Amb el mar de pantalla

martes, 25 de mayo de 2021

D'això n'han fet versions en format conte?


 

El pony roig, de John Steinbeck

Quan vaig proposar al Club d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, llegir El Poni roig, de John Steinbeck, com a complement de La perla, que comentarem aquest dissabte, aprofitant la brevetat dels dos textos i que se li assenyalin algunes coincidències amb El camino, de Miguel Delibes, que havíem llegit i comentat el mes d'abril, només en tenia un remot record de la seva lectura en la meva ja molt llunyana joventut.
I la relectura m'ha colpit i sorprès per diverses raons.
En primer lloc, perquè mentre la buscava amb èxit nul en la meva biblioteca, a les llibreries de nou i de vell, o en la compra online, em vaig adonar que apareixia sovint com a una adaptació en format conte infantil. Després, un cop llegida gràcies al servei de préstec de la biblioteca, i "disfrutada" amb admiració literària, però amb el cor encongit, no deixo  de preguntar-me com l'havien de viure aquells lectors infantils, si a mi, ja bastant avesada a lectures més o menys dures, m'ha causat la impressió que m'ha causat.
En segon lloc, la relectura ha confirmat l'alta valoració que des que el vaig descobrir amb Al este del Edén, m'ha merescut aquest "bronco" i implacable escriptor californià (podeu veure una breu ressenya biogràfica al post de La perla, del dia 18/12/2020), no gratuïtament Premi Nobel de Literatura el 1962. L'austeritat però eficiència en la caracterització dels personatges tan creïbles, la poesia de la seva vida salvatge però tan autèntica, les descripcions de petits fragments de paisatge  (com la franja d'herba sempre verda del costat de la font on el protagonista es refugia de la duresa del món que és el seu), els passatges- duríssims - de la lluita per la vida i contra la malaltia, el deteriorament, la mort i les forces de la natura des de la mirada d'un nen que s'hi enfronta per primera vegada... són magistrals i inoblidables, malgrat la crueltat i violència que, de vegades, comporten.
I en tercer i últim lloc, per molt que m'hi he entestat, no he aconseguit veure els paral·lelismes amb El camino, de Delibes, més enllà que les dues novel·les tractin de la mirada d'un nen sobre el món que l'envolta. Hi assistim a la descoberta del seus entorns rurals respectius, però les circumstàncies històriques i els contextos són tan diferents, que la comparació es fa difícil. Simplificant molt, diria que la mirada de Delibes és enyoradissa i idílica i la de Steinbeck d'un realisme eixut i vitalista.
Amb tot, una lectura difícil d'oblidar, ara que l'he feta amb les ulleres, i no és només una metàfora, de vista cansada.




No hay comentarios:

Publicar un comentario