Amb el mar de pantalla

domingo, 19 de junio de 2022

Ultimes sessions dels Clubs de Lectura 2021-2022

 

Bon estiu i bones lectures!

Dijous, 16/6, a Barcelona, amb el Club de Lectura de les Jardineres, i dissabte, 19/6, amb el Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Cardona, vam acomiadar el curs amb llibres i bona teca, com ja és costum entre els i les clubaires.
En el cas de la Jardineres, vam triar un entorn i un àpat idil·lícs: un brunch a l'hotel Mirlo, a l'Avinguda Tibidabo de Barcelona.
El lloc, una torre restaurada amb moltíssim gust, envoltada d'un jardí esplèndid, tenia el plus d'haver estat seu de l'empresa de publicitat on va treballar Carlos Ruiz Zafón i on va escriure La sombra del viento, l'acció de la qual centra en gran part en aquesta mateixa casa, convertida - necessitats del guió - en una mansió fantasmal i tenebrosa, en un escenari romàntic i suggeridor, que totes recordàvem encara que haguéssim llegit la novel·la fa una bona pila d'anys.
Com sempre - a més de companyes de Club, tenim la sort de ser bones amigues de bona part de les nostres ja llarguetes vides -  l'ambient , les converses, les rialles van ser un regal i entre esquisideses i una calor bastant remarcable, vam comentar els llibres seleccionats per a aquest mes - Hermanito, de Ibrahima Balde i Amets Arzallus i, aquesta La sombra del viento, del Carlos Ruiz Zafón, que l'enclau requeria - i la llista de lectures recomanades per a l'estiu - com si l'estiu fos d'aquells llargs i desvagats de quan érem nenes -, per acabar triant com a lectura obligatòria Grans esperances, de Charles Dickens, perquè vam decidir que un cop a l'any, com a mínim, un clàssic no feia mal. 
En el cas del Club de la Cardona, ens vam trobar, com sempre, a la biblioteca que ens acull des de fa més de quinze anys, per comentar el llibre Amor a l'art, de Tània Juste, que ens visitarà, si tot va bé, el pròxim 24/9, per inaugurar el curs 2022-2023 "por todo lo alto". El llibre, en general, havia agradat, la tertúlia, va ser bastant viva i vam anotar alguna qüestió que voldrem preguntar-li a l'autora al setembre. També aquí, i davant dels problemes encara no resolts per la Dipu  al voltant del prèstec interbibliotecari, vaig proposar una llarga llista de lectures perquè cadascú en triés les que tingués més a mà i així poder comentar-les al primer Club del mes de setembre. Tanmateix, amb sorpresa i alegria per part meva, vam acabar decantant-nos per un llibre obligatori, Como polvo en el viento, de Leonardo Padura (algú va comentar que a l'estiu tocava llegir un bon totxo) i que ja es buscarien la vida per aconseguir-lo o se'l comprarien. A banda d'això, ens vam prometre que tothom en triaria alguns més de la llista. Evidentment, el comentari l'hauríem de posposar per a l'octubre, perquè al setembre, la visita de la Tània Juste  no ens deixaria prou temps. I per primer cop, després de l'època de Clubs telemàtics durant el pic de la pandèmia i dels posteriors, ja presencials però amb restriccions, vam poder rematar amb el berenar cooperatiu que tant enyoràvem.
I ara, fins al setembre! A llegir i a gaudir de tot el que l'estiu dugui de bo, a cuidar-nos i a tornar a les nostres reunions a l'entorn dels llibres, tant com poguem.
Bon estiu i bones lectures, clubaires Jardineres i de la Biblio!

     📚💐🌞⛵🏡📚💐🌞⛵🏡📚💐🌞⛵🏡📚💐🌞⛵🏡














viernes, 17 de junio de 2022

 

                                                                                                                                         La vida privada de Carmina Massó i la seva autora, Gemma Lienas, ens visiten a Llorens Llibres

Ahir, dimarts 14 de juny, a Llorens Llibres, vaig tenir el goig de presentar l'escriptora Gemma Lienas i la seva última - de moment - criatura de paper: La vida privada de Carmina Massot.
Encara que la majoria de lectors i lectores no necessiten que els sigui presentada aquesta dona tan polifacèticaprolífica -  és ben segur que hi han topat a través de les seves novel·les d’adults, de joves o d’infants,  o de les seves intervencions en els mitjans de comunicació escrits o audiovisuals, o de la seva implicació en moviments i manifestacions feministes, o en la política activa d’aquest país - vaig pensar que eren oportunes unes breus pinzellades biogràfiques - empresa més que difícil perquè el seu currículum és estratosfèric -  no fos que algú dels presents es quedés amb allò " Ah! És aquella de la Carlota", quan la seva figura i trajectòria és molt més que la col·lecció de Carlotes. I és per això que, ara, reprodueixo, aquí, part del meu parlament:

Gemma Lienas és barcelonina i va ser educada en l’amor als llibres, i a cavall de tres idiomes: castellà, català i francès, per qüestions familiars i bones influències dels pares i de les escoles a què va assistir.
Es llicencià en Filosofia i Lletres a l’Autònoma, feia poc inaugurada, i paral·lelament treballà en centres relacionats amb la psicologia, i en la primera escola per a nens i nenes amb necessitats educatives especials.
Els primers moviments feministes i l’esperit del maig francès (1968), juntament amb l’experiència viscuda en aquests anys de treball, van influir indiscutiblement en la seva sensibilitat envers els temes que seran recurrents en la seva obra posterior.
Ja llicenciada i mare de dos fills, treballà com a professora de llengua i literatura en l’ensenyament secundari, fins que, a l’entrada dels 80, deixà l’ensenyament – més tard hi va tornar, però com a professora universitària – i es va immergir en el món editorial: Grup Promotor Santillana (responsable d’edicions), Cruïlla... i posteriorment al Promotor Alfaguara, (directora d’edicions).
Començà a escriure els caps de setmana – la capacitat de treball de la Gemma és una cosa fora del normal, com espero demostrar - i el 1986 va aparèixer el seu primer llibre juvenil, Cul de sac. L'any següent, el 1987, guanyà tres premis literaris: El “Recull de Blanes”, amb la narració El gust del cafè, l’”Andròmina” amb la novel·la Vol nocturn, i el “Ramon Muntaner” amb la novel·la juvenil Dos Cavalls.
D’ençà del 1990, amb el seu Així és la vida Carlota, que inaugurava una sèrie adorada per les adolescents de casa nostra, i que va merèixer una Menció d’honor del YBBY, un premi internacional sobre literatura per a joves, aquesta senyora es va convertir en un autèntic monstre de l’escriptura.
No puc enumerar, ni molt menys explicar, la relació de títols de les seves novel·les d’adults , juvenils i infantils, de les narracions curtes i  dels assaigs que conformen la seva bibliografia, però m’he entretingut a comptar-los per damunt, i el número frega la centena.
Una obra ingent i una militància continuada que han merescut multitud de premis, un unànime reconeixement de la crítica i , sobretot, el fervor dels lectors i les lectores de totes les edats.
Ella, a la pàgina web, es defineix així: Sóc una lectora voraç: llegeixo una mitjana de 70 llibres a l’anyla qual cosa dóna un promig de gairebé 6 llibres al mes -. També sóc una compradora compulsiva de llibres: a casa hi ha 12.000 volums. I sempre m’he dedicat professionalment a les lletres: fent classes de literatura o de creació literària, treballant d’editora i d’escriptora”.                   
El que dèiem, un autèntic monstre de l’escriptura. I de la lectura.  

Però la Gemma no en tenia prou amb el món tan absorvent de les lletres, i al llarg d’aquestes dues darreres dècades ha desplegat una activitat constant en la vida ciutadana, sobretot en el camp de la literatura, del feminisme i de l’equitat: “Dones en xarxa”, conferències, col·laboracions amb diversos mitjans de comunicació (El País, El Periódico, el Punt, Catalunya Ràdio, COM ràdio, la Ser, Ràdio 4, 8 TV...).


A més, ha posat en marxa i ha fet classes en un postgrau d’escriptura creativa a la UB, i és membre del Consejo de Participación Democrático.

Tanta feina, tanta implicació, li han acabat mereixent un reconeixement singular: el 2010 el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya li va atorgar la medalla Francesc Macià al treball pel seu paper en la literatura catalana de finals del s. XX i començament del XXI, i per la seva lluita feminista.   

Però, a més, i com no podia ser d’una altra manera, Gemma Lienas es va obrir a les potencialitats de les noves tecnologies i s’inicià en el camp de l’animació, dels programes televisius, dels videojocs, perquè va entendre  que la revolució havia arribat al món del llibre i que no se li podia donar l’esquena. El llargmetratge d' El Diario de Carlota, i la sèrie de dibuixos animats de Minty, la fada, basada en la fada Menta, que va ser inspirada i dedicada als sis nets que havien anat arribant, en són algunes mostres.  

Per acabar-ho d’adobar, la Gemma ha mantingut el seu compromís polític al llarg dels anys amb diverses formacions progressistes i d’esquerres. Ha anat a llistes per al Parlament i per a l’Ajuntament de Barcelona i ha estat diputada del Parlament de Catalunya, on actualment, des del Grup dels Socialistes i Units per Avançar,  és membre i portaveu de la Comissió d’Igualtat i Feminismes, i integrant del Grup de treball en Equitat de gènere i de la Comissió de Cultura.        Centrem-nos ara en la novel·la La vida privada de Carmina Massot i en els aspectes que m'han semblat més remarcables.  

La història - amb una única protagonista, la Carmina Massot del títol, una dona de vuitanta-set a qui acaben de diagnosticar una malaltia amb mal pronòstic - es desenvolupa en dos plànols temporals: una actualitat, difícil, on la Carmina farà una exhibició de valentia i llibertat d’esperit, en enfrontar-se al deteriorament i a la mort en solitari però amb el cap ben alt i un humor murri, i un passat molt remot que inclou la seva gran història d’amor i una aventura excitant, realitats viscudes que d’alguna manera vol revelar als qui aviat deixarà.    

La novel·la manté el seu interès al llarg de les 300 i escaig pàgines, però té dos moments especialment sorprenents, con dues “vueltas de tuerca” – no hi ha una traducció adequada -, l’un cap a l’inici de l’últim terç del llibre i l’altre ja ben bé al desenllaç. No en farés cap espòiler, però, si el llegiu, ben segur que us quedareu amb la boca oberta.   

Com era previsible, un fil temàtic, ideològic, recorre tota la narració: la profunda i convençuda reivindicació feminista, l’afirmació del dret a la lluita per la llibertat i per decidir vida i mort, sense que ni el gènere ni l’edat les condicionin. 

Tanmateix, al meu parer, el més aconseguit, el que quedarà molt després de tancar el llibre, és la personalitat de la protagonista, amb la qual és impossible no empatitzar. Carmina Massot resulta absolutament seductora, precisament perquè ens és mostrada plena d’humanitat i contrastada, amb les seves grandeses i les seves febleses. Una dona gran, però tan viva que, si en algun moement sent por i ràbia davant de la inminència de la mort, és precisament per tant com gaudeix i estima la vida, encara que vista de lluny i sense cura pugui semblar que la seva és una vida ben petita. Fent una exhibició d'allò que en diem " geni i figura" o "morir amb les botes posades" la dona afronta una realitat tan dura, sola, però fent gala d'una ironia i una fortalesa que resulten absolutament envejables.  

Així mateix, resulta molt interessant, i engrescador, el retrat de les dues Barcelones: la dels anys cinquanta, en ple franquisme, amb el rerefons dels consells de la senyora Francis, o una majoria d’edat per a la dona als 25 anys,  i de tots aquells llocs i referents avui dia només a la memòria dels que ja som grandets, enfrontat al de la Barcelona actual. I és aquí on es fa tan palès l’habitual talent de l'autora de fer-te reconèixer en les seves pàgines, perquè tot sovint et remeten a coses que també són teves.   

A la novel·la s'hi poden trobar encara moltes coses més: reflexions sobre la mort, gens tremendistes però implacables, com les del voltant del “Memento mori” de les pàgines 253 i 254 i, una història d’amor i sexe lliure i valenta.  

Per acabar, i torna a ser molt previsible, un cant a la funció dels  llibres, la lectura i la música, com a flotadors en els pitjors trasbals de l’ésser humà.



 

 


domingo, 29 de mayo de 2022

Passejant per la Barcelona dels anys setanta i pel París dels any 20 (revisar!)


                                                          


   
Amor a l'art, Tània Juste

Se'n pot dir jove escriptora d'una dona de cinquanta anys , que té sis novel·les publicades - algunes, traduïdes - , que ha guanyat dos premis importants, que fa traduccions al català i al castellà, ha participat en llibres col·lectius, activitats literàries, xerrades, taules rodones, clubs de lectura, col·labora a revistes i organitza rutes literàries?

Evidentment que no. Però, coses de l'edat, trobo joves a tots els que són més joves o iguals que alguns dels meus fills, i , com que no he estat gaire consumidora de novel·la històrica, desconeixia la seva obra fins ensopegar amb el seu últim llibre: Amor a l'art.

Ara ja en sé una miqueta més de la seva persona i de la seva obra, o sigui que ho compartiré en aquesta pàgina:

Tània Juste i Aranda neix a Barcelona, l'any 1972 i, abans de llançar-se a l'escriptura, té una vida interessant i variada, que ella mateixa ens relata: 

Nací un poco mandona, según me han contado. Mis padres llevaban el pelo largo y pantalones de pata de elefante e invitaban siempre a sus amigos barbudos a casa: Hablaban, fumaban, tocaban la guitarra hasta horas intempestivas y yo me dormía al son de alguna canción de Ovidi Montllor sin saber que allí se cocía una parte de la prensa antifranquista.

Me llevaron a una escuela que dirigía una gran dama de las letras catalanas, Carme Serrallonga. Cualquiera que haya oído hablar del Isabel de Villena sabrá que ese centro no solo nos formaba como alumnos sino como personas capaces de opinar, de contradecir, de reivindicar, de forjarse un criterio propio como el mejor pasaporte para la vida adulta.

Luego vino la Facultad de Historia, donde me licencié al cabo de cinco años en la especialidad de Historia del Arte. Nunca más podría librarme de la profunda atracción hacia la Historia, como tampoco de su manifestación en el arte a lo largo de los siglos.

Aun me quedaban unos años para descubrir que la escritura me haría regresar a aquellos capítulos de la historia que tanto me entusiasmaron, a través de mis novelas.

No obstante, antes de esto, me tocó vivir otras experiencias en el mundo laboral: trabajé en el mundo de la moda, en la comunicación, fundé asimismo una agencia de viajes culturales y me divertí trabajando en la producción de eventos tan dispares como una cabalgata de Reyes o una pasarela de moda.

Años de viajes y de descubrir nuevas culturas. Y, al mismo tiempo, años de formar una familia y estrenarme en la maternidad. 

Aquests anys de formació i d'experiències diverses desemboquen en una primera novel·la, A flor de pell, publicada l'any 2009 i que ha estat reeditada a l'editorial Columna  l'any 2020. Ens transporta a la Barcelona dels anys 20, en plena dictadura de Primo de Rivera. Ella ens explica la transcendència d'aquesta primera publicació:                       

Cuando poco antes de Sant Jordi 2008 mandé mi primer manuscrito a una editorial y me llamaron para publicar mi novela, no sabía que iniciaba un camino sin retorno: el de la escritura. Se convirtió en una necesidad tan vital como respirar, porque sin ella ya no soy yo; porque mis historias forman parte de mí y mis personajes no hacen más que ampliar mi familia. Porque, como dijo una vez Paul Auster, “decidí que nunca dejaría de escribir”.

Efectivament, un any després, participa en l'antologia Veus de la nova narrativa catalana, que coordina Lolita Bosch, el 2012 publica Els anys robats, que vol ser un homenatge als aviadors republicans durant la Guerra Civil, i el 2014 L'hospital dels pobres, ambientada durant la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
El 2015 rep el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica per la novel·la Temps de família i el 2018 publica Passatge al nou món.
Finalment, l'any 2021 li és atorgat el premi Prudenci Bertrana, per aquesta Amor a l'art que vull comentar.
Actualment viu a Sant Cugat del Vallès.

Amor a l'art  m'està agradant i sorprenent. Encara no l'he acabada , però ja hi trobo molts valors que no esperava , entre ells la descripció del context històric i l'amenitat.

Aquesta novel·la, que com diu la mateixa autora intenta ser una reivindicació de les dones silenciades en el món de l’Art a través de la Història, se situa a la Barcelona dels anys 70, mentre a Portugal s’esdevé la Revolució dels Clavells, i una de les protagonistes , l’Olívia està a punt de llicenciar-se en Història de l’Art. A partir de la col·laboració amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla, entra en contacte amb un autoretrat d’una pintura avantguardista, la Valèria Sans, de qui no n’ha sentit a parlar mai però que descobreix que va viure al Montparnasse dels anys vint i que es va arribar a relacionar amb els grans artistes de l’època.

L’autora ja ens havia explicat que des dels anys de la seva carrera, quan queda enlluernada per l’Art que va descobrint i coneixent, se sorprèn que no hi hagi noms en femení en la galeria  dels grans artistes.

De la necessitat de treure l’entrellat d’aquesta sorpresa i de l’abundant documentació que se’n deriva, sorgeix Amor a l’art.

Al llarg de les seves aproximadament 400 pàgines - jo en porto més de la meitat -  trobem una galeria de personatges de ficció que s’entrecreuen amb d’altres d’històrics: Picasso, Gertude Stein, Modiglini, Olga Sacharoff... Els primers, segons l’autora són una destil·lació de molts de reals que ha conegut i observat; els històrics surten de les seves consciencioses investigacions i són recreats amb respecte i una cura exquisida.

 Les dues protagonistes principals, la Valèria i l’Olívia tenen elements de la vida i del pensament de la pròpia autora: la Valèria, encara que amb uns anys i unes circumstàncies històriques distintes, estudia Història de l’Art, com ha fet l’autora, és apassionada i l’Art té un cabdal paper a la seva trajectòria; l’Olívia, encara que a base de molts sacrificis , vol plasmar la seva passió i convertir-la en el seu ofici, malgrat l’oposició o indiferència dels seus col·legues masculins, cosa que l’autora ens diu que ha viscut respecte a la Literatura.

La novel·la planteja diversos temes: les relacions amoroses i la diversitat, l’alliberament de la dona, l’esclavitud i l’alliberament a través de l’art, el món dels antiquaris... i ho fa amb un estil clar i molt entenedor, combinant els dos escenaris i les dues èpoques de manera que l’interès no decaigui en cap moment.

Tània Juste afirma que ja no sabria viure sense escriure i que, molt probablement, hi haurà més llibres amb l’Art com a transfons o temàtica principal.

N’estarem amatents.

viernes, 27 de mayo de 2022

Comentant "En el prestatge", la meva primera novel·la, amb el Club de Lectura La Crisàlide

 


La satisfacció de saber-lo , encara , en els prestatges.

Dimecres 18 de maig, a la Casa Olivella, vaig assistir convidada al Club de Lectura, La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva de la meva ciutat, que condueix la col·lega i amiga Maria Rosa Nogué.
Ja coneixia una mica aquest Club que havia visitat en altres ocasions en que s'havia comentat Estimades Zambrano o Perles cultivades, però en aquesta ocasió vaig agrair especialment el que se'm llegís per tercera vegada i , a més, desenterrant En el prestatge, el meu primer fill de paper, ja amb 20 anys de vida en els prestatges.
La tertúlia va ser animada i molt agradable, com no podia ser d'una altra manera, si és conduïda per la mà sàvia i sempre amable de la Maria Rosa. 
Vaig agrair l'interès de tots els tertulians i vaig passar una bona estona,  comprovant, a més, que la Gràcia Font encara té coses a dir a unes lectores i lectors tan solvents.
Moltes gràcies, Club La Crisàlide, ha estat un honor i un plaer tornar-vos a visitar!

🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜🦋📚💜

Adjunto el link del blog de les biblioteques https://blogbiblioteques.vilanova.cat/?p=93632

En el prestatge. Mercè Foradada


Avui és una ocasió especial: la darrera sessió d’aquesta temporada. I comptem, per sort, amb la presència de la Mercè Foradada, autora i companya, conductora del club germà, de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, per comentar-nos la seva primera novel·la publicada, En el prestatge.

Ens reunim a la plaça de la Vila, per rebre-la: en Cèsar Verdejo, la Teresa Rodríguez, la Rosa Llopl’Anna Rosa Ruizl’Olga López, la Concepció, la Neus Solé, en Josep Maria Olivar i jo mateixa.  Ella ha estat tan amable d’oferir-nos un exemplar per a cadascú de la seva novel·la, i ja en comença a firmar a baix a la plaça.

La tertúlia: 18 de maig de 2022

La nostra sessió d’avui esdevé una animada ronda, barreja de comentaris dels lectors i lectores, preguntes i reflexions sobre l’escriptura de part de l’autora, que van més enllà del comentari de la novel·la i ens conviden a seguir tota una trajectòria literària, impulsada, com ens diu la Mercè Foradada, sempre pel desig de trencar la dicotomia entre viure i escriure, i aconseguir viure tot escrivint.

L’Anna Rosa Ruiz li comenta que tot el que ens està explicant s’assembla molt al que es veu reflectit en la protagonista de la novel·la, Gràcia Font, i l’autora ens explica que, efectivament, abans que es posés de moda ella ja va iniciar aquest gènere de l’autoficció.

La Rosa Llop diu que l’ha trobada una novel·la on es manifesta el do d’escriure, principalment els sentiments i les emocions.

També la Teresa Rodríguez comenta que és una obra on s’expressa molt bé la subjectivitat de la protagonista, i recorda que li va agradar molt una altra novel·la que vam llegir de la  Mercè Foradada, Perles cultivades. L’autora ens en recorda la gènesi: ella volia escriure sobre la bondat. I es va trobar en un terreny inexplorat, perquè hi ha molts personatges literaris truculents i malignes, però la bondat està mal representada.

En el prestatge, de Mercè Foradada, a La Crisàlide





 La Neus Solé, que havia llegit En el                         prestatge quan va sortir, l’any 2001, però l’ha rellegit, també recorda aquesta i altres novel·les de la Mercè, de la qual també vam comentar, amb presència seva, Estimades Zambrano, sobre la famosa filòsofa i la seva germana.

L’Olga López li pregunta si els personatges dels fills de la protagonista, Gràcia Font, corresponen als seus fills reals, i ella ens revela algun canvi estratègic: Gràcia és també Mercè –una mercè, una gràcia-, en Pol és en Pau, la Clara és l’Anna i també hi ha en Tomàs, que és el més incisiu.

En Josep Maria Olivar li comenta que, en una novel·la on una gran part respon a la subjectivitat de la protagonista, hi ha poc espai dedicat al pensament d’en Quim, la seva parella de l’ànima. La Mercè ens comenta que això també li ho han dit lectors homes, mentre que les lectores no acostumen a trobar-ho a falta

La  Mercè s’ofereix a signar els exemplars que tan gentilment ens ha regalat, i entre signatures i fotografies de final de curs, acabem de parlar dels llibres seus que encara no hem llegit, com L’amor quiet, on, ens diu, retrobarem la Gràcia Font d’uns anys després.

Segur que el llegirem!

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.



sábado, 30 de abril de 2022

El Sant Jordi dels contrastos



 Llums i ombres de Sant Jordi 2022

Enguany les expectatives per al primer Sant Jordi ple, després de les restringides i adaptades dues edicions anteriors, tenallades per la pandèmia, eren altíssimes.
Tot el món del llibre: editorials, llibreters, lectors... l'esperàvem i ens vam llançar al carrer per a fruir-ne des de bon matí.
L'espectacle, en sortir de l'estació d'Aragó - em tocava signar el meu L'amor quiet a la parada de Saldonar de 13h a 14h, però m'ho vaig prendre amb un parell d'hores de marge per visitar algunes altres parades amigues i respirar l'ambient d'aquesta diada tan esperada - era grandiós. Malgrat un vent molést i un cel molt variable, semblava que tota Barcelona havia matinat per passejar , amb les roses a les mans i alguns llibres sota el braç, pel passeig de Gràcia. Tanta gent que, gairebé sense adonar-me, em vaig tornar a calçar la mascareta que havia guardat en sortir de l'estació. 
A estones amb sol, d'altres més tapat, sempre amb el molest vent que obligava a falcar les parades amb garrafes d'aigua i l'incòmode polsim groc dels plataners irritant ulls i conjuntives, el dia somreia i semblava que res no ens podria esgarrar la nostra festa del llibre i de la rosa.
Fins que va arribar el diluvi.
Pluja torrencial, calamarsada, vent arrauxat, llibres mullats malgrat tots el esforços i precaucions, paraigües girats, algunes parades que volaven... el dolor i la desesperació d'editors. escriptors i llibreters que veien com es malmetien els seus llibres i les vendes i trobades tan esperades perillaven o clarament, minvaven.
I entre calamarsada i calamarsada, els esforços per salvar el major material possible, assecar taules i tornar a muntar-les, per veure com novament el cel s'ennegria i tornava a obrir-se amb una nova tempesta incontrolable.
I malgrat tot, quanta gent, refugiada en porteries i botigues o rendides ja als xàfecs amb caputxes xopes, roses moixes i els paraigües esventrats sobreeixint de les papereres, esperant pacients que tornés a aclarir-se el cel , per seguir passejant i fer cua o el tafaner a les parades contínuament refetes.
Va ser un Sant Jordi realment inoblidable, de moments i sentiments molt contrastats. Llums i ombres, al compàs d'un cel cruel. De la banda de la llum, la resistència, vivacitat i , en alguns casos, heroicitat de tots aquells que no van voler renunciar al seu Sant Jordi, dels amics i parents que ens van visitar i ajudar a capejar el temporal (mai millor dit), i que malgrat la frustració ens van fer riure i escalfar l'ànim; de la banda de la foscor, el dolor de tants professionals que, malgrat tots els seus esforços, van veure malmeses i minvades les seves esperances de compensar els temps tan difícils viscuts darrerament.
Confiem que el balanç acabi sent positiu per a la majoria de nosaltres i que la nostra festa surti enfortida i agafi embranzida per a properes edicions en què els cels ens siguin més propicis.

















 





miércoles, 27 de abril de 2022

Les seqüeles generacionals de les guerres







El país de l'altra riba, de Maite Salord

Una autora i una novel·la desconeguda, que acabo de llegir per recomanació d'una amiga, que he trobat interessant sobretot per la informació històrica que aporta i pel llenguatge tan esquitxat del dialecte menorquí , que l'autora dosifica sàviament. 
Però començaré per fer dues pinzellades sobre l'autora, afortunadament ja no tan desconeguda.
Maite Salord va néixer a Ciutadella, el 1965, i ha viscut i exercit sempre el seu "menorquinisme" en el seu dia dia, en l'exercici de la professió, en el compromís polític i en la seva obra literària.
Es va llicenciar en Filologia Catalana el 1988, a la Universitat de Barcelona, i, des del 1989, és professora de llengua i literatura catalana a l'Institut Maria Àngels Cardona, de Ciutadella. També és professora i membre de l'Institut d'Estudis Menorquins.
Compromesa profundament amb la seva terra, va ser regidora de l'Ajuntament de Ciutadella (PSM) des del 2005 i responsable de Cultura durant el mandat 2009-2011. Del 2011 al 2021, en què es va retirar de la política, va ser consellera del Consell Insular de Menorca, que va arribar a presidir del 2015 al 2017, i on va continuar com a vicepresidenta fins al 2021.
La seva obra literària ha estat reconeguda i ha merescut diversos premis:
I del somni, tot (1988), Com una nina russa ( 2002), Mar de boira ( 2004), premi ciutat d'Olot de narrativa juvenil, La mort de l'ànima (2007), finalista del premi Sant Jordi 2006, L'alè de les cendres (2014), on recull el testimoni dels vençuts de la Guerra Civil a les illes el 1939, i, finalment, El país de l'altra riba (2021), III Premi Proa de novel·la, convocat pel Grup 62.
Maite Salord reconeix que la dedicació política ha fet que sacrifiqués durant anys la literària, però no li sap greu, perquè troba que en totes dues vocacions hi ha la voluntat i el compromís de servir la terra i la llengua. “Ara els compromisos els mantindré amb la literatura”, diu.
El títol de la novel·la que comentem, El país de l'altra riba, fa referència a Algèria, i de manera molt especial a Fort de l'Eau, el poble que el menorquins van fundar l'any 1852, a tocar del mar, en plena badia de l'Alger. En diverses onades migratòries, que fugien de la misèria de la seva terra abans de la industrialització, hi van arribar a aplegar-se 20.000 habitants procedent de l'illa balear.
A Fort de l'Eau els menorquins van preservar la seva llengua i moltes tradicions i treballs: pesca, pagesia..., fins que la guerra de la Indepèndència d'Alger els va expulsar i retornar en gran part a la seva illa. 
És, precisament en aquest moment històric en què se situa fonamentalment la trama d'aquesta història:
Daniel Gold, un nen jueu que ha fugit dels nazis fins a Algèria amb l’avi Alfred, que és sastre, viu una infantesa solitària a la ciutat d'Alger, però és acollit per Michel Bisset, propietari del restaurant Cafè de París, a la ciutat que és considerada el París africà. En aquest establiment, hi treballa l’Omar, originari de la regió muntanyenca de Cabília i ex-combatent amb les tropes franceses, i la Isabel Vidal Sintes, filla d’immigrants menorquins, que ha crescut a Fort de l’Eau, que adoptaran i representaran posicions oposades, totes presents al conflicte franco-algerià.
Paral·lelament  i cinquanta anys després a la Barcelona del 2003, quan la ciutadania es manifesta contra la querra de l'Iraq, dues noies la Marta, néta del Daniel Gold, i la Hanna, una alemanya que està fent un Erasmus, comencen una turbulenta amistat que les durà a comprovar que la memòria és condicionant i que el passat  té un pes decisiu en el present.
A través d'aquestes dues històries, que s'entrecreuen per acabar convergint, resseguim alguns dels escenaris més cruents del nostre temps: la segona guerra mundial i l'holocaust nazi, les guerres d'independència i la "preventiva" d'Iraq..., sobretot des del vessant de les conseqüències que els horrors dels conflictes bèl·lics tenen sobre les seves víctimes i els que els sobreviuen. No és gratuït, per tant, que una de les cites de l'inici , de l'Albert Camus, tan present en el paisatge físic i evocatiu d'Alger, ens recordi: L'escriptor no es pot posar avui al servei dels que fan historia: està al servei dels que la pateixen
Al meu parer, un dels grans logros de la novel·la és el tractament del llenguatge, amb abundància de terminologia menorquina i l'impromptu dels altres idiomes que conviuen entre les pàgines del llibre. S'alternen els diàlegs en estil directe, puntuats tradicionalment, quan el narrador, extern, explica la història del Daniel Gold , i en també en estil directe, però sense puntuar, quan el narrador intern, concretament la Marta, parla en primera persona. 
Els altres, la informació, per a mi desconeguda, d'aquesta part de la història de les dues ribes, Alger i Menorca, que es contemplen a través dels anys i dels conflictes, i l'antibel·licisme que impregna tota l'obra, com un clam contra el dolor indeleble que les guerres ocasionen en qui les pateix i en les generacions posteriors.