Una entrevista completa i entranyable

Llegimokè, ràdio Castellterçol, amb la Pilar Gili

Dies enrere em van fer una llarga i completa entrevista al voltant del meu últim llibre, L'amor quiet.

L'entrevistadora, Pilar Gili, havia llegit i diseccionat el llibre i les seves preguntes - ordenades, completes, agudes, solvents... - van conduir una entrevista amena i interessant. Molt aclaridora sobre les dues històries que s'entrellacen a la novel·la.

Ahir la van emetre per ràdio Castellterçol. Aquí us deixo el link, per si us ve de gust sentir-la.

Moltes gràcies, Pilar!

 https://open.spotify.com/episode/03O8OY1Bd89xmsm6ueYLsX?si=LC9HKwLOQyaYqZg2DCJdwg&utm_source=whatsapp

https://go.ivoox.com/rf/67700768

L'esquerpa i entranyable Olive ha tornat

Luz de febrero (Olive, again), Elizabeth Strout

D'Elisabeth Strout (Portland, Maine, 6 de gener de 1956) he llegit un parell de llibres més - Em dic Lucy Barton i  Tot és possible) -  i tinc la sort de tenir-ne algun altre de pendent, però tot i agradar-me sempre, cap m'ha arribat a impressionar tant com Olive Kitteritge (2008), un merescudíssim Premi Pulitzer i Premi Llibreter, que vaig llegir el 2010 i amb el qual vaig encetar el Club de Lectura de les Jardineres, ja fa al voltant de deu anys.

La personalitat de l'Olive, que apareix amb més o menys protagonisme - en alguns episodis sembla simplement un cameo - com a fil conductor del relat, i les peculiaritats i aventis de la resta de pobladors del singular poble de Crosby, a la regió del Maine, on se centra l'acció, em van quedar gravats per sempre. Com la força i la bellesa d'una prosa tan continguda, eficaç, i sobtadament, poètica.

Però, sobretot, el que em va resultar inoblidable va ser la protagonista: aquesta dona, aspra, autèntica, directa, insubornable, tafanera, massa dura amb els altres i amb ella mateixa, amb un cor tan sensible i amagat, profundament imperfecta i humana... que, per acabar-ho d'adobar, uns anys després va reaparèixer en una mini-sèrie de quatre hores de durada, protagonitzada per la també sempre convincent  Frances McDormand.

Per això, quan vaig saber que hi havia una Olive, again - com sempre aquí traduïda per lliure, amb un dels títols dels relats, que malgrat tot li escau bastant: Llum de febrer -  que la reprenia més o menys allà on l'havíem deixat, va ser com recuperar una vella amiga, allunyada i enyorada.

La meva filla me la va regalar i el vaig colar al davant d'altres lectures obligatòries o programades.

Han estat unes hores de lectura delicioses, perquè Olive, again és un dels rars llibres que em sabia greu d'anar acabant, ja que, normalment, encara que m'agradin, llegeixo les últimes pàgines dels llibres amb ganes de tancar-los perquè d'altres empenyen impacients.

Ara, dic adéu definitivament a l'estimada Olive i li dic que mai no l'oblidaré, i que seguiré enyorant la seva humanitat i honestedat i que pensar en els seus exabruptes i reaccions viscerals i exagerades em continuarà fent somriure i sentit una esgarrifança de tendresa. I que la recordaré a prop de la seva darrera finestra, mirant com el roser s'obre sota la llum que tant l'ha acompanyat.

De l'Elisabeth Strout no me n'acomiado, però. I prego a Déu que li permeti regalar-nos moltes altres pàgines d'aquesta qualitat, plenes de vida autèntica. 

Parlant de la Nancy Mitford i del seu particular món al Club de Lectura de la Cardona

 

A la caza del amor, Nancy Mitford

Ja a les portes de Setmana Santa i amb vacances escolars, el Club d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, va ser reduït - onze participants - però molt dinàmic i participatiu.

Parlàvem d'una obra ben peculiar, escrita a les acaballes de la Segona Guerra Mundial per una dona singularíssima. Es tracta d' A la caza del Amor, de Nancy Mitford, la ressenya de la qual vaig penjar en aquest blog el dia 7 de desembre, amb el títol "Una Jane Austen més moderna i juganera".

El llibre, bastant insòlit pels ambients i personatges, pel tractament satíric i irreverent de l'amor, la mort, la guerra, per la personalitat i trajectòria vital de la seva autora, que hi reflecteix gran part de la seva biografia ... , tal com era d'esperar, va despertar opinions ben contrastades.

Va agradar i divertir, va avorrir i resultar carregós i un pèl irritant, va sorprendre en alguns passatges, va fer recordar el grau d'aïllament i autisme que podien (o poden) arribar a tenir els anglesos, sobretot els de les classes privilegiades, i va fer pensar en una altra autora, Jane Austen, també anglesa i encara més allunyada en el temps, que parlava de conflictes amorosos i contractes socials semblants, però ben diferents per l'època i el to de la narració.

Vam discrepar i vam coincidir i, sobretot, vam parlar de llibres, de persones i de la vida, que és del que es tracta en un Club de Lectura, ja amb tants anys de recorregut com el nostre.

Per al mes d'abril, una perla de la literatura castellana: El camino, de Miguel Delibes, a tall d'homenatge en aquest premi Cervantes, el centenari del naixement del qual, celebràvem recentment.

Espero que tots els clubaires de la Cardona gaudeixin tant d'aquesta lectura, com ho he fet jo cada cop que l'he llegida i rellegida. I fins al 24 d'abril!

Bones lectures!📚📚📚📚📚📚📚📚

L'última xerrada de l'Aula d'aquest trimestre: parlant de Literatura de senyors i senyores

  

Literatura de senyors i senyores

Amb un títol que volia fer un guinyo al meu tipus d'escriptura - intimista, de sentiments i vivències - a partir de la manera amb qué el meus fills, de petits, classificaven aquelles pel·lícules que rebutjaven per avorrides i perquè no hi havia acció, ni sortien indis, ni carreres de cotxes, ni policies ni feien riure..., hem tingut una llarga , distesa y  bastant divertida conversa a Canal Blau.

Sixte Moral, el meu presentador de luxe i ja habitual a banda de company d'altres batalles, em va fer un tercer grau , a Canal Blau TV, sobre L'amor quiet i els altres títols que he publicat i que coneix amb profunditat.

Va ser un plaer, una conversa llarga però que se'm va fer amena, distesa i a estones, divertida, fins al punt que vaig oblidar en més d'una ocasió que ens trobàvem en un plató de televisió.

Qui vulgui i tingui una estona, la pot veure sencera en el link de sota.

📚🌹❤

Xerrades de l'Aula - capítol 09: 

'Sota el títol  'Literatura de senyors i senyores.....'  Sixte Moral parla en aquest programa amb Mercè Foradada. L'escriptora vilanovina ha publicat fa poques setmanes el seu darrer llibre 'L'amor quiet'

Una càlida i reduïda presentació presencial de "L'amor quiet"

L'amor quiet a Ona llibres, de Gràcia 

Enguany, i degut a les circumstàncies de l'epidèmia i les mesures obligatòries i obligades, les presentacions in corpore han passat a ser un somni pretèrit o, si més no, molt escàs.

Per això des de l'editorial Saldonar i jo mateixa, i amb la complicitat dels mitjans amics i de les xarxes, hem posat tan èmfasi a presentar aquest Amor quiet, que, afortunadament ja circula prou bé.

Però dijous ens vam atrevir a fer un pas més en la petita i tan càlida Ona llibres de Gràcia.

Amb aforament reduït, amb distància, amb la porta oberta, sense treure'ns les mascaretes, l'editor, Francesc Gil Lluch, i una menda vam parlar del llibre, amb la dotzena d'amics i familiars que ens acompanyaven. 

Va ser una presentació reduïda, però entranyable. Alguns dels assistents ya havien llegit el llibre ; d'altres s'hi sentien interpel·lats per la temàtica o les connotacions geogràfiques o de l'època es descobreixen al llibre a través de la correspondència d'una parella al primer quart de s. XX.

Vam parlar de la caixa de les cartes repetidament traïda, de les diferents etapes de l'amor de parella, de l'Editorial Montaner y Simón, del arquitectes Doménech ( el Montaner i el "dolent"), de l'encant ja obsolet de la comunicació de paper i ploma, de la vida regalada de la burgesia barcelonina de l'època fins i tot amb èpoques tan convulses, de la seva vulnerabilitat, d'uns costums tan allunyats però encara tan presents en l'imaginari dels més grans, de la feina de documentació... i de tots el que va anar sorgint en un context tan proper i familiar.

Gràcies a Ona llibres per acollir-nos, al Francesc per conduir l'acte, a tots els assistents per acompanyar-nos. 

Va ser bonic.

📚❤🌹

Xerrades de l'Aula, al canal Blau TV

 

Conferència programada pel dia 27 de març

Literatura  de senyors i  senyores….

 Amb aquesta frase, la Mercè Foradada posa un “qualificatiu” al seus llibres. La frase, extreta  amb la  que els seus fills comentaven alguna pel·lícula que veien en les que no hi havia una acció contundent, ni corredisses, ni lladres ni serenos més aviat un fluir tranquil de la narració, una exploració dels sentiments de les persones i d’introspecció de molts del seus personatges.

L’escriptora Mercè Foradada ens ofereix ara una nova novel·la i aquest ha estat en part el motiu, l’altre es parlar de literatura, que sigui la protagonista de la propera Xerrada de l’Aula que podem veure i escoltar el proper dissabte dia 27 a les 16 hores i el diumenge dia 28 a les 12'30 hores.  Així doncs comptarem amb la presència de l’escriptora que ens parlarà de “Literatura de  senyors i  senyores….”

Mercè Foradada nascuda a Barcelona, amb deu dies ve a Vilanova. Torna a Barcelona i ara  viu a Vilanova i la Geltrú des de fa fa forces anys . Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit com a docent en diversos instituts i escoles. Ha publicat diverses novel·les, En el prestatge, Col·lecció el Balancí Edicions 62 pel que va rebre el Premi Dona de l’any 2001. La narració de la trajectòria vital d’una dona valenta. Velles amb v de vida, Col·lecció El Balanci Edicions 62, un seguit de contes i narracions breus sobre persones d’una determinada edat. Centaures, Editorial Cossetània, 2005 la lluita i trajectòria vital d’una dona. El desig de transcendir. Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació, conjunt de biografies sobre dones de la ciutat i que tenen el contrapunt imaginatiu i situa a les protagonistes en algun moment de la vida. Bruixes, que és una novel·la, valenta, audaç i que tracta de l’ús de la llibertat de les persones i dels actes suprems de sacrificis que comporten algunes actituds i decisions. Aquesta narració va guanyar el premi XXIII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó i va ser publicat a l’any 2011 a Cossetània Edicions.

Va seguir amb  La Casa Verda, difícil de definir, després va publicar el llibre petit de contes de Com una reina, on hi ha el fruit d’una bona escriptura que sap anar directe a la fibra, directe al cor i directe a l’anima. Després va publicar Estimades Zambrano fins arribar a Perles Cultivades.

Ha publicat a més alguns contes infantils i va ser una de les escriptores seleccionades en un dels llibres col·lectius de la Marató de TV3.

Ara torna amb l’Amor Quiet.

Un repàs breu de la seva producció literaria:

“En el prestatge”. Col·lecció el Balancí Edicions 62 pel que va rebre el Premi Dona de l’any 2001. La narració de la trajectòria vital d’una dona valenta

“Velles amb v de vida”,Col·lecció El Balanci Edicions 62, un seguit de contes i narracions breus sobre persones d’una determinada edat. La Maria, la Gemma, la Remei, la Susi, la Suson, la Marina, l’Arantxa, la Laieta, la Clotilde i la tia Matildina són dones grans, velles. Passegen per les pàgines d’aquests contes, tot contemplant la desfilada dels seus dies, amb un somriure dolç o una ganyota amarga. Això depèn del color dels records, i de tantes coses. Són deu dones diferents, els seus tarannàs i les seves històries són ben diversos.

“Centaures”. Editorial Cossetània, 2005 la lluita i trajectòria vital d’una dona. El desig de transcendir

“Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació” , conjunt de biografies sobre dones de la ciutat i que tenen el contrapunt imaginatiu i situa  ales protagonistes en algun moment de la vida.

Bruixes, que  és una novel·la, valenta, audaç i que tracta de l’ús de la llibertat de les persones i dels acte suprem  de sacrificis que comporten algunes actituds i decisions. XXIII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó

La Casa Verda, difícil de definir estilísticament o encasellar-la en un estil concret i determinat  perquè podria ser un conjunt de narracions breus associades o bé llegir-la com una unitat i esdevenir un text a cavall entre una novel·la breu i també en una prosa que en el seu conjunt  agafa determinats tocs  memorialístic. És un text , carregat de sensibilitat, de records, de respecte  i  de lectura deliciosa.

Com una reina aplec de contes , aquestes narracions que tenen força,sensibilitat, algun punt de duresa,en altres hi ha personatges  que transpiren en alguns moments un deix interessant de fina ironia però també la calidesa  d’algun brot de nostàlgia.

La majoria són personatges que sota la necessària pàtina de ficció tenen versemblança, són creïbles , poden ser personatges que possiblement estiguin ara mateix circulant pels nostres voltants. I aquesta és una de les virtuts del llibre .fonamentar la ficció sobre una base ben real , ben quotidiana que fa que mantinguem una certa empatia amb els i les protagonistes, perquè són gent normal, gent segurament com nosaltres que viuen , senten i/o  pateixen les mateixes coses, poden pensar com nosaltres i riure o plorar pels mateixos aconteixements.

Estimades Zambrano Foradada ha sabut reflectir, en la seva narració petits fragments de l’obra de la filòsofa de Vélez-Málaga que mai es va poder desempallegar de la seva (extremada) modèstia, entusiasme i desmesura en els seus afectes, ni dels seus cabdells, que van tramar una de les obres filosòfiques més importants que s’han donat en el segle xx espanyol, des de l’exili.

Perles cultivades, publicada per edicions Saldonar. Colpidor. El llibre té moments d’una duresa real. Les condicions en que viuen molts del “protagonistes anònims” de la narració, represalits , refugiats, gent expulsada del seu territori. Els horrors d ela guerra i de les matances i violacions del drets humans no s’amaguen , són un element més que cal tenir en compte i molt en la seva lectura com elements del “mal” que ajuden a fer emergir amb més contundència les accions de la “bondat” i de la solidaritat

 

Parlarem  de literatura de la construcció literària, de la construcció dels personatges, de la construcció de la trama, de com evolucionen els protagonistes…. i també, com no podia ser d’una altra manera,  del seu nou llibre que acaba de sortir  “L’amor quiet” Un retrat Epistolar de la Barcelona Benestant”. Ed Saldonar. Barcelona febrer 2021.

El tercer trimestre començarà el dissabte 10 d’abril amb la xerrada 30 anys de l’Aula (1991-2021).

Bones vacances!

Mercè Foradada revela centenars de cartes familiars a 'L'amor quiet', un retrat de la burgesia de principis del segle XX

Mercè Foradada revela centenars de cartes familiars a 'L'amor quiet', un retrat de la burgesia de principis del segle XX: L'escriptora desmitifica els privilegis de la Barcelona benestant amb una doble història que juga entre passat i present

Caos i decisions vitals

 

Dolça introducció al caos, Marta Orriols

Acabo aquesta nova novel·la de la Marta Orriols que em reafirma que és una bona i solvent escriptora, i que em planteja una sèries d'interrogants de caire més vital que literari.

Però abans d'entrar-hi, repassem que en sabem de l'autora:

Aquesta escriptora vallesenca va néixer a Sabadell el 1975 i actualment viu a Barcelona.

Ella mateixa se'ns presentava fa uns anys: 

Visc i treballo a Barcelona amb els meus dos fills (i l’Ecco, un teckel de pèl dur). Historiadora de l’art de formació. Tinc algun màster i algun postgrau que suposadament em converteixen en una experta en màrqueting i comunicació, en gestió cultural i altres que ja ni recordo, però no, res de tot això. En el camp de l’escriptura he estudiat guió cinematogràfic a l’escola de cinema Bande à Part i escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Col.laboro ocasionalment a la secció de llibres del magazín cultural Catorze. cat  i a Núvol, el digital de cultura. Faig de lectora editorial, dono voltes a un nou projecte i escric la meva primera novel.la. El setembre del 2016 vaig publicar el recull de contes Anatomia de les distàncies curtes amb Edicions del Periscopi que ha estat traduït al castellà per Lumen sota el títol d’Anatomía de las distancias cortas.

Aquesta primera novel·la que preparava era Aprendre a parlar amb les plantes. una narració dura i alhora delicada, escrita des del punt de vista d’una dona que haurà de reconciliar-se amb un món que ja no reconeix. La narrativa de Marta Orriols, emotiva, intensa i reflexiva, ens convida a quedar-nos amb el que és essencial. Un llibre íntim que teixeix un relat proper capaç d’enfrontar-se al dolor més punyent amb una maduresa estilística poc habitual.

Encara que el llibre tracta del procés d'assumpció d'una pèrdua - en aquest cas, d'una doble pèrdua - i ella havia perdut el seu marit poc abans d'escriure el llibre, Marta Orriols sempre ha reivindicat que no parlava de la seva experiència, encara que en una entrevista declarés: 

Tenia ganes d’escriure aquest llibre perquè em xocava el contrast entre el que llegia sobre la pèrdua i el que jo estava vivint”.

Ara, el 2020, ha publicat aquest Dolça introducció al caos , que ens ocupa.

Es tracta d'un llibre ben escrit i estructurat que ens presenta un moment de profund conflicte en una jove parella, encara no del tot consolidada.

Un llibre que es llegeix amb interès i que conté reflexions molt vives en què sovint ens podem reconèixer.

Amb tot...

En primer lloc, segons el meu parer, el títol no es correspon al que trobarem a continuació. El caos de pors i sentiments contradictoris en què es troben sumits els protagonistes, ho és tot menys dolç. Aspre, angoixant, aïllant..., 

I aquí van els meus interrogants:

1. El llibre planteja un problema que em sembla etern i, potser, causa de la plaga dels excesos del patriarcat que tan sovint veiem plasmats en drama. No voldria que se'm interpretés malament. El fet que quan es concep un fill, només la dona tingui la seguretat absoluta de la seva paternitat (maternitat)  i que només ella tingui el poder de decisió sobre el seu cos i el futur del fill - i així ha de ser - , penso que és segurament l'origen d'una certa inseguretat i desvaliment masculins, que poden estar en l'origen de la violència i l'ànsia de poder sobre la seva companya d'espècie. A la novel·la, la crisi existencial del protagonista i el seu empetitiment hi poden descansar, així com un molt sufocat clam pel seu dret, que no es considera prou, de tenir el fill ja engendrat, encara que hagi estat involuntàriament o inconscient. 

2. Llegint aquest libre he sentit clarament l'escletxa generacional entre la meva mentalitat de dona de més de setanta anys, i sobretot de la jove que vaig ser, i aquests joves de trenta o més anys, en lluita entre la seva realització personal i l'ideal de constituir una parella i família sòlida i tan estable com puguin ser aquestes associacions humanes. La meva generació ho va tenir clar: assentar una relació de parella, formar una família, estaven en el top ten de les nostres prioritats. Encara que sovint, molt sovint, no ens en sortíssim, teníem clar que per aconseguir una finalitat comuna calia sacrificar, o descartar, altres possibilitats que individualment podien temptar-nos. Malauradament els "descartes" solien anar més aviat pel cantó femení, però els assumíem convençudes que això era el que preferíem. Aquest llibre m'ha fet adonar que les prioritats s'han desplaçat i, encara que no vull fer cap judici de valors, em pregunto, amb una certa tristesa, si la realització personal a ultrança no aboca a una certa buidor i soledat interior que, com els "sacrificis" de les generacions anteriors, pugui desembocar en situacions d'infelicitat i soledat no volguda.

Tenia la Marta Orriols, en escriure aquest llibre, les respostes a aquestes i d'altres qüestions, que cada lectora/a, es pugui fer en llegir la seva novel·la?

Potser no cal tenir-les, potser amb plantejar-les o suggerir-les, ja n'hi ha més que prou.

Un colibrí hipnòtic

 

El colibrí, Sandro Veronessi

Sandro Veronessi (Florència, 1959) era un autor totalment desconegut per a mi, fins que em van regalar aquest llibre, El colibrí, Premi Strega 2020.

Ara, ja el tinc a la meva prestatgeria d'autors interessants. Força interessants. Buscaré a veure quines altres obres té traduïdes.

Llicenciat en Història de la Restauració a la facultat d'Arquitectura de Florència, va presentar una tesina sobre Víctor Hugo que va rebre la màxima qualificació  i la recomanació que la publiqués, cosa que no va fer.

Posteriorment, però molt posteriorment: trenta-dos anys després d'acabar els estudis, va realitzar l'únic projecte directament relacionat amb els seus estudis: la instal·lació de L'Hivernacle dels Poetes, al parc de la fattoria di Celle, prop de Pistoia (Toscana), que allotja la col·lecció Gori d'obres d'art contemporani.

La seva primera publicació, un breu recull de poemes, en una edició autofinançada, va aparèixer el 1983 i la seva primera novel·la, Per dove parte questo treno allegro es va publicar el 1988.

És germà del guionista i director cinematogràfic Giovanni Veronessi, amb qui ha col·laborat en diverses ocasions, des de la seva joventut, quan el 1987 van escriure conjuntament el guió de Maramao.

Més endavant, tres obres seves han estat adaptades al cinema: La forza del passato (2002), Caos calmo (2008), amb Nanni Moretti, com a protagonista, i Gli sfiorati (2011).

Des de 2005 participa a l'editorial Fandango Libri com a director de la col·lecció "Mine Vanganti", on ha publicat grans autors de la literatura universal.

Sandro Veronessi ha publicat gairebé una vintena d'obres i ha guanyat en dues ocasions el premi més prestigiós d'Itàlia; el premi Strega: el 2006 amb la novel·la Caos calmo, que com ja he dit, posteriorment va ser duta al cinema, i , recentment el 2020, amb aquest llibre, El colibrí (2019).

Actualment, Sandro Veronesi viu entre Prato i Roma i té cinc fills, tres nois del seu primer matrimoni i un noi i una noia de la seva actual esposa. El 2018, en una entrevista al diari italià Corriere de la sera va explicar que dos anys abans havia patit un càncer, que li va ser diagnosticat precisament quan escrivia una novel·la el protagonista de la qual moria de càncer. Quan li ho van comunicar va pensar que era massa jove per morir i que tenia fills petits, i que , per tant, no moriria.

Podem llegir a la solapa: "Aquesta és la història d'en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l'esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d'arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí.
El colibrí és una novel·la irònica, brillant i sensible, d'una bellesa absoluta. Sandro Veronesi es consagra com un dels narradors italians més hàbils i profunds dels últims temps i ens ofereix un personatge tan vívid i captivador que està destinat a acompanyar-nos de per vida".

Tot això és veritat, com ho és la metàfora d'aquest ocell que empra totes les seves energies, arriba a aletejar 70 cops per segons, només per aconseguir estar-se quiet allà on era. Aconsegueixes quedar-te parat al món i al temps, aconsegueixes parar el món i el temps al teu voltant, de vegades fins i tot aconsegueixes remuntar i recuperar el temps perdut, igual que el colibrí és capaç de volar cap endarrere. Per això fa tant de goig ser al teu costat, li escriu la seva amant.

El colibrí m'ha impressionat. A estones, sobretot al començament, m'ha desconcertat per la seva fragmentació i continus flasback, que encara que estan datats, em representaven l'esforç d'anar reconstruint el puzle. A estones m'ha agradat molt. A estones m'ha interessat especialment. A estones m'ha emocionat. A estones m'ha fet patir per la duresa de la situació, malgrat l'estil contingut amb què està narrada. El final m'ha fet plorar... 

Crec que no es pot demanar gaire més d'una novel·la.

 

'L’amor quiet'. Un retrat epistolar de la Barcelona benestant

Qui deu ser aquest Frederic Llopart?🤔

'L’amor quiet'. Un retrat epistolar de la Barcelona benestant: 

Frederic Llopart ressenya a Eix Diari el llibre L'amor quiet, una més que recomanable nova oportunitat de gaudir de la bona literatura de la Mercè Foradada. La podeu llegir aquí   Una caixa de cartró atrotinada amb una nota “Cartas de los papás” (para quemar) desperta la curiositat de l’autora i d’aquí en neix un llibre....

Xerrades de l'Aula - Xerrades de l'Aula - capítol 07

 

Parlar de qui va ser ultratjat i lluitar perquè torni al lloc que li pertoca

Dins del cicle Xerrades de l'Aula, he tingut l'oportunitat de conversar llargament i distesa amb Joan Pinyol, autor d' Avi, et trauré d'aquí, el conmovedor i testimonial relat d'una descoberta que trasbalsà la família Pinyol i la família Colom, i que el va abocar a una creuada, encara no conclosa, per treure el seu avi, Joan Colom, mort l'ant 1938 en una presó franquista, enterrat en una fosa comuna al cementiri de Lleida i posteriorment traslladat amb "nocturnidad y alevosía" a Cuelgamuros, per engrossir el panteó del Valle de los Caídos, erigit per i a major honor i glòria del Dictador.

Una xerrada interessant, reveladora de veritats que han estat amagades, emotiva i que pot contribuir a divulgar els valors eterns i irrenunciables de la dignitat humana i de la necessitat d'una memòria històrica col·lectiva.

Xerrades de l'Aula - Xerrades de l'Aula - capítol 07: 

Sota el títol, Avi, et trauré d'aquí, en aquest programa Mercè Foradada parla amb Joan Pinyol Colom. 'Avi, et trauré d'aquí', és una història d'un gran compromís, una història d'estimació i per conèixer encara el paper de la dictadura i de les seves conseqüències.

Primera presentació in pèctore

Dijous 25 de març, a les 19h, a la llibreria ONA de Gràcia

En petit comité, perquè les mesures anti- COVID obliguen a limitar l'aforament, parlarem amb tots els que ens acompanyin d'una Barcelona ja molt remota i d'aquest amor que arrela i dóna sentit.

 

Una manera molt nostra de commemorar el 8M

 

Celebrar l'amistat entre dones💜📚🌹

Durant el punt mort entre la finalització de L'amor quiet i la seva publicació, el passat 8 de febrer, i en les circumstàncies de restriccions de la vida familiar i social en què ens trobem, em vaig dedicar - perquè ja no concebo la possibilitat de no escriure - a fer uns senzills contes, els Contes del puto virus, que és de l'única cosa que em semblava que podia parlar en les circumstàncies tan especials que travessàvem i encara travessem. Dotze contes que corresponen a actituds i moments diferents de la pandèmia que ens ha atrapat, i que vaig anar penjant en aquest blog a mesura que els enllestia.

Quan vaig observar que les meves amigues i companyes del Club de Lectura de les Jardineres, s'hi interessaven i els llegien, vaig pensar que potser podria arrodonir els contes amb il·lustracions originals, no amb les imatges robades a Internet amb què les havia penjat, per després oferir-los hi per a una lectura més còmoda. On hi hagi la tinta i el paper... I com que Déu no m'ha cridat pel camí de les arts gràfiques, li vaig demanar a una de les Jardineres, la meva amiga de l'anima Rosa Bou, que darrerament s'està revelant com una artista del llapis i el pinzell, si es veuria amb cor i li vindria de gust d'il·lustrar els meus contes, amb la idea de maquetar-los per regalar-los a totes les nostres companyes.

La resposta no podia ser més contundent, perquè, entre riures, em va confessar que, pel seu compte, els havia començat a fer. En pocs dies, em va anar enviant aquestes magnífiques aquarel·les que no només resulten estèticament boniques, sinó que demostren el grau de sintonia i la perfecta captació de l'essència del text. 

Quedava el pas de la maquetació, per a la qual cosa vaig recórrer, com faig potser amb massa freqüència, a la meva filla estimada, Anna Serrat, que ho va resoldre amb el gust i la destresa habituals.

I ja teníem els Contes del puto virus a punt per regalar-los a les destinatàries. 

L'ideal hauria estat fer-los imprimir i enviar-los ja enquadernats, però les dificultats dels enviaments per correus, ens van fer rebaixar les expectatives i, ahir, 8 de març, Dia Internacional de la Dona, els vam enviar el PDF, a tall de regal per celebrar que tenim la sort de poder fer totes les reivindicacions encara tan necessàries, des d'unes realitats que ja voldríem per a totes i tots.

Perquè nosaltres, les Jardineres, som DONES, que hem sabut i pogut - i no deixem d'alegra-nos-en - teixir una enorme amistat i tot tipus de complicitats a partir de les lectures mensualment compartides i, en aquestes circumstàncies difícils, hem tingut la immensa sort de fer-nos companyia i donar-nos escalf.

Feliç 8 de març, doncs, que es pugui donar un pas endavant en el camí de la igualtat imprescindible, i donem gràcies pel regal de la lectura i de la nostra amistat compartides.

📚🌹💜📚🌹💜📚🌹💜📚🌹💜📚🌹💜📚🌹💜📚🌹💜📚🌹💜📚🌹💜

273 cartes indultades

  

El dissabte, diaris de paper

Avui, el Lluís Llort, al Punt Avui, i el Guillem Mercader a la revista de març, Tothosap Garraf, m'han fet l'honor de parlar de L'amor quiet.

Dues entrevistes diferents i dues visions que es complementen.

El meu agraïment a tots dos periodistes i mitjans!📰🗞

273 cartes indultades: Mercè Foradada ha novel·lat a L'amor quiet la relació dels seus avis, i n'ha sortit un retrat de la Barcelona benestant del primer terç del segle XX. Ho ressenya Lluís Llort a El Punt Avui. Podeu llegir l'article aquí “Pocs mesos abans de morir, la meva mare em va donar una caixa atrotinada on hi havia 273 cartes, sense sobres, barrejades i, per sort, datades....

https://es.calameo.com/tothosap

El Tothosap, amb "L'amor quiet"

https://www.calameo.com/tothosap/read/006306547c4812b216a44 

Encara de tant en tant m'he de pessigar

Sóc una escriptora

Ja ho sé que no seré Nobel, ni molt traduïda, ni cap obra meva figurarà entre els best-sellers mundials - la meva literatura, pulcra i intimista no és probable que sigui mai un èxit de vendes o el focus d'atenció de la crítica -, però veure els meus llibres a les llibreries, saber de tanta gent, amiga i desconeguda, que els ha anat llegint, em produeix una sensació de satisfacció molt especial.

I és que és la confirmació que sóc escriptora, aquell somni tan llargament ajornat per por a no tenir prou alçada, al rebuig, a fer el ridícul, m'arriba en veure els meus dotze llibres al prestatge o en mans de qui els està llegint.

Són els fills de paper, que també acompanyen i donen alegries.