Un colibrí hipnòtic

 

El colibrí, Sandro Veronessi

Sandro Veronessi (Florència, 1959) era un autor totalment desconegut per a mi, fins que em van regalar aquest llibre, El colibrí, Premi Strega 2020.

Ara, ja el tinc a la meva prestatgeria d'autors interessants. Força interessants. Buscaré a veure quines altres obres té traduïdes.

Llicenciat en Història de la Restauració a la facultat d'Arquitectura de Florència, va presentar una tesina sobre Víctor Hugo que va rebre la màxima qualificació  i la recomanació que la publiqués, cosa que no va fer.

Posteriorment, però molt posteriorment: trenta-dos anys després d'acabar els estudis, va realitzar l'únic projecte directament relacionat amb els seus estudis: la instal·lació de L'Hivernacle dels Poetes, al parc de la fattoria di Celle, prop de Pistoia (Toscana), que allotja la col·lecció Gori d'obres d'art contemporani.

La seva primera publicació, un breu recull de poemes, en una edició autofinançada, va aparèixer el 1983 i la seva primera novel·la, Per dove parte questo treno allegro es va publicar el 1988.

És germà del guionista i director cinematogràfic Giovanni Veronessi, amb qui ha col·laborat en diverses ocasions, des de la seva joventut, quan el 1987 van escriure conjuntament el guió de Maramao.

Més endavant, tres obres seves han estat adaptades al cinema: La forza del passato (2002), Caos calmo (2008), amb Nanni Moretti, com a protagonista, i Gli sfiorati (2011).

Des de 2005 participa a l'editorial Fandango Libri com a director de la col·lecció "Mine Vanganti", on ha publicat grans autors de la literatura universal.

Sandro Veronessi ha publicat gairebé una vintena d'obres i ha guanyat en dues ocasions el premi més prestigiós d'Itàlia; el premi Strega: el 2006 amb la novel·la Caos calmo, que com ja he dit, posteriorment va ser duta al cinema, i , recentment el 2020, amb aquest llibre, El colibrí (2019).

Actualment, Sandro Veronesi viu entre Prato i Roma i té cinc fills, tres nois del seu primer matrimoni i un noi i una noia de la seva actual esposa. El 2018, en una entrevista al diari italià Corriere de la sera va explicar que dos anys abans havia patit un càncer, que li va ser diagnosticat precisament quan escrivia una novel·la el protagonista de la qual moria de càncer. Quan li ho van comunicar va pensar que era massa jove per morir i que tenia fills petits, i que , per tant, no moriria.

Podem llegir a la solapa: "Aquesta és la història d'en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l'esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d'arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí.
El colibrí és una novel·la irònica, brillant i sensible, d'una bellesa absoluta. Sandro Veronesi es consagra com un dels narradors italians més hàbils i profunds dels últims temps i ens ofereix un personatge tan vívid i captivador que està destinat a acompanyar-nos de per vida".

Tot això és veritat, com ho és la metàfora d'aquest ocell que empra totes les seves energies, arriba a aletejar 70 cops per segons, només per aconseguir estar-se quiet allà on era. Aconsegueixes quedar-te parat al món i al temps, aconsegueixes parar el món i el temps al teu voltant, de vegades fins i tot aconsegueixes remuntar i recuperar el temps perdut, igual que el colibrí és capaç de volar cap endarrere. Per això fa tant de goig ser al teu costat, li escriu la seva amant.

El colibrí m'ha impressionat. A estones, sobretot al començament, m'ha desconcertat per la seva fragmentació i continus flasback, que encara que estan datats, em representaven l'esforç d'anar reconstruint el puzle. A estones m'ha agradat molt. A estones m'ha interessat especialment. A estones m'ha emocionat. A estones m'ha fet patir per la duresa de la situació, malgrat l'estil contingut amb què està narrada. El final m'ha fet plorar... 

Crec que no es pot demanar gaire més d'una novel·la.