Amb el mar de pantalla

martes, 30 de marzo de 2021

L'esquerpa i entranyable Olive ha tornat





Luz de febrero (Olive, again), Elizabeth Strout

D'Elisabeth Strout (Portland, Maine, 6 de gener de 1956) he llegit un parell de llibres més - Em dic Lucy Barton i  Tot és possible) -  i tinc la sort de tenir-ne algun altre de pendent, però tot i agradar-me sempre, cap m'ha arribat a impressionar tant com Olive Kitteritge (2008), un merescudíssim Premi Pulitzer i Premi Llibreter, que vaig llegir el 2010 i amb el qual vaig encetar el Club de Lectura de les Jardineres, ja fa al voltant de deu anys.

La personalitat de l'Olive, que apareix amb més o menys protagonisme - en alguns episodis sembla simplement un cameo - com a fil conductor del relat, i les peculiaritats i aventis de la resta de pobladors del singular poble de Crosby, a la regió del Maine, on se centra l'acció, em van quedar gravats per sempre. Com la força i la bellesa d'una prosa tan continguda, eficaç, i sobtadament, poètica.

Però, sobretot, el que em va resultar inoblidable va ser la protagonista: aquesta dona, aspra, autèntica, directa, insubornable, tafanera, massa dura amb els altres i amb ella mateixa, amb un cor tan sensible i amagat, profundament imperfecta i humana... que, per acabar-ho d'adobar, uns anys després va reaparèixer en una mini-sèrie de quatre hores de durada, protagonitzada per la també sempre convincent  Frances McDormand.

Per això, quan vaig saber que hi havia una Olive, again - com sempre aquí traduïda per lliure, amb un dels títols dels relats, que malgrat tot li escau bastant: Llum de febrer -  que la reprenia més o menys allà on l'havíem deixat, va ser com recuperar una vella amiga, allunyada i enyorada.

La meva filla me la va regalar i el vaig colar al davant d'altres lectures obligatòries o programades.

Han estat unes hores de lectura delicioses, perquè Olive, again és un dels rars llibres que em sabia greu d'anar acabant, ja que, normalment, encara que m'agradin, llegeixo les últimes pàgines dels llibres amb ganes de tancar-los perquè d'altres empenyen impacients.

Ara, dic adéu definitivament a l'estimada Olive i li dic que mai no l'oblidaré, i que seguiré enyorant la seva humanitat i honestedat i que pensar en els seus exabruptes i reaccions viscerals i exagerades em continuarà fent somriure i sentit una esgarrifança de tendresa. I que la recordaré a prop de la seva darrera finestra, mirant com el roser s'obre sota la llum que tant l'ha acompanyat.

De l'Elisabeth Strout no me n'acomiado, però. I prego a Déu que li permeti regalar-nos moltes altres pàgines d'aquesta qualitat, plenes de vida autèntica. 





No hay comentarios:

Publicar un comentario