Amb el mar de pantalla

viernes, 12 de febrero de 2021

Els meus avis


 L'Alejandro i la Maria de bastants anys després de la cartes

Aquests dies, amb la remenada de la publicació de L'amor quiet, he pensat molt en els meus avis.

És el que té haver-los ressuscitat a les pàgines d'un llibre i haver tornat a donar-los vida a través de les seves plomes, emmudides de fa tants anys.

I he pensat en ells ja grans -  bé, no gaire, perquè cap dels dos va ser tan longeu com hauríem volgut -,  en ells com als avis perduts massa aviat.

A ell, el recordo com un home elegant, ben posat i sempre somrient. Al menys quan em mirava. Com que els avis vivien a Barcelona i nosaltres a Vilanova no ens vèiem amb molta freqüència, però ells ens visitaven de tant en tant i nosaltres hi anàvem sempre que podíem. Teníem els estius, això sí: l'agost a Tona i el setembre a la masia "Els cocons", a mig camí de Vilanova, Sitges i Sant Pere de Ribes, que cada any compartíem.

La majoria de records, pocs malauradament, del meu avi, tenen com a marc "Els cocons", el seu somni fet realitat: garrofers, vinyes, gallines,  conills i cabretes a qui anàvem a donar de menjar. No sé si és ben bé un record o una evocació, però em veig caminant pel terra tan irregular dels corrals o dels voltants de la bassa i el pou, agafada de la seva mà i mirant les seves sabates d'anar pel camp: unes curioses botes/espardenyes de lona, amb terra d'espart, amb què sempre l'associo. Deu ser que mirava els seus peus, perquè la meva alçada, quan tenia avi, era ben minça.

També el veig, i aquest és el record més nítid, assegut a la "cama turca" de sota l'escala de la casa verda, a Vilanova, amb mi sobre les cames i fent com una mena d'"Arri, arri, tatanet", que acabava en un repetitiu "goyo-goyo", que m'encantava, i que em va servir per rebatejar-lo, ja que mai no li vaig dir avi, sinó Goyo-goyo.

De la meva àvia, "la abuelita Maria", sí que tinc molts records, i això que va morir quan jo tenia onze anys. El primer que em ve al cap és el pensament de com de "moníssima" la trobava. De fet, crec que tots els néts la vèiem com una nineta. Menuda, prima, polida i olorosa, amb una cara tan dolça i els cabells, blanquíssims, recollits en un monyo sempre perfecte. Una àvia que s'estimava i s'admirava.

Els dos últims anys de la seva vida, va ser, a més, la meva companya d'habitació, perquè vam anar a viure a Barcelona, a casa de l'àvia, ara penso que per cuidar-la, perquè ja se li devia haver declarat el càncer que se l'enduria.

La veig, cada dia després de dinar, a la taula-camilla del menjador en el ritual de fer el cafè amb la cafetera Cona de vidre, una mena d'alambí, que propiciava una cerimònia preciosa que ens tenia a tots els néts al·lucinats. Va fer-ho fins al final, i ara penso, amb l'estómac encongit, com en els últims mesos se li escapava, en plena manipulació, una mena de gruny de dolor, que els petits afortunadament no sabíem interpretar i atribuíem a una brometa: "Abuelita, pareces una fiera salvaje".

Quan la malaltia ja va apretar massa, em van treure de l'habitació, per instal·lar-me al darrere, al "cuarto de los armarios". L'excusa va ser que jo estava refredada i podia molestar el seu son, però jo, encara no sé com, vaig intuir que ja no tornaria a dormir amb ella i em vaig passar tota la nit plorant.

Ella ens feia un joc que entusiasmava tots el néts. Tenia una caixa de bombons, folrada de roba amb unes grans flors, que guardava en l'armari de la roba i que ens deia que era màgica, perquè estava plena de caramels que per molt que ens oferís no s'acabaven. Miraculosament, si un bon dia en quedaven poquets, l'endemà tornava a estar plena.

Quan ja era inminent el final, els meus pares ens van repartir per cases de cosins i tiets. 

Recordo que el primer día que vaig parlar per telèfon amb un dels meus germans, ja amb la mala notícia revelada, jo li vaig preguntar. "No estàs trist?" I ell em va contestar : "És clar, i ara què passarà amb la caixa màgica?".





No hay comentarios:

Publicar un comentario