A corazón abierto, d'Elvira Lindo: un títol encertat
Per a mi, el principal mèrit d'aquest llibre que, tanmateix tenia ganes d'acabar: la sinceritat o una ficció ben ajustada a la versemblança.
Però m'inclino per la primera opció i crec que Elvira Lindo s'esforça per donar una versió autèntica, realista, gens suavitzada ni endolcida de la vida i mort dels seus pares, que acaben configurant-se com uns éssers de carn i ossos, gens ideals sinó humans: amb grandeses i mesquineses que ens els fan creïbles.
He de confessar que de la Lindo havia llegit sobretot articles en els que he valorat a voltes el seu compromís, a voltes la seva proximitat, a voltes el seu sentit de l'humor (la designació "Mi santo" amb que ella anomena el seu marit Antonio Muñoz Molina, em sembla una troballa excepcional), però de la seva narrativa només coneixia algun episodi de Manolito el gafotas, de la meva època de profe i la novel·la Lo que me queda por vivir.
Aquesta la vaig agafar amb il·lusió, perquè acabava de lliurar a l'editor la meva última novel·la que, en certa manera, pretén visualitzar família que se n'ha anat, en el meu cas , uns avis, i em venia de gust comprovar el tractament que l'autora feia dels seus pares.
Però la novel·la no m'ha acabat d'enganxar. Sí a estones, quan es focalitza més clarament la figura d'un d'ells: la malaltia de la mare, l'etapa final solitària del pare, per exemple. En canvi m'han fet una mica de nosa i m'han tallat l'interès tants excursos sobre l'adolescència i evolució de l'autora, i un cert desordre i reiteració en la trama.
Segurament no acabo de ser justa en l'anàlisi d'aquesta novel·la, però m'ha semblat que no acabava d'estar ben travada, una mica com despentinada i no rodona.
Potser precisament el mèrit que li veig en el dibuix de las figures dels pares, l'autenticitat, el no maquillar-los, m'ha fet nosa quant a la línia argumental i el desenvolupament de la història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario