Amb el mar de pantalla

sábado, 20 de febrero de 2021

El poeta que em seguirà acompanyant
















Joan Margarit (1938-2021)

Escric amb molta pena per la pèrdua del, per a mi, millor poeta que teníem viu i en plena activitat poètica i humana.
Aquests dies s'han dit moltes coses d'ell i el clam ha estat força unànime - lamentablement no puc dir el mateix de, quan fa uns mesos, li va ser concedit un Premi Cervantes, per primera vegada a la història, a un escriptor que escrivia simultàniament en català i castellà - en el sentit de reconèixer la seva extraordinària aportació a les lletres catalanes i universals. S'ha dit que escrivia des del seu interior perquè tothom s'hi pogués reconèixer des del seu, que cantava la llibertat, que era un profeta de l'estesa, de la concòrdia, un defensor del diàleg des de postures oposades, i del respecte fins i tot als posicionaments que no compartia.
Tot això és veritat, però per a mi és sobretot el poeta de  la dignificació del dolor.
Ell havia dit en més d'una ocasió, i ho havia escrit en alguns versos, que la poesia era el darrer camí davant de la desesperació humana: La poesia és una eina de consol molt potent o Una ferida també és un lloc on viure.
I aquesta eina, aquest lloc, els havia hagut d'aplicar i d'habitar al llarg de gran part de la seva vida, com a enamorat, i després abandonat, de la seva filla Joana, malalta i morta prematurament, amb qui va tenir un vincle estretíssim i, malgrat tot, intensament feliç.
Joan Margarit va sofrir molt i va ser profundament feliç, amb aquella rara felicitat que ens volia comunicar al recull Misteriosament feliç (2008), trencant la dicotomia que vol oposats el dolor i la felicitat.
Per a mi, era també, un home molt bo, honest, autèntic, dotat d'una ment que unia el més essencial lirisme amb la visió pragmàtica, racional i ben estructurada de la realitat que li havia tocat de viure.
Un luxe.
Per això, encara que diuen que Joan Margarit ens ha deixat, jo penso que no ha marxat de la meva llibreria, ni del meu imaginari més íntim, ni del meu últim llibre, L'amor quiet, que recull alguns dels seus versos més lúcids, profunds i humans:

El motiu tant és./ Cal buscar entre les restes el que ha sobreviscut./ ¿Podríem no  sentir-nos insegurs,/ si els nostres sentiments són territori de frontera/ perduts, recuperats, tornats a perdre?/ Perquè estimar no és enamorar-se ./ És tornar a construir, una vegada, una altra,/ el mateix pati on escoltar les merles / quan a la primavera encara és de nit./ És l’únic cant d’ocell que podia ser Schubert./ Tu i jo com als vint anys, sols a la cuina, ens fem forts  escoltant aquesta melodia. / Més claredat no l’hem tinguda mai “.

Jo, que no he estat mai gaire lectora de poesia - i em pesa -, torno una vegada i una altra als seus versos i al pròleg del seu Joana , que em sembla uns dels textos més colpidors, autèntics i emotius que mai no he llegit.

Gràcies i per sempre, poeta!




 

No hay comentarios:

Publicar un comentario