La Sara de la Garrotxa, en una vella carpeta de cartró, amb les gomes molt donades, on ha anat desant fotos en blanc i negre dels pares, alguna invitació de casament dels amics – i la seva –, els recordatoris de les comunions dels cosins – i el seu – i uns fulletons del viatge de noces a Roma.
La Sara de Sants el té enganxat amb dues xinxetes ja rovellades en una paret del magatzem, rere la pila de caixes de manteletes que ja mai ningú no demana.
Des que falten els pares, els de la Garrotxa i els de
Sants, ja ningú no en parla, de l’afer, però elles dues el tenen molt present
i, de tant en tant, repassen la notícia una mica grogosa però que encara
es pot llegir prou bé. Sobretot aquestes últimes setmanes, des que la pandèmia
les té segrestades i els ha quedat tant de temps per rumiar.
L’escàndol, l’ensurt, aquell inesperat descobriment que
durant uns mesos va semblar que podia trastocar les seves vides, havia esclatat
l’hivern del 1987, arrel de la leucèmia aguda diagnosticada a la Sara de Sants,
quan tot just començava a festejar amb el Joan. Proves, pànic, diversos
ingressos i tractaments que no acabaven de reeixir van sepultar tantes
expectatives esperançades. Fins que es va arribar a l’única alternativa que
semblava tenir alguna possibilitat d’èxit: el trasplantament de medul·la.
I aquí va venir la primera sorpresa: ni el pare, ni la
mare, ni els dos germans grans eren compatibles per a la donació! La sang de la Sara de Sants no tenia res a
veure amb la de la resta de família, i altres característiques de la seva
medul·la desaconsellaven el trasplantament, que d'altra banda no podia esperar. Ja a la desesperada, es va provar un auto
trasplantament que, per sort, va funcionar... i el malson de la malaltia es va
anar allunyant de la família angoixada.
Amb tot, de la consciència del pare de la Sara de Sants
no s’esborrava el mal rotllo de les incompatibilitats sanguínies i de tantes
dissonàncies entre la filla i la resta de família, com la malaltia havia revelat. Fins que, per esvair dubtes i
alleugerir l’opressió que no el permetia mirar-se-la com abans, va
decidir recórrer a unes proves d’ADN. Els resultats van ser aclaparadors i,
lluny d’espantar la mosca de darrera l’orella, van confirmar els pitjors temors:
la Sara de Sants no era filla dels senyors Martorell, propietaris de la
merceria del carrer Joan Güell del barri barceloní.
En un primer moment, la Sara de Sants no va ser advertida
del descobriment, però les gestions que se’n van derivar van fer impossible
seguir amagant el secret: el senyor Martorell va tirar pel dret i es va
enfrontar amb l’administració de la Clínica on havia nascut la “seva” filla, fins que l'empresa es va veure obligada a admetre la revisió d’un expedient de més de vint anys enrere.
Va ser aleshores que va aparèixer en escena l’altra Sara, que
vivia en una casa de pagès a la Garrotxa, però que havia anat a néixer a
Barcelona, el mateix dia i a la mateixa Clínica que la seva tocaya.
I de seguida es va veure com podien haver anat les coses:
Cap d’Any del 1965, dos parts no programats, sobretot el de la Sara de la
Garrotxa, els pares de la qual havien baixat del mas per celebrar l’entrada
d’any amb la família dels avis materns, reunida a casa de la tieta del
carrer Creucoberta; dues nenes, totes dues Sara, amb un pes molt justet i que
en poques hores havien desenvolupat una icterícia important, traslladades a la
Unitat de Cures Intensives Neonatals; una mare que s’estava a l’habitació 158 i
l’altra a la 153; un 8 mig obert o un 3 massa tancat, escrit amb presses a la
tarja que indicava l’habitació, als respectius bressols-incubadores. La confusió estava servida!
Els pares de les Sares, que a penes havien vist els seus
nadons a la sala de parts, no van ser capaços de notar el cambiazo i, després
de cinc o sis dies d’incubadores van acollir la filla que no era, amb la
il·lusió de, finalment, poder-la tenir als braços.
Vint-i-dos anys després, un cop descobert el desastre, les dues famílies van
arribar a un acord gens fàcil: a banda d’unir-se per posar una demanda conjunta
a la clínica, que no va prosperar i va ser ofegada en una mar de burocràcia i
excuses de l'ordre de “després de tants anys, ja no hi ha a qui exigir responsabilitats”,
tothom, i especialment les dues Sares, van decidir que millor no remenar-ho,
que més valia deixar-ho com havia estat fins abans del descobriment. Si havien
viscut més de vint anys amb la Sara canviada o la família equivocada, ara
aquella ja era la Sara i la família pròpia. El millor era no canviar res i
seguir com si res no hagués passat.
Però les dues Sares s’espien. Una cosa és haver pres la
decisió de tirar endavant amb la vida ja iniciada i l’altra és poder oblidar
que hi ha una altra dona que està vivint la que, en principi, et corresponia a tu.
Per això, en els darrers anys, la Sara de Sants ha fet
diverses excursions d’amagat a la Garrotxa i ha observat des de lluny
l’activitat de la casa rural en què la seva homònima ha convertit l’antiga
masia, i la Sara de pagès ha aprofitat les no gaire freqüents baixades a
Barcelona per plantar-se una bona estona davant la merceria que ara ja porta la Sara de Sants.
A més, amb l’arribada del wifi, que precisa per gestionar les reserves i fer
les promocions del negoci, la Sara de la Garrotxa ha pogut ampliar
l’espionatge, perquè ha descobert que la Sara de Sants és una addicta a les
xarxes socials.
I el seguiment virtual s'ha accentuat i fet més estret des de l’arribada del puto virus en forma
d’una pandèmia i d'un confinament que té aires de catàstrofe nuclear. L’aturada de
la vida que fins a aquell moment havien considerat normal, ha empès les dues
Sares a treure’s la careta, a visibilitzar la seva relació i a fer-se amigues del facebook! Ara ja no es pot parlar d’espionatge, sinó de tenir oberta
una finestra que connecta la casa i el dia a dia de l’una amb els de l’altra.
I avui, la Sara de Sants contempla les fotos que la Sara
de la Garrotxa acaba de penjar: els camps en plena efervescència; l’eixida, que
havia estat la quadra i ara s'ha convertit en recepció, deserta, rústica i
acollidora; els racons de sol dins de les habitacions tan ben parades; els
arbres del darrere amb el borrissol de les fulles noves; el cel, lluminós i
clar, amb manyocs de núvols cotonosos; el galliner amb quatre quiques i el gal
presumptuós davant de la gàbia dels conills; l’hort curull de diferents verds i
altres colors que ja anuncien unes bones collites... i sent la coïssor de
l’enveja. Ella voldria, per a ella i els tres fills, aquells espais oberts,
l’aire, el sol, l’aïllament sense parets, les verdures i les fruites fresques
de l’hort i els ous de les gallines del corral o la carn d'algun pollastre o conill amb
olor a camp... en lloc de les tres habitacions encofurnades on tots cinc couen el
seu mal humor i les respectives frustracions, els dos balcons escarransits on
no hi ha cap ni una cadira i des d’on s'estrenyen per aplaudir els sanitaris cada vespre
a les vuit, i la nevera plena de congelats i productes embassats que és tot el que
troba al súper del davant.
Mentre, des de la casa rural deserta, la Sara de la
Garrotxa busca al Google Maps la ubicació del pis de la Sara de Sants i sent
una semblant coïssor d’enveja, quan descobreix que és a quatre passes d’un gran
hospital, a quatre portals d'una farmàcia de 24 hores i que té un súper d’una cadena potent just només de creuar el carrer.
Això sí que és tenir sort! Ella que passa tanta por i se sent tan desemparada, sabent-se a un
fotimer de quilòmetres de l’Hospital Comarcal, amb el CAP del poble veí amb un
horari tan restringit i amb la monotonia de la seva taula, feta de verdura i truita
de verdura i conserves de verdura de l’estiu passat, o l’avorrida planxa de
cada dia, ara que el Centre Comercial de la carretera està tancat i barrat.
“Jo hauria de ser on ets tu”, pensen les dues Sares amb
recança, mentre apaguen l’ordinador per enfrontar-se a la seva vida real i als avantatges/glòries/triomfs i mancances que la
sort, o la dissort, ha repartit entre el joc de cadascuna.
Mercè Foradada
No hay comentarios:
Publicar un comentario