Amb el mar de pantalla

lunes, 31 de mayo de 2021

Un vidre que talla i il·lumina


 










El jardí de vidre, Tatiana Tîbuleac

Aquesta jove autora té als ulls part de la tristesa i de la poesia de les seves novel·les. Al menys de les dues que li he llegit.
L'altra, L'estiu que la meva mare va tenir els ulls verds, em va impactar especialment. Més que aquesta, que tanmateix, trobo remarcable. La barreja d'amor/rebuig en ple desconcert de l'adolescència turbulenta i  turmentada del protagonista, que veu com se li'n va l'ésser que, amb tots els greuges i limitacions, li ha donat l'únic amor que ha conegut, no és fàcilment oblidable. Algunes imatges, la bellesa enmig de la merda - com aquests ulls que el noi va veient progressivament més verds mentre la ruïna s'apodera de la resta del cos - i el contrast entre brutalitat i tendresa extrema del llenguatge, conformen un relat d'aquells que acompanyen de per vida. I que, tanmateix, no es pot recomanar a tothom.
És obvi que aquesta autora no és gaire coneguda, o no ho era abans d'aquest estiu d'ulls verds que ens va arribar traduït l'any 2019, entre altres raons perquè és jove i perquè encara no té una obra molt extensa, encara que sí reconeguda i premiada.
Qui és, doncs, Tatiana Tîbuleac?
Va néixer a Chisináu, la capital moldava - que és l'escenari d'El jardí de vidre - el 1978.
Afortunadament per a ella, la seva infantesa no va ser com la dels protagonistes de les seves obres: el seu pare era periodista i la seva mare , editora, per la qual cosa va créixer envoltada de revistes i llibres i va desenvolupar des de ben petita la seva afició lectora.
Va estudiar Periodisme i Comunicació a la Universitat de Moldàvia i allà va iniciar-se com a traductora, reportera i correctora, en diversos mitjans de comunicació.
De nacionalitat moldava i romanesa alhora, amb només 17 anys, el 1995, va començar a treballar al diari FLUX, de gran difusió en aquella època a Romania, i de seguida va tenir la seva pròpia columna, que va anomenar "Històries veritables".
Posteriorment va treballar a la televisió en una època en què buscava conèixer persones diferents, i amb circumstàncies més difícils perquè les considerava més interessants. 
El 2017 va abandonar el periodisme i l'any següent es va instal·lar a París, on segueix residint. 
Havia debutat com a escriptora el 2014, amb un recull de contes Fàbules modernes, una col·lecció de cinquanta històries curtes sobre la migració, que havien tingut els seus orígens en diversos relats que havia anat publicant al facebook, amb el desig d'introduir factors d'anàlisi diferents sobre aquest fenomen.
La seva primera novel·la, la ja esmentada L'estiu que la meva mare va tenir els ulls verds va aparèixer l'any 2017 i va rebre diversos premis: el de la Weiter's Union de Moldàvia, el de la revista literària l'Observatori Cultural de Bucarest i el Premi Observator Lyceum al festival FILIT de Iasi, i va ser traduïda a diversos idiomes.
Amb la segona, aquesta El jardí de vidre que vull comentar, apareguda el 2018, va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea, el 2019.
El primer qualificatiu que em ve a la ment a l'hora de parlar d'aquesta novel·la és original. I li segueixen els de difícil, dura, colpidora, trista i molt poètica.
La protagonista, la petita Lastocika, que acompanyarem fins a la seva entrada a la Universitat i de la qual tindrem flashos dispersos en la seva maduresa, és adoptada per una dona soltera que la rescata d'un hospici, on ja ha après els camins del dolor i les vexacions, amb unes intencions que van des de l'ambició de donar-li una vida millor a la menys altruista  d'assegurar-se una col·laboradora a temps complet a la llar i en el seu "pròsper" negoci de recollida i venda d'envasos de vidre.
Lastocika, ja adulta, escriu i revela fragments dels seu pati a Chisináu, poblat per personatges perdedors i entranyables que són recordats amb extraordinària sensibilitat i duresa, en uns moments agitats en què la guerra dels idiomes - moldau, romanès, rus -  i la reformulació de les fronteres i els sistemes polítics afegeixen un plus d'incertesa al ja incert futur de la petita comunitat, on la nena ha de cercar tot l'amor que la vida li ha anat negant.
Amb la barreja d'amor i odi ja habitual en els personatges d'aquesta autora, la protagonista desgrana uns records majoritàriament crus, però també esquitxats d'una salvatge tendresa i poesia, que dibuixen no només el panorama de la seva infantesa devastada sinó l'evolució d'un país en què les diverses llengües i unes radicals concepcions dels patriotismes s'han convertit en armes llancívoles.
Es tracta d'un llibre, també, difícil d'oblidar, amb moments d'una conmovedora bellesa però que, de vegades, es fa difícil de transitar, potser per la fragmentació del relat i l'estil tan elíptic de l'autora. La traducció, al meu parer, un xic retòrica, no acaba d'ajudar.






domingo, 30 de mayo de 2021

Gaudint de la ploma contundent de John Steinbeck



 

La perla i El poni roig, John Steinbeck

Les millors sessions dels Clubs de Lectura són aquelles en què es fa evident que el llibre i l'autor proposat han agradat, han estat considerats dignes de ser recordats i, fins i tot, han deixat ganes de seguir explorant en altres títols de la mateixa ploma.

Això és el que va passar ahir al Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, l'últim de virtual, si tot va bé.

No érem gaires membres - deu, concretament - perquè el cansament i les dificultats de les pantalles desanimen a moltes persones, o perquè, com algú va apuntar, arriba el bon temps i les agendes s'omplen d'altres entreteniments - però els que hi vam ser, crec que vam gaudir molt de la més d'una hora de reunió.

El, o els, llibre/es havien agradat molt.

Alguns ja havien fet alguna lectura juvenil/acadèmica d'El poni roig, per exemple, però redescobrir-lo amb la maduresa de tantes altres lectures a les espatlles, i valorar la bellesa, dins de la duresa, dels relats va ser una nova descoberta.

Quant a La perla... una autèntica perla de la narrativa curta dins de la totalitat de la literatura universal i una mostra del realisme social, esquitxat de lirisme de l'autor californià, no ens va decebre ni espantar, malgrat la tragèdia que narra. 

Vam parlar de les similituds amb la tragèdia grega pel fatalisme determinista i pel maniqueisme entre el bé i el mal, la llum i l'ombra, de l'estil poètic i depurat de qui narra una faula que ha nascut en l'oralitat, de la mestria de la prosa, de la denúncia social i de la defensa dels més miserables en plena Depressió, del disseny tan efectiu d'alguns personatges, com el capellà o el metge, de la plasticitat d'algunes descripcions de paisatges i situacions que denoten la formació i solvència d'aquest autor com a guionista cinematogràfic, de les versions cinematogràfiques de moltes de les seves obres...

Vaig tenir la sensació, i la satisfacció, que John Steinbeck continuarà sent explorat i gaudit per alguns dels membres d'aquest Club d'amics lletraferits.

I el pròxim mes, si tot va bé, ja ens retrobarem presencialment, al pati dels llimoners de la Biblioteca, amb totes les mesures sanitàries recomanades i amb la il·lusió de veure'ns in person i de recuperar algunes cares que no han pogut participar de les sessions telemàtiques, per comentar La mida justa, de Jostein Gaarner, intercanviar recomanacions per a les lectures d'estiu i desitjar-nos unes felices i reparadores vacances.








jueves, 27 de mayo de 2021

Per què deu ser que riem tant?




 
Club de Lectura de les Jardines: Orgullo y prejuicio, Jane Austen

Ahir vam tenir una nova sessió de Club de les Jardineres, amb algunes absències habituals que no es van poder connectar o van fer tard i amb alguna veu amiga que fins ara no havia aconseguit de participar en aquests Clubs telemàtics.
Tocava Orgullo y prejuicio i l'Austen, en general. Encara que ningú tan entusiasmada com una servidora, en general, aquest clàssic va agradar o interessar i en vam treure molt de suc i la quantitat de rialles ja acostumades i que tant ens agraden.
Algunes van manifestar la dificultat de connectar amb una societat, una mentalitat i uns costums tan aliens i allunyats; d'altres van valorar el disseny dels personatges, caricaturitzats per fer palès, en clau irònica, els principals defectes de la societat a què pertany l'autora, que no els aplaudeix però amb la qual se sent identificada; la majoria vam gaudir amb els diàlegs i les converses tan plenes de valors i significats que l'Austen va voler immortalitzar; totes  - i ahir, lamentablement, sobre tot jo, que immersa en aquest univers Austen, no vaig parar de ficar cullerada i hauria necessitat molt més que l'hora que ens concedeix el Zoom per parlar-ne - vam seguir amb el costum d'interrompre'ns i de riure i agrair-nos aquesta nova oportunitat de compartir  una tan bona estona a l'entorn d'un llibre.
I, per a la tertúlia de juny, el dijous 17, abans que s'acabin els coles i les obligacions familiars i "yayils" es disparin, vam decidir d'intentar fer un dinar literari en un restaurant  amb un gran pati obert, que ya ens ha acollit en altres ocasions. Una de nosaltres farà els temptejos  per veure si ens poden acollir encara que sigui en dues taules separades. Sempre tot subjecte a l'evolució d'aquesta pandèmia que ens ha tingut allunyades, només físicament, tants mesos.
I , per acabar, vam començar a parlar, o a somiar, en el pròxim viatget literari, així que les condicions sanitàries ens ho permetin. Algú és capaç d'imaginar cap a on vam parlar d'anar-hi?






martes, 25 de mayo de 2021

D'això n'han fet versions en format conte?


 

El pony roig, de John Steinbeck

Quan vaig proposar al Club d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, llegir El Poni roig, de John Steinbeck, com a complement de La perla, que comentarem aquest dissabte, aprofitant la brevetat dels dos textos i que se li assenyalin algunes coincidències amb El camino, de Miguel Delibes, que havíem llegit i comentat el mes d'abril, només en tenia un remot record de la seva lectura en la meva ja molt llunyana joventut.
I la relectura m'ha colpit i sorprès per diverses raons.
En primer lloc, perquè mentre la buscava amb èxit nul en la meva biblioteca, a les llibreries de nou i de vell, o en la compra online, em vaig adonar que apareixia sovint com a una adaptació en format conte infantil. Després, un cop llegida gràcies al servei de préstec de la biblioteca, i "disfrutada" amb admiració literària, però amb el cor encongit, no deixo  de preguntar-me com l'havien de viure aquells lectors infantils, si a mi, ja bastant avesada a lectures més o menys dures, m'ha causat la impressió que m'ha causat.
En segon lloc, la relectura ha confirmat l'alta valoració que des que el vaig descobrir amb Al este del Edén, m'ha merescut aquest "bronco" i implacable escriptor californià (podeu veure una breu ressenya biogràfica al post de La perla, del dia 18/12/2020), no gratuïtament Premi Nobel de Literatura el 1962. L'austeritat però eficiència en la caracterització dels personatges tan creïbles, la poesia de la seva vida salvatge però tan autèntica, les descripcions de petits fragments de paisatge  (com la franja d'herba sempre verda del costat de la font on el protagonista es refugia de la duresa del món que és el seu), els passatges- duríssims - de la lluita per la vida i contra la malaltia, el deteriorament, la mort i les forces de la natura des de la mirada d'un nen que s'hi enfronta per primera vegada... són magistrals i inoblidables, malgrat la crueltat i violència que, de vegades, comporten.
I en tercer i últim lloc, per molt que m'hi he entestat, no he aconseguit veure els paral·lelismes amb El camino, de Delibes, més enllà que les dues novel·les tractin de la mirada d'un nen sobre el món que l'envolta. Hi assistim a la descoberta del seus entorns rurals respectius, però les circumstàncies històriques i els contextos són tan diferents, que la comparació es fa difícil. Simplificant molt, diria que la mirada de Delibes és enyoradissa i idílica i la de Steinbeck d'un realisme eixut i vitalista.
Amb tot, una lectura difícil d'oblidar, ara que l'he feta amb les ulleres, i no és només una metàfora, de vista cansada.




lunes, 17 de mayo de 2021

Un Hamnet convertit en Hamlet


 
Hamnet, de Maggie O'Farrell

Hamnet és el nom del fill de William Shakespeare i Agnès Hathaway, mort a l'edat d'onze anys per causes que es desconeixen.
Segons l'autora els noms de Hamnet i Hamlet eren equivalents en la seva època i ella ha decidit que el fet de titular Hamlet el seu drama més impactant va ser una forma d'homenatjar el fill perdut i de complir amb el seu dol. També ha decidit que calia treure de l'ombra la mare, tradicionalment menyspreada i descrita com una dona analfabeta, ignorant i lletja, que va seduir un jove Shakespeare de 18 anys, quan ella en tenia 26, no se sap mitjançant quines males arts.
Veiem, primer, quatre pinzellades sobre Maggie O'Farrell, una de les meves autores preferides i que , per tant, sovint em dóna la satisfacció de publicar un nou llibre.
Va néixer el 27 de maig de 1972 a Coleraine, Irlanda del Nort.
Va créixer a Gales, Escòcia, i als vuit anys va patir una encefalitis que la va tenir apartada de l'escola i de la vida normal durant tot un any, experiència que es veu reflectida en més d'una de les seves novel·les.
Posteriorment va estudiar Literatura anglesa en el Murray Edwards College.
Va exercir com a periodista a Hong Kong i com a redactora literària a The Independent, i va impartir classes d'Escriptura Creativa a la Universitat de Warwick i al Goldsmith's College.
Està casada amb el també escriptor William Sutcliffe. Actualment resideix amb la seva família a Edimburg.
La seva primera novel·la va ser After You'd Gone (2000). La van seguir My Lover's Lover (2002), The Distance Between Us (2004), que va guanyar el premi Somerset Maugham, i La extraña desaparición de Esme Lennox (2006).
Van seguir La primera mano que sostuvo la mía (2009), Instrucciones para una ola de calor (2013), Tiene que ser aquí (2016) i Sigo aquí, (2017), un llibre autobiogràfic on relata les 17 ocasions en què va estar en perill de perdre la vida.
Totes les seves novel·les aborden relacions familiars i la crítica hi assenyala influències de Charlotte Brontë, Virgínia Woolf, Margaret Atwood, Leon Tolstoi, Edith Warton  i Dafne du Maurier.

Amb Hamnet, ha guanyat el Women's Prize de narrativa del 2020.
Tot el que se sap del Hamnet real és que va néixer amb la seva bessona, Judith, el 1585 i que va morir, onze anys després d'una malaltia desconeguda, que O'Farrell opina que podia ser la pesta bubònica.
Segons l'autora, la intenció d'aquesta obra que feia anys volia escriure, però que va ajornar perquè - supersticiosa com és - volia que el seu propi fill sobrepassés els 11 anys, ja que no es veia amb cor de descriure la malaltia i mort d'un nen i el dolor i la impotència de la mare, en una etapa en què tant es podia reconèixer, era mostrar un William Shakespeare humà i familiar, i rescatar de l'oblit el seu fill desaparegut en una edat tan injusta.
Però sobretot, pretenia contrarestar la imatge negativa i despectiva d'Agnès Hathaway a qui descriu com una criatura seductora, vital i primigènia, mig dona, mig esperit del bosc, dotada d'uns enormes poders de comprendre, estimar i guarir a partir de tots els elements de la natura que coneix, conrea i aplica. Una dona capaç de sacrificar-se i deixar volar al marit, que no acaba de comprendre però que respecta i en qui intueix una profunditat i uns espais interiors inèdits.
O'Farrell afirma que està convençuda que l'Agnès Hathaway real és més a prop de la seva que de la que descriuen algunes cròniques, i argumenta que, tot i que W. Shakespeare va fer tota la carrera a Londres  mentre els seus restaven a Stratford, mai no els va abandonar, després de la mort del fill els va comprar una gran mansió i més tard hi va tornar per restar-hi fins a la seva mort. Ric i popular com s'havia fet i mimat per la noblesa, hauria triat, aquest destí si no hagués tingut uns lligams molt sòlids amb la seva dona i les dues filles?
La novel·la és bonica, plena de descripcions de personatges, situacions i paisatges molt suggeridors i aconseguits. Manté al llarg de tots els capítols l'interès i té passatges molt bells. Es podria dir que és una novel·la rodona.
Tanmateix, com ja em sol passar amb molts bons llibres que vaig llegint darrerament, no la podré recomanar a cap Club de Lectura, perquè les escenes de la malaltia, mort i enterrament del nen, el Hamnet que posteriorment el pare convertirà en Hamlet, són tan vívides i crues, que podrien ferir la sensibilitat i la memòria d'alguns dels participants que han hagut de passar per circumstàncies semblants o també molt doloroses.
I és una pena.

miércoles, 12 de mayo de 2021

Mai més!

 










Ensopegar per recordar

0
   

La meva ciutat, com moltes altres a tot Europa, s’ha sumat al projecte Stolpersteine, terme alemany que podríem traduir com llambordins per ensopegar-hi. La iniciativa, aprovada per unanimitat al ple municipal del maig de 2018 a proposta de la Comissió de Memòria Històrica, s’ha culminat, finalment, el 8 de maig d’enguany, amb el descobriment dels disset stolpersteine que homenatgen disset vilanovins, o residents a Vilanova i la Geltrú, deportats a camps nazis, molts dels quals no en van tornar.

Llambordins per ensopegar-hi? Lleument, però, només el necessari per mirar a terra, llegir el text de la plaqueta de llautó, i després aixecar la vista per mirar l’última casa on va residir voluntàriament la persona referenciada, abans de ser deportada.

Els stolpersteine, cubs de ciment de 10 cm, amb la làmina superior de llautó on, gravades a mà com a senyal de respecte a la persona recordada, es troben les seves dades essencials, van ser ideats per l’artista alemany Gunter Demnig el 1990 amb la intenció de crear un monument disseminat per tots els carrers dels països d’on aquestes víctimes havien estat arrabassades, i són creats manualment per ell i els seus col·laboradors com una mostra de respecte i humanitat a la brutalitat de la seva sort a mans del nazisme.

El primer stolpersteine va ser col·locat el 16 de desembre de 1992, data en què es complien cinquanta anys de l’ordre de Himmler per a la deportació de “gitanos”, davant de l’Ajuntament de Colònia. D’ençà d’aleshores se n’han col·locat més de 75.000 a més de 1.800 ciutats d’una vintena de països europeus (Alemanya, Àustria, Hongria, Holanda, Bèlgica, Espanya, Polònia, Itàlia, Noruega…), sent el primer de l’Estat espanyol el de Navàs, el 2015, en homenatge a Antoni Barberà Pla.

La contribució vilanovina en aquest emotiu i necessari projecte és una molt bona notícia. En primer lloc, perquè recordar els que van ser perseguits, deportats i, en molts casos, assassinats per defensar l’autèntica democràcia i lluitar contra el feixisme és un deure per a les generacions posteriors que els devem, com a mínim, el record i la memòria.

En segon lloc, perquè fer-los presents en els seus carrers, davant de les cases o espais que van habitar, ens ha d’actualitzar a cada pas aquell “mai més” que no ens podem permetre d’oblidar.

I en tercer lloc, perquè la iniciativa de sembrar els carrers de Vilanova i la Geltrú de llambordes on “ensopegar” i desentumir la nostra flaca memòria ha estat promoguda per un grup de vilanovins i aprovada i portada a terme per tot el ple municipal, que ens representa a tota la ciutadania, per una vegada disposada a “ensopegar” tots junts.






martes, 11 de mayo de 2021

Univers Austen

 






Orgullo y prejuicio (First Impressions), Jane Austen

Acabo la relectura, molt exhaustiva, d'aquesta novel·la que encara no he decidit si és la millor de l'autora, però sí la que ha estat considerada i, segurament encara és, la més popular. I que a mi m'agrada especialment.
I, com a primera constatació, em corroboro en la idea que el primer títol que li havia posat en una primera redacció, First Impressions, era el més adequat. L'orgull i els prejudicis del títol posterior són presents en les seves pàgines i en els tarannàs i capteniments d'alguns personatges, però, en definitiva, el quid de la qüestió de la trama d'aquesta novel·la són els errors i les possibles conseqüències d'algunes primeres impressions, errònies, però tan difícils de rectificar.
Com que ja vaig fer una petita ressenya, en aquest mateix blog, de Persuasión, (el dia 23/4), en què vaig obviar parlar de la vida de l'autora, en faré, aquí, unes breus pinzellades.
                                                
                                                        
Jane Austen neix el 16 de desembre del 1775, a la rectoria d'Steventon (Hampshire), d'on el seu pare, el reverend George Austen, era el rector anglicà.
És la setena filla de vuit germans, sis nois i dues noies. La seva germana Cassandra, gairebé dos anys més gran que ella, serà tota la vida la seva gran amiga i confident.
La seva família pertany a la burgesia agrària, raonablement acomodada, context del qual ella mai no sortirà i en què situarà totes les seves obres, centrades en la consecució d'un matrimoni que ha d'assegurar el benestar emocional i econòmic de les seves protagonistes (tot i que ella mai no es casarà).
El reverend Austen, per obtenir un suplement als ingressos d'una família tan nombrosa, fa classes particulars a alumnes que resideixen amb ells. Tres dels germans Austen ingressen a l'exèrcit, la qual cosa proporciona a Jane un gran coneixement de la vida en un regiment, que després mostrarà en obres com Orgullo y prejuicio.
Jane Austen i la seva germana no reben pràcticament cap educació externa - dos intents: un de frustrat en casa d'una mena d'institutriu a Southampton, i dos anys en un internat - però, en canvi adquireixen una gran cultura, feta a casa, mitjançant els ensenyaments del pare i l'ús de l'extensa biblioteca de què tots els membres de la família "àvids lectors de novel·les, en absolut avergonyits de ser-ho" gaudeixen. 
La família Austen és molt aficionada a fer petites representacions teatrals, a la rectoria de Steventon, d'obres escrites pels germans, la qual cosa du la jove Jane, amb 12 anys, a començar a escriure la seva Juvenilia, que inclou diverses paròdies de la literatura de l'època, que recull en tres quaderns i que l'ocupen els primers anys d'adolescència i joventut. Entre ells, Love and Friensship, datada el 1790. 
Entre el 1795 i el 1799, dels 20 al 24 anys, comença a redactar les primeres versions de tres de les seves novel·les posteriorment més celebrades: Sentido y sensibilidad (en principi titulada Elinor and Marianne), Orgullo y prejuicio (First Impressions) i La abadia de Northanger (Susan), la segona de les quals el seu pare intenta publicar, però que és rebutjada per l'editor.
Malgrat la convicció expressada en la seva obra literària que el matrimoni és l'única sortida desitjable per a la dona, ni Jane Austen ni la seva germana Cassandra arriben a casar-se mai. Els únics episodis sentimentals, o intents de compromís, es produeixen en aquesta primera joventut. Quan té 20 anys, viu un romanç fugaç amb Thomas Lefroy que passa una temporada a casa d'uns veïns i amics dels Austen. Tot i viure una atracció i uns sentiments compartits, la relació no progressa perquè ell, sense uns ingressos suficients, no pot permetre's casar-se amb una noia amb tan poc dot (ho fa uns anys després amb una rica hereva amb qui té una colla de fills). Poc després d'aquest primer desengany,  una tieta de Lefroy, com per compensar, mira d'apropar-la al reverend Samuel Blackhall, però ella no s'hi mostra interessada. 
Quan el 1800, després que el pare es jubili, s'estableixen a Bath i van a la costa algunes setmanes d'estiu, es diu que coneix un cavaller amb qui hi ha un interès mutu i amb qui queden per tornar a veure's. Malauradament, poc després, ell mor. L'últim intent es produeix el 1802 durant una estada amb la família Bigg, quan Harris Bigg-Witter li fa una proposició de matrimoni, i ella accepta. Però després d'una nit de reflexió, al matí, trenca el compromís i marxa sobtadament cap a Bath.
El 1803, quan té 28 anys, Jane aconsegueix vendre L'abadia de Northanger  sota el pseudònim Mrs. Aston Dennis, però el llibre no s'arriba a publicar fins catorze anys després, el mateix any de la seva mort.
Quan Jane té 30 anys, mor el pare i deixa la dona i les dues filles solteres en una situació de precarietat econòmica que les obliga a dependre dels germans i d'una petita renda que Cassandra havia heretat del seu promès, Thomas Fowle, mort de febre groga al Carib quan mirava de tirar endavant una carrera militar per poder casar-se.
Això aboca la nostra autora a un període de trasllats de poblacions  i domicilis, i a una època d'incertesa i inestabilitat que li impedeixen escriure, cosa que no ha pogut fer satisfactòriament des que havien abandonat la rectoria on havia nascut, i que no reprendrà plenament fins que el 1808 s'instal·len  a Chawton, un cottage pròxim a Steventon, que es troba dins de les propietats del seu germà Edward, qui els hi cedeix.
Allà, dins de Hampshire, el seu comtat de referència, Jane Austen, recuperarà l'estabilitat emocional i emprendrà el període més fèrtil de la seva vida literària. 
Comença per revisar Sentido y sensibilidad, que finalment és acceptada per un editor, encara que amb l'obligació que l'autora assumeixi els costos. Jane Austen no apareix com a autora en aquesta publicació de 1811: només un "by a lady", com a tota signatura. N'obté un benefici de 140 lliures i dues crítiques favorables. Encoratjada, ho intenta amb Orgullo y prejuicio, que es publica el 1813, i comença a treballar  en Mansfiel Park, que es publica el 1814. 
Encara que, fidel als prejudicis de l'època, lluita per salvar l'anonimat, la seva popularitat va creixent i esclata quan comença a escriure Emma i el príncep regent li fa arribar el prec que la hi dediqui, perquè és un fervent admirador de la seva obra. Emma apareix el 1815, i es comencen a fer reedicions de les novel·les anteriors.
L'agost del 1815 inicia Persuasión, però uns mesos després es comença a trobar malament. Malgrat que la seva malaltia - s'ha especulat força sobre si es tractava de la malaltia d'Adisson o una tuberculosi bovina, però no se sap del cert què va ser -  progressa sense un diagnòstic clar, acaba aquest llibre i en comença un altre, Sanditon, que ha d'abandonar a causa de l'empitjorament del seu estat de salut.
Finalment, el 1817 és traslladada a Winchester per rebre un millor tractament mèdic, però el 18 de juliol mor. Tenia 41 anys.
És enterrada a la catedral de Winchester, i a la llosa on es grava el seu epitafi no es fa constar que sigui escriptora i autora de les seves obres, fins que més de cinquanta anys després, el 1872, el seu nebot James Edward Austen-Leigh publica le seves Memòries i al costat de la tomba de Jane Austen s'afegeix una placa daurada on s'explica la seva condició d'escriptora. S'hi apunta: "Va obrir la boca amb saviesa i en la seva llengua resideix la llei de la bondat".
Actualment hi ha dos museus Jane Austen: el Jane Austen Center, a Bath, situat en una casa georgiana a Gay Street, uns metres abans del número 25, on va residir el 1805, i el Jane Austen's House Museum, al cottage de Chawton, a Hampshire, on va viure i escriure l'autora des del 1808 al 1817, que com ja hem dit, va ser la seva última i més productiva etapa vital i literària.

Però anem a Orgullo y prejuicio , que compta amb l'honor de tenir com a protagonista la seva heroïna favorita, aquesta Elizabeth Bennet de qui l'autora escrivia a la seva germana: "He de confessar que em sembla la criatura més encantadora que ha aparegut en una pàgina impresa, i no crec que sigui capaç de suportar a aquells a qui ella no els agradi el més mínim" (Chawton, divendres , 29 de gener de 1813).
Es tracta d'una novel·la de joventut, refeta a la maduresa que, crec, té la frescor i l'espontaneïtat dels vint anys i la saviesa i contenció dels gairebé quaranta. Té ofici, és divertida i interessant, encara que com totes les de la casa, previsible. Compta amb una trama ben construïda, uns personatges força ben dibuixats i enganxa fins al final.
El tema, sempre centrat en el matrimoni per amor però que ha de ser convenient i solucionar la situació econòmica de les joves, i si pot ser, de part de la seva família, afegeix l'originalitat de la rectificació de les primeres impressions, falses en el cas de dos personatges cabdals: l'estirat i antipàtic Mr. Darcy, que amaga totes les nobleses i virtuts del millor cavaller, i l'oficial Wickham, guapo, seductor, amable i irresistible, que tapa una conducta feta de mentida, engany i abús.  
Els personatges secundaris, molts d'ells caricaturitzats i esperpèntics, serveixen a l'autora per denunciar el vicis de la societat on viu: classisme, interessos, supèrbia, intrigues, ridiculeses, dictadura de les aparences..., de la qual, tanmateix, se sent part integrant i conforme. Segurament perquè els sap seus, els tracta amb tanta ironia i humor.
Tot i que es tracta d'una novel·la on l'amor i el desamor són centrals, Jane Austen defuig les escenes apassionades i fa elipsis de les declaracions i converses amoroses, que liquida, amb un definitiu "No es pot expressar amb paraules".  Es tracta d'una qüestió de pudor? D'un aspecte que no podia ser tocat en una novel·la "by a lady"? En canvi s'esplaia en aquelles converses que analitzen i diseccionen els sentiments, com si , fet i fet, els sentiments fossin una cosa raonable i una parella tingués la felicitat assegurada si la unió es basa en grans afinitats de caràcter i aptituds.
Algunes converses com la darrera entre la inefable Elizabeth Bennet i la impertinent Lady Katherine de Bourgh, on s'enfronten de manera brillant i àgil el classisme, la supèrbia, la impertinència, l'autoritarisme i la manca de respecte de la segona, amb  la intel·ligència, la calma, les raons i la ironia de la primera, no tenen pèrdua. 
Per resumir, la novel·la, i sempre segons el meu parer, és una joia literària i un retrat brillant d'una societat molt concreta, examinada i presentada amb coneixement directe, tendresa i crítica irònica, alhora que un relat interessant i additiu, que transporta a paisatges i ambients amb l'atractiu del que mai no podrem conèixer.
Una mica fan de Jane Austen, si que ho sóc, ho he de reconèixer.

  













lunes, 3 de mayo de 2021

Lo breve , si bueno, dos veces bueno


 

Paradero desconocido, Kressman Taylor

Molt recomanada per la meva filla, amb qui, entre moltes altres coses, tenim un continu i deliciós fluix de lectures, ahir, en un parell de tacades, vaig llegir aquesta petita i enorme obra d'art que, a la primera pàgina, ja vaig recordar haver vist en una de les seves versions teatrals.
Amb les paraules justes i a través d'una contundent correspondència entre dos amics a qui el verí del nazisme converteix en cruels depredadors, ens podem fer el càrrec de com el fanatisme pot envair les intel·ligències i sensibilitats més agudes i convertir els homes en el llop despietat que, malauradament, tots portem dins.
Poques vegades, amb un estalvi tan gran de pàgines - 70, concretament, en aquesta versió -  s'ha pogut descriure l'evolució i degeneració d'unes mentalitats lliberals fins a la radicalització extrema a causa d'un pensament nacionalista portat als extrems del crim, la por i la venjança.
I aquesta petita joia és obra d'una dona, Katherine Kressmann, una nord- americana que treballava de publicista i que en les seves hores lliures escrivia per a algunes revistes literàries. El 1938, empesa per l'horror del que es preveu que està passant i pot acabar passant a Alemanya escriu aquest relat, que es va publicar a la revista Story, sota el pseudònim Kressmann Taylor ( els seus cognoms de soltera i el de casada), ja que tant el seu marit com l'editor van considerar que era una història molt bona, però massa dura per aparèixer signada per una dona. L'any 1939 es va publicar en forma de llibre, també a Anglaterra, i es va començar a traduir a altres idiomes. Però l'extensió ràpida dels exèrcits de  Hitler per Europa el va relegar a la llista de llibres prohibits pel Reichskommisar, cosa que va provocar que el llibre no fos conegut al continent fins a gairebé seixanta anys després. 
La mateixa autora reflexiona sobre les raons que la van portar a escriure aquest relat:
Poc abans de la guerra, uns amics alemanys - cults, intel·lectuals, de bon cor - van tornar a Alemanya després d'haver viscut als Estats Units. En molt poc temps es van convertir en nazis acèrrims. Es negaven a escoltar la menor crítica contra Adolf Hitler. En una visita  a Califòrnia  es van trobar  al carrer amb un íntim i vell amic jueu. No li van dirigir la paraula.  Li van girar l'esquena quan va intentar abraçar-los. Em vaig preguntar com podia  ocórrer una cosa així Què els havia pogut fer canviar d'aquella manera? Què els havia dut  a aquell grau de crueltat?[...]
Una lectura molt recomanable, per la qualitat literària i per l'efectivitat amb què es descriu com l'horror pot instaurar-se en unes mentalitats aparentment sanes.










sábado, 1 de mayo de 2021

Retrobaments que distancien



 

 


Pluja d'estels, Laia Aguilar

La Laia Aguilar és una jove escriptora nascuda a Barcelona l’any 1976, llicenciada en Comunicació Audiovisual. Treballa en el món de la televisió i ha participat com a guionista en sèries com ara Zoo, Ventdelplà, El cor de la ciutat, Infidels, Olor de colònia i Merlí, entre d’altres. És professora d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i professora de guió a la Universitat Internacional de Catalunya.

Literàriament, comença cultivant el gènere del conte, i l’any 2009 publica la seva primera novel·la: Les bruixes de Viladrau. Pare de família busca… és la seva segona novel·la. El 2016 arriba una novel·la juvenil molt personal,  Wolfgang (extraordinari), que protagonitza un nen superdotat d'onze anys amb una imaginació desbordant que somia convertir-se en un gran pianista, i que és guardonada amb el Premi Carlemany per al foment de la lectura. L'any 2018 publica Juno, que es fa ressò de la soledat i la desesperança dels menors tutelats. El 2020 fa el salt a la nove·la d'adults amb Pluja d'estels, Premi Josep Pla d'aquest mateix any, que narra el retrobament d'un grup d'amics marcats per una tragèdia que han mirat d'oblidar sense èxit durant 5 anys.

Encara abans de llegir els apunts biogràfics que he trobat a Internet, Pluja d'estels ja m'havia transportat al record d'algunes sèries de TV3, quan encara me les mirava. Amb les seves virtuts i les seves mancances.

És innegable que la narració és amena, que el guió és àgil i està prou ben lligat, que enganxa i que resulta una lectura que et crida i que has d'enllestir en poques sessions. S'hi reconeixen també els tics de la moderna narrativa catalana i d'una escriptura treballada i correcta, esquitxada de referències musicals d'una generació molt concreta, pinzellades de gastronomia i referències paisatgístiques prou conegudes. Amb tot..., i al meu parer, la història de la crisi dels quaranta, agreujada per una tragèdia que no s'ha acabat de pair ni resoldre, no aporta cap profunditat ni novetat. La temàtica és recurrent i els personatges tenen un tractament massa televisiu, massa superficial, massa d'efecte immediat. Les passions i tensions que els belluguen són apuntades però no aprofundides. Hi veig la sèrie, o la pel·lícula, però el llibre no em deixa cap pòsit de literatura memorable. Em quedo més aviat amb el personatge de Wolfgang, de la novel·la juvenil més aclamada de la mateixa autora, que un dels meus néts em va recomanar fa uns estius perquè ell l'estava llegint mentre passaven uns dies a casa nostra. 

Sóc conscient que aquesta és una opinió molt personal i que molts lectors devorarán Pluja d'estels -  com d'altra banda he fet jo mateixa i com recomano que facin els amants de la lectura que se t'endu - i gaudiran d'unes estones de distracció pura, que ja és molt d'agrair en els moments actuals. Segurament els meus gustos literaris personals i la necessitat de trobar en allò que llegeixo fragments que em commoguin o personatges i reflexions que m'acompanyin després de tancar el llibre, m'inhabiliten per valorar justament aquesta novel·la. 

O potser, simplement és que m'estic fent vella a marxes forçades.