El Club de Lectura de les Jardineres: seguim

Un Club de lectura amb molta història, moltes paraules i molta amistat

Dimecres vam fer la trobada del Club de lectura de les Jardineres corresponent al mes d'octubre. Virtual, of course , perquè les circumstàncies així ens ho imposen.

Amb ganes de més proximitat, de retrobar-nos, de petons i d'abraçades i de tantes rialles com emboliquen la nostra cita mensual amb els llibres des de fa molts anys, però contentes de poder-nos veure a través de les pantalles i de poder xerrar una estona, a la manera polifònica que ens caracteritza. 

Tanmateix, el contacte no s'ha perdut en aquests mesos de llunyania física: unes a Barcelona, d'altres a Madrid, Tarragona, Sabadell, L'Ametlla, Mataró, Les Fonts, Llofriu, Vilanova i la Geltrú..., com un pop de més de vuit potes amb el cap fet del binomi llibres+amistat o amistat+llibres, perquè el Club ha seguit trobant-se a partir del maig i, encara abans, en ple "confitament" de la primavera passada, va seguir en contacte. I vam fer haikús, narracions encadenades i ens vam regalar un dossier literari/gràfic per celebrar el Sant Jordi virtual. 

Ara, l'artista gràfica del grup va fent retrats a llapis de cadascuna de nosaltres, jo mateixa escric senzills contes - aquests Contes del puto virus, que vaig penjant en aquesta finestra -,  que comparteixo amb les meves companyes i hi ha qui ja comença a apuntar destins per a la propera sortida literària quan una nova normalitat realment normal ens ho permeti.

Però dimecres vam reunir-nos, vam zoombejar per parlar de, 84, Charington Crosss Road, de la Helen Hanff, que la majoria de nosaltres va valorar com a un llibre - la designació de novel·la no ens acabava de quadrar, atès que la ficció no sembla tenir gaire paper en aquesta recopilació de cartes que durant vint anys van creuar l'Atlàntic, conduïdes per una passió bibliòfila compartida - bonic, tendre, delicat, d'una finura i contenció d'emocions i sensibilitats remarcables. També va haver-hi qui el va trobar poc interessant, massa trivial i amb escàs poder d'enganxar. Poques, però.

En general, totes vam coincidir  que el principal mèrit i valor del conjunt de la correspondència entre l'escriptora autodidacta i els llibreter fidel i conscienciós és, per descomptat, l'elegia construïda a l'entorn de la bibliofilia i els bibliofils, de les botigues de llibres vells i del poder d'apropar les ànimes, per molt diverses que siguin, que té el llibre.

Una de les integrants del grup ens va fer notar posteriorment - la conversa no s'esgota amb l'estona del club i ens acompanya dia a dia a través dels dos xats de whatsapp que compartim - que si bé els protagonistes del llibre havien estat vint anys cartejant-se, nosaltres ja en portàvem cinquanta-sis en què s'havia mantingut i/o recuperat el nostre calorós contacte. Afegia que no hi havia comparació ni paraules.

Però les paraules entre nosaltres no s'acaben, gràcies a Dios , i que per molts anys sigui així. I que un bon dia puguem recuperar les abraçades i les rialles mentre preparem una altra sortida de les nostres. Literària i d'amistat o d'amistat i literatura.

De moment, seguim.