Amb el mar de pantalla

lunes, 22 de marzo de 2021

Caos i decisions vitals



 


Dolça introducció al caos, Marta Orriols

Acabo aquesta nova novel·la de la Marta Orriols que em reafirma que és una bona i solvent escriptora, i que em planteja una sèries d'interrogants de caire més vital que literari.

Però abans d'entrar-hi, repassem que en sabem de l'autora:

Aquesta escriptora vallesenca va néixer a Sabadell el 1975 i actualment viu a Barcelona.

Ella mateixa se'ns presentava fa uns anys: 

Visc i treballo a Barcelona amb els meus dos fills (i l’Ecco, un teckel de pèl dur). Historiadora de l’art de formació. Tinc algun màster i algun postgrau que suposadament em converteixen en una experta en màrqueting i comunicació, en gestió cultural i altres que ja ni recordo, però no, res de tot això. En el camp de l’escriptura he estudiat guió cinematogràfic a l’escola de cinema Bande à Part i escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Col.laboro ocasionalment a la secció de llibres del magazín cultural Catorze. cat  i a Núvol, el digital de cultura. Faig de lectora editorial, dono voltes a un nou projecte i escric la meva primera novel.la. El setembre del 2016 vaig publicar el recull de contes Anatomia de les distàncies curtes amb Edicions del Periscopi que ha estat traduït al castellà per Lumen sota el títol d’Anatomía de las distancias cortas.

Aquesta primera novel·la que preparava era Aprendre a parlar amb les plantes. una narració dura i alhora delicada, escrita des del punt de vista d’una dona que haurà de reconciliar-se amb un món que ja no reconeix. La narrativa de Marta Orriols, emotiva, intensa i reflexiva, ens convida a quedar-nos amb el que és essencial. Un llibre íntim que teixeix un relat proper capaç d’enfrontar-se al dolor més punyent amb una maduresa estilística poc habitual.

Encara que el llibre tracta del procés d'assumpció d'una pèrdua - en aquest cas, d'una doble pèrdua - i ella havia perdut el seu marit poc abans d'escriure el llibre, Marta Orriols sempre ha reivindicat que no parlava de la seva experiència, encara que en una entrevista declarés: 

Tenia ganes d’escriure aquest llibre perquè em xocava el contrast entre el que llegia sobre la pèrdua i el que jo estava vivint”.

Ara, el 2020, ha publicat aquest Dolça introducció al caos , que ens ocupa.
Es tracta d'un llibre ben escrit i estructurat que ens presenta un moment de profund conflicte en una jove parella, encara no del tot consolidada.
Un llibre que es llegeix amb interès i que conté reflexions molt vives en què sovint ens podem reconèixer.

Amb tot...

En primer lloc, segons el meu parer, el títol no es correspon al que trobarem a continuació. El caos de pors i sentiments contradictoris en què es troben sumits els protagonistes, ho és tot menys dolç. Aspre, angoixant, aïllant..., 

I aquí van els meus interrogants:

1. El llibre planteja un problema que em sembla etern i, potser, causa de la plaga dels excesos del patriarcat que tan sovint veiem plasmats en drama. No voldria que se'm interpretés malament. El fet que quan es concep un fill, només la dona tingui la seguretat absoluta de la seva paternitat (maternitat)  i que només ella tingui el poder de decisió sobre el seu cos i el futur del fill - i així ha de ser - , penso que és segurament l'origen d'una certa inseguretat i desvaliment masculins, que poden estar en l'origen de la violència i l'ànsia de poder sobre la seva companya d'espècie. A la novel·la, la crisi existencial del protagonista i el seu empetitiment hi poden descansar, així com un molt sufocat clam pel seu dret, que no es considera prou, de tenir el fill ja engendrat, encara que hagi estat involuntàriament o inconscient. 

2. Llegint aquest libre he sentit clarament l'escletxa generacional entre la meva mentalitat de dona de més de setanta anys, i sobretot de la jove que vaig ser, i aquests joves de trenta o més anys, en lluita entre la seva realització personal i l'ideal de constituir una parella i família sòlida i tan estable com puguin ser aquestes associacions humanes. La meva generació ho va tenir clar: assentar una relació de parella, formar una família, estaven en el top ten de les nostres prioritats. Encara que sovint, molt sovint, no ens en sortíssim, teníem clar que per aconseguir una finalitat comuna calia sacrificar, o descartar, altres possibilitats que individualment podien temptar-nos. Malauradament els "descartes" solien anar més aviat pel cantó femení, però els assumíem convençudes que això era el que preferíem. Aquest llibre m'ha fet adonar que les prioritats s'han desplaçat i, encara que no vull fer cap judici de valors, em pregunto, amb una certa tristesa, si la realització personal a ultrança no aboca a una certa buidor i soledat interior que, com els "sacrificis" de les generacions anteriors, pugui desembocar en situacions d'infelicitat i soledat no volguda.

Tenia la Marta Orriols, en escriure aquest llibre, les respostes a aquestes i d'altres qüestions, que cada lectora/a, es pugui fer en llegir la seva novel·la?

Potser no cal tenir-les, potser amb plantejar-les o suggerir-les, ja n'hi ha més que prou.







No hay comentarios:

Publicar un comentario