Amb el mar de pantalla

sábado, 14 de noviembre de 2020

Els contes del puto virus (V)

 

 


 

Viatjant per la biblioteca

Vaig notar que tocava fons el dia que em van tallar la llum. Ni nevera, ni cuina, ni microones, ni tele, ni llums... Quatre culs d’espelmes que guardava amb els guarniments del Nadal i la lot amb piles que feia servir a les nits quan em llevo per anar al lavabo, per no desvetllar-me amb el llum del sostre.

I el pitjor és que no puc reclamar. Tot està aturat, potser ni m’agafarien el telèfon i, a més, sé perfectament que els dos últims rebuts no els deuen haver cobrat. De fet, el “confitament” – em fa gràcia, aquesta paraula que vaig sentir a TV3, quan encara tenia tele. Penso que és tal qual: confitats i ben confitats en el nostre propi suc, hem quedat tots per culpa d’aquest maleït virus! – ja em va agafar molt justeta, després de la sangonera de les derrames per l’ascensor i les humitats del terrat. Vaig haver d’exprimir els últims estalvis i m’he quedat amb la pensió tan prima, tan prima, que no arriba a tot, ara que no tinc el reforç principal de la del Tomàs. No sé pas com m’ho faré, la veritat.

A la televisió parlen, bé, parlaven, perquè ara fa pena de veure-la tan muda i ben negra, d’uns ajuts de l’estat, d’una renda vital o d’una cosa semblant, però em sembla que va de cara als joves i les famílies que s’han quedat amb una mà al davant i una al darrere. Per als vells... Els vells ja és normal que comptem la xavalla. A mi, vella i sola amb un pis amb la hipoteca pagada, no em queda una altra que estirar tant com pugui la raquítica pensió i creuar els dits perquè no em vingui cap despesa imprevista. Com aquesta de la llum...

Mentrestant, no em queda més remei que menjar coses fredes o cuinades al fogonet de càmping gas – era a l’altell, de quan les paelles a l’hort del gendre – i a demanar al cel que duri la bombona i que no em tallin també l’aigua i el telèfon. La nevera em fa d’armari de tot el que baixo a buscar un cop a la setmana, al súper del davant. Només menjo fresc els dos o tres primers dies després de la compra: una mica de pollastre o filets de lluç congelat, que cuino de seguida i guardo en pots de vidre. La fruita se’m conserva uns dies a la galeria, com el brik de llet de mig litre que, així que marxa el sol trec a la finestra, igual que feia la meva àvia al poble. El pa... ja estava acostumada a fer-lo durar, ben embolicat en una bossa de plàstic. Vaig fent... Perquè a més no tinc gaire gana...tan poquet com em bellugo... Des que no tinc llum, faig horari de gallina: si hi ha llum, és de dia; quan marxa, és de nit, i me’n vaig al llit. 

No sé què faré quan arribi la tardor i el fred. Si al menys s’hagués acabat això del “confitament”, podria arribar-me a les Oficines dels Serveis Socials. Em sona que hi ha unes ajudes per a necessitats energètiques, que diuen. Això, si vaig perdent la vergonya de demanar-les, esclar.

Mentrestant, sense tele, només em queden els llibres. I d’això sí que en tindria de sobres ni que el “confitament” durés tota la vida. Entre el Tomàs i jo vam anar fent una bona biblioteca: tots els que donaven a “La Caixa” quan encara hi teníem unes nòmines arregladetes, les col·leccions d’El País i de l’Avui, els que compràvem i  tants regals com ens creuàvem, perquè els llibres sempre eren ben rebuts. Tenia les lleixes del menjador i les dues prestatgeries del passadís que ni es veien, de tantes capes de llibres atapeïts com s’hi acumulaven.

Però ja fa dies, vaig decidir que dedicaria tantes estones buides a endreçar-los, i, aprofitant les hores de claror, ho he anat fent. Volia restituir l’ordre alfabètic que havia establert el Tomàs, abans de començar a perdre les forces, i més bé o més malament ho he aconseguit. Ha estat una feinada de cuidado i l’endreça m’ha tingut distreta ben bé dues setmanes... M’ha fet venir tants records! Molts llibres, però, em sembla que mai no els he llegit: devien de ser d’ell que, amb la pell i la sang de mestre, no podia viure sense un llibre a les mans.

Ara, em dedico a rellegir els que sí que em sonen i a descobrir els “nous”, que, la veritat, m’interessen bastant menys. He començat per la A. Amorrada al balcó del menjador que és on s’allarga més la llum, m’hi estic bones estones, però no tinc paciència de llegir-los de cap a cap: més aviat saltironejo pels fragments que el Tomàs subratllava amb llapis i regle i comentava als marges. Allò que em feia tanta gràcia i que m’agradava d’escarnir: “Tu no llegeixes, reescrius els llibres, fill meu”.

Però el dia se’m fa tan llarg... Tan avorrit... La filla em truca cada matí  des del poble i em diu que em cuidi, que surti el menys possible, que no m’aturi a parlar amb ningú. Que aviat passarà aquest malson i que em podran venir a veure. Que ja no coneixeré els nens. Jo no li he dit això de la llum. Prou feina té, pobreta, de tirar la seva casa endavant, amb el marit esperant cobrar l’ERTO, o com es digui, que es veu que no acaba d’arribar!

Noto que em vaig ensopint, i la lectura no sempre m’anima. He d’anar espigolant. De vegades sí que m’ajuda, esclar. De vegades, trobo unes línies que m’escalfen el cor, que em toquen directament  i que em fan reviure un munt de coses...

Per exemple, en els llibres de la A, n’he trobat algunes que devien haver agradat especialment al Tomàs, perquè, a més del subratllat, hi va escriure un BO!! amb exclamacions, al lateral:

Mai m’he sentit bo, però sí m’he adonat que moltes vegades, gràcies a la benèfica influència del meu pare, he pogut ser un dolent que no exerceix, un covard que es sobreposa amb esforç a la seva covardia i un avar que domina la seva avarícia. I el que és més important, si hi ha alguna cosa de felicitat en la meva vida, si tinc alguna maduresa, si gairebé sempre em comporto d’una manera decent i més o menys normal, si no sóc un antisocial i he suportat atemptats i penes i encara segueixo sent pacífic, crec que  va ser simplement perquè el meu pare  em va estimar tal com era, un lligall amorf  de sentiments bons i dolents i em va mostrar el camí per treure d’aquella mala índole humana que potser tots compartim, la millor part.. Héctor Abad Faciolince. El Olvido que seremos.

La feblesa, la vista que s'esvaeix, fan que m’entrebanqui amb les lletres, mentre llegeixo. Llegeixo pàgines tantes vegades llegides, però ja són unes altres. M’equivoco, en llegir , i en l’error hi trobo encerts increïbles. En l’error m’hi trobo molt. Algunes pàgines les millora l’equívoc [...]  En el somni la Ludo era una nena. Estava asseguda en una platja de sorra blanca. En Sabalu, estirat d’esquena, amb el cap a la falda, mirava el mar. Parlaven del passat i del futur. Intercanviaven records. Reien de la manera estranya com s’havien conegut. La rialla de tots dos sacsejava l’aire , com un resplendor d’ocells en el matí endormiscat. Llavors en Sabalu es va alçar. Neix el dia, Ludo. Anem. I van avançar tots dos en direcció a la llum, rient i xerrant, com aquell que entra en un vaixell.  José Eduardo Agualusa. Teoria general de l’oblit

Una tarda, en mig d’aquella guerra, aquell noi havia vist una pila de violetes i li havien semblat boniques. Potser li havien recordat la seva infantesa, quan la seva mare regava unes flors davant de casa seva, o potser havia pensat que a la seva novia li agradaria veure-les. I llavors aquell noi, que no feia més que veure morts i disparar i matar i morir, li havia demanat a un amic, un altre assassí com ell, que li fes una foto entre les flors. Clik. El més inquietant de la guerra, de qualsevol guerra, és que no hi ha ningú absolutament malvat.  Xavier AldeKoa. Océano África.

En canvi en el llibre de l’altra Aldecoa, la Josefina amb C, i que pel que sembla no té res a veure amb l’Aldekoa amb K, el subratllat boterut i destraler és meu. Segur. Potser el devia fer en un autobús o al tren, entre salt i salt:

La teva mare no vol cuinar a l’espanyola perquè no vol recordar... Que els sabors porten les olors i les olors els llocs, i agafant embranzida caiem a la pena més gran....  Josefina Aldecoa. Mujeres de negro.

Aquest i aquests altres, ja de la lletra B, que són més sentimentals i com “de dones”, tot i la ràbia que sempre m’ha fet això d’etiquetar la literatura “de dones i per a dones”, també els devia haver subratllat la meva mà barroera.

Quina felicitat va ser veure’l aparèixer amb la cara vermella sortint del tapaboques quan ja feia hores que era nit. Em va besar molt fort; després, de ben a la vora, va mirar-se la nena que dormia al bressol. Sense dir res s’atansà de nou i em prengué les mans. El contrast de calor i fred aviat desaparegué. Fins al cap d’una estona no ens sortiren els mots. Li vaig explicar amb desordre i emoció com havia anat el part. A ell se li feia estranya la idea que hagués viscut tres dies sense saber que tenia una filla al món. Li semblava una estafa. Després d’una estona em féu una abraçada i se’n va anar amb la promesa que es prendria un bol de llet calenta; no permeté que jo em llevés a preparar-la-hi. Sense dormir gens, va desfer el camí per arribar a punta de dia a Montsent i ser a la feina. Maria Barbal. Pedra de tartera.

Em vaig mirar als ulls i vaig tornar a mirar-me les mans. Horroroses taques de l’edat, dues cicatrius. Mans gens índies, mans nervioses, desemparades. Vaig veure fills i homes i jardins a les meves mans [...] Una cosa sé de la mort. Quant “millor” és la persona, quant més carinyosa, feliç i comprensiva, menor és el buit que deixa la seva mort. Quan el senyor Gionotti va morir, evidentment estava mort, esclar, i la senyora Goinotti va plorar, igual que la resta de la família, però se’n van anar tots plorant junts, i amb ell de veritat. Lucia Berlin.   Manual per a dones de la neteja.

Porto casada deu anys i he après a fons el que significa viure lliurada en cos i ànima a l’ésser que més s’estima. Em considero més privilegiada de tot ell que les meves paraules puguin expressar, perquè l’Edward és la vida per a mi, igual que jo sóc la seva vida. Cap dona s’haurà sentit amb respecte al seu marit tan carn de la seva carn com jo, tan ànima de la seva ànima. No ens avorrim mai ni ell de mi ni jo d’ell, igual que no ens cansem que segueixi bategant el cor de cadascú al pit de l’altre. Estar junts conté alhora la independència de la solitud i el gaudi de la companyia.  Charlotte Brontë. Jane Eyre.   

Uns fragments que no poden ser més diferents, ben cert, però que quan he tornat a llegir he reconegut. També he sabut perquè els havia subratllat.

Avui, que ja estava acabant els llibres de la B, m’ha fet molta gràcia trobar   dos passatges pulcrament subratllats pel Tomàs. Mai no hauria dit que li cridessin l’atenció els passatges amorosos, tant de novel·la negra, de guerra, de ciència ficció i històrica com era! Més de quaranta  anys de convivència i, vés per on, encara faig descobriments en aquestes alçades!                                                                                               No va ser que de sobte ella em semblés bonica, no exactament; Polly irradiava alguna cosa que no havia percebut abans, alguna cosa que era seu i de ningú més: la seva rotunda essència, el veritable ésser del seu ésser. John Banville . La guitarra blau

La meva mare el visita dilluns, dimecres, divendres i diumenges, fent ús del seu dret conjugal a quatre dies de set, li porta raïm i els periòdics del dia anterior, i quan ell baveja per la comissura esquerra de la boca, ella treu un mocador de paper de la caixa que hi ha a la tauleta i li neteja la saliva. Si hi ha una nota de l’Elsie a la taula la trenca a pedaços mentre ell fa com que no se n’adona. Ella li parla dels temps que han passat junts, dels fills i de records comuns. Quan se’n va, ell la segueix amb els ulls i diu, amb tota claredat, a qualsevol que l’escolti: “La meva dona, ja veu. Molts anys feliços”. L’Elsie visita el meu pare dimarts, dijous i dissabte. Li porta flors i dolç de llet casolà, i quan ell baveja ella treu de la butxaca un mocador blanc amb un rivet de puntes i la inicial E brodada en vermell. Li neteja la cara amb evident tendresa. S’ha acostumat a dur, al tercer dit de la mà dreta, un anell similar al que encara llueix a la mà esquerra en record de Jim Royce. Li parla al meu pare del futur, que es posarà bo i de la vida que faran junts. Quan marxa, ell la segueix amb els ulls i diu, amb tota claredat, a qualsevol que l’escolti: “La meva dona, ja veu. Molts anys feliços”. Julian Barnes. La taula groga.

Vaig assenyalant les pàgines que m’interessen amb tires de paperets de colors i després torno a col·locar els llibres ben posats a la lleixa. Els que no tenen paperets, els vaig apartant i els deixo en piles al costat de les llibreries del passadís. Així, em quedarà una biblioteca ordenada i uns llibres la mar de divertits, com soldats amb barrets de plomes virolades.

I demà,  ja començaré els llibres de la C. No vull córrer, però. Déu sap quant durarà aquest “confitament” infinit, encara! A més, de vegades encara torno enrere i de paperet en paperet sento com un pessigolleig d’esperança amb tantes paraules boniques.

I amb tots els que acabi rebutjant, ja tinc pensat què en faré: quan s’escurcin els dies i comenci el fred, baixaré de l’altell la paellera gran del Tomàs, la dels arrossos de les festes grosses, que ja ningú mai més no farà servir. La posaré al terra, on ara sec a llegir, i hi encendré petites fogueres amb uns quants llibres. Serà com una mena de braser que allargarà una mica més les hores de claror. I de lectura.

                                                            Mercè Foradada

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario