Vilanova serà, el 19 de novembre, l’epicentre de la literatura de la Vegueria amb la primera Mostra del Llibre Penedesenc

Vilanova serà, el 19 de novembre, l’epicentre de la literatura de la Vegueria amb la primera Mostra del Llibre Penedesenc: Vilanova serà, el 19 de novembre, l’epicentre de la literatura de la Vegueria amb la primera Mostra del Llibre Penedesenc, una jornada que vol promoure i donar a conèixer els autors i llibres que es creen a les quatre comarques del territori. Durant tot el dia, la plaça de la Vila acollirà parades de llibreries i editorials i presentacions de llibres, amb la presència de més d’una trentena d’autors del Penedès. La mostra l’organitza el Col·lectiu Mir Geribert, format per una seixantena d’escriptors.

"Bolos" que són regals

Trobada amb Tània Juste, al Club de lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell

Començar el curs 2022-2023 del nostre Club amb la visita d'una autora de qui vam llegir el seu últim llibre, Amor a l'Art, premi Prudenci Bertrana 2021, el passat mes de juny (en vaig fer una breu ressenya en aquest blog el 30/5/2022), és tot un luxe.

Sempre ho és, tenir l'oportunitat de compartir unes hores amb els autors o autores de llibres que s'han llegit i comentat al Club, perquè l'estona compartida permet aprofundir en els textos, conèixer detalls de qui els ha concebut i escrit, aclarir dubtes i curiositats... Però cada trobada té alguna cosa d'especial. 

Enguany, el dissabte 24/9, a partir de les 18h, hem tingut el plaer i hem gaudit d'una intensa xerrada amb aquesta escriptora, que fins que vam fer la lectura del seu últim llibre, no coneixíem, i la sessió no ha pogut ser més interessant.

A destacar l'absoluta amabilitat i disposició de l'autora a parlar d'aspectes intrínsecs a la novel·la que comentàvem, a la resta de la seva obra, als contextos de les seves narracions - Tània Juste és historiadora de formació i els seus relats, a banda d'amens, resulten instructius per la quantitat d'informació que aporten, sàviament imbricada en el fil narratiu - i fins i tot a detalls de la seva interessant família paterna.

En acabar la trobada, he pogut fer-li una breu entrevista per a l'Eix Diari, el nostre diari digital comarcal.

Ben segur que tots els assistents hem passat una tarda molt agradable i profitosa, i no dubto que més d'un ja estem llegint algun altre títol de l'autora que, en certa manera, ja forma part del nostre Club. 

Jo, la primera!

Dickens total

                                                                        

Grandes esperanzas, de Charles Dickens

Grans esperances tenia jo d'aquesta magna obra de Dickens, que no havia llegit però sobre la qual sí havia sentit grans lloances, i que era una assignatura pendent  d'entre les moltes que tinc amb els clàssics.

I no puc dir que m'hagi decebut, en absolut: he pogut assaboria l'escriptura d'un geni, però no m'ha sorprès ni omplert tant com Historia de dues ciutats, que vam llegir i comentar en dos Club de lectura fa uns quants anys.

Com que crec que en aquest blog no hi ha cap comentari sobre l'enorme  escriptor anglès, començaré per fer-ne un esbós d'un breu retrat amb quatre pinzellades.

Charles Dickens neix a Portsmouth, el 1812, i és el segon fill d'un funcionari de la Marina. Els primers anys de la seva infància transcorren feliçment, amb una educació en gran part autodidacta i nodrida d'un mar de lectures sobretot de les grans novel·les d'aventures. 

Fins que als deu anys, el pare és empresonat a causa dels seus nombrosos deutes i, seguint el costum de l'època, ell coneix en la seva pell els rigors de les presons londinenques de l'època victoriana. 

Als dotze anys comença a treballar en un fàbrica de betum, una experiència de treball infantil que serà molt present a la seva obra posterior. 

Després, continua amb l'educació autodidacta. Aprèn taquigrafia, treballa en el bufet d'un advocat i acaba fent de periodista, amb el pseudònim de Boz, i de corresponsal parlamentari de The Morning Chronicle. 

Aviat comencen a tenir força èxit els seus articles, que s'acaben recollint en Contes de Boz  (1836-1837). Simultàniament apareix la seva primera obra de ficció, Els papers pòstums del Club Pickwick (1837), i el jove autor passa a ser un escriptor reconegut i un fenomen editorial. 

Charles Dickens es converteix, així, en un dels escriptors anglesos més valorats de l'època victoriana, viatja per Europa i no para d'escriure, publicant moltes de les seves novel·les en format de fulletons, que apareixen amb periodicitat en revistes o periòdics. Es diu que quan arriba la seva fama als EEUU, la gent espera als molls els vaixells que porten la premsa anglesa per poder llegir al més aviat possible la continuació de la història que els té enganxats.

Publica així, Oliver Twist (1837), Nicholas Nickleby (1838-1839) i Barnaby Rudge (1841), i algunes cròniques de viatges, com Estampes d'Itàlia (1846). 

Es considera que la seva etapa de maduresa arriba amb altres novel·les com David Copperfield (1849-1850), la primera que escriu amb un narrador intern i en la qual recrea alguns episodis clarament biogràfics, Casa desolada (1852-1853), La petita Dorrit (1855-1857), Història de dues ciutats (1859) i Grans esperances (1860-1861), on torna a emprar la primera persona narrativa, i que escriu en circumstàncies difícils per a ell, després de divorciar-se de la seva esposa, Catherine Thompson Hogarth, amb qui tenia deu fills, per unir-se a una actriu molt més jove, Ellen Ternan, amb qui viurà fins a la mort, encara que continua atenent econòmicament la seva primera família. 

En les últimes etapes de la vida desplega la seva gran afició al teatre i fa múltiples lectures públiques, dóna conferències, és rebut en audiència privada per la reina Victòria, que adora les seves novel·les, i presideix el  Birmingham and Midland Institute.

La mort li arriba  el 9 de juny de 1870, a Gadshill, després d'un atac de feridura. Malgrat que havia manifestat el seu desig que l'enterressin a la catedral de Rochester, propera al seu domicili, de forma privada i barata i sense cap ostentació, l'enterren a l'Abadia de Westminter, a l'anomenat Racó dels Poetes. 

Després de la seva mort circula un imprès amb el seu epitafi, on s'afirma: " ... va ser simpatitzant del pobre, de miserable i de l'oprimit; i amb la seva mort el món ha perdut un dels més grans esciptors anglesos".

Grans esperances és una novel·la  de les conegudes com a "novel·les d'aprenentatge" que narra la infantesa i joventut de Pip, un orfe, acollit per la seva intractable germana, que té a gala "haver-lo pujat valent-se de les mans", i pel seu cunyat, Joe, un home senzill i bondadós que és el seu còmplice i company de maltractaments.

A través d'unes surrealistes aventures, narrades de manera hiperbòlica i amb ironia, Pip és afavorit amb l'oportunitat de sortir del seu ambient sòrdid i anar a Londres per formar-se com a gran senyor, i materialitzar així les seves "grans esperances", que s'acaben convertint en grans desesperances.

Es tracta d'una novel·la plenament victoriana , que amb l'excusa de les aventures, desventures, desencants i redempció del protagonista, denuncia molts dels vicis de la societat de l'època de la reina Victòria, a través de situacions i personatges caricaturescos i en clau de sàtira.

Seguint els recursos de la literatura de fulletó, els diversos capítols  contenen continguts en gran part tancat i acaben en un moment àlgid de la trama, o fan una avançament del succés important que la seguirà, per mantenir l'atenció del lector.

El tema de la infantesa desgraciada i sotmesa a mal tractaments hi és present com a gairebé totes les novel·les de l'autor, així com una evolució del personatge, que cau en el desagraïment i l'orgull, per acabar redimint-se a mesura que les esperances van mudant en desesperances. 

En aquesta obra hi ha tocs de la novel·la gòtica a l'ús, hiperbolitzats com per establir un cert distanciament, però molt aconseguits, com l'episodi inicial amb el presidiari evadit, o el personatge i la mansió de Miss Havisham, obsessionada per fer pagar a tots els membres del gènere masculí el fet que va ser abandonada al peu de l'altar.

La galeria de personatges, riquíssima, se'ns presenta sovint amb trets esperpèntics i molt exagerats, però en presentar i seguir Pip, el personatge principal, hi reconeixem subtilidad i profunditat psicològica, amb el contrast entre els bons sentiment originals i l'evolució cap a d'altres més negatius, que li proquen penediment i malestar intern, i sobre els quals sovint reflexiona amb honestedat. 

El desenllaç de la novel·la, ple de cops d'efectes i de sorpreses encadenades, havia de ser bastant fosc i tèrbol, segurament per l'estat d'ànim turbulent de l'autor en el moment d'escriure'l, però va ser endolcit una mica in extremis, abans de la publicació, per consell d'un amic de Dickens, i va quedar obert a la interpretació del lector. Tanmateix se sap que es conserva el manuscrit amb el final original. 

En definitiva, la meva opinió sobre la novel·la, bàsicament positiva, és que segurament devia funcionar millor com a novel·la de fulletó, per entregues , en què l'autor anava adaptant el decurs de la seva història en funció de les reaccions que li arribaven dels lectors, que com a novel·la en un sol volum, com ens ha arribat a nosaltres.

Tanmateix, llegir a Dickens sempre és un plaer i una font de gratificacions.  Que consti en aquestes pàgines.

La permanència dels grans

Amb ressonàncies brontënianes

Fa molta pena quan mor un escriptor que admires amb una edat que encara permetria esperar-ne molts nous títols, encara que sempre es digui - i és veritat- que no se n'anirà del tot mentre a la teva biblioteca i a la teva memòria hi hagin uns quants llibres seus per acompanyar-te.

Javier Marías era per a mi un escriptor gran, no sempre fàcil, perquè el seu estil tan discursiu, amb períodes sintàctics tan llargs i complexos, no facilitaven una lectura desenfadada, però en el còmput final podia sempre més la constatació de la seva qualitat literària i, sobretot, la lucidesa i profunditat del seu pensament, present a totes les pàgines.

El vaig descobrir amb Totes les almas, en la dècada dels noranta, i vaig quedar bastant enlluernada i enganxada a idees que mai no m'han abandonat, com la de conèixer un personatge per les restes de la seva paperera.

Després l'he anat seguint - tinc algunes assignatures pendents de la seva bibliografia - i ara sé que el seu últim títol llegit quan encara vivia ha estat Tomàs Nevinson, que em va tornar a admirar i del qual vaig penjar una ressenya en aquest blog el 6/7/2021.

Entremig, recordo amb especial entusiasme Los enamoramientos, que fins i tot vaig fer llegir en un Club de Lectura ja no sé quants anys fa. 

I avui, entre l'allau d'articles i ressenyes que ens bombardegen aquests dies, n'he trobat aquest , a La Vanguardia, d'en Xavi Ayén, Marías ha muerto, ¡viva Marías!, que m'ha semblat excel·lent i que m'ha fet pensar -  no podia ser d'una altra manera amb el "gaspatcho" brontià que porto - en les meves estimades, i en aquest moment del treball que m'ocupa, odiades, Charlotte, Emily i Anne Brontë. Per a ser justa, cosa que no pretenc en el meu estudi, també en el germà maleït, Branwell Brontë, que en aquest tema de les coincidències va ser cabdal.

M'explico: 

Xaxi Ayén parla del regne inventat per Marías, el Reino de Redonda,  i de la invasió de soldadets de plom al seu pis madrileny, dues mostres d'un imaginari fantàstic que segurament són a la base de la seva magistral obra. Com en el cas dels Brontë, amb la seva caixa de soldats de fusta que alimenten, i al voltant dels quals creen, el regnes de La Ciutat de Cristall, després segregats en els d'Angria i Gondal, que omplen les ments i les desenes de mini llibrets de la infantesa i joventut dels Brontë, forja de la seva obra, també magistral, d'adults. 

És un paral·lelisme una mica agafat pels pèls? Podria ser, però tothom que escriu saps dels laberints i les connexions mentals que hi ha a la ment del qui està en un procés de creació llarg i farragós. Disculpeu-me!

https://www.lavanguardia.com/cultura/20220912/8517263/marias-muerto-javier-mueres. html

Revisitar la casa

 

Llévame a casa, Jesús Carrasco

 

Jesús Carrasco no és nou en aquest blog ("Impactada", 23/3/ 2014) ni en els meus prestatges.

La seva primera obra, Intemperie (2013), difícil d'oblidar, em va deixar realment impactada, esborronada no només per la força i duresa de la història sinó per l'austeritat, poeticitat i despullada bellesa d'un estil que evocava el millor Delibes.  La segona, La tierra que pisamos (2016) - una ucronía enmarcada a començament del s. XX, que ens situa en un escenari en què Espanya ha estat annexionada per un gran imperi d'un altre país europeu i a un poble d'Extremadura s'hi instal·len les elits de les forces d'ocupació fins que l'aparició d'un home primigeni a l'hort d'na de les privilegiades dinamita el fals paradís - també el vaig considerar remarcable, encara que no hi vaig entrar com a la primera i no em va agradar tant.

Ara, amb un gir temàtic inesperat, ens sorprèn amb aquesta Llévame a casa (2021), que ens retorna als ressecs i austers paisatges castellans per enfrontar-nos a una problemàtica, molt humana, però ben diferent.

La biografia de l'autor es pot resumir en poques línies, perquè com alguns dels seus personatges, la seva vida és gairebé minimalista i viscuda sota el signe de la major austeritat.

Jesús Carrasco  Jaramillo va néixer a Olivenza (Badajoz ) l'any 1972 . 

Posteriorment es va traslladar a Torrijos, un poble de Toledo, on el seu pare, mestre, havia estat traslladat. 

Es va llicenciar en Educació Física, però el seu pas pels instituts com a professor de secundària va ser breu, perquè de seguida es va decantar per l'escriptura , que va començar a conrear com a redactor publicitari.

Després d'un viatge i estada a Escòcia, el 2005 es va instal·lar a Sevilla, on actualment resideix, i on va seguir treballant a la publicitat i dedicant cada com més espai a l'escriptura creativa. 

La seva primera novel·la, Intemperie (2013), el va consagrar com a autor, amb un reconeixement unànime  i universal i la consegüent traducció a més d'una vintena d' idiomes. Va ser triat el millor llibre de l'any pel Gremi de Llibreters de Madrid i va obtenir diversos premis internacionals. Posteriorment se'n va fer una versió com a còmic i una adaptació cinematogràfica, que va dirigir Benito Zambrano el 2019, i que va ser interpretada per Jaime López i Luis Tosar.

La seva segona novel·la, La tierra que pisamos (2016) va ser guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea.​

Jesús Carrasco es confessa deutor de la millor literatura nord-americana: Raymond Carver, Richard Ford, John E. Williams i Cormac McCarthy​, en qui admira ​el poder literari i humà, amb els seus referents estètics, la cruesa, els paisatges desolats, les emocions descarnades i el salvatgisme que ell defineix com "esa frontera entre lo civilizado y lo animal».

Després, hem hagut d'esperar cinc anys per tenir entre les mans aquest Llévame a casa (2021), que tot seguit comentarem.

En aquesta tercera novel·la s’aprecien diversos trets autobiogràfics – una edat semblant, uns entorns geogràfics comuns... -  encara que la trama s'aparta del que és essencial a la seva vida.

S'ha dit que el tema principal de la novel·la és l’Alzheimer, però penso que el que planteja i revisa són els lligams i les diferències que traven qualsevol relació familiar, la responsabilitat versus els pares quan es fan grans, i el dret a l'autonomia i la relació personal. 

Carrasco diu al respecte: De todas las responsabilidades que asume el ser humano, la de tener hijos es, probablemente, la mayor y más decisiva. Darle a alguien la vida y hacer que esta prospere es algo que involucra al ser humano en su totalidad. En cambio, rara vez se habla de la responsabilidad de ser hijos. Llévame a casa trata de esa responsabilidad y de las consecuencias de asumirla.

En aquesta novel·la l'autor fa gala de l'austeritat i eixutesa que el caracteritza i que reivindica com a instrument de veritat: El lenguaje es la herramienta máxima, el arma total para el desarrollo del ser humano. Y la precisión es fundamental para expresar de manera concisa y nítida qué es lo que sucede en el mundo y qué es lo que yo intento representar.

Amb aquesta prosa contiguda, que s'amoroseix puntualment amb tocs de lirisme, ens narra l'aventura personal del protagonista que passa de sentir-se acorralat en un context fosc i desolat del que havia volgut fugir, a anar descobrint el sentit i la llum de l'abnegació i de l'amor, de la potència i la possibilitat de realització personal que li atorga el fet d'assumir la cura dels altres, dels que tenim més a prop.

Llévame a casa és un llibre dur però molt humà, perfectament escrit i que manté el seu interès pàgina a pàgina. Una lectura molt recomanable.

La Lucy se'ns ha fet gran

Me llamo Lucy Barton i Ay, William! , D'Elizabeth Strout

 

 

Un nou llibre de l'Srtrout sempre és una bona notícia, un petit gran regalet per a mi.

Enguany el regalet s'ha dit Ay, William (2021) i com que hi retrobàvem la Lucy Barton - aquella dona entranyable que vam conèixer a Me llamo Lucy Barton (2016) i que ens va fer pensar tant en la mateixa autora - era obligat rellegir primer aquesta primera part, separada per algunes dècades de la protagonista i de l'autora actual. 

Però, de fet, Ay William no és la segona novel·la on apareix Lucy Barton, perquè en un altre llibre de l'autora, Todo es posible( 2017), la retrobàvem a través dels nou relats que ens descobrien el paisatge, els familiars, els amics i els coneguts de la Lucy, abans que en fugís per anar a Nova York i fer-se escriptora. Molt en l'estil de les seves Olive Kitteritge (2008) i Luz de febrero (2019) - n'hi ha una breu ressenya en aquest blog el dia 30/3/2021-, la hi descobrim a través dels afers, records i sentiments d'aquells que van compartir-hi una etapa i els escenaris de la seva infantesa i joventut. Si Me llamo Lucy Barton ens dibuixava un personatge inoblidable, Todo es posible ens mostra el paisatge i la gent que la van fer com l'hem coneguda a la maduresa i com la retrobem, ara, a la primera vellesa.

Tot i ser-ne tan fan, m'adono, però, que hi ha poques ressenyes de l'Strout en aquest blog, per tant és obligat que avui hi posi quatre notes biogràfiques.

Elizabeth Strout na néixer el 6 de gener de 1956 a Portland (Maine). Va créixer a New Hampshire, en un ambient proper a les lletres ja que els seus pares eren tots dos professors d'institut. 

Es traslladà a Nova York, on va estudiar Dret i es va graduar en Gerontologia a la Universitat de Syracuse. Ja a la universitat, i després en els primers anys d'activitat professional, va començar a escriure els seus primers contes, que van anar apareixent a diverses revistes literàries de gran prestigi.

Amb la seva primera novel·la, Amy e Isabelle (1998), va obtenir el Premi Art Seindenbaum de Los Angeles Time, i el Premi Hearthland del Chicago Tribune. 

D'ençà de la publicació d'aquesta novel·la la seva dedicació a la literatura es va fer més estreta i va ser professora d'Escriptura Creativa a universitats com la Colgate o  la Queens, de Charlotte.

Uns anys després publicà Queda't amb mi (2006), però el gran èxit li va venir amb Olive Kitteridge (2008), que va guanyar els premis Pulitzer, Llibreter, Bancarella i Mondello i a partir de la qual es va fer una exitosa sèrie de televisió, protagonitzada per Frances Mac Dormand.

Després, van venir Los hermanos Burgess (2013) i les ja esmentades Me llamo Lucy Barton (2016), Todo es possible (2017), Llum de febrer (2019) i finalment la seva vuitena novel·la, aquesta Ay, William! (2021) que avui comentem.

Elizabeth Strout va ser finalista del Premi PEN/Faulkner i del Premi Orange i les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües.

Actualment viu a cavall entre Nova York i Portland.

Però anem al llibre que avui vull comentar.

A Ay, William! hi trobem el temes preferits de l'autora, els que li són propis i m'enamoren: les relacions familiars, sobretot les de mare-filla  i les de parella i ex-parella. Tot, com sempre, tractat amb la senzillesa i la naturalitat, amb l'autenticitat de qui les viu en el dia a dia sense reflexionar-hi especialment, entomant-les, assumint-les en la seva grandesa i petitesa. 

Però la senzillesa no enganya ningú: Elizabeth Strout és una mestra en la introspecció psicològica i ens deixa veure els pous de tendresa, soledat i decepció que amaguem tots, encara en les situacions aparentment més normals i quotidianes. Sota l'aparença d'unes anècdotes familiars que poden resultar properes als lectors hi ha una reflexió molt profunda sobre la nostra existència i el feix de sentiments tan contrastats que caben en les relacions humanes. Segurament, per això, llegir Strout és retrobar-se amb un mateix i sentir-se reconfortada.

Amb un llenguatge planer, amb petits tocs poètics, la perícia de l'autora ens mostra una Lucy ja molt madura però igualment encantadora: sensible, solidària, insegura i en part acomplexada, amb poca autoestima, assedegada d'amor i fidel als éssers que la vida ha posat en el seu camí, fins i tot al record d'uns pares que la van maltractar i a l'ex-marit que la va enganyar.

Sap greu de tancar un nou llibre de la Strout, encara que cadascú d'ells deixa un pòsit d'humanitat que et continua acompanyat després de deixar-lo a la lleixa.

I com que aquesta autora és prolífica i regular, sempre queda el consol de pensar que aviat en tindrem un altre. Amb una deliciosa Lucy Barton ja francament velleta?

Cant a l'amistat

Como polvo en el viento, de Leonardo Padura

Fins fa uns quants mesos, no havia sentit cap curiositat per Padura. Sabia que era un escriptor cubà, molt valorat i premiat, però només havia sentit parlar de la seva saga d'un policia molt peculiar, Mario Conde, que es bellugava com peix a l'aigua en el ambients més tèrbols de l'Havana. Havia sentit que era brillant, però la temàtica que tocava, en principi, no m'atreia especialment.

No sé per què ni per qui vaig acabant llegint Máscaras (1997), la tercera de la tetralogia de les quatre estacions de Mario Conde. I vaig al·lucinar. Com a trama, doncs el que m'esperava: baixos fondos, una intriga més o menys dosificada... res que em semblés molt remarcable ni afí a les meves preferències. Però el dibuix dels personatges, barrocs i que no poden ser més interessants, i el llenguatge, aquella parla havanera sal pebrada, acolorida, autèntica, preciosa... em van convèncer que acabava de descobrir - personalment perquè per a la Literatura ja feia temps que estava ben descobert - un autèntic mestre.

En espera, a la taula dels pendents, tinc dues novel·les més La neblina del ayer ( 2005) i Herejes ( 2013), i pendent per a aconseguir El hombre que amaba a los perros (2009), amb la recreació d'una part de la vida de Ramón Mercader, l'assassí de León Trotski.

Però aquest estiu m'he llançat a la seva darrera obra, Como polvo en el viento (2020), una monumental reflexió - 670 pàgines - sobre la pervivència de l'amistat i de l'amor en un grup d'exiliats cubans, testimonis dels avatars i evolució dels seixanta anys de Cuba i els seus fills.

Començaré, però, per fer quatre pinzellades sobre la biografia i trajectòria d'aquest autor, per si encara queden lectors tan ignorants com jo mateixa: 

 Leonardo de la Caridad Padura Fuentes, va néixer a l'Havana el 9 d'octubre de l'any 1955. La seva família residia a La Mantilla, al barri d'Arroyo Naranjo, a prop del conegut barri de La Víbora, on va realitzar els seus estudis preuniversitaris i va conèixer la que seria la seva dona i col·laboradora, la després guionista Lucía López Coll, a qui dedica una reconeixement molt sentit al final de la novel·la que comentem: Y al principio, en el medio, en el final, arriba y abajo, a un lado y otro de mi trabajo... siempre está Lucía. Solo puedo repetir que sin ella esta novela (igual que el resto de mis libros) no hubiera sido escrita, sin sus lecturas no sería la novela que es. Digo más: sin ella yo no sería la persona que soy.

Aquests escenaris de la infantesa i joventut tenen una presència constant a la seva obra, degut a l'estreta relació afectiva que hi sent.

Va estudiar Literatura Latinoamericana a la Universitat de l'Havana i des dels vint-i-cinc anys es va dedicar al periodisme, en mitjans com la revista literària El caimán barbudo o el periòdic Juventud rebelde, on redactada reportatges d´història i cultura. També va ser cap de redacció de La Gaceta de Cuba.

El 1988, amb 33 anys, va publicar la seva primera novel·la, Fiebre de caballos, però el gran reconeixement li arribava amb la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades per l'esmentat detectiu Mario Conde: La tetralogia de les Quatre estacions -  Pasado perfecto (1991), Vientos de Cuaresma ( 1994), Máscaras ( 1997) i Paisaje de otoño (1998) -, que van ser convertides en mini sèrie per a la plataforma Néflix el 2016, seguides d'altres amb el mateix protagonista: Adiós, Hemingway ( 2001), La neblina del ayer ( 2005), La cola de la serpiente (2011), Herejes (2013) i La transparencia del tiempo (2018).

Tanmateix el ressó internacional definitiu ja l'havia conseguit el 2009, amb la  novel·la històrica en què ficciona el personatge de Ramon Mercader, l'assassí de Leon Trotski i fa una immersió profunda a la història de Cuba.

També a les novel·les negres, hi apareix magistralment retratada la realitat de la societat cubana, i la crítica social que se'n desprèn el converteixen en un dels grans renovadors del gènere policíac en llengua espanyola. 

Leonardo Padura és un escriptor polifacètic.

A més de novel·lista, Padura és guionista cinematogràfic. Ha escrit per a documentals, com Yo soy del son a la salsa (1996) i per a pel·lícules de ficció com Regreso a Ítaca ( 2014), que es basa en el seu llibre La novela de mi vida ( 2002). I com a assagista especialitzat en Alejo Carpentier i José María Heredia i en la novel·la negra en llengua espanyola, ha escrit excel·lents assajos com: Colón, Carpentier, la mano, el arpa y la sombra (1987), Un camino de medio siglo: Alejo Carpentier y la narrativa de lo real maravilloso (1994), Modernidad, posmodernidad y novela policial (2000), José Maria Heredia: la patria y la vida (2003)...

Té també una sèrie de contes i ell mateix edita algunes de les seves entrevistes i reportatges.

Tanta literatura de qualitat li ha merescut diversos premis: el Premio Nacional de Literatura de Cuba, el 2012, l' Orden de las Artes y las Letras, atorgat pel govern francès, el 2013, i el Premio Princesa de Asturias de las Letras, el 2015, entre molts d'altres.

I ara, al 2020, ens ha regalat aquest "novelón" que avui vull comentar.

Novelón per les dimensions - és d'aquells llibres que no pots dur a la bossa, que no és aconsellable baixar a la platja, que requereix de taula i de llapis per anar fent anotacions - i per la densitat de la història i de les reflexions i sentiments que s'hi apleguen. 

A mi m'agraden les novel·les corals, les novel·les riu, en què una colla de personatges, o famílies, són conduïts i transformats pel fluir del temps i de les circumstàncies de la societat o societats en què s'inscriuen.

I també, i sobretot, m'agraden les novel·les en què hi trobo humanitat, autenticitat, sentiments i reflexions que , encara que allunyats de la meva petita realitat, pugui reconèixer com a universals i propers.

I m'agrada l'escriptura solvent, precisa i alhora màgica, que m'atrapa i m'embolica en l'aventura i el sentir dels personatges, pels quals s'acaba desenvolupant tota una xarxa de simpaties i rebutjos.

Tot això m'ho ha donat Como polvo en el viento, i els membres del Clan en la seva aventura vital i tan condicionada per la història d'aquesta illa que expulsa els seus fills , però no els deixa que l'oblidin mai.

La narració molt detallista i tan reflexiva potser es pot fer farragosa per a lectors dels que sempre voldrien retallar pàgines i anar "al gra", però a mi m'ha resultat en tot moment interessant i amena. I el llenguatge dels diàlegs, amb la picantor i la dolçor del parlar cubà, esquitxat d'expressions i dites, novament deliciós. 

El títol, aquell Dust in the wind, de la cançó de Kansas, que algun personatge completa amb el ... hasta la victòria final, de la cèlebre frase atribuïda a W. Churchill, De derrota en derrota fins a la victòria final, plasma de manera recorrent la dispersió traumàtica de l'exili, alhora que la permanència dels sentiments de pertenència a un lloc i a una història personal i afectiva compartida.

És difícil de comentar tot el que es troba en aquest llibre, però estic segura que, qui s'atreveixi a deixar-s'hi endur no se'n penedirà. Jo recordaré moltes de les hores que m'ha fet viure i m'enduc per sempre el personatge d'aquesta Clara-cargol que roman a Fontanar, sempre disposta a acollir dins de la seva precària closca els fragments d'aquest pols que el vent ha dispersat.

La Camèlia i El Rossegall

 

Opinadors

Mercè Foradada

El tresor de la memòria compartida

29 de Juny de 2022

0

   

Des de fa 24 anys, i gràcies sobretot a l’empenta i el talent de la historiadora Judith Barbacil que la va endegar i la sosté amb empatia i solvència, a Vilanova i la Geltrú tenim una petita, o no tan petita, joia, en forma d’un taller anomenat “La història a les nostres mans”, que l’agrupació Dones amb Memòria tira endavant amb les seves trobades setmanals a la UPC de la ciutat.

Aquesta iniciativa, que ja s’ha traduït en una col·lecció́ d’onze llibrets i materials audiovisuals, la col·lecció “La memòria del futur”, ha tingut una seqüela en els tallers de sensibilització sobre la història col·lectiva i el paper de l’oralitat en la transmissió de la memòria, que cada curs s’imparteixen als instituts de la ciutat per a l’alumnat d’ESO i de batxillerat.

Però, a parer meu, aquest no ha estat el fruit principal. El millor, el que realment singularitza una experiència ja de per si singular –que cada setmana una seixantena de dones d’edats avançades s’apleguin per posar en comú els seus records– és que a còpia de bussejar en les seves vivències i compartir records, cartes, fotografies, vagin teixint, com en una immensa manta de patchwork que abrigarà les generacions que les seguiran, la història oral, la que fins ara no sortia a cap llibre, de la nostra ciutat.

I encara hi veig un altre efecte summament beneficiós per a les Dones amb Memòria i totes les altres que gaudim del seu treball: han i hem après, i aquest és un viatge que no té retorn, que des dels ulls de les dones, des de la seva sensibilitat i la seva memòria sorgeix un relat absolutament imprescindible per comprendre i enorgullir-nos del nostre passat col·lectiu. Per dir-ho amb un terme que no m’acaba d’agradar, però que avui dia sembla imprescindible: s’han empoderat i ens han empoderat.

Fa uns dies, en el marc de les festes de Sant Pere del barri de Baix a Mar, una d’elles, la Camèlia Ferrer Garriga, amb els seus 85 anys plens de vida, ens ha regalat una perla en gran part fruit d’aquest treball: un llibre on recrea un carismàtic i mitificat bar-restaurant, nascut de la més pura essència de la vida marinera: el Rossegall.

El rossegall i Baix a Mar. Les meves vivències, amb abundància de fotografies dels anys 40 –algunes de les quals no em puc estar d’assenyalar que van sortir de la càmera del meu pare–, ha estat editat amb cura i afecte pel Cep i la Nansa i ressegueix la vida d’aquest racó de la platja vilanovina, escenari i promotor de reunions dels veïns, tertúlies dels intel·lectuals i artistes locals i marc de celebracions, balls i saraus de la gent de mar i de molts altres vilanovins i vilanovines. Ens evoca moments oblidats i ens situa en el context d’uns anys difícils en què els petits avenços i les primeres llibertats es guanyaven per l’empenta i la voluntat d’un grapat d’homes i dones.

La Camèlia ens en parla amb emoció i un enorme afecte, perquè aquell va ser el marc de part de la seva infantesa i primera joventut, perquè els records del Rossegall estan cosits amb els de la seva família, amics i veïns, perquè formen part d’un període cabdal de la seva vida i de la vida de Baix a Mar dels anys 40 i 50.

Recuperar de la seva mà, de la seva ploma, aquesta part de la història del nostre paisatge i de la nostra gent és un regal que no té preu. De debò, gràcies, Camèlia, i gràcies a totes, Dones amb Memòria.

El tresor de la memòria compartida | La Fura (lafurapenedes.cat)

Una descoberta

Viatge a l'oblit, Xavi Ballester

Quan una coneguda et demana que llegeixis, i opinis, sobre un llibre que ha escrit un amic, escriptor novell - que després resulta més escriptor que novell -, acceptes amb la por que el llibre se't caigui de les mans i et trobis en un compromís en donar una opinió acorralada entre la necessitat de ser sincera i el desig de no desmoralitzar un col·lega.

Afortunadament, la meva història amb Viatge a l'oblit ha estat ben diferent.

Des de les primeres línies no només vaig valorar que em trobava davant d'una escriptura solvent, sinó que vaig quedar enganxada per la humanitat dels persontages que se'm presentaven i pel tema històric i tan dur que ja s'intuïa.

Després, he tafanejat a internet i m'he arribat a formar una petita opinió de la biografia, tarannà i trajectòria d'aquest escriptor, que la meva ignorància m'havia fet creure novell.

Xavi Ballester Fàbregues va néixer a Barcelona el 1974 i va estudiar Filo-logia Hispànica a la UB (encara que d'ell s'ha afirmat que hagués preferit néixer a Winesburg i dir-se George Willard, en al.lusió a la seva admiració al clássic de la literatura nord-americana Winesburg Ohio, de Sherwood Anderson i al seu protagonista reporter local, George Willard).

L’afició a les lletres li ve de ben petit, en part gràcies a la influència paterna, molt aficionat a la poesia. De fet, des que té ús de raó no recorda haver sortit mai de casa sense una llibreta a lka butxaca perquè no vol que se li escapi cap idea o comentari de la gent que l’envolta, susceptible de ser convertit en poema o relat.

Encara que el seu currículum professional i laboral abraça diferents activitats - per exemple, com a repartidor de pizzes, abans de l’era Glovo - va ser com a col·laborador a diversos gabinets de polítics barcelonins: l’alcalde Clos, l’alcalde Hereu... o al Districte de Ciutat Vella, sempre amb el teclat o el boli a les mans, que va fer-se mestre en l’art d’escriure.

Tanmateix,ell, tal com es defineix al seu compte de twitter: Escric, llegeixo, escolto, aprenc (ho intento), tenia una forta vocació literària – lectora i escriptora – i aviat va començar a mostrar-se com a l’escriptor que és.

El 2012 va obtenir el XVè premi Tinet de narrativa curta amb el relat Ous ferrats, publicat per Cossetània, que ja havia vingut precedit per altres contes que havien merescut un reconeixement: El mirall (finalista del concurs Mercè Rodoreda de contes de la Festa Major de Gràcia (2009), Sense llençols, que guanya el premi Casal Lambda de Barcelona ( 2010) i L’últim mestre de barraques de pedra seca, finalista del 14è premi Tinet de Tarragona (2011). 

A partir d’aquí, ja no s’ha aturat: l’any 2016 va publicar el seu primer llibre en solitari, Porexpan i polaroids , que havia guanyat el Premi 7lletres. El va seguir el recull de narracions Huir no significa nada (2019), que li va suposar la Mención especial del XXIX Premio Gonzalo Ballester i aquest Viatge a l’oblit (2022), que va ser guardonat amb el II premi Portal de Bové, Vila de Montblanc 2021.

Xavier  Ballester ha dirigit el programa de literatura “Lletraferits”, a Ràdio Molins de Rei, i va impulsar i editar la revista digital Rosita, que es va deixar d’editar l’any 2018.

Finalment, casat i pare de tres fills, es  llença a la piscina per portar a terme el seu somni de ser llibreter i s'afegeix a la Carol i al Dioni Porta, company de la revista Rosita, en el projecte de la llibreria Obaga, que des del carrer Girona de l’Eixample Barceloni no només ven llibres sinó que acull exposicions i presentacions de llibres,  ofereix concerts i organitza tallers literaris.

I a hores d'ara, tal com s’afirma a la ressenya d'una altra llibreria barcelonina amb vocació lectora, la Santos Ochoa de Nou Barris:  Si sigue empuñando el bolígrafo es porque todavía cree en la bondad de Andrés Hurtado (el personaje de Baroja), porque no se cansará nunca de escuchar Purple Rain, porque sigue releyendo los versos de Valente y desarmándose con la elegancia de Richard Ford. Si queréis verle en carne y hueso, lo encontraréis en la librería Obaga de Barcelona. 

Però, veiem per què aquest Viatge a l'oblit, ha estat per  a mi una bona  descoberta, un descobriment impensat.

A la contraportada se la qualifica de primera novel·la – les seves altres obres  publicades eren narracions –, la qual cosa és objectivament veritat, però puc assegurar que costa de creure.

Des de les primeres pàgines, dedicades a invocar la importància de recordar els noms dels morts, perquè això és l’únic que els queda, a testimoniar els diversos processos d’oblit a què aboca la guerra ( La guerra esborra les fronteres, fins i tot les d’un mateix), a denunciar la perversió del llenguatge i la importància de preservar les paraules... -  temes tots que aniran apareixent i articulant la narració - te n’adones que et trobes davant d’una escriptura solvent i d’una veu que té moltes coses a dir.

El títol, que més o menys transformat és present a diversos passatges de la novel·la, ens apunta al tema principal: l’anorreament personal i col·lectiu, de vegades per mirar de sobreviure, a què aboca la guerra. Aquí ja no plora ningú, no ens queden forces per plorar ni tampoc ens queden llàgrimes per vessar. O potser és que fins i tot hem oblidat com es fa. Aquesta guerra sembla un llarg viatge per l’oblit. 

Xavi Ballester ha construït un relat que segueix dos personatges, l’un des de la seva mateixa veu i l’altre de la mà d’un narrador extern,  que s’alternen en els diversos capítols fins a arribar a confluir, en el desenllaç. Dos personatges ben diferents - un “pagès” solitari de Valls allistat per la força a la Divisió Blava i un llenyataire de la taigà siberiana reclutat, també sense cap respecte per la seva llibertat personal, per a l’Exèrcit Roig – viuen l’experiència d’un dels episodis més cruents a l’entorn del setge de Leningrad, des de bàndols oposats però amb una conseqüència similar d'aniquilació i destrucció.

Per a mi és important remarcar una obvietat: aquesta novel·la és profundament antibel·licista, però de la manera en què ho són les bones novel·les. No explicita els sentiments i judicis negatius contra l’horror de la guerra, sinó que ens el mostra a través de la trajectòria i conseqüències de l’odissea dels protagonistes. No ens diu: “Mireu quina cosa més terrible va ser aquella guerra” , sinó que ens fa sentir com de destructiu acaba sent aquell i , per extensió, qualsevol conflicte en què els homes es maten. 

Hi ha tota una colla de temes d’interès que es tracten o insinuen en aquestes pàgines: des dels sistemes de reclutament i l’adoctrinament dels voluntaris – no sempre- de la Divisió Blava, el setge de Leningrad, el jurament al Führer i la disciplina de l’exèrcit nazi, la pervivència i les perversions de les dues Espanyes machadianes i l’odi i les revenges personals que es mantenen de guerra en guerra, al poder salvífic del llibre ( el Diccionari del Joan i el Quixot d’en Dimitri )... i me’n deixo, perquè els dos personatges, són d’una manera natural, no apresa, veritables filòsofs.

La solvència de l’autor es fa palesa no només en el retrat del personatges – on continua mostrant més que descrivint – sinó també en la descripció dels paisatges i dels diferents escenaris on es desenvolupa l’acció. Des del camp d’avellaners de Valls o els boscos de la taigà, pàtries reals dels dos protagonistes, als camps d’entrenament  de l’exèrcit nazi, o a l’estepa gelada russa  ( que s’ha dit que va ocasionar més morts i guanyà més batalles que el foc dels dos exèrcits que s’hi enfrontaven), per acabar amb la Barcelona del 1942, amb la rebuda de les restes d’aquella Divisió Blava que s’havia acomiadat amb tant fervor. 

Hi ha molta feina de documentació, i potser algun viatge, al darrere d’aquestes dues històries que s’acaben fonent. L’estil i el ritme narratiu és detallista, en ocasions diria que fins i tot minimalista, però, tanmateix l’interès no decau en cap moments. No és una novel·la a la qual, alguns lectors impacients li retallarien algunes pàgines. Tot els que succeeix té sentit i  enganxa. Un altre mèrit de l’autor.

Resumint: una lectura més que recomanable, tant pels temes que planteja com per la manera ens que ens són presentats.

Apunteu-vos-la!