Amb el mar de pantalla

sábado, 31 de octubre de 2020

Màquines com jo, IAN Mc EWAN

Una mica de iuiu

Una distopia retroactiva, perquè l'acció ens situa a una Anglaterra post guerra de les Malvines (Falklands), en què la història ha estat manipulada i resolta de manera diferent: amb la Tatcher i l'exèrcit britànic derrotats pels argentins i una època de gran crisi política i social instaurada a Gran Bretanya, i amb el pare de la intel·ligència artificial, Alan Turing rescatat de la mort - en realitat el científic s'havia suïcidat el 1954 menjant una poma enverinada amb cianur, com a conseqüència de la persecució a què estava sotmès a causa de la seva homosexualitat - i convertit en un vell i prestigiós referent de la robòtica que hauria impulsat uns perfeccionats androides: els nous Adams i Eves.
Perquè la novel·la, brillant com no es pot espera menys de la ploma de Ian Mc Ewan, va de les relacions i reaccions entre humans, que , com tots, no acaben de donar la talla, i uns androides perfeccionats que no han estat preparats per a un món tan imperfecte, y que poden ser adquirits, programats i "usats" per hipotètics compradors.
Enginyosa, i ben construïda, com sempre, pel talent narratiu de l'autor, per al meu gust peca de massa erudició política i fragments massa recurrents - se m'han  fet una mica pesats , encara que és possible que per a alguns lectors resultin altament instructius i interessants - sobre la tecnologia robòtica. A més, els personatges principals resulten una mica freds i distants - potser massa britànics? - per al drama en què l'autor els ha situat, sobretot pel que fa a la relació afectiva entre ells i el seu Adam. Segurament, he de reconèixer, que aquesta sigui una valoració excessivament llatina.
Sigui com sigui, m'ha semblat una bona novel·la, sense arribar a les excel·lències a què ens té acostumats un dels escriptors més inqüestionable i prolífic del " british dream team". Parlo per exemple de les inoblidables Amsterdam, Expiació o Dissabte , publicades al tombant de segle XX-XXI.

 

viernes, 30 de octubre de 2020

Els Contes del Puto Virus (III)

 

 


 

   

El rei Puto Virus                                         

-   Mira, Jaume, tu trobes que m'invento els problemes, però et juro que estic dels nervis, amb el Nen. Em fa por que tants dies de confinament li estiguin passant factura. Va de debò, estic molt amoïnada.  

-    Tu estàs dels nervis per la situació, dona, com tothom. Però què li passa al Nen? Jo el veig de conya. Més tranquil i tot que quan fèiem vida normal.

-      Precisament, precisament... Massa tranquil, com mig autista. Tot el dia tancat a l’habitació, sense queixar-se de no tenir escola, de no veure els cosins... sense demanar res. I de vegades parlant sol. O amb el Mico, que ve a ser el mateix.

-      Però si això del Mico ve de lluny... Quan anava a l’escola bressol ja deia que era el seu millor amic i explicava més coses al peluix que a nosaltres, no te’n recordes? És així, el nostre Mauro: una criatura fantasiosa, un somiatruites de catàleg. Bé, una mica com sa mare, reina, la veritat. Sempre us munteu pel·lícules. Com ara això de la ceba de les rareses del nen. Jo el veig alegre i que s’entreté la mar de bé. Ahir o abans d’ahir, el vaig trobar retallant unes bosses d’escombraries i amb un escampall de pintures i cola. “Què fas?”, li vaig preguntar, i saps què em va respondre el molt set-ciències? “Res, pare, manualitats. Perquè avui és dijous, que toca manualitats al col·le, i no vull oblidar-me de tot”.

-      No ho sé, no ho sé, ja m’agradaria veure-ho com tu. Però em neguiteja trobar-me'l tot el dia tancat i parlant amb el peluix. Ho veus com li havíem d’haver comprat aquell cadell quan va fer sis anys?

-      Sí, home. Ara només ens faltaria un gos embrutant pel pis. Encara que... potser el podríem llogar als psicòpates caminadors de l’escala!

-      Poca-solta!

Mentre al saló els pares segueixen la seva conversa a mitja veu, el Mauro i el Mico ultimen els preparatius per a la gran cacera de la nit.

Fa dies que es fiquen al llit, sense rondinar, a la primera ordre dels pares i fan veure que s’adormen només de tocar els llençols. Però no dormen: s’estan ben quiets i desperts esperant que els pares acabin de trastejar per la cuina i seguin davant de la tele. Com cada nit, en pocs minuts els veuen adduïts  per les notícies del vespre. La rastellera de xifres d’infectats, hospitalitzats, morts o donats d’alta, la cascada d'imatges de cues d’aturats i gent desesperada... els fan baixar la guàrdia i indignar-se per la ineptitud o la mala fe dels polítics i per la improvisació i la negligència dels que els haurien de treure d’aquell atzucac, en un to de veu que no emprarien si sabessin que ells dos, el Mauro i el Mico, els escolten a les fosques, arraulits al racó del passadís.

-      Aquest ball de xifres no el puc entendre. Molta informàtica, globalització i punyetes digitals i sembla que facin els comptes amb un llapis i un tros de paper: palet per als infectats, creueta per als morts, rodona per als hospitalitzats... Tan difícil és donar uns números clars i que encaixin?

-      És que ni ells s’aclareixen. Massa interessos creuats i oposats, tot plegat. Els uns per defensar la seva gestió, els altres per treure profit electoral de les cagades o suposades cagades del govern, els empresaris, histèrics, collant perquè les restriccions es relaxin, els sindicats demanant el possible i l’impossible i, mentrestant, el coronavirus campant lliurement i la gent morint-se del puto virus o de gana.

-      El pitjor és que no se li veu el final. Tothom persegueix la vacuna per veure qui es pot posar la medalla ...

-      ...i qui s’embutxaca els milions de la patent i tota la calderada de la fabricació i distribució. Segur que enlloc de mirar d’empènyer plegats, s’amaguen informacions i es fan travetes. I Déu vulgui que finalment l’encertin perquè amb tantes corredisses...

-      Una merda, tot plegat. Com més m’informo, menys me’ls crec. M’estan convertint en una escèptic amargat. Al final no miraré cap notícia.

-      Home, la veritat és que els ha caigut, ens ha caigut a tots, una de molt grossa. Amb una pandèmia així, en aquestes alçades, ningú no hi comptava. M’agradaria veure qui és el guapo que ho gestionaria a gust de tothom. Quan...

-      Espera! Escoltem aquest savi del CSIC, que sembla que sap una miqueta de què parla. A veure que ens explica de la puta corba, que figura que dia a dia s’aplana, però que no es decideix a caure ni per mal de morir.

-      Al menys que es mantingui plana, que no creixi...

-      Xst!!

Quan tornen a l’habitació, el Mauro ha d’explicar ben explicat al Mico – al cap i a la fi, és un mico – què és allò que té tan amoïnats i emprenyats els pares. Allò que obliga tothom a viure tancats, sense que els grans vagin a la feina ni els nens al col·le, sense poder veure els iaios ni els tiets ni els cosins. El que fa que el pare i la mare tot el dia parlin fluixet i amb cara de por.

-      Mira, Mico, és que tot el món està dominat per una mena de monstre molt terrible que es diu Puto Virus i que deu ser un rei, perquè sempre parlen d’una corona. Aquest rei té una reina,  o una capitana, que es diu Puta Corba i que es veu que s’ha d’aixafar i tirar per terra per poder-los derrotar. A més hi ha una mena d’exèrcit de virus petits, tan petits que no es veuen,  que s’amaguen per tot arreu i que són els que no ens deixen sortir de casa. La gent gran es baralla perquè tots diuen que és culpa dels altres, però ningú no sap com guanyar el rei Puto Virus. És per això que  tu i jo, que som  uns súper herois, els haurem d’ajudar. Sé com fer-ho, saps? He inventat un elixir  meravellós, uns polvets màgics, que tirarem  per l’aire i que faran que els virus petits es vegin i que els puguem empaitar. Amb la pistola làser del meu vestit d’astronauta, un producte mata virus que he trobat al bany, un  vestit especial  i una arma per a micos que he fabricat per a tu, ens escaparem per les teulades com a la pel·li del Peter Pan i la Wendy i estarem tota la nit destruint virus petits. Farem una escabetxada tan enorme que el rei Puto Virus també es morirà. I després la reina o la capitana Puta Corba, que tant preocupa els meus pares.

Avui, la mare del Mauro està  encara més amoïnada. Ha de localitzar el pediatre sigui com sigui. El nen - el Jaume ja pot dir missa - està cada dia més rarot. Només li ha faltat trobar-lo, aquest matí, dormit al terra. Estava prop de la finestra, oberta, embotit en la disfressa d’astronauta que li van dur els Reis i amb el Mico embolicat amb bosses d’escombraries i amb les ulleres de sol enganxades amb esparadrap. Al costat, en una altra bossa, hi havia un pot de Talquistina i els dos esprais hidroalcohòlics que ahir a la tarda s’havia tornat boja buscant.

                                                                                                                                                                        Mercè Foradada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Club de Lectura de les Jardineres: seguim

Un Club de lectura amb molta història, moltes paraules i molta amistat

Dimecres vam fer la trobada del Club de lectura de les Jardineres corresponent al mes d'octubre. Virtual, of course , perquè les circumstàncies així ens ho imposen.

Amb ganes de més proximitat, de retrobar-nos, de petons i d'abraçades i de tantes rialles com emboliquen la nostra cita mensual amb els llibres des de fa molts anys, però contentes de poder-nos veure a través de les pantalles i de poder xerrar una estona, a la manera polifònica que ens caracteritza. 

Tanmateix, el contacte no s'ha perdut en aquests mesos de llunyania física: unes a Barcelona, d'altres a Madrid, Tarragona, Sabadell, L'Ametlla, Mataró, Les Fonts, Llofriu, Vilanova i la Geltrú..., com un pop de més de vuit potes amb el cap fet del binomi llibres+amistat o amistat+llibres, perquè el Club ha seguit trobant-se a partir del maig i, encara abans, en ple "confitament" de la primavera passada, va seguir en contacte. I vam fer haikús, narracions encadenades i ens vam regalar un dossier literari/gràfic per celebrar el Sant Jordi virtual. 
Ara, l'artista gràfica del grup va fent retrats a llapis de cadascuna de nosaltres, jo mateixa escric senzills contes - aquests Contes del puto virus, que vaig penjant en aquesta finestra -,  que comparteixo amb les meves companyes i hi ha qui ja comença a apuntar destins per a la propera sortida literària quan una nova normalitat realment normal ens ho permeti.
Però dimecres vam reunir-nos, vam zoombejar per parlar de, 84, Charington Crosss Road, de la Helen Hanff, que la majoria de nosaltres va valorar com a un llibre - la designació de novel·la no ens acabava de quadrar, atès que la ficció no sembla tenir gaire paper en aquesta recopilació de cartes que durant vint anys van creuar l'Atlàntic, conduïdes per una passió bibliòfila compartida - bonic, tendre, delicat, d'una finura i contenció d'emocions i sensibilitats remarcables. També va haver-hi qui el va trobar poc interessant, massa trivial i amb escàs poder d'enganxar. Poques, però.
En general, totes vam coincidir  que el principal mèrit i valor del conjunt de la correspondència entre l'escriptora autodidacta i els llibreter fidel i conscienciós és, per descomptat, l'elegia construïda a l'entorn de la bibliofilia i els bibliofils, de les botigues de llibres vells i del poder d'apropar les ànimes, per molt diverses que siguin, que té el llibre.
Una de les integrants del grup ens va fer notar posteriorment - la conversa no s'esgota amb l'estona del club i ens acompanya dia a dia a través dels dos xats de whatsapp que compartim - que si bé els protagonistes del llibre havien estat vint anys cartejant-se, nosaltres ja en portàvem cinquanta-sis en què s'havia mantingut i/o recuperat el nostre calorós contacte. Afegia que no hi havia comparació ni paraules.
Però les paraules entre nosaltres no s'acaben, gràcies a Dios , i que per molts anys sigui així. I que un bon dia puguem recuperar les abraçades i les rialles mentre preparem una altra sortida de les nostres. Literària i d'amistat o d'amistat i literatura.
De moment, seguim.


 

miércoles, 28 de octubre de 2020

84, Charing Cross Road, la perla dels bibliòfils

 

Deu ser veritat allò del pot petit?

Aquesta novel·la epistolar generada per un anunci a la revista Saturday Review of Literatury, en què la llibreria Marks&Co. fa saber que està especialitzada  en llibres esgotats, és la recopilació d’una correspondència de gairebé vint anys entre una excèntrica aprenent d’escriptora nord-americana, boja pels llibres anglesos antics i per les edicions selectes, que sobreviu amb penes i treballs fent guions televisius,  i un llibreter – posteriorment, s'hi afegeixen altres empleats de la llibreria i familiars – encarregat d'aquesta vella llibreria londinenca. Abraça des de les darreries del 1949, a l’inici de la postguerra britànica, fins a l’octubre del 1969, en què una carta de la filla del llibreter que ha mort fa uns mesos, clou el carteig transatlàntic.

L’avidesa de l’americana per fer-se amb llibres impossibles a preus accessibles a la seva prima butxaca i l’interès i esforços de Frank Doel, el llibreter anglès i d'altres personatges de l’univers de la llibreria, per satisfer els desitjos de la seva corresponsal americana, desemboquen, a través dels anys , en una amistat plena de tendresa i ironia, que té com a eix conductor i centre d’interès l’amor compartit pels llibres. Una amistat que empeny Helen Hanff a enviar paquets que alleugereixin les penúries del seus nous amics anglesos, en la duresa del racionament de la postguerra.

 Helene Hanff, amb un sentit de l’humor punyent i juganer que sembla dirigit a vèncer la flegma anglesa del súper correcte i ponderat venedor, impulsa un correspondència que és una petita joia literària, que s'apuntala en la seva afilada intel·ligència, un humor punyent i desinhibit i la passió bibliòfila compartida.

La publicació d'aquest llibre, que va impulsar un amic de l’autora i l’editor al qual ell va fer llegir la recopilació,  va catapultar l’Helene Hanff al cim de la literatura de culte per als amants dels llibres i les llibreries. L’èxit de vendes i traduccions  van ser la causa que se’n fessin diverses adaptacions per a la televisió, el cinema – l’adaptació cinematogràfica de 1987, dirigida per Whitemore, va ser protagonitzada per Anne Bancroft i Anthony Hopkins. Anne Bancroft va guanyar el premi BAFTA a la Millor Actriu, i Whitemore i Judy Dench, que fa el paper de Nora, la dona del llibreter, van ser nominats com a Director i Actriu de repartiment – i el teatre.

“Hi ha dos manuals essencials per ser llibreter: veure la pel·lícula  de “84 Charing Cross Road” i llegir Mendel, el de los libros, de Stefan Zweig”, va afirmar David Lea, vice-director de la reverenciada London Review Bookshop. 

Qui era Helen Hanff?

Nascuda a Filadèlfia, el 15 d’abril de 1916, va rebre una educació escassa  i no va poder anar més que un any a la universitat. Per la necessitat de guanyar-se la vida, és va entrenar a escriure a màquina a una velocitat rècord, la qual cosa li facilità el seu primer treball consistent a fer de mecanògrafa en una fàbrica de motors Diesel, amb un sou de deu dòlars per setmana.

Empedreïda fumadora i consumidora de litres i litres de martinis, fou una autodidacta que no parava de llegir i escriure, avergonyida per tot el que no sabia i volia aprendre, i pel seu desig obsessiu de ser escriptora i estrenar una obra de teatre.

Molt joveneta, decidida a fer realitat el seu somni de veure en els escenaris una obra seva, se’n va anar a una biblioteca pública i va demanar que li recomanessin un bon manual de Literatura anglesa. La bibliotecària que la va atendre li posà a les mans els volums de Sir Arthur Quiller-Couch, “Q”, que era un escriptor i reconegut crític literari. Va ser la primera pedra, que la futura autora va complementar amb l’Oxford Book of English Verse i els Studies in Literature. Amb això i les versions anotades de Shakespeare, Helene Hanff va tenir clar el camí que havia de seguir.

Va escriure diverses obres que no s’arribaren a estrenar i va participar en la creació de molts drames per a la televisió.  

A les seves memòries: Underfoot in Show Busines (1961) narra la seva lluita d’escriptora jove i ambiciosa, entestada a trobar un lloc al món del teatre de Nova York als anys 40 i 50. Aquesta lluita la va dur a treballar de publicista i a col·laborar amb diverses revistes i periòdics, arribant a ser una professional del New Yorker.

El reconeixement com a escriptora li va arribar amb la seva novel·la 84, Charing Cross Road, publicada el 1970, en què, com hem vist, narra l’experiència biogràfica dels seus gairebé 20 anys de correspondència amb Frank Doel, el principal venedor de Marks& Co., una llibreria de segona mà i llibres especials de Londres, que li va proporcionar crear-se una biblioteca personal i selecta a un preu que podia assumir amb la seva sempre fràgil economia.  Títols molt especials, edicions molt selectes de la literatura anglesa, que van anar forjant la seva personal biblioteca, nodridora del seu etern afany autodidacta.

Precisament, a causa dels seus problemes econòmics i d’una certa prevenció a viatjar , Helen Hanff va anar donant llargues al seu propòsit de viatjar a Londres i conèixer personalment la seva estimada llibreria i els personatges que la poblaven, i quan ho va poder fer, l’estiu del 1971, ja era massa tard: el seu llibreter i corresponsal havia mort el desembre de 1968 i la llibreria havia tancat.

L’experiència de la seva visita a Charing Cross Road, amb el 84 que ja no era el seu 84, va ser evocada en el seu llibre The Duchess of Bloomsbury Street (1973).

Malalta de diabetis, Helen Hanff va morir a Nova York , el 9 d’abril de 1997. L’edifici d’apartaments on va viure, el 305 E, del carrer 72, va ser batejat com a Charing Cross House, en honor seu i en el de la seva carismàtica obra, i al costat de la porta principal s’hi va posar una placa de bronze per commemorar la residència de l’autora i l’autoria d’aquest llibre.

 


 



 

 

 

 


domingo, 25 de octubre de 2020

El Club de la Cardona, de l'octubre

Malgrat les limitacions, un plaer📚😀
 

Sense haver pogut veure'ns i tocar-nos des del mes de febrer d'aquest 2020, que les cròniques més ràncies i  antigues qualificarien d'"infausta memòria", el Club d'Adults de la Biblioteca Cardona Torrandell resisteix i des del mes de maig ens trobem cada dissabte final de mes - aquest, desplaçat, per allò de les Castanyades petit comité - per comentar la lectura que ens hem auto-imposat. 

Versió virtual, "of course", però millor això que res. Tractant-se de una grup força nombrós que en algunes trobades pot sobreposar els 20 membres, vam arribar al consens que més ens estimàvem veure'ns a través de les pantalles que fer-ho patint, i, sobretot, que el que es tractava era de poder-nos trobar-nos TOTS i TOTES, quan les circumstàncies ens permetin reprendre una vida "normal".

Enguany - n'érem catorze membres, més dues persones més que s'havien disculpat i enviat la seva valoració a través del whatsapp - hem comentat Contigo en la distància, de l'escriptora xilena Carla Guelfenbein.

En general, la novel·la ha agradat i interessat força, i, en alguns casos, ha donat peu per a diverses "investigacions" i recerques literàries i meta-literàries: sobre les circumstàncies històriques que assenyalen la repressió nazi versus el jueus ucranians i hispanoamericans, sobre el tarannà i traumes de l'escriptora Clarice Lispector i els possibles paral·lelismes amb l'autora d'aquesta novel·la, sobre aspectes més o menys freudians dels traumes infantils, sobre l'estructura i manera de trabar les diverses trames ...

Contigo en la distancia va ser qualificada com a novel·la amb molts vessants diferents: històrica, d'intriga, d'amor, i fins i tot de "culebrot" ben escrit, i, també en general, va complir les expectatives quant a amenitat , interès i facilitat de lectura.

La tertúlia va ser prou àgil i el suport tecnològic - ens trobem a partir de la plataforma Jitsi Meet - es va comportar prou bé.

Vam passar una bona i llarga estona, ens vam poder veure les cares i saludar-nos i vam quedar emplaçats per a dissabte 28/11, a l'hora habitual, per comentar La vida al davant, del Romain Gary, o Émile Ajar. Una autèntica perla d'aquestes que ja mai més no t'abandonen, que confio que ens amoroseixi algunes estones d'aquest mes de novembre que es presenta tan costerut. 


Contigo en la distancia, CARLA GUELFENBEIN

 

La lectura del Club de les jardineres

"Una novela de suspense literario construida con gran eficacia narrativa en torno a un memorable personaje femenino y al poder de la genialidad. La autora ha sabido entrelazar amores y enigmas con una escritora a la vez compleja y transparente"

Això manifestava el jurat del XVIII Premio Alfaguara de Novela, presidit per Javier Cercas i compost per Hèctor Abad Faciolince, Ernesto franco, Berna González Harbour, Concha Quirós y Pilar Reyes, d'aquesta novel·la que parla d'amor i de trampes, de talent i d'enveges, de mentides i autenticitats.

La seva autora, nascuda a Santiago de Xile el 1959, que ha exercit com a publicitària i directora d'art i editora de moda a la revista Elle de Xile, confessa el que ha representat des de ben jove l'escriptura en la seva vida: Sempre he escrit. L'escriptura va ser per a mi un lloc on acudir, un refugi. Des dels nou anys més o menys vaig començar a escriure i a llegir molt, també. És una cosa que li dec a la meva mare, professora de Filosofia a la Universitat, que guiava les meves lectures. 

Sobre l'acusació que "fa literatura per a dones", l'autora contesta amb una defensa de la universalitat dels sentiments: He estat acusada d'escriure una literatura sentimental, així com que sóc una escriptura per a dones. No pretenc defensar-me , perquè no sóc la persona indicada per fer-ho. La meva convicció és que els sentiments són part intrínseca de l'ésser humà , i que els grans esdeveniments  de la Història, però també els petits moments de la vida, es belluguen per una barreja, no sé si equitativa, entre la ment i el cor. Per tant, els sentiments no són un patrimoni exclusiu de les dones.

Contigo en la distancia, que ha estat definida com una obra de suspens sobre els amagatalls del talent i de l'amor, va de secrets i diversos misteris. Fins i tot la mateixa trama n’amaga un, ja que és un homenatge a una escriptora cubana, Clarice Lispector. La protagonista principal, que curiosament és l'única dels quatre personatges principals que no té veu narrativa, és una amalgama de l'escriptora ucrania-cubana i d'aspectes de la vida de la mateixa autora.

La història teixeix la vida de quatre personatges: Vera Sigall, la misteriosa i excèntrica escriptora que, ja vella, porta una vida solitària i allunyada de la societat i la literatura, Daniel, l'única companyia tolerada per la vella enigmàtica, que és un arquitecte frustrat professionalment i personal, Emilia, una jove traumatitzada que investiga l'obra de la mítica escriptora i Horacio Infante, un reconegut poeta, que va tenir un paper molt important a la vida d'aquestes dues dones en els ja allunyats anys 50.

El llibre juga amb alguns elements d'intriga que no resulten absolutament significatius ni acaben sent plenament resolts, però sobretot explora el món dels sentiments i de les pors derivades de la trajectòria personal i el context històric dels diversos personatges, i s'endinsa en l'anàlisi de l’escriptura de creació, de la rivalitat i la genialitat dels escriptors, i profunditza en els processos de creació i els mecanismes de la ficció en la literatura. 

Contigo en la distància és una novel·la que, malgrat jugar amb diverses veus narratives i fer salts en el temps, resulta de fàcil i entretinguda lectura. 


 


viernes, 23 de octubre de 2020

Setmana de Clubs de Lectura

Clubs de lectura virtuals

De moment, i perquè la responsabilitat i la prudència així ho dicten, aquest mes haurem de veure'ns, també, a través de les pantalles. 
No és l'escenari òptim, és evident. Algú sempre acaba tenint dificultats per a connectar-se i el diàleg, que forçosament s'ha d'ordenar, no té l'espontaneïtat que té en directe. Es perd aquell deliciós (?) parlar tres o quatre persones alhora, i una major calidesa i proximitat. Però és el que toca, ara, que el que importa és no contribuir  a escampar contagis.
Més val que d'aquí a ...quan? -  la llum encara ni s'intueix i sembla que aquesta nova normalitat tan anormal s'estén fins a més enllà de la imaginació -, a quan es puguin reprendre els Clubs normals, amb abraçades, algun crit, roces i riallades hi siguem tots i totes i no haguem perdut res de vital pel camí.
De moment, per tant, Clubs de lectura virtuals:
. Demà, dissabte 24 de'octubre a les 17'30h, el de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, on comentarem Contigo en la distància, de la Carla Guelfenbein.
. Dimecres, 28 d'octubre, a les 17h, el de les jardineres on comentarem 84, Charington Cross Road, de l'Helene Hanff
Dues lectures amables i "refrescants" després de l'esforç, tanmateix més que gratificant, d' Els Miserables , de Víctor Hugo , que en vam cruspir en aquest insòlit estiu, i que vam comentar al Club de setembre, entre altres moltes lectures de les llargues vacances.

jueves, 22 de octubre de 2020

Els contes del puto virus (II)

 

     

       El nonat

 



No es lo mismo no haber nacido que haber muerto,

porque el que muere deja rastro y lo sabe.

                   Los enamoramientos. Javier Marías

                                                   

 

M’hauria de dir Ramon i hauria de néixer abans que la Isabel es resignés a ser només la més brillant, i sola, investigadora de la Vall d’Hebrón.

Que qui és la Isabel? Aquesta noia -  bé, dona ja – que veieu amb les dues mans aferrades a la tassa de cafè amb llet, a la taula del costat de la finestra. Una dona que seu i mira a través dels vidres, però que ni veu ni és aquí, a la cafeteria per al personal de l’Hospital. Una dona que és metge, especialista en patologia viral i que des de l’inici de la pandèmia forma part de l’equip de biòlegs moleculars, epidemiòlegs, genetistes, immunòlegs, viròlegs i internistes que s’han convertit en tropa d’avantguarda en la lluita contra aquest COVID 19 que sotraga la Terra. Una dona que actualment investiga i s’esbatussa amb el dilema de per què hi ha personal més propici a desenvolupar la malaltia que d’altre, és a dir, per què hi ha qui s’infecta però no presenta cap símptoma o només pateix una forma lleu de la malaltia, mentre que amb d’altres el puto virus s’hi acarnissa fins a dur-los al caire de l’abisme... quan no els hi llença directament. Una dona que ha treballat tota la nit i que ara, esgotada, mira de reunir les forces per agafar el cotxe, arribar a casa, dutxar-se i deixar-se caure en el llit desfet per perdre el món de vista un parell d’hores, abans de tornar a la feina on pensa convocar una reunió d’urgència per comunicar el fracàs de la seva última línia d’investigació.

-      Isabel? Què matinera! Has entrat a treballar abans que sortís el sol?

I aquí el tenim a ell.

L’home que la interpel·la, amb expressió divertida i agradablement sorpresa, és el Marcel·lí  Cruanyes, el propietari de l’empresa que té la concessió d’aquesta i moltes altres cafeteries dels hospitals catalans. Alt, fibrós i amb un bronzejat que parla de moltes hores d’esport, s’inclina cap a la dona, que sembla sortir penosament del seu sopor.

-      Ah, hola, Cruañes. No, si ara plego. Volia vigilar un cultiu que semblava que pujava bé, però... Ara marxo, però necessitava una mica de benzina. Tinc la nevera amb teranyines.

L’home, que sense demanar permís s’acaba de seure a la mateixa taula, se la mira encuriosit. Cada matí comença la seva ronda per la cafeteria del personal de la Vall d’Hebron i fa temps que es fixa en aquesta dona un pèl estranya, però atractiva. N’ha fet les seves indagacions i sap que és una bèstia de treball, lliurada en cos i ànima a la seva feina, i ara, quan tot el seu equip ha iniciat una carrera contra rellotge per guanyar la partida a la pesta del 2020, de manera especial. Ell se’n fa creus: com pot ser que una dona encara jove, tan maca i amb tant d’encant accepti de marcir-se sota la llum crua dels LEDs del laboratori? A ell que li agraden tant l’aire lliure, el sol, el vent, el mar... i les dones amb encant... Fins i tot ara, que la circulació està tan restringida, no sap renunciar a la seva mica de vela i al bany gairebé diari a la caleta solitària on el virus no sabria ni com arribar.

-      Se’t veu cansada.

-      Estic feta merda, la veritat. Perquè a més... Tanta pressió, tanta urgència i necessitat... i en sabem tan poc!

-      Però sou molts els que esteu ficats en aquesta lluita; no tot pot recaure a les teves espatlles, dona. Mira, et faig una proposició, tan indecent com vulguis. De vegades els metges necessiteu un gamarús com jo, que us recepti el que us convé i vosaltres no sou capaços de prescriure-us. Avui, et prens el dia lliure, que segur que en tens una pila per gastar. Marxem al port i et presento el Ploma, el meu petit veler.

-      Però...

-      Per la roba no t’amoïnis: hi tinc un vestuari d’emergència sempre a punt. Naveguem unes hores, ens banyem i et duc a una caleta gairebé privada que jo em sé. A la nevera tinc de tot per fer un bon piscolabis. Et vindrà bé. Segur que tornes amb menys ulleres i un munt de bones idees que deixen el puto virus estabornit.

-      Ets boig... o inconscient. O tot alhora.

La Isabel riu, impotent, mig ofesa, mig divertida. Aquest irresponsable... Hi ha qui no se’n vol assabentar de l’horror en què estan. Tots, la humanitat sencera. Ella fa falta a la feina. Cada minut és d’or perquè el virus no descansa. Amb tot... la proposta és temptadora. Està tan cansada... De bon gust es deixaria convèncer per aquell home tan atractiu i que fa tan bona olor. Valdria la pena de deixar-se bressolar damunt aquell tors pelut i sanitós, encara que només fos per unes hores. Però...

Arribats aquí, aturem l’escena, posem-la en stand by i deixeu-me parlar a mi. Sobretot, tu, Isabel, escolta’m bé, és important. Jo vull néixer, tinc tant dret a fer-ho com tots els que ho heu fet al llarg de la història d’aquesta humanitat, ara embogida. I necessito que vosaltres dos us arregleu... encara que només sigui una vegada. Fa anys, segles, que espero aquesta oportunitat tan difícil. L’atzar ha determinat que hagi de ser el fill d’una híper responsable investigadora i d’un seductor, frívol i papallonejador empresari d’hostaleria. Difícil, per no dir impossible. Però avui... Pensa que és això o res. Voldries que el teu fill Ramon seguís a la inòpia pels segles dels segles?

Perquè jo sí que vull arribar a néixer. He tingut anys i anys per imaginar-ho i estic ple d’idees i projectes. Són intuïcions, visions, però estic convençut que podria aportar alguna cosa a la vostra pobra Humanitat, ara atrapada pel puto virus, per les enveges, per la insolidaritat, per la por..., i per tot el que vindrà si entre tots plegats no en canviem el rumb. Porto tant de temps sense ser, però estant... He tingut segles per pensar-hi, i ara, arribats en aquest punt, ja no puc més. Vull, necessito néixer. Va dona, no t’aixequis encara...

-      Va dona, no t’aixequis encara, si et deixes mig cafè amb llet... – i la veu del Marcel·lí s’acobla  i es duplica amb la del nonat.

La Isabel vacil.la...

                                                                            Mercè Foradada

domingo, 18 de octubre de 2020

No entres dócilmente en esa noche quieta. RICARDO MENÉNDEZ SALMÓN


 Acabo un llibre que m'ha costat molt de llegir. He hagut de perseverar per no apartarlo, mentre el contemporitzava amb d'altres més llaminers o fàcils.
Tanmateix, era conscient que era un bon llibre, potser un molt bon llibre, i em resistia a desistir.
Ha valgut la pena.
No entres dócilmente en esa noche quieta són un versos de Dylan Thomas que Menéndez Salmón rescata, amb la veu de Michael Caine, de la pel·lícula Interstellar, de Christopher Nolan.
Versos que li serveixen per evocar la figura del seu pare, ferit per diverses malalties i adicions que condicionen la seva vida, la del seu entorn familiar i molt especialment la del fill que ara el glossa.
Reconeixent, d'entrada, una prosa brillant i implacable, la dificultat del llibre rau, al meu parer per la rigorosa introspecció a què se sotmet l'autor que, en analitzar la figura paterna, cau una vegada i una altra en l'anàlisi de la seva pròpia. No debades, amb tot, perquè com afirma repetidament al llarg del text la seva biografia, trajectòria i temperament van quedar absolutament marcats per les respectives del pare. 
Amb lucidesa i de manera implacable, l'autor disecciona els avatars del pare, fulminat repetidament per la dissort,  i de l'anècdota en fa categories que il·lustren la condició humana.
Extraordinàriament conceptual, força erudit, el discurs de Menéndez Salmón, obliga a un continu subratllat i , de vegades, relectura, cosa que no ajuda a una lectura fàcil com la que , potser per les foscors actuals, tendim a buscar darrerament.
Com ja he dit més amunt l'esforç ha tingut  la seva recompensa. Hi ha molta bellesa en la duresa d'alguns passatges - la descripció del càncer final amb les mutilacions i dolors que comporta, és, malgrat resultar colpidor, d'una extraordinària humanitat i autenticitat - i tota una sèrie de reflexions i judicis sobre temes cabdals: metafísica, literatura, bondat, família... que fan que en tancar el llibre, tinguis la percepció de ser una mica més ric.
A No entres dócilmente en esa noche quieta, Ricardo Menéndez Salmón fa honor a la seva dimensió d'escriptor sense concessions y displicencia, tal com ell descriu en un passatge del llibre:
Acostumbrados a contemplar la literatura con cinismo, una meretriz que sobrevive bajo las capas de insignificancia que un mercado mercenario y una crítica holgazana han diseñado para ella, olvidamos que un escritor que merezca ese nombre entrega su tiempo para insuflar vida a una estatua, animar con palabras un paisaje, rescatar del fondo del mar un brillo hundido.




sábado, 17 de octubre de 2020

Els contes del puto virus (I)

 

Els contes del puto virus

Tinc una nova novel·la al forn, és a dir a l'editorial, i a punt de ser maquetada. Es diu L'amor quiet i és un homenatge a l'amor present, a l'amor futur i l'amor passat. S'hi creuen dues històries i dues parelles, una de les quals és la dels meus avis materns, Maria i Alejandro, a través d'una correspondència en certa manera robada. Però no em vull avançar. Si Déu vol, aviat la tindré a les mans i en podré parlar a bastament.

En l'impàs, i en aquestes circumstàncies de tantes hores de casa - s'hi està bé, però - he començat uns contes: perquè necessito continuar escrivint i perquè com el cap de la gran majoria d'humans en plena pandèmia del COVID19, el meu cap bull de pors, tristors i sensacions al voltant d'aquest virus, el puto virus, que ens ha canviat la vida. Només podia escriure d'això i ho estic fent com un "divertimento" i una descompressió.

Són lleugers, no gaire treballats, però m'acompanyen i he pensat que podria anar-los penjant al blog.

Aquí tenim el primer:



 


 

Llibres grogosos i amb els fulls ondulats

 

S’adona que té els nervis a flor de pell, que la situació, tan surrealista, l’està depassant. No pot més. I no és perquè trobi a faltar l’esport o la vida social, que en circumstàncies normals tampoc no practica.

No és això. Ell és un home sedentari per naturalesa i vocació, un d’aquells éssers acostumats a no aixecar el cul de la cadira durant hores i hores. “Rata de biblioteca”, li han etzibat més d’un cop. I realment se’n sent en el sentit més literal: des de fa anys devora i viu de les pàgines impreses que la biblioteca Central li proporciona dia rere dia. Li proporcionava, millor dit, perquè el puto virus la hi té segrestada.

Per això ara es troba presoner en el seu pis. Confitat, ben confitat i no precisament en almívar. Les biblioteques no són serveis essencials, diuen, i els pocs llibres que conserva a casa els té llegits i rellegits. A més, ell és lector de biblioteca, necessita el recolliment de les parets folrades d’històries, el silenci que només garanteix la cobertura de paper imprès. Se sent indefens davant de l’enfilall d’hores interminables: a casa no té internet, per a això ja estan les biblioteques, i si posa la tele la tanca immediatament, fastiguejat per les notícies que es repeteixen. El puto virus els té ben agafats pel coll, tot s’enfonsa i la humanitat, com sempre, no acaba de donar la talla.

L’única escapada possible és el Quisso, que li serveix d’excusa per sortir un parell de cops al dia. No gaire lluny, però, les normes no ho permeten i les cames cansades del gos tampoc no ho demanen. Dues passejades que de vegades encara accentuen el seu mal humor. És tan ensopit caminar per la ciutat deserta, veure-ho tot tancat i amb aires de paisatge post desastre nuclear... De tant en tant, es creua amb un home o amb una dona apressats, mirant al terra i defugint la mirada, que és l’únic que no cobreix la mascareta.

Però un dia – fa bo, s’ensuma la primavera i gairebé és bonic veure com la vegetació urbana es desborda dels parterres i va recuperant la terra que l’asfalt i el ciment li havien segrestat – allarga la passejada més del que és habitual – i del prescrit, però no hi ha un policia per a cada passejant de gos; prou feina que tenen a les carreteres i desinfectant residències de iaios – descobreix que el quiosc de la Monumental està obert.

Un espai amb piles de lletra impresa! Ensuma l’aroma del paper i la tinta i s’apropa amb por que l’oasi formi part d’un miratge a punt de desaparèixer.

-      Bon dia. És de veritat?

-      Què diu?

De mascareta a mascareta –  la del venedor està feta amb un tros de bossa d’una coneguda editorial, del Sant Jordi passat – peten la xerrada.

-      Em sembla mentida trobar un quiosc obert. És una meravella.

-      Alguns mirem de surar... però no cregui: aquest tsunami s’ho endurà tot, no es fàcil de capejar. De moment... al llistat del decret del govern espanyol de serveis essencials, els quioscos hi som.

-      Òstia, me n’alegro. En canvi les biblioteques...

-      Nosaltres treballem a l’aire lliure i, per sort nostra, encara hi ha qui necessita llegir les notícies en paper per creure-se-les una mica. Segons la nostra associació, la de venedors de premsa, el 85% de quioscos de Catalunya mantenim la nostra activitat. Si se’n pot dir activitat als vint diaris, les quatre revistes, i algun llibre perdut, que fem de caixa els millors dies.

-      Ja m’ho imagino. Mals temps per a tots. Però els que aixequen la persiana... També els hauríem d’aplaudir a vostès, ara que hi penso.

-      Ho fem perquè no ens queda una altra. Una mica per responsabilitat amb el dret de la gent a ser informada, però, no ens enganyem, sobretot aguantem per mirar que el negoci sobrevisqui. El que tanca, difícilment podrà tornar a obrir. Encara, que no ho sé...

-      Doncs a mi, m’ha alegrat el dia, li ben asseguro. Em deixa remenar una mica?

-      Remeni, remeni tan com vulgui, però s’haurà de posar aquests guants. A sobre, això...

Mentre remena les revistes i una vintena de llibres, amb què es deu voler compensar la pobresa de la premsa escrita, també una mica confinada, el crit i la mirada mig alarmada i mig emprenyada del quiosquer l’alerten que alguna cosa no va bé. La segueix i veu, horroritzat, com el Quisso, que ha aixecat la pota amb una agilitat que rarament exhibeix, projecta el seu alegre doll de pixum al damunt del llibre més allunyat.

D’una forta estrebada a la corretja aparta el gos, encara amb la pota aixecada, i corre a separar el llibre que regalima d’orina.

-      Perdó, perdó... Ja li pago, no s’amoïni. Ho sento moltíssim. No ho havia fet mai. Si fins i tot me’l deixen estar a la biblioteca... És un gos gairebé tan acostumat als llibres com jo mateix. Cobrim una bossa, sisplau. Jo mateix el llençaré al primer contenidor. Ho sento molt, de debò.

Encara trasbalsat, amb el cor accelerat per la vergonya i dient tots els penjaments que li vénen al cap a l’impresentable del Quisso, fa una llambregada a dins de la bossa: El sentit del no-res, i la fotografia d’un carreró desert amb una figura humana mig desdibuixada. Com ell, més o menys. Un autor desconegut, que sona a noruec, o a nòrdic com a mínim. I la traducció? Com és habitual no apareix a la portada.

La curiositat és més forta que el fàstic i se l’endú a casa per donar-li un cop d’ull.

Amb els guants de fregar els plats – després ja els ensabonarà ben ensabonats –, l’obre i en llegeix una de les pàgines centrals, les menys perjudicades pel pixum. Al·lucina. Allò és boníssim. I amb el mono que té d’una bona lectura... Ni pensar de llençar-lo: una bona ruixada de Sanytol i el posa a assecar, ben eixarrancat, al balcó.

Hora a hora observa com les pàgines ribetejades de groc s’ondulen i llegeix amb avidesa els fragments que l’airet, en passar els fulls a l’atzar, descobreix i oreja. Tot li sembla extraordinàriament bo.

Quan el llibre ja s’ha assecat totalment, seu a la butaca verda, fidel motllo del seu cos en tantes hores de lectura felices, i el devora. Al començament passa els fulls amb els guants de cuina, però li resulta  matusser i els acaba rebutjant. Al cap i a la fi, ja no fa gaire olor i el seu gos només menja qualitat.

L’acaba d’una tacada. Decideix que és un dels llibres millors que ha llegit en els últims anys, i es nega a llençar-lo. Ha passat les hores més felices del “confitament”.

D’ençà d’aquell dia les passejades amb el Quisso es fan cada cop més llargues, per resseguir aquell 85% de quiosquers valents de què li va parlar el de la Monumental. Allà, no gossa tornar-hi, és clar!

I, per assegurar la jugada, abans de sortir de casa i per si el passeig s’allarga, va obsequiant amb uns snaks salats i força aigua de l’ ampolla que ja sempre du a sobre, al que s’ha confirmat com al seu crític literari preferit. Així, el Quisso no es fa pregar i repeteix la pixarada, literàriament encertada, en quioscs sempre diferents i cada cop més allunyats de casa.

A partir d’aquí... Els dies es tornen feliços, plens de sentit i de pàgines memorables orlades de groc i ben ondulades. I a mesura que la lleixa del passadís s’omple de les troballes del Quisso, la despesa de l’amo en Sanytol i ambientador “Aromes del Montseny salvatge” es dispara. Tanmateix, ell no sabria dir del cert qui guanya la batalla d’aromes. Tant li fa.