D'aquí a poques hores Ana María Matute llegirà el seu discurs d'acceptació del premi Cervantes 2010. Un premi més que merescut no només per la seva obra indiscutible (les meves preferències per Olvidado rey Gudú i Paraíso inhabitado) sinó pel lloc preferent que ha ocupat la literatura - vessant escriptora i vessant lectora- a la seva vida.
El gener d'aquest any, gràcies a loa generositat dels meus amics Sofia i Carles, vaig tenir la enorme satisfacció de compartir taula i conversa amb aquesta admirada autora, que acabava de rebre el premi que demà acceptarà de mans del rei. Una anècdota tan deliciosa i plena de malícia com la mateixa Matute:
Ens deia que l'únic dolent del premi, que d'altra banda l'havia feta molt feliç, era que havia de llegir un discurs "¡Y delante del rey, con lo poco que me gustan a mi los discursos". Davant de les nostres protestes que no s'amoïnés, que segur que se'n sortiria divinament, va deixar anar una rialla de nena dolenta: "¿Tu crees, mona, que se notaría si leyese el mismo que leí cuando la Academia?Como hace tantos años...".
Espero impacient la premsa de dijous.