Amb el mar de pantalla

domingo, 29 de mayo de 2022

Passejant per la Barcelona dels anys setanta i pel París dels anys deu


                                                          


   
Amor a l'art, Tània Juste

Se'n pot dir jove escriptora d'una dona de cinquanta anys , que té sis novel·les publicades - algunes, traduïdes - , que ha guanyat dos premis importants, que fa traduccions al català i al castellà, ha participat en llibres col·lectius, activitats literàries, xerrades, taules rodones, clubs de lectura, col·labora a revistes i organitza rutes literàries?

Evidentment que no. Però, coses de l'edat, trobo joves a tots els que són més joves o iguals que alguns dels meus fills, i , com que no he estat gaire consumidora de novel·la històrica, desconeixia la seva obra fins ensopegar amb el seu últim llibre: Amor a l'art.

Ara ja en sé una miqueta més de la seva persona i de la seva obra, o sigui que ho compartiré en aquesta pàgina:

Tània Juste i Aranda neix a Barcelona, l'any 1972 i, abans de llançar-se a l'escriptura, té una vida interessant i variada, que ella mateixa ens relata: 

Nací un poco mandona, según me han contado. Mis padres llevaban el pelo largo y pantalones de pata de elefante e invitaban siempre a sus amigos barbudos a casa: Hablaban, fumaban, tocaban la guitarra hasta horas intempestivas y yo me dormía al son de alguna canción de Ovidi Montllor sin saber que allí se cocía una parte de la prensa antifranquista.

Me llevaron a una escuela que dirigía una gran dama de las letras catalanas, Carme Serrallonga. Cualquiera que haya oído hablar del Isabel de Villena sabrá que ese centro no solo nos formaba como alumnos sino como personas capaces de opinar, de contradecir, de reivindicar, de forjarse un criterio propio como el mejor pasaporte para la vida adulta.

Luego vino la Facultad de Historia, donde me licencié al cabo de cinco años en la especialidad de Historia del Arte. Nunca más podría librarme de la profunda atracción hacia la Historia, como tampoco de su manifestación en el arte a lo largo de los siglos.

Aun me quedaban unos años para descubrir que la escritura me haría regresar a aquellos capítulos de la historia que tanto me entusiasmaron, a través de mis novelas.

No obstante, antes de esto, me tocó vivir otras experiencias en el mundo laboral: trabajé en el mundo de la moda, en la comunicación, fundé asimismo una agencia de viajes culturales y me divertí trabajando en la producción de eventos tan dispares como una cabalgata de Reyes o una pasarela de moda.

Años de viajes y de descubrir nuevas culturas. Y, al mismo tiempo, años de formar una familia y estrenarme en la maternidad. 

Aquests anys de formació i d'experiències diverses desemboquen en una primera novel·la, A flor de pell, publicada l'any 2009 i que ha estat reeditada a l'editorial Columna  l'any 2020. Ens transporta a la Barcelona dels anys 20, en plena dictadura de Primo de Rivera. Ella ens explica la transcendència d'aquesta primera publicació:                       

Cuando poco antes de Sant Jordi 2008 mandé mi primer manuscrito a una editorial y me llamaron para publicar mi novela, no sabía que iniciaba un camino sin retorno: el de la escritura. Se convirtió en una necesidad tan vital como respirar, porque sin ella ya no soy yo; porque mis historias forman parte de mí y mis personajes no hacen más que ampliar mi familia. Porque, como dijo una vez Paul Auster, “decidí que nunca dejaría de escribir”.

Efectivament, un any després, participa en l'antologia Veus de la nova narrativa catalana, que coordina Lolita Bosch, el 2012 publica Els anys robats, que vol ser un homenatge als aviadors republicans durant la Guerra Civil, i el 2014 L'hospital dels pobres, ambientada durant la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
El 2015 rep el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica per la novel·la Temps de família i el 2018 publica Passatge al nou món.
Finalment, l'any 2021 li és atorgat el premi Prudenci Bertrana, per aquesta Amor a l'art que vull comentar.
Actualment viu a Sant Cugat del Vallès.

Amor a l'art  m'està agradant i sorprenent. Encara no l'he acabada , però ja hi trobo molts valors que no esperava , entre ells la descripció del context històric i l'amenitat.

Aquesta novel·la, que com diu la mateixa autora intenta ser una reivindicació de les dones silenciades en el món de l’Art a través de la Història, se situa a la Barcelona dels anys 70, mentre a Portugal s’esdevé la Revolució dels Clavells, i una de les protagonistes , l’Olívia està a punt de llicenciar-se en Història de l’Art. A partir de la col·laboració amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla, entra en contacte amb un autoretrat d’una pintura avantguardista, la Valèria Sans, de qui no n’ha sentit a parlar mai però que descobreix que va viure al Montparnasse dels anys vint i que es va arribar a relacionar amb els grans artistes de l’època.

L’autora ja ens havia explicat que des dels anys de la seva carrera, quan queda enlluernada per l’Art que va descobrint i coneixent, se sorprèn que no hi hagi noms en femení en la galeria  dels grans artistes.

De la necessitat de treure l’entrellat d’aquesta sorpresa i de l’abundant documentació que se’n deriva, sorgeix Amor a l’art.

Al llarg de les seves aproximadament 400 pàgines - jo en porto més de la meitat -  trobem una galeria de personatges de ficció que s’entrecreuen amb d’altres d’històrics: Picasso, Gertude Stein, Modiglini, Olga Sacharoff... Els primers, segons l’autora són una destil·lació de molts de reals que ha conegut i observat; els històrics surten de les seves consciencioses investigacions i són recreats amb respecte i una cura exquisida.

 Les dues protagonistes principals, la Valèria i l’Olívia tenen elements de la vida i del pensament de la pròpia autora: la Valèria, encara que amb uns anys i unes circumstàncies històriques distintes, estudia Història de l’Art, com ha fet l’autora, és apassionada i l’Art té un cabdal paper a la seva trajectòria; l’Olívia, encara que a base de molts sacrificis , vol plasmar la seva passió i convertir-la en el seu ofici, malgrat l’oposició o indiferència dels seus col·legues masculins, cosa que l’autora ens diu que ha viscut respecte a la Literatura.

La novel·la planteja diversos temes: les relacions amoroses i la diversitat, l’alliberament de la dona, l’esclavitud i l’alliberament a través de l’art, el món dels antiquaris... i ho fa amb un estil clar i molt entenedor, combinant els dos escenaris i les dues èpoques de manera que l’interès no decaigui en cap moment.

Tània Juste afirma que ja no sabria viure sense escriure i que, molt probablement, hi haurà més llibres amb l’Art com a transfons o temàtica principal.

N’estarem amatents.

viernes, 27 de mayo de 2022

Comentant "En el prestatge", la meva primera novel·la, amb el Club de Lectura La Crisàlide

 


La satisfacció de saber-lo , encara , en els prestatges.

Dimecres 18 de maig, a la Casa Olivella, vaig assistir convidada al Club de Lectura, La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva de la meva ciutat, que condueix la col·lega i amiga Maria Rosa Nogué.
Ja coneixia una mica aquest Club que havia visitat en altres ocasions en que s'havia comentat Estimades Zambrano o Perles cultivades, però en aquesta ocasió vaig agrair especialment el que se'm llegís per tercera vegada i , a més, desenterrant En el prestatge, el meu primer fill de paper, ja amb 20 anys de vida en els prestatges.
La tertúlia va ser animada i molt agradable, com no podia ser d'una altra manera, si és conduïda per la mà sàvia i sempre amable de la Maria Rosa. 
Vaig agrair l'interès de tots els tertulians i vaig passar una bona estona,  comprovant, a més, que la Gràcia Font encara té coses a dir a unes lectores i lectors tan solvents.
Moltes gràcies, Club La Crisàlide, ha estat un honor i un plaer tornar-vos a visitar!

🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜

Adjunto el link del blog de les biblioteques https://blogbiblioteques.vilanova.cat/?p=93632

En el prestatge. Mercè Foradada


Avui és una ocasió especial: la darrera sessió d’aquesta temporada. I comptem, per sort, amb la presència de la Mercè Foradada, autora i companya, conductora del club germà, de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, per comentar-nos la seva primera novel·la publicada, En el prestatge.

Ens reunim a la plaça de la Vila, per rebre-la: en Cèsar Verdejo, la Teresa Rodríguez, la Rosa Llopl’Anna Rosa Ruizl’Olga López, la Concepció, la Neus Solé, en Josep Maria Olivar i jo mateixa.  Ella ha estat tan amable d’oferir-nos un exemplar per a cadascú de la seva novel·la, i ja en comença a firmar a baix a la plaça.

La tertúlia: 18 de maig de 2022

La nostra sessió d’avui esdevé una animada ronda, barreja de comentaris dels lectors i lectores, preguntes i reflexions sobre l’escriptura de part de l’autora, que van més enllà del comentari de la novel·la i ens conviden a seguir tota una trajectòria literària, impulsada, com ens diu la Mercè Foradada, sempre pel desig de trencar la dicotomia entre viure i escriure, i aconseguir viure tot escrivint.

L’Anna Rosa Ruiz li comenta que tot el que ens està explicant s’assembla molt al que es veu reflectit en la protagonista de la novel·la, Gràcia Font, i l’autora ens explica que, efectivament, abans que es posés de moda ella ja va iniciar aquest gènere de l’autoficció.

La Rosa Llop diu que l’ha trobada una novel·la on es manifesta el do d’escriure, principalment els sentiments i les emocions.

També la Teresa Rodríguez comenta que és una obra on s’expressa molt bé la subjectivitat de la protagonista, i recorda que li va agradar molt una altra novel·la que vam llegir de la  Mercè Foradada, Perles cultivades. L’autora ens en recorda la gènesi: ella volia escriure sobre la bondat. I es va trobar en un terreny inexplorat, perquè hi ha molts personatges literaris truculents i malignes, però la bondat està mal representada.

En el prestatge, de Mercè Foradada, a La Crisàlide





 La Neus Solé, que havia llegit En el                         prestatge quan va sortir, l’any 2001, però l’ha rellegit, també recorda aquesta i altres novel·les de la Mercè, de la qual també vam comentar, amb presència seva, Estimades Zambrano, sobre la famosa filòsofa i la seva germana.

L’Olga López li pregunta si els personatges dels fills de la protagonista, Gràcia Font, corresponen als seus fills reals, i ella ens revela algun canvi estratègic: Gràcia és també Mercè –una mercè, una gràcia-, en Pol és en Pau, la Clara és l’Anna i també hi ha en Tomàs, que és el més incisiu.

En Josep Maria Olivar li comenta que, en una novel·la on una gran part respon a la subjectivitat de la protagonista, hi ha poc espai dedicat al pensament d’en Quim, la seva parella de l’ànima. La Mercè ens comenta que això també li ho han dit lectors homes, mentre que les lectores no acostumen a trobar-ho a falta

La  Mercè s’ofereix a signar els exemplars que tan gentilment ens ha regalat, i entre signatures i fotografies de final de curs, acabem de parlar dels llibres seus que encara no hem llegit, com L’amor quiet, on, ens diu, retrobarem la Gràcia Font d’uns anys després.

Segur que el llegirem!

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.