Novament , el Club de les Jardineres, avui festival Delibes

📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕🤗
 
📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕🤗
📚🌺📚📚💜🌹💕📚🥰💜🌺📚🌹💕

Dijous, a les 13h, perquè això de tenir una edat i força obligacions fa que els Clubs virtuals es puguin adaptar a la conveniència de la majoria, ens vam tornar a trobar, virtualment, of course!

Un plaer compartit, com sempre. N'érem 13 i en aquest cas la xifra no és un senyal de malastrugança sinó un signe de vitalitat i de prendre's la nostra trobada amb la il·lusió i la serietat que de sempre hi hem abocat. Malauradament faltaven quatre amigues que no es van poder connectar per motius diversos. 

I , a banda de la satisfacció de saludar-nos, de veure'ns les cares sense mascaretes - un luxe en els temps que corren - vam gaudir molt de tot els que ens havien aportat les lectures delibelianes, en el nostre humil homenatge a qui fa 100 anys va néixer i 10 ens va deixar: El camino, la més llegida, però també: La sombra del ciprés es alargada, Señora de rojo sobre fondo negro, Mi idolatrado hijo Sisí, Cinco horas con Mario... No tothom n'havia fet les mateixes, però les aportacions extres fan venir salivera i ganes de seguir llegint.

Centrant-nos en El camino, tot va ser destacat i valorat: el llenguatge ric en termes de la ruralia de la postguerra, que l'autor va saber salvar de l'oblit, el traçat dels personatges, inoblidables, la meravella de la innocència i sàvia puresa del protagonista, Daniel el Mochuelo, ja per sempre a la galeria dels éssers entranyables de tinta i paper que ens acompanyen, la duresa i autenticitat i de les circumstàncies d'aquell poble cántabro/castellà que, com tants d'altres, vivien els anys més durs de la post-guerra entre  innocència, por, misèries i sentit comunitari... I moltes coses més.

La nostra trobada coral - si quan fem el Club presencial ja costa no parlar dues o tres a l'hora, quan és virtual no se'ns pot demanar que fem allò aconsellat i aconsellable de tancar el micro si no es parla i aixecar la mà per demanar paraula - ens va deixar, com sempre, però potser amb més èmfasi en aquests temps difícils que travessem, un somriure als llavis, la calidesa de l'amistat al cor, i l'agraïment, que no ens estalviem de manifestar després als nostres dos xats de whatsapp que treuen fum, de poder compartir estones de vida a l'entorn d'una afició, o passió, que ens fa el dia a dia més ple i feliç.

Gràcies , Jardineres! Gràcies, Delibes!