Los días perfectos, Jacobo Bergareche
Els "Libros del Asteroide" no solen defraudar, i aquest em consta que està agradant molt. Per exemple a la meva filla, que és qui me'l va recomanar i deixar.
I he de reconèixer que és un bon llibre, que és original i que es llegeix àgilment i amb un somriure, encara que potser per qüestió de caràcter o d'edat i circumstàncies vitals - recordem que acabo d'escriure un llibre que es diu L'amor quiet en què glosso l'amor sense gaires bombolles, però "que arrela i dóna sentit", un amor sense agulles d'exaltació, però tan ple i reconfortant com la millor companyia - m'ha gairebé irritat en alguns moments.
Anem a pams, i comencem per esbrinar qui és l'autor, fins a aquesta lectura, completament desconegut per a mi.
Jacobo Bergareche és un jove guionista i escriptor, nascut a Londres, el 1976, que escriu en llengua castellana.
Nét de l'ex-president del Real Madrid, Ramon Mendoza, la seva família paterna sempre va estar molt lligada al país basc, on va fundar El Correo i va ser amenaçada per ETA. Ell era el fill gran i va néixer a Londres on el seu pare, Santiago Bergareche, un dels homes més influents i rics del país, treballava al Banco de Vizcaya, i la seva mare, Rosario Mendoza, era secretària de l'embaixador espanyol a la ciutat anglesa.
Va començar a estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense, però va abandonar aquests estudis per cursar Literature and Writting, a l'Emerson College de Boston. Es diu que en aquella ocasió, el seu avi matern va comentar, foteta: Tienes una capacidad infinita para lo inútil
Actualment conjuga la seva carrera professional de guionista i productor de sèries de ficció, i esporàdicament de publicista, en la productora familiar Onza Partners, amb la d'escriptor multigenèric: ha publicat un poemari, Playas ( 2004), una obra de teatre, Coma (2015), la col·lecció de llibres infantils, Aventuras en Bodytown (2017), l'assaig autobiogràfic, Estaciones de regreso (2019), arrel de la mort, assassinat a Angola, del seu germà petit, i ara la novel·la, amb Los días perfectos (2021).
La seva experiència com a resident a Austin, Texas, al llarg de quatre anys, li va permetre conèixer i investigar la correspondència privada de diversos escriptors de culte, al Harry Ransom Center, un extraordinari arxiu que conté milers de documents molt valuosos sobre figures rellevants del món de la cultura, la literatura, el periodisme, la fotografia i la ciència, material que utilitza molt sàviament en Los días perfectos.
Jacobo Bergareche, amb la seva ironia habitual es descriu a ell mateix: Sóc un entusiasta. Sempre m'imagino ric i prim en el futur, i amb vint-i-set llibres publicats.
Los días perfectos és una breu i original novel·la epistolar - de fet comprén dues llargues cartes, escrites pel mateix personatge, un periodista madrileny en la quarentena - que discorre sobre l'enamorament fou, l'adulteri, l'agonia i el tedi d'un matrimoni exhaust, i la impossibilitat d'aconseguir perpetuar aquests dies perfectes, i que s'inspira en la correspondència real del Nobel William Faulkner amb la seva amant, i aleshores secretària de Howard Hawks, Meta Carpenter. Unes cartes o notes guspirejants que l'autor il·lustrava amb suggerents dibuixos i vinyetes.
Luis, el periodista que ha d'assistir a un congrès sobre periodisme digital a Austin, enviat pel seu periòdic, viu amb la il·lusió que l'estada serveixi per a un nou episodi del seu amor adúlter amb Camila, una jove mexicana que pensa que és l'única capaç de posar una mica d'il·lusió a la seva vida avorrida i falta de motivacions, quan rep un missatge d'ella amb què posa punt final a la seva breu i esporàdica relació i li prega que es conformin amb el seu record.
Ja a Austin i buscant un refugi a la seva desolació, topa amb les cartes esmentades de l'escriptor nord-americà, que alimentaran la reflexió i l'estructura de la primera i llarga carta a l'amant mexicana, en què reviu i recorda amb humor i apassionament els escassos i distanciats dies del seu romanç i la tristor en què l'ha deixat el sobtat final.
A la segona, carta, per a mi, més profunda i substanciada, s'adreça a la seva dona, Paula, amb qui comparteix anys de convivència, tres fills i una relació mortalment avorrida, per pregar-li un d'aquests dies perfectes, que per al protagonista s'ha de basar forçosament en un artifici còmplice.
Sembla que Bergareche comparteix el pessimisme sobre les relacions amoroses de William Faulkner, el cèlebre lema del qual - hi clou la seva novel·la Les palmeres salvatges: "Entre la pena i el no-res, trio la pena" - es repeteix al llarg de les cartes, o amb l'escriptor francès Gustave Flaubert i el descontentament vital de la seva dissortada Emma Bovary.
Ja he dit que, segurament, el meu judici no tan entusiasta sobre aquesta aclamada novel·la, deu tenir molt a veure amb el meu moment cronològic i vital, i amb l'esperança conservada i cultivada que l'amor és alguna cosa més fonda i preservable que l'explosió sexual i sentimental. Sigui com sigui, el cert és que reconec que Bergareche fa gala d'un estil molt literari, esquitxat de pensaments autèntics, i d'una gran amenitat i, de vegades , hilarant prosa.
Per això cloc aquesta petita ressenya amb l'opinió de dos escriptors i crítics consagrats i, amb tota seguretat, més imparcials que la meva:
RICARDO MENÉNDEZ SALMÓN: “Jacobo Bergareche nos concede el raro privilegio de comprender cómo los hombres ganan la felicidad sin merecerla, la pierden sin darse cuenta y la añoran sin remedio”.
MARIO VARGAS LLOSA: "És amena, divertida, insolente y muy bien escrita. Jacobo cree sinceramente que “el hábito hace al monje”, es un admirador encarnizado de Faulkner y de sus laberintos; su historia de amor y la evocación de “un día perfecto” reproduce con gracia y fantasía la que, por sus cartas, fue aquella aventura del autor de Las palmeras salvajes, La paga de los soldados y las demás obras maestras que sabemos. En su generosa recreación, aclimatada en Austin, Bergareche se divierte y nos divierte a sus lectores”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario