia usat, i que ella no recordava que li ofengués en la primera trobada. Tampoc no l’ha ajudat el tacte del cabell, de tots els pèls, tan aspres i encrespats. I per acabar-ho d’adobar, on era aquella veu tan suggerent que l’acariciava a través de les ones? Encara que ha tancat els ulls i intentat recordar-la, la sufocaven una mena de grunys, entre el plaer i l’esforç, amb què el Sandro semblava haver substituït els murmuris sensuals que tant la posaven i que comandaven els recorreguts sinuosos que els seus dits, fidels al dictat de la veu, executaven obedients. Ella, al seu torn, ha mormolat les petites ordres, o precs, amb la mateixa veu remorosa que tant semblava agradar-li a les trobades telefòniques dels últims mesos, però no ha obtingut la resposta esperada:

-      Què dius? – ha preguntat ell, nerviós o potser empipat, perquè el distreia de la seva pel·lícula d’acció muda i directa.

I l’olor, i l’aspror dels cabells...

Quan ell ha marxat, la Marga s’ha desplomat a la cadira que ocupava durant el sopar, i mentre acabava el cul de vi calent que quedava a la segona ampolla, s’ha hagut de mossegar els llavis per no plorar. Quina desil·lusió, quin buit que se li obre...

Però la Marga és lluitadora i, del desencant, pot extreure’n noves línies d’atac. Mentre recull les restes del sopar, canvia els llençols i es prepara una tisana relaxant, comença a rumiar de quina manera pot donar la volta a la decepció.

El Sandro li ha dit que se’n torna a anar més d’un mes a no sap quina altra punta del món, i , encara que no amb la calidesa que ella havia somiat, s’han acomiadat amistosament. Per tant, el camí és obert a una altra tongada de trucades. Se seguiran parlant i tornaran al sexe virtual que tan gratificant i ple els resulta.

I quan torni... quan torni ja es veurà. Així que obrin la perfumeria de la plaça s’hi arribarà i comprarà l’ampolla més gran que trobi de Williams Sport. I s’obligarà a ruixar-s’hi a cada sessió telefònica, per anar-s’hi acostumant. Quant al cabell... de moment, fora el suavitzant de la seva dutxa! La seva melena perdrà suavitat, esclar, però tant és, així quan torni a acariciar el clatell d’ell no hi trobarà tanta diferència amb el seu, que recorre compulsivament a cada sessió de sexe a distància.

Els murmuris suggerents...això ja té pitjor remei. Haurà de continuar pensant-hi. Potser es podria posar uns micro-taps a les orelles mentre engega la cassette interna que tan ben enregistrada té dins del cap?

Queda temps per idear estratègies. En definitiva, es tracta d’aprofitar tot el que li agrada del Sandro, sense perdre el plaer profund, feliçment i recentment descobert, d’estimar-se a ella mateixa.

                                                                          Mercè Foradada

miércoles, 23 de diciembre de 2020

domingo, 20 de diciembre de 2020

Mercè Foradada entrevista l'escriptor i traductor Toni Hill

Comunicar-se i interactuar amb sabatilles

 
 
















Tarda intensa: entrevista amb Toni Hill i Club de Lectura d'Adults de la Cardona, amb la seva presència

Amb una gran enyorança per les trobades presencials, ahir a la tarda vam aconseguir conèixer una mica més l'autor que ens havia ocupat aquest mes de desembre: Toni Hill , encara que fos a través de les pantalles - l'únic avantatge és el de les sabatilles i l'absència de mascareta. 
Amb un Club avançat al dissabte 19, a causa d'aquestes Festes enguany tan especials, ens enfrontàvem amb el thriller psicològic, amb pinzellades socials, que el mateix autor s'havia avingut a comentar amb nosaltres: Tigres de cristal.
Prèviament li havia fet una breu entrevista per a l'Eix Diari, que aviat estarà editada i difosa. En ella, és destacable l'afabilitat i proximitat de l'autor que, d'altra banda té moltes i moltes coses a dir de todos les seves obres publicades, del fet literari i dels homes i les dones del temps que ens ha tocat de viure.
Després va venir una trobada del Club molt profitosa. N'érem setze, amb l'autor, i vam comptar amb dos membres extres, el Pere i la Griselda de la biblioteca, que es van connectar a l'inici per saludar-nos en l'últim Club d'aquest any 2020 i desitjar-nos les millors Festes possibles.
Va ser un Club llarg i amè, en què durant més d'una hora gairebé tots els membres van  intervenir per preguntar o expressar a l'autor que el llibre els havia enganxat i, en ocasions, remenat records i vivències, a causa de la proximitat de l'època i el context geogràfic i social de la història. 
La humanitat, simpatia i interès de les intervencions de Toni Hill, que es va mostrar extraordinàriament afable i proper, van convertir la trobada d'ahir en una estona per recordar.
Tant és així que ens vam comprometre a tornar-lo a convidar - ens va dir que l'11 de febrer del 2021 sortirà la seva fins al moment última novel·la: El obscuro adiós de Teresa Lanza - així que els Clubs puguin tornar a ser presencials, amb un bon berenar, com ahir tocava per desitjar-nos un bon Nadal, que acabés d'arrodonir la trobada. 
Li devem i , sobretot, ens el devem!
Bones Festes i un any 2021 millor!🥂






sábado, 19 de diciembre de 2020

De la Ciutat Satèl·lit a San Ildefons

 

Tigres de cristal, de Toni Hill

Sobre l'autor: Toni Hill

Aquest autor de thrillers psicològics neix el 1966, a Barcelona. A partir dels 12 anys estudia a l’institut de la ciutat satèl·lit de Cornellà, on posteriorment treballarà. De l’experiència d’aquells anys n’extreu gran part de la informació i dels coneixements de la realitat d’aquell barri, en els dos moments històrics en què transcorre la novel·la que analitzo.

Posteriorment, encara que estudia i es llicencia en Psicologia, es dedica a la traducció, a la creació d’obres de ficció i la col·laboració editorial, i es converteix en un escriptor conegut i reconegut, amb cinc novel·les publicades i aclamades, només en nou anys.

Entre els autors que ha traduït, citarem Charlotte Brönte, David Sedaris, Jonathan Safran Foer, Glenway Wescott, Rosie Alison, Peter may, Rabih Alameddines i A.L. Kennedy.

Inicia la seva trajectòria d’escriptor amb la primera de las novel·les de la trilogia de novel·la negra que protagonitza l’inspector Hèctor Salgado, un mosso d’esquadra que ha estat apartat del servei però a qui de sota mà se li encarrega un cas “especial”. Es tracta de El verano de los juguetes muertos (1911), que es va convertir ràpidament en un èxit de vendes i que va ser traduïda a una vintena d’idiomes. La seguiran Los Buenos suicidas (2012) i Los amantes de Hiroshima (2014), que tanquen el cicle.

Dos anys després, Toni Hill, sorprèn amb una novel·la de caire molt diferent: Los Ángeles de hielo (2016), una intriga psicològica amb ambientació gòtica.

Inquiet i sense por a fer girs en la seva trajectòria, l’autor presenta el 2018 la fins ara última novel·la, Tigres de cristal (2018), intriga psicològica i estudi sobre la culpa i la redempció que li mereix el premi Novelpol (ex aequo), el Premio Tormo Negro-Masfarné 2019, el guardó a la Mejor Novela Negra del 2018 de la revista digital Llegir en cas d’incendi, i que és triada com a una de les cinc millors novel·les negres de l’any 2018 pels crítics de La Vanguardia.

S’espera per al 2021 una nova novel·la, que s’anuncia amb la corresponent dosi d’intriga i un fort component sociològic: El oscuro adiós de Teresa Lanza.

 L’obra: Tigres de cristal

 Vet aquí una novel·la d’intriga que és molt més que d’intriga.

A Tigres de cristal Toni Hill revisita el seu barri d’infantesa i joventut i ho fa en dos moments històrics i sociològics ben contrastats: els anys 1978 i 1979, quan feia poc que s’havia format la Ciutat Satèl·lit de Cornellà i els blocs tan uniformes de color vers allotjaven alguns catalans i molts emigrants que havien arribat d’Andalusia, Extremadura i Múrcia, buscant una vida millor per als seus fills, i l’any 2016 en què el barri ja ha passat a dir-se Sant Ildefons, amb un canvi en general a millor,  però en què s’ha guanyat i s’ha perdut: Als setanta els de la Satèl·lit es van unir una mica per necessitat. Els blocs eren com si hi visqués un poble sencer. I tenien molt per què lluitar. Les vagues eren constants. Jo crec que va ser una unió gairebé històrica, en paraules de l’autor.

També segons les seves paraules la novel·la podria ser una barreja de Patricia Highmith, Dennis Lehane i Ken Loach. Jo, humilment, també hi afegiria Juan Marsé i potser alguna reminiscència de Manolo Vázquez Montalván.

Narra com dos adolescents, Víctor i Juanpe, “el Moco”, ferits pel bulling sistemàtic i cruel que els infligeix Joaquín “El Cromañón”, un estúpid prepotent que gaudeix humiliant i fent patir sobretot “el Moco”, acaben elaborant un pla per escarmentar-lo, se’ls en va la mà i acaben assassinat-lo. O això és el que tota la vida lamentaran  i penaran haver fet.

Més de trenta anys després del crim, quan els seus protagonistes l’han purgat de molt diferent manera, ja que partien de situacions socials força distintes, tots dos coincideixen en l’antic barri i el passat els endrapa amb la seva cort de responsabilitats, culpabilitats, traïcions i fidelitats.

El llibre està estructurat en cinc parts, amb un pròleg i un epíleg –  amb sorpresa – i s’alterna la primera veu narrativa amb la tercera. S’hi observen tres línies argumentals: la primera que ens situa en el present dels protagonistes, la segona, que ens transporta als fets succeïts a la seva adolescència i als desencadenants i execució del crim, i una tercera d’un testimoni dels fets dels anys setanta, que ve a ser l’alter ego de l’escriptor i exerceix de cronista.

L’autor manté el pols de la intriga al llarg de tota la narració, i alhora fa un retrat d’una part de la societat catalana i els canvis socials que es produeixen entre els dos moments històrics en què centra l’acció.

Tota la narració està amarada d’una mena de nostàlgia per la infantesa perduda i travessada per pinzellades de la cultura popular de l’època i dels personatges que eren mites en les acaballes dels anys 70, com Mazinger Z o Sandokan, aleshores herois televisius. Precisament d’aquest últim, Sandokan, el Tigre de la Malàisia, ve el títol de la novel·la: Ens creiem forts com tigres però ens trenquem amb facilitat, diu Toni Hill.

 

 

 


Brindant per l'amistat, els llibres i cadascuna de nosaltres




 
El darrer Club de les Jardineres del 2020

Com cada any, encara que a través de les pantalles, ens vam trobar per comentar aquesta La perla, tan perla, i per brindar per la nostra amistat, pels llibres que ens uneixen  i per la salut i la felicitat de totes nosaltres i dels nostres.
A tothom li va agradar aquesta petita gran obra mestra. Hi vam saber veure el que ja s'ha dit: poesia, drama, èpica, al servei d'una denúncia de l'opressió i perversió de la vida natural dels autòctons, per part dels colonitzadors explotadors. La impotència i la tristesa de la pèrdua d'una vida que era dura, però compensada i feliç, per la irrupció de la cobdícia, l'enveja, l'avarícia i la prepotència. També es va remarcar el paper, aparentment submís i en segon pla, de la dona, que tanmateix és forta i cabdal per a la salvaguarda de la família. I la bellesa d'una prosa tan continguda i eficaç, que no passa de moda encara que faci gairebé 80 anys que va ser escrita.
I tantes coses més que aquest llibre, inoblidable ja per a totes nosaltres, conté i ens ha brindat.
En acabar ens vam acomiadar amb un brindis real: vi, cava, vermut, aigua... el que teníem a mà, perquè el temps del Zoom és garrepa. Bones Festes, i, sobretot , un 2021 més dolç que aquest terrible 2020 que estem passant. I que ens puguem tornar a trobar ben aviat, TOTES, en una trobada de pell, amb els petons , les abraçades, la riallades i l'alegria que ens devem.

        💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜 

        📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚📚

        🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂🥂

        🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲🌲

        👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦👩‍👩‍👧‍👦

        👵🏼🧓🏼👩🏼‍🦳👳🏼‍♀️👱🏼‍♀️👩🏼‍🦰👩🏼‍🦳👳🏼‍♀️👵🏼👱🏼‍♀️👩🏼‍🦰🤶🏼🧓🏼👵🏼👱🏼‍♀️👩🏼‍🦰🤶🏼👩🏼‍🦳👵🏼👩🏼‍🦳


viernes, 18 de diciembre de 2020

La perla de "La Perla"


 

    La perla, de John Steibeck


Sobre l'autor: John Steinbeck

Guardonat el 1962 amb el Premi Nobel de Literatura, John Steinbeck és considerat un dels més assenyalats representants del realisme social americà.

Va néixer el febrer de 1902 a Salinas (Califòrnia), fill d’emigrants. El seu pare, John Ernst Steinbeck, d’origen alemany, era tresorer del comtat i la seva mare, Olive Hamilton, d’origen irlandès, era professora. Fou l’únic fill baró dels quatre germans.

Va fer els estudis primaris i secundaris a Salinas però es va traslladar a la Universitat de Stanford per estudiar literatura anglesa. No es va arribar a graduar i va enllaçar una sèrie de treballs com a paleta, pagès, jornaler o botiguer, feines que impregnarien moltes de les seves narracions, com Tortilla Flat (1935) i alimentarien la seva consciència social.

Entre els anys 1929 i 1968, en què va morir sobtadament d’un infart a Nova York, va publicar gairebé una vintena de novel·les, l’última de les qual, The acts of King Arthur and his noble Knigths, incompleta, va ser publicada pòstumament el 1976. Entre les més reconegudes i premiades es poden citar: De ratones y hombres (1937), Las uvas de la ira (1939) per la qual va rebre el Premi Pulitzer el 1940, el mateix any en què John Ford va fer-ne l’adaptació al cinema, La Perla (1947) Al este del Edén (1952).

Durant la Segona Guerra Mundial va ser corresponsal de guerra per al New York Tribune.

Però John Steinbeck va tenir també una prolífica i exitosa relació amb el cinema.

El 1941, havia iniciat la seva relació amb el cinema mitjançant l'escriptura del guió original de la pel·lícula The Forgotten Village, dirigida per Herbert Kline i Alexander Hammid. El 1944, va ser cridat per Alfred Hitchcock per escriure l'argument de la seva pel·lícula El bot salvavides (Lifeboat), per la qual fou nominat a l'Oscar de Hollywood en la categoria d'història original. L'any següent, fou novament nominat pel seu argument d'A Medal for Benny, escrita juntament amb Jack Wanger.

El 1947, va adaptar La Perla a la pel·lícula del mateix nom, dirigida pel mexicà Emilio Fernández. Finalment, el 1952, realitzà el guió cinematogràfic original de la pel·lícula Viva Zapata!, dirigida per Elia Kazan i protagonitzada per Marlon Brando i Anthony Quinn, i per la qual fou novament nominat al Premi Oscar.

Encara que la prosa de Steinbeck té un marcat component al·legòric i espiritual i es recolza en la pietat i l’interès de l’autor pels més miserables de la seva terra, per la qual cosa una part de la crítica l’ha qualificat de sentimentalisme i de fer pedagogia a través d’alguns personatges, sobretot de les dones, se l’ha de classificar dins del realisme naturalista basat en la idea filosòfica del determinisme històric.

El 1962 va ser distingit amb el Premi Nobel de Literatura.

Va morir a Nova York, el 20 de desembre de 1968 com a conseqüència d’un sobtat infart. Tenia 66 anys.

L’obra: La perla

Fent honor al seu nom, ens trobem davant d’una autèntica perla de la literatura del s. XX.

Entre la col·lecció de novel·les breus que han passat a la historia com a obres mestres (Bartleby, el escribiente, d’Herman Meiville,  Muerte en Venecia, de Thomas Mann, La neta del senyor Linh, de Philippe Claudel...) podem incloure’n aquesta petita joia, que encara que no té l’ambició de Las uvas de la ira, per exemple, concentra el més característic de la seva escriptura: la prosa poètica i plena de símbols, la intenció de denúncia de la pobresa i la misèria de part dels Estats Units en plena Depressió, així com la seva inclinació vers el món rural i una concepció fatalista de l’existència molt arrelada.

La història està ambientada en un escenari gairebé simbòlic i la protagonitzen Kino, un pescador de perles, el Pare, Juana, la seva dona , la Mare, i Coyotito, un nadó, el Fill. La vida a l’aldea de pescadors està condicionada pel colonialisme i les grans desigualtats entre la població indígena i els colons europeus.

Quan Kino aconsegueix pescar una perla de proporcions i característiques extraordinàries pensa que ha estat afortunat i que amb ell podrà salvar la vida del seu fill, que ha estat picat per un escorpí i es troba en perill de mort. Tanmateix.. la perla és el detonador de la guerra de castes i el que podria haver estat el principi de l’ascens de la humil família esdevé una tragèdia.

Perquè aquesta petita gran obra té moltes característiques d’una tragèdia grega: el fatalisme que converteix els personatges en marionetes del destí, la concepció maniqueista amb la lluita entre el bé i el mal, simbolitzada per la música interior que impregna i punteja tot el relat: la Cançó de la Família i la Cançó del Mal, el llenguatge concís i carregat de metàfores...

El mateix Steinbek en el pròleg avisa: Com totes les històries que es narren moltes vegades i que són al cor de la gent, només té coses bones i dolentes, i coses negres i blanques, i coses virtuoses i malignes, i res d’entremig.

Hi ha qui ha apuntat que aquesta novel·la pot ser interpretada en clau bíblica, amb uns Adam i Eva invertits, perquè la perla és com la poma del paradís, i du al pecat que arrenca la felicitat i la pau prèvia, a la qual mai no es podrà retornar.

"La noticia removió algo infinitamente negro y maligno en el pueblo; el negro destilado era como un escorpión, o como el hambriento ante el olor a comida, o como el solitario al que se revela el amor. Los sacos de veneno del pueblo empezaron a fabricar ponzoña, y el pueblo se hinchó y soltó presión a bocanadas".

La lectura atenta de La Perla, no només és imprescindible per començar a endinsar-se en l’obra i tastar la fonda preocupació social d’aquest autor nord-americà, sinó que és una oportunitat d’aprofundir en allò que és més essencial de la naturalesa humana.

Reitero: una perla!

 

martes, 15 de diciembre de 2020

Els contes del puto virus (VIII)




 







Confitats

 

El Quim seu a la taula de la cuina, amb la llauna de galetes oberta al davant, mentre remena mecànicament el Nescafé que es dilueix a la llet calenta. Fa dies que se li van acabar les càpsules de la cafetera i no té esma d’arribar-se a la botiga a buscar-ne més. I això que ara ja els deixen sortir a passejar una estona cada dia, i la majoria de botigues han tornat a obrir.

De moment, tira amb un pot de Nescafé mig solidificat, que ha sortit del fons del fons de l’armariet de la cuina, i amb unes galetes Maria que té des de fa molts mesos, segurament perquè, de tant avorrides, mai no li havia temptat de menjar-les.

De sobte, de la ràdio, que té engegada però que no escoltava, s’escapa el nom d’Isabel Coixet, a qui es disposen a entrevistar telefònicament. Amb l’únic gest enèrgic del matí, n’apuja el volum. Per fi, una petita cosa que li interessa!

Ell n’és un fan, d’aquesta dona. No la coneix personalment –  la Coixet juga en una altra lliga – però la segueix des de fa anys. Li coneix gairebé tota l’obra i la considera una mestra, tant en el vessant documental com en el de les pel·lícules de ficció. Una autèntica crac que li ha proporcionat moltes hores de plaer a través de les pantalles.

De fet, des que la va sentir en una xerrada a l’ECIB, quan ell hi començava uns estudis incerts, adobats per la incomprensió i el rebuig familiar, va ser una llanterna encesa en el túnel on havia decidit d’endinsar-se. Devia ser l’any 97 o 98, i ella ja havia guanyat algun premi important com a directora de cine. El seu nom començava a sonar.

El Quim havia quedat impactat per la seva personalitat tan original. De seguida hi havia captat alguna cosa de molt autèntica en la naturalitat no exempta de tocs sofisticats d’aquella dona una mica rodoneta, que mirava rere les ulleres amb ulls de nena repel·lent. Ella els havia parlat dels seus orígens i havia assegurat que era directora de cine gràcies a la seva àvia Trini, que venia entrades en una taquilla del cine Texas, al carrer Bailèn de Barcelona. De nena – hi passava moltes hores fent-li companyia – al·lucinava amb els cartells que anunciaven les pel·lícules i somiava desperta en tot aquell món d’estrelles i paisatges exòtics  tant més atractius que l’ensopida realitat del seu dia a dia.

El Quim encara recorda la mirada maliciosa de la Coixet quan els explicava que per a ella la màgia i el glamur del cine – que només tastava en petites dosis quan li permetien treure el cap a la sala - anaven units a la dolçor enganxifosa dels Darlings, una mena d'antecessors dels Sugus, amb què l’àvia premiava la seva paciència i comprava la seva conducta tranquil·la i compatible amb la taquilla i el vestíbul.

La Coixet, orgullosa, havia assegurat que, des d’aquells inicis, mai no havia somiat ni aspirat a ser una actriu de les que tenen la seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, sinó que sempre havia sabut que el que desitjava era crear i dirigir les seves pròpies pel·lícules. S’imaginava posant en imatges les històries que ella inventaria, però necessitava una càmera per començar a practicar... i la va aconseguir ben aviat.

L’oportunitat se li va presentar als set anys, quan va fer la Primera Comunió. Res de regals tipus anellets, missals o figuretes de Lladró, havia advertit: ella volia una càmera de filmar! I li’n van regalar una de vuit mil·límetres, un tresor per a la nena enamorada del cine. Amb ella va poder vetllar les primeres armes.

Mentre l’escoltava, el Quim pensava que, en aquell sentit, la Coixet ho havia tingut infinitament més fàcil que ell, amb la família receptiva i predisposada a respectar les seves inclinacions. En canvi... la seva família havia presentat un front únic i un determini absolut: havia de ser botiguer i consagrar la seva vida a les tapisseries, tal com havien fet el seu avi i el seu pare, des de mitjans del segle passat. No era negociable. La Coixet s’havia estalviat haver de vèncer moltes resistències i afrontar el rebuig familiar a la “bestiesa” de dedicar-se al cine, no havia hagut de passar  pel síndrome del Ramonet de “La Puntual”, com ell,  nét i fill d’uns altres senyors Esteve, més de dos-cents anys després dels creats per Santiago Rusiñol.

Amb tot, d’ençà d’aquella reveladora xerrada de la jove directora a l’ECIB, el Quim, tossut candidat a guionista malgrat la incomprensió i el rebuig dels de casa, havia instaurat en el seu imaginari la Coixet com un far que li marcava la direcció a seguir, i el seu respecte i admiració havien anat in crescendo.

Ara, mentre la sent respondre a les preguntes del periodista amb la sinceritat habitual, el Quim confirma, un cop més, l'absoluta sintonia amb el pensament d’aquella dona.

Tot d’una, una afirmació el toca especialment: la directora afirma que el sentiment que l’havia invaït, que l’havia caçada el passat mes de març amb l’eclosió de la pandèmia i el confinament tan salvatge, havia estat, sobretot, l’estupor. De sobte, com un llamp sec que no avisa però destrueix, s’havia adonat que tot el que feia, tots els seus projectes, tan importants com els vivia, havien perdut la seva rellevància. Que res no era important, en realitat, davant de l’emergència que els havia paralitzat en la por i la sorpresa.

També ell, pensa, s'havia sumit en l’estupor, però el seu estupor, a més,  havia anat acompanyat de desesperança i frustració.

Perquè, precisament, a finals de febrer, estava en un punt dolç, dolcíssim, d’una carrera que fins al moment li havia donat un balanç eixut de reconeixement i recompenses. Íntimes, sí, satisfaccions de pell endins sí que n'havia tingut. Feia el que li demanava el cos i això era impagable per a un “artista”, com l’anomenava, la família per escarnir-lo. Però els últims anys havien estat durs de pelar des del vessant “burgés”, però fonamental, de la pura subsistència. Impossible omplir la nevera i, sobretot, viatjar, que era el seu aliment més vital, amb els quatre xavos que esgarrapava amb puntuals col·laboracions a la televisió local, alguns espots publicitaris i les escasses i tímides aventures més creatives que abordava amb uns antics col·legues de l’ECIB. Finalment, s’havia vist obligat a fer una mitja jornada en una botiga d’audiovisuals i a afrontar més crítiques i mals humors del pares que li retreien que, posat a fer de dependent en un comerç, no ho fes al de la família en qualitat d’honorable tapisser.

Fins que finalment, el novembre passat, havia semblat que la seva sort canviava. A través de l’agència de publicitat havia entrat en contacte amb un director de cinema novell, guardonat dos o tres anys enrere en el Festival Internacional de Cinema Jove de València. L’amistat s’havia anat consolidant i havia desembocat en un encàrrec formal: havia de fer el guió d’una pel·lícula molt ambiciosa, per a la qual tenien ja assegurada la producció. Aquelles últimes setmanes, el Quim havia treballat febrilment, robant hores a la son i als caps de setmana, i els primers esbossos que havia presentat a consideració del seu amic havien estat ben rebuts i valorats. 

Però, de sobte... el puto virus! Tancats a casa i amb l’aixeta segellada per a qualsevol somni. “Ho sento, Quimet. De moment, i potser definitivament, res de pel·li. Tothom està acollonit. Projectes al calaix i a embeinar-nos-la. El que t’he anat avançant és ben teu, però s’ha acabat: plego, abandono. En aquests moments d’absoluta incertesa no em veig amb cor d’una aventura com aquesta. Seria suïcida. Esperem temps millors... si arriben”.

El Quim s’havia esfondrat. Sap llegir entre línies i sent clarament que se li ha tancat la porta al seu somni. Definitivament? Intenta no pensar en el futur, no fer plans, però...

Per això, ara, les paraules de la Coixet li semblen part del seu persistent monòleg interior: quina importància té l’Art per a la Vida? A qui s’adreça tant d’esforç? És conscient que la crisi li ve no només del fet d’haver perdut el seu projecte més immediat, el primer encàrrec amb cara i ulls de la seva ja llarga travessa del desert, sinó encara més de la percepció, del sentiment desolador, que res del que era important per a ell, té rellevància. Sent que en definitiva, ja res no n’és, d’important, per a ningú tret de la mesquina satisfacció de pensar que, de moment, el puto virus encara no t’ha tocat. Ni a tu ni a cap dels teus, si tens més sort encara.

Dies enrere havia llegit una entrada de l’Instagram de la Coixet –  No, no creo que vaya a ordenar los armarios, ni a escribir mi autobiografía ni voy aprender moldavo por skype ni a ponerme en forma ni voy a empezar un detox. A duras penas, consigo concentrarme para leer los periódicos y no sé como pero ya se me ha venido la noche encima – que immediatament havia fet seva: a ell també se li havia vingut al damunt la nit, una nit metafòrica en el seu cas, amb la foscor més espessa, més negra. La Coixet ja tenia la carrera feta, però ell... doble ració de nit.

I havia passat els dies convertit en un moble de més, el més trist i tronat de la saleta. La televisió encesa tot el sant dia, de vegades sense so, i amb imatges que havia vist milers de vegades  i que ja no atreien la seva atenció. Ni tan sols engegar l’ordinador. Per què? Ja no podia més de notícies apocalíptiques. Documentar-se? Sobre què. Res no tenia sentit.

Però avui... La veu de la Coixet ressona a les seves orelles, irònica, decebuda, trista però voluntariosa. Ella s’ha mantingut dempeus. Diu que vol tornar a la feina aviat, com i on pugui, però que necessita seguir filmant. 

I ell? Entre les boires de la depressió, comença a entreveure el senyal d’una sortida: hauria de tornar a escriure. 

Per què? Enfront de la matraca de les preguntes torturadores se n’apunta una altra encara dèbil però persistent: i si només fos per ell, per la seva supervivència? Perquè, fotut i enfonsat, encara és aquí i continua tenint necessitat de dir coses. O de dir-se-les, al menys. A través del desànim i de l’eixutesa, el Quim descobreix mig redreçada la seva voluntat de ser.

S’aixeca, du la tassa a la pica i tanca la ràdio. El movimiento se demuestra andando, i somriu amb la irrupció sobtada d’un dels mantres de l’”abuela” de Castelló. 

Obre l’ordinador.

El fons de pantalla, amb una fotografia de la sortida al Montseny en una vida que sembla tan allunyada, li fa mal, però el blanc lluminós de l’arxiu Word, amb el cursor que fa pampallugues mentre espera les seves ordres, l’esperona a seguir.

De què pot escriure, però? El seu cap està col·lapsat, bloquejat per les informacions de la pandèmia, el puto virus i el confinament que li han arruïnat la vida. De la abundancia del corazón habla la boca, torna a  apuntar l’”abuela” refranyera.

Esclar, només ho pot fer d’una cosa! Comença:

El confitament (primeres notes)

. M’escau plenament el terme confitament, en lloc del propi, confinament, d’un to indiscutiblement carcerari.

.  Confitament: paraula que no existia fins que vam quedar tots ben confitats, aquest març del 2020.

. Seria un neologisme deutor del verb confitar.

. Confitament apunta a la conservació en un pot on s’ha fet el buit. A la claustrofòbia de coure’s en el propi suc, però també al procediment de convertir en encara més dolça una fruita o vegetal perquè esdevinguin llaminadura.

. Sabria jugar amb el doble significat? El de coure’s en el propi suc i el de convertir-se en alguna cosa més dolça, a través d'una postura vital que propiciés el miracle.

. D’altra banda: cal reflexionar encara més sobre el confitament? No és precisament passar pàgina i oblidar-se’n, el que desitja la gent?

. No. No es pot passar sense més. En primer lloc, un fet tan traumàtic i trencador com ha estat la irrupció sobtada de la por i el desvaliment a la nostra vida ha de deixar per força ferides en els ànims de les persones. Jo sento en carn viva les cicatrius de les meves i segurament fora molt bo posar-les negre sobre blanc per sanejar-les millor. D’altra banda, no es pot passar pàgina quan un nou confitament parcial o total plana sobre el nostre dia a dia i el condiciona i limita.

. Anem al diccionari: 1a accepció: Conservar productes alimentaris, bàsicament fruita, per substitució del suc natural per una solució concentrada de sucre. 2a accepció: Confitar en vinagre. Conservar aliments vegetals amb vinagre provocant un canvi prou pronunciat en l’acidesa per a inhibir tota possibilitat de deterioració microbiana. 3a accepció (pronominal i figuradament) Guardar o retenir avariciosament. Aquí tens els teus diners: ja te’ls pots ben confitar.

. En el cas que decidís, i que em veiés amb cor, de fer un collage d’esquetxos es podria dir Confitaments confitats d’un aspirant a guionista autista.

. La selecció podria ser una cosa així: Confitament dolç. Almívar. Fruites escarxades. Melmelades, compotes. Endolceixen el dia a dia però poden resultar embafadores.  Es tractaria d’esquetxos que fan somriure. Confitament agre, àcid. Envinagrats. Fan fer ganyotes, irriten la gola. Fan salivar. Poden ser estimulats. Serien els esquetxos àcids, més durs. Confitament solipsista. “Ja t’ho pots confitar”. Tot per a tu, sense compartir, en certa manera, confitament enverinat. Serien els esquetxos més negatius.

...

El Quim s’atura. No li acaba de fer el pes el seu soliloqui “confitat”. No veu com li podria donar sortida en forma de guió. Però... El movimiento se demuestra andando, insisteix  l’”abuela”, avui tan present.

Doncs a fons amb el confitament, a seguir amb aquest treball sense sentit ni destinataris. Al menys, ha passat l'última hora ben distret. S'ha oblidat d’ell mateix i, paradoxalment, s’ha sentit  una mica viu. De moment, escriu... i ja es veurà per on surt tot plegat. Si sale con barba, San Antón  y, si no, la Purísima Concepción.

-  Collons, “abuela”!

                                                                            Mercè Foradada