Amb el mar de pantalla

sábado, 26 de diciembre de 2020

Contes del puto virus (IX)

      







 

 





Narcís

 

Havien quedat per primera vegada dijous 12 de març de 2020, una data que mai no se li esborraria. I això que a la Marga no li agradava gaire quedar en dijous, perquè divendres encara treballava i anava a la feina una mica zombi.

Però ell, es diu Sandro, com el seu admirat Alessandro Baricco, havia d’agafar un vol divendres al matí i les ocasions cal enganxar-les per la punta dels cabells, com sempre ha pensat i practicat ella.

Els havien presentat el cap de setmana anterior, amb motiu de la calçotada de cada any al mas dels oncles de la Mònica, companya de feina de la Marga i cosina llunyana del Sandro. S’havien caigut bé d’entrada. A ella li anaven aquells homes amb cara de jueu i els ulls inflamats en brases, i a ell semblava que li divertien les sortides fotetes que esquitxaven la conversa d’ella.

Després de l’empastifada de sutge i salsa – negre i vermell que decoren la litúrgia del calçot – , a peu dret, a l’hort, havien anat a seure en una taula enorme al porxo per assaltar les piràmides de costelles i botifarres repartides a tot el llarg de les estovalles de paper. I, com qui no vol la cosa, però de manera prou evident per a tots dos, el Sandro havia fet mans i mànigues per fer-se amb la cadira del costat de la Marga.

Educadament havien xerrat i fet gresca amb la resta d’amics, però entre mossegada i glopet dels porrons multicolors – blanc, negre i cava – havien aconseguit aïllar-se alguns moments, fer-se les primeres confidències i esbrinar que ell era arquitecte en una empresa que construïa equipaments en diversos països llatinoamericans i que ella era l’única professora d’italià no nativa a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. També, per constatar que entre els dos hi havia allò que anomenem química i que els venia de gust tornar-se a trobar en un ambient més tranquil i “polit”.

Abans d’entrar cadascú al seu cotxe, havien intercanviat els mòbils.

Després... quan Ell l’havia trucat dimecres al vespre, Ella havia descobert que, a més, la seva veu al telèfon guanyava en calidesa, i no s’havia fet de pregar per acceptar la invitació per a una vetllada màgica – havien estat les seves paraules – el dia següent, encara que fos dijous.

I realment, la vetllada n’havia estat, de màgica. D’entrada, una sessió de cine amb pel·lícula amable, que els havia fet riure a cor en més d’una ocasió, després un sopar de delicadeses en un restaurant diminut i coquetó de Sarrià, i la copeta – copetes – al Marisol, amb la catifa de llums i pampallugues d’una Barcelona encara desperta, als peus.

Però aquí s’havia aturat la màgia, perquè la Marga no li havia deixat pujar a casa per rematar la feina i s’havien acomiadat al portal amb uns ridículs petons a les galtes. Per què havia posat el fre si se’n moria de ganes? Per diverses raons, s’havia dit: la principal –  i ridícula, ho havia d’admetre –  havia estat la superstició que era divendres 13, un dia funest per a estrenar res, i també per fidelitat al seu principi de no posar les coses massa fàcils d’entrada, de fer-se pregar un xic.

Amb precipitació havia esgrimit l’excusa que era massa tard, que estava molt cansada i que demà li tocava fer unes proves orals que requerien que estigués en plena forma. I , a més, que ja tindrien molts dies i que l’espera sempre afegia un plus d’excitació. El Sandro s’havia resignat de mala gana.

Però, de sobte, l’endemà...Pandèmia, Estat d’Alarma, Confinament total... termes fins aleshores inèdits que es resumien en una realitat insòlita: estaven tancats, aïllats, amb una amenaça, fins al moment impensada, que campava pels carrers i entre les mans i els petons de tots els que fins ara s’havia pogut tocar i besar, de tothom que, fins al moment i sense valorar-ho prou,  t’havia poblat la vida.

I ells dos? I aquella promesa insinuada i que somiaven desembolicar i paladejar com un regal? Tot d’una: “Tu a Boston y yo a California”, o encara més distància: “Tu a Santiago i jo a Barcelona”, perquè l’estat d’alarma els havia deixat immobilitzats, presos en una gota d’ambre fossilitzat com l’insecte amb l’ADN dels dinosaures. El Sandro a Xile, on s’havia d’estar només deu dies per comprovar la marxa d’unes obres d’un pavelló esportiu, i  la Marga a casa, tancada, sense classes ni amics, amb l’única companyia del gat i la seva col·lecció de pantalles.

Encara que...ben pensat, es repetia ella, encara que ell continués a Barcelona, a quatre passes de casa seva, hauria estat el mateix: estava tan acollonida amb el puto virus que ni per un clau gloriós s’hauria saltat cap norma de les que la tele vomitava tot el sant dia.

I així havien anat passant les setmanes. Difícils, estranyes, desconcertants, amb l’única finestra i sortida d’emergència de la pantalla de l’ordinador,  o de missatges mal escrits o àudios amb veu distorsionada a través del mòbil o la tableta.

Ells dos s’hi havia abocat, en aquestes finestres virtuals, i mica en mica, s’havia trencat la fredor cibernètica amb l’ànsia que, la seva única nit compartida, havia desvetllat sense arribar a complir.

Els primers dies, la cosa havia anat de whatsapps i d’alguna trucada breu per allò dels costos dels quilòmetres que els separaven. Després, havien passat a les vídeo conferències i la comunicació s’havia anat caldejant i pujant de to. Fins que el to s’havia fet tan alt i explícit que la Marga, que sempre ha odiat la pornografia i té en alt concepte el seu pudor, havia exigit tornar al telèfon perquè no se sentia còmoda amb les imatges. Preferia escoltar, imaginar i sentir.

I sentia molt! I no parava de sorprendre’s de com arribava amb tanta facilitat a un plaer tan intens, mentre es repetia que allò no era ben bé masturbar-se sinó fer l’amor a distància. Al cap i a la fi ella es limitava a executar les carícies que ell li suggeria i a teledirigir les que ella li’n faria.

Fins que havia arribat el maig, amb una primavera desbocada i un alleujament de la claustrofòbia, i amb el progressiu desconfinament, el Sandro havia pogut viatjar i havien acordat la trobada tan esperada i promesa.

I un bon dia, avui concretament, ella s’ha trobat revivint les primeres “quedades” d’una joventut que ja li cau a anys llum: la banyera amb sals perfumades, la mitja hora d’assecador i raspall, mitja hora més, fent posturetes davant la lluna de l’armari, per decidir el modelet, alhora elegant i una mica sexi... Tot, esclar, després de deixar la casa com de catàleg d’Ikea i de parar la taula amb estovalles planxades, flors i algunes espelmes. Això sí: el sopar, se l’ha fet dur del restaurant més arregladet del barri. Cal ajudar a remuntar en la mesura possible l’enfonsada restauració... i, sobretot, no es tractava de sufocar-se a la cuina i, a sobre, cagar-la.

La vetllada ha començat amb bon peu. Quan ha obert la porta i l’ha vist mig amagat rere l’enorme orquídia que li oferia, la Marga s’ha dit que ja no podia ser més guapo: està més prim de com el recordava, amb la cara de jueu i el seu nas pronunciat que en ell no és una pega sinó un tret distintiu i distingit, els cabells més arranats i unes ulleres rodones que li donen un aire intel·lectual irresistible.

Després... Curiosament, o potser com era d’esperar, els primers moments s’han trobat incòmodes, una mica tallats. Encara a peu dret, al rebedor, amb l’orquídia que havia canviat de mans, s’han fet un petó circumstancial i han mirat de fer broma sobre quant de temps durarà encara l’aprensió als petons i les abraçades, ara que el puto virus va de baixada, però encara no es pot cantar victòria. Ell ha comentat que a l’avió, mig buit, havia provat de treure’s la mascareta però que se l’havia tornat a posar perquè s’havia sentit mig despullat, i això que abans de pujar-hi els havien fet un test ràpid i no hi havia hagut cap sorpresa negativa, és a dir, positiva.

El sopar no els ha defraudat. Tot estava riquíssim i a la segona ampolla ha començat el desgel.

Amb tot... ja al llit, i entre els llençols tan suaus, tan de pel·lícula dels anys 80 que ella havia reservat per estrenar en aquesta ocasió excepcional, l’abraçada li ha semblat un pèl brusca, com de gramatge massa gruixut. Amb horror ha descobert que la distreien el tacte i l’aroma de la pell de l’altre. A què venia aquesta olor tan aspra, un element desconegut i inesperat  que la desconcertava? Williams Sport, li ha dit ell que era, la colònia que sempre havia usat, i que ella no recordava que li ofengués en la primera trobada. Tampoc no l’ha ajudat el tacte del cabell, de tots els pèls, tan aspres i encrespats. I per acabar-ho d’adobar, on era aquella veu tan suggerent que l’acariciava a través de les ones? Encara que ha tancat els ulls i intentat recordar-la, la sufocaven una mena de grunys, entre el plaer i l’esforç, amb què el Sandro semblava haver substituït els murmuris sensuals que tant la posaven i que comandaven els recorreguts sinuosos que els seus dits, fidels al dictat de la veu, executaven obedients. Ella, al seu torn, ha mormolat les petites ordres, o precs, amb la mateixa veu remorosa que tant semblava agradar-li a les trobades telefòniques dels últims mesos, però no ha obtingut la resposta esperada:

-      Què dius? – ha preguntat ell, nerviós o potser empipat, perquè el distreia de la seva pel·lícula d’acció muda i directa.

I l’olor, i l’aspror dels cabells...

Quan ell ha marxat, la Marga s’ha desplomat a la cadira que ocupava durant el sopar, i mentre acabava el cul de vi calent que quedava a la segona ampolla, s’ha hagut de mossegar els llavis per no plorar. Quina desil·lusió, quin buit que se li obre...

Però la Marga és lluitadora i, del desencant, pot extreure’n noves línies d’atac. Mentre recull les restes del sopar, canvia els llençols i es prepara una tisana relaxant, comença a rumiar de quina manera pot donar la volta a la decepció.

El Sandro li ha dit que se’n torna a anar més d’un mes a no sap quina altra punta del món, i , encara que no amb la calidesa que ella havia somiat, s’han acomiadat amistosament. Per tant, el camí és obert a una altra tongada de trucades. Se seguiran parlant i tornaran al sexe virtual que tan gratificant i ple els resulta.

I quan torni... quan torni ja es veurà. Així que obrin la perfumeria de la plaça s’hi arribarà i comprarà l’ampolla més gran que trobi de Williams Sport. I s’obligarà a ruixar-s’hi a cada sessió telefònica, per anar-s’hi acostumant. Quant al cabell... de moment, fora el suavitzant de la seva dutxa! La seva melena perdrà suavitat, esclar, però tant és, així quan torni a acariciar el clatell d’ell no hi trobarà tanta diferència amb el seu, que recorre compulsivament a cada sessió de sexe a distància.

Els murmuris suggerents...això ja té pitjor remei. Haurà de continuar pensant-hi. Potser es podria posar uns micro-taps a les orelles mentre engega la cassette interna que tan ben enregistrada té dins del cap?

Queda temps per idear estratègies. En definitiva, es tracta d’aprofitar tot el que li agrada del Sandro, sense perdre el plaer profund, feliçment i recentment descobert, d’estimar-se a ella mateixa.

                                                                          Mercè Foradada

No hay comentarios:

Publicar un comentario