Presentació de Quan s'esborren les paraules
Divendres 17 de desembre, a les 19'30h i al Foment Vilanoví, presentàvem l'últim llibre de Rafel Nadal, Quan s'esborren les paraules, que diuen que tanca la trilogia de la memòria familiar, o de la memòria d'un temps, al voltant d'una saga familiar representativa d'un estament i d'una manera de viure, com li agrada de dir a l'autor.
Va anar prou bé, amb tres parlaments ben diversos, perquè els dos presentadors - el periodista i analista Francesc -Marc Álvaro i jo - i el mateix escriptor, hem llegit/escrit el llibre des de percepcions sempre una mica diferents, com és manat. Tants caps, tants barrets, diuen, i quan es tracta de llibres, una veritat com una casa.
Per no estendre'm, transcric a continuació els apunts de la meva presentació, on crec que deixo prou clar allò que el llibre em va suggerir, i els principals valors que hi he trobat.
Bona tarda.
Ja que em toca obrir l’acte començaré pels
agraïments: Gràcies a tu, Rafel Nadal per venir a presentar-nos aquest nou fill
de paper, Quan s’esborren les paraules,
que , diuen, tanca la trilogia de la memòria familiar; a tu, Francesc Marc per
compartir aquesta presentació, al Foment per acollir-nos , a Llorens Llibres i a
la Mulassa per organitzar-ho i a tots vostès per acompanyar-nos.
Avui crec
que ens podem estalviar la presentació de l’autor, perquè aquest periodista i escriptor gironí ja és
prou conegut per tothom. L’han llegit
a les seves col·laboracions a diversos diaris (des del Catalunya Expréss al Punt Diari,
a El País, al Periòdico de Catalunya o a La
Vanguardia, periòdics en què ha exercit de cap de redacció, sot-director o
director, en diferents etapes de la seva carrera), l’han sentit a diferents programes radiofònics (Catalunya Ràdio, Rac
1...) i l’han vist i escoltat a diferents
tertúlies i debats televisius.
Però sobretot, en aquests darrers deu anys han pogut gaudir
dels seus llibres – des d’ Els
Mandarins, el 2010, passant per Quan
érem feliços (2012), Quan en dèiem
xampany (2013), La maledicció dels Palmisano ( 2015), La senyora Stendhal ( 2017), El
fill de l’italià (2019) i Mar d’estiu
(2020), fins a arribar al que avui presentem. N’he comptat vuit -, alguns dels
quals ja ens l’han portat a Vilanova en diverses ocasions, llibres que han
estat guardonats amb diversos
premis: el Josep Pla, el Joaquim Amat-Piniella i el Ramon Llull.
Passaré, doncs, a comentar alguns aspectes que m’ha suggerit la
novel·la que presentem, mirant de no allargar-me gaire perquè els meus dos
companys de taula tenen coses molt interessants a dir.
Abans de tot, vull afirmar que aquest és el llibre de la trilogia que m’ha
agradat més. Tot i que vaig valorar en el seu moment el ofici i l’amenitat del Rafel com a cronista
- primer de la seva infantesa i
joventut, després dels orígens de la seva extensa nissaga -, i que vaig llegir Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany amb interès
i molta complaença, aquest tercer
l’he gaudit encara més. El to més
intimista, l’honestedat en l’expressió dels sentiments, l’aire de continguda
melangia que travessa la decadència dels pares i el pas irremeiable del temps,
la major riquesa de recursos literaris,
m’han emocionat molt més i m’han fet
pensar que en Rafel exercia menys de cronista
i molt més de literat. Conservant el ben fer del periodista i documentalista
solvent, que aporta informació històrica i geogràfica alhora que interessa i
delecta amb les anècdotes i records familiars, aquest llibre té un plus
de reflexió i vivències més íntimes. És
més líric i més reflexiu.
També és una mica més trist, per la temàtica que
aborda, l’Alzheimer o algun tipus de
demència senil que afecta aquests darrers anys la seva mare, aquest perdre
les paraules, que suposa perdre els referents, les persones i els records,
i, possiblement també perquè l’autor es
troba en una fase vital de més vulnerabilitat i introspecció.
La intenció del llibre o al menys una de les més
importants, es troba entre els consells que l’autor dóna als seus néts (pàg. 78 i 79): I que no
reneguin mai del punt de partida, dels orígens. Si emprenen el viatge tots
sols, que s’obrin als companys de viatge, però que no oblidin mai aquells que deixen enrere, que potser només els
tenen a ells. Per ser recordats, per seguir vivint en la seva memòria.
Per això, Rafel Nadal, quan veu que la mare s’endu amb el seu
silenci la memòria familiar, se sent empès a escriure compulsivament, i es converteix en el notari de la història personal i familiar. (p.165).
I potser
també per això , l’autor expressa la seva voluntat de revisitar els camins caminats, amb el
plus de l’experiència acumulada, a mesura que es va fer més conscient que el seu temps té data de
caducitat.(pàg.77).
Com s’estructura Quan s’esborren les paraules? En dues parts molt diferenciades. La primera,
Les
paraules perdudes, gira al
voltant de la mare , de 98 anys, la baba
Montserrat per a la seva filla, Sílvia, i la baba Coco per als néts, a qui
li han fugit les paraules. Aquests capítols
miren al passat i a un present on les coses, al compàs del seu silenci, ja no són com eren, i l’enyor del que s’ha anat perdent hi senyoreja.
La segona, Les
paraules retrobades, posa la seva mirada en un present carregat de futur, perquè gira al voltant dels tres néts de l’autor, el Jordi, la Raquel i el Rubén, i el seu descobriment del món i de les paraules, que l’avi, més conscient que mai del seu valor, contribueix a ampliar, enriquir
i fer valorar amb jocs i lectures. Hi
remarcaria l’últim capítol d’aquesta part, molt aconseguit, El
nom de les coses, on l’autor evoca
tot el que romandrà quan ell ja no hi sigui, amb un mateix esperit que el
poema de Borges Las cosas:
Las cosas
El bastón, las monedas, el llavero
la dócil cerradura, las tardías
notas que no leerán los pocos días
que me quedan, los naipes y el tablero,
un libro y en sus páginas la ajada
violeta, monumento de una tarde
sin duda inolvidable y ya olvidada,
el rojo espejo occidental en que arde
una ilusoria aurora. ¿Cuántas cosas,
limas, umbrales, atlas, copas, clavos,
nos sirven como tácitos esclavos,
ciegas y extrañamente sigilosas!
Durarán más allá de nuestro olvido,
no sabrán nunca que nos hemos ido.
Aquest capítol es clou amb una enumeració
del que encara espera poder fer amb el temps de què disposi, entre les
quals coses el joc combinat de paraules
i piscina posa un preciós punt d’esperança.
Hi ha un epíleg,
trist, on tornem a la mare, que també ha
perdut les paraules escrites, mentre s’ha anat consumint en el silenci.
I què dir de l’estil? Com ja he
anticipat l’estil és més literari, menys periodístic, al servei no només de la narració, que
també, sinó al de l’evocació i la
memòria. Molta abundància d’ anàfores
i enllaç de diversos paràgrafs amb repeticions
més o menys paral·leles. Ex: pàg. 97 i següents: El cos inert..., Aquell cos apagat..., aquell cos rendit..., aquell cos
inanimat, en parlar de la mort del pare, o el Vés a saber de la pàg 94, o els Com
els dies..., Com les nits..., Com las tardes..., Com l’època..., Com les
vegades..., Com alguns dissabtes..., Com la Nit de Nadal... de les pàgines
286 i 287, quan rememora moments d’aïllament i de soledat extrema, com els que
sent puntualment durant el confinament per la pandèmia.
I, encara, què és el que voldria remarcar especialment
d’aquest llibre? Diverses coses:
-
Impactant i, molt important per a
mi, la idea, compartida fins i tot
en el meu darrer llibre, de la pèrdua
dels referents per a les persones que han format part de la vida d’aquell/a que
se’n va, sigui per la mort, sigui per una malaltia que l’aparta del curs de la
vida. Ve a ser aquella idea de Quand un vieillard meurt, c’est une
bibliothèque qui brûle, una frase que forma part del discurs d’Amadou
Hampâté Bâ, escriptor i etnòleg malinés que la va pronunciar en un discurs a
l’UNESCO, el 1960 i que, ara, ja transformada en proverbi, em sembla una
veritat com un temple i una constatació
trista que crec que acompanya el dia a dia de tots, a mesura que ens fem
grans i perdem els nostres. (Pàg. 28)
- Molts passatges tenen l'encant especial, per als lectors
de més o menys la quinta de l'autor i que ens hem bellugat per coordenades
semblants, de dur a la memòria objectes i costums que també han estat
presents a les nostres vides. Ja passava als dos llibres anteriors, amb els viatges a Perpinyà per comprar Duralex, els globus de paper que s'enlairaven gràcies al cotó mullat d'alcohol
que els pares i avis encenien en els estiuejos familiars, les cançons de Les
companyons de la chanson, les recollides
de mores estivals i l'elaboració de melmelades i confitures que nodrien les
taules de tot l'any, o d'altres de més
reculats, però que recordem haver sentit explicar a pares i avis, com
l'escàndol d'un invent tan eròtic com el bidet, fruit de la perversió
gavatxa. Amb tot, en aquest llibre,
a la seva segona part, s’eixampla en ventall de personal que es pot sentir identificat, per les noves
generacions que s’hi incorporen. I així com els grans ens podem sentir
al·ludits amb les dites de les
pàgines 47 i 48, que hem sentit a pares i avis, o amb la celebració de festes, estius i àpats familiars, amb el “vers”, que
no el poema, de Nadal, recitat damunt la cadira, per exemple, els més joves es trobaran com a casa amb
l’al·lusió a música, jocs i pel·lícules
que formen part del seu imaginari.
-
També són remarcables les descripcions
dels seus paisatges, amb l’encant dels que parla d’una realitat familiar i estimada, que ja comencen a fer-se com una mica de tots: el jardí de la casa de Santa Llúcia, que
ja coneixem pel primer llibre i pel Quim: Fent
tentines per la vida i el Primer i Segon llibre de família, i la seva vegetació tan evocadora; la serradura de fustes de la plaça de St.
Nicolau; la casa de la Fosca;
tota la costa palamosina; l’hotel RocaFosca; el Mas de Cantalozella, a Aiguaviva... Paisatges que l’autor s’estima i que aconsegueix fer estimar als
lectors.
-
També em sembla molt aconseguit el fet que
ens faci empatitzar amb les figures
dels pares, i amb la seva família en general, sense necessitat d’ensucrar-los, explicant coses bones i d’altres més esquerpes. Igualment, en parlar d’ell mateix. També que rememori tots el moments bells i vitals
de la vida del seu pare i de la seva mare, quan els contempla mort o
absent, respectivament.
· I acabo, perquè volem escoltar la lectura que n’ha fet el Francesc-Marc, proba-blement ben diferent de la meva
i ben segur molt interessant i,
sobretot, escoltar Rafel Nadal que és el
que realment hem vingut a fer aquest vespre.
Moltes gràcies.
