Confitats
El Quim seu a la taula de la cuina, amb la llauna de
galetes oberta al davant, mentre remena mecànicament el Nescafé que es dilueix
a la llet calenta. Fa dies que se li van acabar les càpsules de la cafetera i
no té esma d’arribar-se a la botiga a buscar-ne més. I això que ara ja els
deixen sortir a passejar una estona cada dia, i la majoria de botigues han
tornat a obrir.
De moment, tira amb un pot de Nescafé mig solidificat,
que ha sortit del fons del fons de l’armariet de la cuina, i amb unes galetes
Maria que té des de fa molts mesos, segurament perquè, de tant avorrides, mai
no li havia temptat de menjar-les.
De sobte, de la ràdio, que té engegada però que no
escoltava, s’escapa el nom d’Isabel Coixet, a qui es disposen a entrevistar
telefònicament. Amb l’únic gest enèrgic del matí, n’apuja el volum. Per fi, una
petita cosa que li interessa!
Ell n’és un fan, d’aquesta dona. No la coneix
personalment – la Coixet juga en una
altra lliga – però la segueix des de fa anys. Li coneix gairebé tota l’obra i
la considera una mestra, tant en el vessant documental com en el de les
pel·lícules de ficció. Una autèntica crac que li ha proporcionat moltes hores
de plaer a través de les pantalles.
De fet, des que la va sentir en una xerrada a l’ECIB,
quan ell hi començava uns estudis incerts, adobats per la incomprensió i el
rebuig familiar, va ser una llanterna encesa en el túnel on havia decidit
d’endinsar-se. Devia ser l’any 97 o 98, i ella ja havia guanyat algun premi
important com a directora de cine. El seu nom començava a sonar.
El Quim havia quedat impactat per la seva personalitat
tan original. De seguida hi havia captat alguna cosa de molt autèntica en la
naturalitat no exempta de tocs sofisticats d’aquella dona una mica rodoneta,
que mirava rere les ulleres amb ulls de nena repel·lent. Ella els havia parlat
dels seus orígens i havia assegurat que era directora de cine gràcies a la seva
àvia Trini, que venia entrades en una taquilla del cine Texas, al carrer Bailèn
de Barcelona. De nena – hi passava moltes hores fent-li companyia – al·lucinava
amb els cartells que anunciaven les pel·lícules i somiava desperta en tot
aquell món d’estrelles i paisatges exòtics
tant més atractius que l’ensopida realitat del seu dia a dia.
El Quim encara recorda la mirada maliciosa de la Coixet
quan els explicava que per a ella la màgia i el glamur del cine – que només
tastava en petites dosis quan li permetien treure el cap a la sala - anaven
units a la dolçor enganxifosa dels Darlings, una mena d'antecessors dels Sugus,
amb què l’àvia premiava la seva paciència i comprava la seva conducta
tranquil·la i compatible amb la taquilla i el vestíbul.
La Coixet, orgullosa, havia assegurat que, des d’aquells
inicis, mai no havia somiat ni aspirat a ser una actriu de les que tenen la
seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, sinó que sempre havia sabut
que el que desitjava era crear i dirigir les seves pròpies pel·lícules.
S’imaginava posant en imatges les històries que ella inventaria, però
necessitava una càmera per començar a practicar... i la va aconseguir ben
aviat.
L’oportunitat se li va presentar als set anys, quan va
fer la Primera Comunió. Res de regals tipus anellets, missals o figuretes de Lladró, havia advertit:
ella volia una càmera de filmar! I li’n van regalar una de vuit mil·límetres, un
tresor per a la nena enamorada del cine. Amb ella va poder vetllar les
primeres armes.
Mentre l’escoltava, el Quim pensava que, en aquell
sentit, la Coixet ho havia tingut infinitament més fàcil que ell, amb la
família receptiva i predisposada a respectar les seves inclinacions. En canvi... la
seva família havia presentat un front únic i un determini absolut: havia de ser botiguer i consagrar la seva vida a les tapisseries, tal com
havien fet el seu avi i el seu pare, des de mitjans del segle passat. No era negociable. La Coixet
s’havia estalviat haver de vèncer moltes resistències i afrontar el rebuig
familiar a la “bestiesa” de dedicar-se al cine, no havia hagut de passar pel síndrome del Ramonet de “La Puntual”, com
ell, nét i fill d’uns altres senyors
Esteve, més de dos-cents anys després dels creats per Santiago Rusiñol.
Amb tot, d’ençà d’aquella reveladora xerrada de la jove
directora a l’ECIB, el Quim, tossut candidat a guionista malgrat la
incomprensió i el rebuig dels de casa, havia instaurat en el seu imaginari la
Coixet com un far que li marcava la direcció a seguir, i el seu respecte i
admiració havien anat in crescendo.
Ara, mentre la sent respondre a les preguntes del
periodista amb la sinceritat habitual, el Quim confirma, un cop més, l'absoluta sintonia amb el pensament d’aquella dona.
Tot d’una, una afirmació el toca especialment: la
directora afirma que el sentiment que l’havia invaït, que l’havia caçada el
passat mes de març amb l’eclosió de la pandèmia i el confinament tan salvatge,
havia estat, sobretot, l’estupor. De sobte, com un llamp sec que no avisa però
destrueix, s’havia adonat que tot el que feia, tots els seus projectes, tan
importants com els vivia, havien perdut la seva rellevància. Que res no era
important, en realitat, davant de l’emergència que els havia paralitzat en la
por i la sorpresa.
També ell, pensa, s'havia sumit en l’estupor, però el seu estupor, a més, havia anat acompanyat de desesperança i
frustració.
Perquè, precisament, a finals de febrer, estava en un punt
dolç, dolcíssim, d’una carrera que fins al moment li havia donat un balanç eixut
de reconeixement i recompenses. Íntimes, sí, satisfaccions de pell endins sí
que n'havia tingut. Feia el que li demanava el cos i això era impagable per a un
“artista”, com l’anomenava, la família per escarnir-lo. Però els últims anys havien
estat durs de pelar des del vessant “burgés”, però fonamental, de la pura
subsistència. Impossible omplir la nevera i, sobretot, viatjar, que era el seu
aliment més vital, amb els quatre xavos que esgarrapava amb puntuals
col·laboracions a la televisió local, alguns espots publicitaris i les escasses
i tímides aventures més creatives que abordava amb uns antics col·legues de l’ECIB.
Finalment, s’havia vist obligat a fer una mitja jornada en una botiga
d’audiovisuals i a afrontar més crítiques i mals humors del pares que li
retreien que, posat a fer de dependent en un comerç, no ho fes al de la família
en qualitat d’honorable tapisser.
Fins que finalment, el novembre passat, havia semblat que
la seva sort canviava. A través de l’agència de publicitat havia entrat en
contacte amb un director de cinema novell, guardonat dos o tres anys enrere en el Festival Internacional de Cinema Jove de València. L’amistat s’havia anat
consolidant i havia desembocat en un encàrrec formal: havia de fer el guió d’una
pel·lícula molt ambiciosa, per a la qual tenien ja assegurada la producció.
Aquelles últimes setmanes, el Quim havia treballat febrilment, robant hores a
la son i als caps de setmana, i els primers esbossos que havia presentat a
consideració del seu amic havien estat ben rebuts i valorats.
Però, de sobte... el puto virus! Tancats a casa i amb
l’aixeta segellada per a qualsevol somni. “Ho sento, Quimet. De moment, i
potser definitivament, res de pel·li. Tothom està acollonit. Projectes al
calaix i a embeinar-nos-la. El que t’he anat avançant és ben teu, però s’ha
acabat: plego, abandono. En aquests moments d’absoluta incertesa no em veig amb
cor d’una aventura com aquesta. Seria suïcida. Esperem temps millors... si
arriben”.
El Quim s’havia esfondrat. Sap llegir entre línies i sent
clarament que se li ha tancat la porta al seu somni. Definitivament?
Intenta no pensar en el futur, no fer plans, però...
Per això, ara, les paraules de la Coixet li semblen part
del seu persistent monòleg interior: quina importància té l’Art per a la Vida?
A qui s’adreça tant d’esforç? És conscient que la crisi li ve no només del fet
d’haver perdut el seu projecte més immediat, el primer encàrrec amb cara i
ulls de la seva ja llarga travessa del desert, sinó encara més de la percepció, del
sentiment desolador, que res del que era important per a ell, té rellevància. Sent que en definitiva, ja res no n’és, d’important, per a ningú
tret de la mesquina satisfacció de pensar que, de moment, el puto virus encara
no t’ha tocat. Ni a tu ni a cap dels teus, si tens més sort encara.
Dies enrere havia llegit una entrada de l’Instagram de la
Coixet – No, no creo que vaya
a ordenar los armarios, ni a escribir mi autobiografía ni voy aprender moldavo
por skype ni a ponerme en forma ni voy a empezar un detox. A duras penas,
consigo concentrarme para leer los periódicos y no sé como pero ya se me ha
venido la noche encima – que immediatament havia fet seva: a
ell també se li havia vingut al damunt la nit, una nit metafòrica en el seu
cas, amb la foscor més espessa, més negra. La Coixet ja tenia la carrera feta,
però ell... doble ració de nit.
I havia passat els dies convertit en un moble de més, el més trist i tronat de
la saleta. La televisió encesa tot el sant dia, de vegades sense so, i amb imatges
que havia vist milers de vegades i que
ja no atreien la seva atenció. Ni tan sols engegar l’ordinador. Per què? Ja no podia més
de notícies apocalíptiques. Documentar-se? Sobre què. Res no tenia sentit.
Però avui... La veu de la Coixet
ressona a les seves orelles, irònica, decebuda, trista però voluntariosa. Ella
s’ha mantingut dempeus. Diu que vol tornar a la feina aviat, com i on pugui,
però que necessita seguir filmant.
I ell? Entre les boires de la depressió,
comença a entreveure el senyal d’una sortida: hauria de tornar a escriure.
Per què? Enfront
de la matraca de les preguntes torturadores se n’apunta una altra encara dèbil però
persistent: i si només fos per ell, per la seva supervivència? Perquè, fotut i
enfonsat, encara és aquí i continua tenint necessitat de dir coses. O de
dir-se-les, al menys. A través del desànim i de l’eixutesa, el Quim descobreix
mig redreçada la seva voluntat de ser.
S’aixeca, du la tassa a la pica i
tanca la ràdio. El movimiento se
demuestra andando, i somriu amb la irrupció sobtada d’un dels mantres de
l’”abuela” de Castelló.
Obre l’ordinador.
El fons de pantalla, amb una
fotografia de la sortida al Montseny en una vida que sembla tan allunyada, li
fa mal, però el blanc lluminós de l’arxiu Word, amb el cursor que fa
pampallugues mentre espera les seves ordres, l’esperona a seguir.
De què pot escriure, però? El seu
cap està col·lapsat, bloquejat per les informacions de la pandèmia, el puto
virus i el confinament que li han arruïnat la vida. De la abundancia del corazón habla la boca, torna a apuntar l’”abuela” refranyera.
Esclar, només ho pot fer d’una
cosa! Comença:
El confitament (primeres notes)
. M’escau plenament
el terme confitament, en lloc del
propi, confinament, d’un to indiscutiblement carcerari.
. Confitament: paraula que no existia fins que vam quedar tots ben
confitats, aquest març del 2020.
. Seria un neologisme deutor del verb confitar.
. Confitament apunta a la
conservació en un pot on s’ha fet el buit. A la claustrofòbia de coure’s en el
propi suc, però també al procediment de convertir en encara més dolça una
fruita o vegetal perquè esdevinguin llaminadura.
. Sabria jugar amb el doble significat? El de coure’s en el propi suc i el
de convertir-se en alguna cosa més dolça, a través d'una postura vital que propiciés el miracle.
. D’altra banda: cal reflexionar encara més sobre el confitament? No és precisament passar pàgina i oblidar-se’n, el que
desitja la gent?
. No. No es pot passar sense més. En primer lloc, un fet tan traumàtic i
trencador com ha estat la irrupció sobtada de la por i el desvaliment a la
nostra vida ha de deixar per força ferides en els ànims de les persones. Jo
sento en carn viva les cicatrius de les meves i segurament fora molt bo
posar-les negre sobre blanc per sanejar-les millor. D’altra banda, no es pot
passar pàgina quan un nou confitament
parcial o total plana sobre el nostre dia a dia i el condiciona i limita.
. Anem al diccionari: 1a accepció: Conservar productes
alimentaris, bàsicament fruita, per substitució del suc natural per una solució
concentrada de sucre. 2a accepció: Confitar en vinagre. Conservar aliments vegetals amb vinagre
provocant un canvi prou pronunciat en l’acidesa per a inhibir tota possibilitat
de deterioració microbiana. 3a accepció (pronominal i figuradament) Guardar o retenir avariciosament. Aquí tens
els teus diners: ja te’ls pots ben confitar.
. En el cas que decidís, i que em veiés amb cor, de fer un collage
d’esquetxos es podria dir Confitaments confitats d’un aspirant a guionista autista.
. La selecció podria ser una cosa així: Confitament dolç. Almívar. Fruites escarxades. Melmelades, compotes.
Endolceixen el dia a dia però poden resultar embafadores. Es tractaria d’esquetxos que fan somriure. Confitament agre, àcid. Envinagrats. Fan fer ganyotes, irriten la gola. Fan
salivar. Poden ser estimulats. Serien els esquetxos àcids, més durs. Confitament solipsista. “Ja t’ho pots confitar”. Tot
per a tu, sense compartir, en certa manera, confitament
enverinat. Serien els esquetxos més negatius.
...
El Quim s’atura. No li acaba de
fer el pes el seu soliloqui “confitat”. No veu com li podria donar sortida en forma de
guió. Però... El movimiento se demuestra
andando, insisteix l’”abuela”, avui
tan present.
Doncs a fons amb el confitament, a seguir amb aquest treball
sense sentit ni destinataris. Al menys, ha passat l'última hora ben distret. S'ha oblidat d’ell mateix i, paradoxalment, s’ha sentit una mica viu. De moment, escriu... i ja es veurà per on
surt tot plegat. Si sale con barba, San Antón y, si no, la Purísima Concepción.
- Collons, “abuela”!
Mercè Foradada
