Amb el mar de pantalla

domingo, 17 de octubre de 2021

No eren bruixes, eren dones







 
Una  campanya de desgreuge de les víctimes de les caceres de bruixes

El dijous 28 d'octubre estic convidada a participar a la xerrada Som dones , som bruixes , que , dins del marc de "Les baumes de l'estany", organitza Omnium Cultural.

Encara que coneixia la campanya de desgreuge - iniciada a Escòcia, continuada per altres països europues com Suïssa i Noruega i a la qual es va unir la revista SAPIENS en el seu número del mes de març d'enguany - dels milers de víctimes, fonamentalment dones, que van patir persecució, tortures i en molts casos mort - foguera o forca - a tota Europa durant els segles XV, XVI i XII, em va sorprendre que em demanessin de participar en aquesta xerrada.

- No sóc una experta en bruixes - va ser la meva primera reacció. 

Però no em requerien com a experta, sinó com a autora de Bruixes, la novel·la guanyadora  del XXIII premi de narrativa Sebastià Juan Arbó, el 2011,  malauradament avui descatalogada, que, per camins curiosos - com explicaré el dia de la xerrada - em va dur a inventar una "bruixa", que no ho era, una remeiera que a les contrades de Viladrau era perseguida per ser una dona íntegra, compassiva i molt sàvia en l'ús de les herbes.

No era el fenòmen de la bruixeria el que m'havia empès a escriure sobre una "bruixa" sinó que, buscant un contrapunt a l'altra protagonista, una advocada barcelonina, una dona compromesa i valenta que a finals del s. XX decidia ser conseqüent amb el descobriment que trastocaria definitivament la seva vida, vaig concebre aquella Segimona del s. XVII que collia herbes a les muntanyes del Montseny, en record i reparació de la sort de les catorze dones de Viladrau que van ser penjades en la brutal cacera del període  que va entre els anys 1618 i 1622, simplement per ser diferents i marginades. 

Què tenien en comú aquestes dues dones tan allunyades en l'espai i en el temps? L'acusació, l'insult, que ambdues rebien de la societat respectiva, aquell "Ets una bruixa" , que tantes dones han sentit quan han mirat de ser lliures i fidels a elles mateixes  i no han seguit els camins que algú havia traçat per a elles.

El dia 28 parlarem de totes les "bruixes", que no n'eren, però que van ser sacrificades per interessos aliens, en un dels feminicidis més descarats de la història. I, segurament de tantes altres dones que no arriben a ser penjades, però que han sentit o senten aquest "Ets una bruixa", que mira de desautoritzar-les i estigmatitzar-les.






jueves, 14 de octubre de 2021

Impotència

 La petita col·laboració a La Fura d'avui

Compassió, però, sobretot, impotència

0
   

Vint-i-dos dies de sentir rugir i escopir foc al volcà: més d’una desena de milers de persones evacuades o confinades, més d’un miler d’edificacions engolides per la lava, més de 500 hectàrees devastades: poblacions, cultius, camps de plataners, polígons industrials, ramats i bestiar… (repeteixo més perquè malauradament la vomitada de dades funestes s’actualitza i augmenta hora a hora), multitud de vies de comunicació interrompudes i un núvol de cendres i gasos susceptibles d’esdevenir tòxics que s’estén sobre La Palma i molt més enllà.

Mentrestant, es reprodueixen els tremolors profunds que avisen que el magma segueix actiu i amenacen que s’obrin noves boques que expulsin més foc. I aquest diumenge ens hem despertat amb la notícia que s’ha produït el trencament de la paret nord del Cumbre Vieja, per on s’expel·leix material incandescent i roques gegants de l’alçada d’una casa de tres pisos.

Li diuen emergència geològica, processos de transformació d’una illa encara jove, però em sembla una catàstrofe a càmera lenta, una successió d’imatges dantesques que, malgrat la seva innegable grandiositat, no puc contemplar des d’un punt estètic o  evolutiu.

Per damunt de l’espectacle encès, se’m superposen les imatges –vistes o imaginades– de totes aquelles persones que han hagut d’abandonar els seus paisatges quotidians, les seves collites, els seus animals, les seves cases –i qui diu casa diu vida viscuda: objectes carregats d’història personal, fotografies, llibres, roba, regals amb vivències associades… tot allò que t’ha acompanyat al llarg d’una gran part de la vida– i han de contemplar, o imaginar, com la lenta o no tan lenta progressió de la lava ho fon tot amb la insensible llengua de foc.

Sento una immensa compassió –en l’accepció reivindicada per Kundera: “En els idiomes derivats del llatí, la paraula “com-passió” significa no podem mirar impertèrrits el sofriment de l’altre […] tenir compassió significa saber viure amb l’altre la seva desgràcia, però també sentir amb ell qualsevol altre sentiment: alegria, angoixa, felicitat, dolor”– pel dolor de les seves pèrdues, per la por i la incertesa del seu futur, però encara més sento impotència.

Impotència davant de la incapacitat de defensar-nos d’aquestes forces de la natura que els segles no ens han ensenyat a respectar; impotència per no haver sabut evitar, ni preveure prou, les conseqüències d’habitar les zones volcàniques; impotència perquè l’enorme desplegament de mitjans tècnics i científics (geòlegs, vulcanòlegs, equips de bombers, agents forestals, forces armades…) no és capaç d’aturar i minimitzar la tragèdia.

Sí, compassió per La Palma i tots els “palmeros”, però,  sobretot, impotència davant de la fragilitat de la condició humana.

lunes, 4 de octubre de 2021

La quarta de la Vigan: també addictiva






Basada en hechos reales, Delphine de Vigan

Adduida i convertida en fan incondicional d'aquesta autora, que la meva filla Anna m'ha fet aprofundir i admirar, acabo la quarta novel·la signada per ella, devorada en els últims mesos.

Amb plaer, admiració i tota una colla de qüestions pendents. Com passa amb aquells llibres que t'acompanyen després de la paraula FIN, sobre tot si va seguida d'un *.

La principal:
Quina proporció hi ha entre els fets reals que anuncia el títol d'aquesta novel·la apassionant, i els miratges literaris sorgits de la ploma tan destra de l'autora? 

La Delphine que transita les seves pàgines, que és seduïda, acorralada, assetjada..., que arriba al fons de la depressió i de la impotència, després de morir d'èxit, és la mateixa que escriu el relat? Existeix L. en la realitat i fins i tot en la ficció o és una fantasia malaltissa de la protagonista? És una invenció, un recurs literari que propicia el plantejament de la tesi? Una pura invenció que serveix d'excusa per enfrontar la protagonista al seu immens desconcert?

Suposo que els qui hem llegit aquest trampós - i aquí l'adjectiu no és pejoratiu sinó tot al contrari -  Basat en fets reals, hem tancat el llibre amb aquests o d'altres interrogants similars sense resoldre.

Però és que, al meu parer, això no és el fonamental del llibre.

El que Delphine de Vigan - aquesta sempre sorprenent, sempre brillant, autora francesa - vol que ens quedi més que clar és allò que tantes vegades hem sentit, i moltes altres repetit, en parlar de Literatura: quan s'escriu una autobiografia es fa ficció; quan s'escriu una novel·la de ficció també es fa autobiografia. 

Escriure és mentir, amb sort bellament, perquè recrear tant els fets reals com els inventats és construir amb materials que mai no ens són del tot aliens i que alhora volen ser reformulats per mor de l'estètica, la versemblança o la voluntat d'impactar el lector.

L'autora ens ho remarca en diversos passatges:

 La realitat si és que existeix, si és que és possible recompondre-la, la realitat , com dius, necessita ser encarnada, transformada, interpretada. Sense mirada, sense punt de vista, en el millor dels casos, és una tabarra de solemnitat, en el pitjor, és d'allò més angoixant. I aquest treball, qualsevol que sigui el material inicial, és sempre una forma de ficció. 

Vaig intentar explicar aquella idea a què tornava sense parar, segons la qual, a qualsevol cosa que escriguem ens belluguem en la ficció: -Encara que allò hagi succeït, encara que que hagi ocurregut alguna cosa que se li assembli. encara que els fets estiguin demostrats, sempre ens contem una història.

És que no hi havia sempre a la ficció una part de nosaltres mateixos, de la nostra memòria, de la nostra intimitat?

...

En definitiva, una novel·la, joc de miralls i mentides/veritats, que resulta apassionant, que no es pot deixar i que ens obsequia amb el ja acostumat final obert.

Perquè en puguem seguir parlant i discutint, després de tancar el llibre.

Perquè enyorem l'oportunitat de tenir la Vigan davant nostre i poder fer-li algunes preguntes. Preguntes que, per descomptat, respondria de manera ambígua i escapista, obrint nous interrogants.

viernes, 1 de octubre de 2021

Vocació de clubaires



 









Club de lectura de les Jardineres d'octubre: resistim!

Ja era una convocatòria en què sabíem que no hi seríem totes: impossibilitat de desplaçar-se, viatges, obligacions familiars, activitats que se solapen... Però les que podíem anar-hi teníem moltes de ganes de veure'ns les cares - encara que fos amb mascaretes -, de xerrar, de comentar les lectures de l'estiu i d'anar reprenent una normalitat que havíem enyorat tant, que no se'ns va ni passar pel cap d'ajornar la sessió.

Després, per a postres, els maquinistes de la RENFE van decidir d'iniciar una vaga, en apariència justa i civilitzada, que va resultar ser anàrquica i irresponsable, i que va sotmetre les jardineres que vivim fora de Barcelona a uns viatges delirants i pessadíssims.

Mentre esperava un tren anunciat, que no arribava, vaig tenir més d'un cop la temptació de girar cua i disculpar-me, com va haver de fer una altra Jardinera des del Vallès, però quan vaig saber que la que venia de Tarragona estava a punt d'agafar l'AVE per no perdre's el Club, vaig sentir-me molt contenta de no haver pres aquella decisió. Dues hores i mitja després, amb taxi inclòs en el tram final, vam aterrar al Club amb només mitja hora de retard, ja que havíem sortit de casa amb temps de fer un viatge transoceànic.

Va valer la pena, però. Un cop més vam comprovar la felicitat que ens proporcionen aquestes trobades, tot el que compartim a través de les lectures i d'una tan llarga amistat. A més, Les gratituds, de la Delphine de Vigan, que era el llibre a comentar, donava per a molt: sobre la seva bellesa i sobre els efectes diversos en les sensibilitats de totes nosaltres.

Se'ns va fer curt, el Club, amb les presses per anar a la caça dels trens fugisers respectius, totes les lectures personals de l'estiu que al menys calia esmentar, i la planificació del curs que exigia alguns retocs horaris per adaptar-se a les necessitats de totes nosaltres.

I ens en vam anar contentes i vivificades per l'estona compartida. I com sempre agraïdes per la immensa sort de la nostra amistat i d'aquest Club, que resisteix fins i tot a les males passades de la RENFE!

 







    



lunes, 27 de septiembre de 2021

Mercè Foradada entrevista Laia Aguilar, autora de la premiada "Pluja d'estels"

   




Inauguració del Curs del Club de Lectura "por todo lo alto"

Dissabte, 25 de setembre, inauguràvem el curs 2021-2022 del Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, amb la Laia Aguilar, autora de Pluja d'estels, el llibre que comentàvem aquest mes, i que havia estat guanyador del Premi Josep Pla del 2020.
Va ser una trobada i un Club doblement bonics. D'una banda recuperàvem les trobades presencials, que només havíem pogut fer, també a la Terrassa dels Llimoners el juny passat, i s'obria un nou curs que tots encaràvem amb esperança que no s'haguessin de tornar a interrompre. D'altra, perquè rebre i escoltar un/a autor/a és sempre una experiència interessant per a una colla de lletraferits com som la gent del Club.
I la trobada no va defraudar, perquè la Laia Aguilar va respondre a les nostres preguntes i comentaris amb molta amabilitat, simpatia i sense defugir cap qüestió interessant del llibre en qúestió i de la seva trajectòria professional.
Després  va venir l'entrevista per a l'Eix Diari, que adjunto a continuació: 




Mercè Foradada entrevista Laia Aguilar, autora de la premiada "Pluja d'estels": L'escriptora va participar aquest dissabte al club de lectural de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell

Vam passar una molt bona estona que agraïm a la Laia, a qui vam prometre seguir a partir d'ara i potser tornar-nos a trobar en una altra ocasió, i també a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, que ens acull i propicia la nostra trobada de cada mes.
Tot plegat, gràcies a tots i a totes i fins aviat en què ens bregarem amb Nada, de la Carmen Laforet a qui, evidentment no podrem rebre al Club, però de la qual hem volgut afegir-nos a la celebració del centenari del naixement, que s'està celebrant.









domingo, 26 de septiembre de 2021

Llegir autenticitat


 

Una altra vida, encara, Theodor Kallifatides

Fa uns mesos, concretament el 26 de juny d'enguany, vaig escriure una breu ressenya d'un llibre anterior d'aquest autor: Mares i fills, on ja donava unes breus pinzellades de l'autor. M'estalvio, doncs, de repetir-les. 

Deia en aquella ocasió que era Una lectura que m'hauria agradat que no s'acabés, i que m'acompanyarà encara molt després d'haver col·locat el llibre en el seu lloc del prestage.

I ho feia, sobretot, perquè transmetia grans dosis de tendresa i humor en la recreació i la vivència dels pares, objecte de la reflexió de l'autor.

A Una altra vida, encara, el to ha canviat: ja no es tracta de vivències emocionals, sinó del relat d'una època d'eixutesa literària que hi arrossega la vital - han passat anys des del viatge a Grècia que propiciava els records dels pares i l'autor ja voreja els 80 anys -, que desemboca en el redescobriment de la font, literària i vital, de la seva llengua materna, que havia cedit  al suec, fins al moment, la seva ploma d'escriptor.

El to ha canviat però no la personalitat ni la veu de Kallifatides, que continua sent un compendi d'intel·ligència i autenticitat.

Les seves reflexions, no només quant a la seva crisi professional i personal, sinó referides a les tendències d'una Suècia i una Europa que li costa de reconèixer, al concepte canviant de democràcia i de llibertat d'expressió, a l'evolució de la religió, a la intolerància versus els immigrants, la crisi de l'habitatge, la penosa situació en què es troba Grècia i tants grecs... m'han semblat pinzellades intel·ligents, sinceres i encertades, però sobretot gens sotmeses a tendències ni clixés, sinó emanades d'aquesta autenticitat a què em referia més amunt.

No es tracta d'un llibre trepidant i que t'arrosegui - allò de no poder-lo deixar que tant ens agrada - sinó d'un llibre de companyia. Un llibre que s'ha d'assaborir a glops curts, que et fa pensar i t'acompanya amb la seva honestedat...

Novament, em raca de situar-lo al prestatge.
 

Colpidora i desassossegant



  
Desmorir, Anne Boyer

No recordo d'on vaig traure la primera notícia d'aquest llibre que, pel títol i la temàtica, em va cridar de seguida l'atenció. Em vaig fer de seguida amb ell i el vaig a començar a llegir, llapis en mà, i respirant fons perquè aleshores ja havia llegit entrevistes a l'autora i ressenyes diverses i sabia que m'enfrontava a un llibre que seria "rock duro".
Ho ha estat: dur, difícil, despietat, colpidor i desassossegant. Bo, segurament, i important, sens dubte.
De l'autora no en sabia res  - i ara, com qui diu, tampoc no en sé gaire més que del seu càncer i de la immensa ràbia acumulada contra un sistema mèdic/sanitari/farmacèutic/científic/mediàtic que, amb les seves paraules, és el causant de "la deshumanització de la malaltia i del dolor en un món capitalista".
El poc que sé de la biografia d'aquesta autora es pot treure  de la curta ressenya a la Wiquipedia o de la solapa del llibre: 
Anne Boyer té quaranta-set anys i és una assagista i poeta nord-americana, nascuda a Topeka (Kansas), que va crèixer a Salinas, també a Kansas. Allà es va educar en escoles i biblioteques públiques i va obtenir un màster en escriptura creativa a la Universitat Estatal de Wichita.
Des del 2011 és professora al Kansas City Arts Institute.
Anne Boyer ha escrit The romance of happy workers (2008), The 2000s (2009), My common heart (2011), Garments against women (2015) , The Handobook of destino decepcionado (2018), abans d'escriure aquest Desmorir (The Undying: Pain, Vulnerability, Mortality, Medicine, Art, Time, Dreams, Data, Exhaustion, Cancer, and Care, el 2019, que li va merèixer el premi Pulitzer de no ficció, el 2020.
Al llarg de la seva trajectòria literària ha merescut, també, altres premis:  el Windham-Campbell Literature Prize, el CLMP Firecracker Award, el Whitin Award i el Cy Twombly Award, fins que el 2020 va aconseguir aquest Pulitzer de No Ficció, amb el llibre que ens ocupa.
I quin llibre!
Costa de comentar-lo, perquè , almenys a mi, m'ha despertat sentiments molt enfrontats.
En primer lloc és innegable la seva qualitat literària i la densitat de continguts que s'hi tracten. 
L'autora, enfrontada a la realitat d'un càncer de mama de perillositat elevada, desplega tot un ventall de qüestions relacionades amb el seu dolor i por, amb les qüestions patològiques, amb els tractaments, amb les teràpies que s'hi apliquen, amb les cures i (no) cures que acompanyen el procès, amb la indústria farmaceùtica, amb la instrumentalització del dolor i la malaltia, amb el seu tractament a les xarxes socials... aporta estadístiques i notes biogràfiques de dones escriptores o no, que l'han patit amb diferents actituds, tractaments i èxit o fracàs... És a dir, desplega tot un univers al voltant de la seva greu malaltia, que es basa en una amplísima i variada documentació (cal veure la bibliografia que hi aporta i que ocupa gairebé cinc pàgines , al final del llibre).
Però també és innegable - o al menys a mi m'ho sembla -  que la ràbia que lícitament travesa el seu dolor li fa carregar massa les tintes sobre la realitat personal i social que analitza, segurament molt lúcidament , però amb un pessimisme sense escletxes (És clar que parla d'una sanitat i d'uns tractaments made in USA, que tots sabem que poden resultar científicament molt avançats, però humanament despietats).
El pensament d'Anne Boyer, que no conec per altres treballs, em sembla d'extraordinària lucidesa però excessivament intel·lectualitzat, però això pot ser ben bé un prejudici cultural, d'edats, tradicions i latituds massa distants. 
També m'ha cridat l'atenció l'enorme amargura que travessa les seves línies. Sortosament no he passat per les circumstàncies que l'autora ha hagut de viure, però amb tot, crida l'atenció que no hi hagi ni una petita concessió a l'esperança, a l'agraïment cap als que la cuiden , fins que no arribes a l'epíleg, i encara amb moltes parcialitats i matissos. 
I és clar, tanta amargura desemboca en la ràbia que vessa per la majoria de pàgines: 
Ser filla d'aquest accident mai no em va convertir en membre d'una classe valerosa. Immobilitzada al llit, decideixo consagrar la meva vida a fer que la resposta socialment acceptable a la notícia que se t'ha diagnosticat un càncer no sigui el correctiu " sigues optimista", sinó aquests versos del poema de Diane di Prima "Carta revolucionària n. 9":
1. mata el president de Dow Chemical
2. destrueix la fàbrica
3. FES QUE NO SIGUI RENDIBLE  tornar a construir-la.
Em sembla revelador que, malgrat la seva reiterada crítica a la quimioteràpia i a la menjada de coco col·lectiva que la ciència ha induit en els desvalguts pacients (Tal vegada en el futur els historiadors de la medicina veuran la quimioteràpia amb la mateixa curiositat perplexa amb què avui veiem  pràctiques mèdiques antigament d'ús comú , com les sangnies: no només intoxiquem la gent en un intent de sanar-los, sinó que fins i tot en les ocasions en què la quimioteràpia ni funciona ni funcionarà i que es resol en mort, lesions i discapacitat, segueix havent-hi un desig generalitzat entre els pacients de càncer de mama de sotmetre- s'hi ), ella mateixa força els metges, fins i tot canvia d'oncòleg, perquè li sigui administrat un tractament encara més agressiu, quan el primer ha fracassat. Per què? Perquè per damunt de tot vol viure.
I ho aconsegueix: Anne Boyer es cura i cinc anys després publica el llibre de què parlem, un llibre que, d'alguna manera, havia començat a escriure des del moment del diagnòstic en els diaris que sempre l'han acompanyat.
Per acabar, i perquè tinc por que la meva anàlisi d'aquest llibre hagi estat , a banda de parcial, injusta i maldestre, adjunto alguns comentaris sobre ell, extrets dels principals mitjans del nostre país:

Desmorir (Sexto Piso) - El País - 21 agosto 2021

24/08/2021

«Un libro sobre el cáncer que es un libro acerca de la devastación que produce la vida. Leo cada día un poco. Como si hubiera estado agonizante. Para resucitar».

Desmorir, Salud Esfera, 21 de julio 2021

21/07/2021

Desmorir es una obra maravillosamente compleja. No en vano ha sido galardonada con el Premio Pulitzer de No Ficción de 2020. Cualquier reseña se quedará corta, pero se podrían destacar principalmente tres líneas sobre las que va a girar el libro. Por un lado, el análisis de las consecuencias que el cáncer de mama provoca en una mujer y cómo esta se va a ver disociada entre los devastadores efectos del tratamiento de su mal y un contexto socioeconómico que le exige una fortaleza sin apoyos. Por otro, Boyer va abordar la dificultad que entraña la reflexión sobre la propia enfermedad y cómo esto se refleja en las condiciones de la escritura.

Desmorir (Sexto Piso) - Diari de Tarragona, 29 de junio 2021

29/06/2021

En su obra Desmorir, Boyer arranca cualquier aspecto edulcorado del cáncer: su lectura es dolorosamente realista. Un desgarrador ensayo con el que consiguió el Premio Pulitzer de no ficción en 2020 y con el que refleja, a través de su salvaje testimonio lleno de pruebas médicas, miedos irreflenables, otros relatos históricos y pensamientos filosóficos, la deshumanización de una enfermedad «en un mundo capitalista» que arrasa con el ser humano, sea cual sea su actitud ante ella.

Desmorir, La Central, 31 de mayo 2021

31/05/2021

Desmorir es una pequeña joya en la que Anne Boyer, a medio camino de la biografía, la prosa poética y el tratado oncofilosófico, reflexiona alrededor de su paso por el cáncer de mama y la quimioterapia. Apoyándose inicialmente en las reflexiones y vivencias de las autoras que la precedieron al escribir sobre ello (Sontag, Lorde, Acker…), lentamente se emancipa para traer esta experiencia a una contemporaneidad plagada de salas de espera, técnica médica, testimonios en Youtube y foros online de terapias alternativas. Boyer, además, transita estos espacios acompañada también de pensadores clásicos de la enfermedad, como Avicena o Lucrecio, que redimensionan su reflexión y la llenan de profundidad.

Desmorir, La Razón, 27 de abril 2021

27/04/2021

Anne Boyer (Kansas, 1973) lleva cinco años “limpia”, pero aún se sorprende con habilidades inéditas adquiridas durante la enfermedad. Una semana después de cumplir 41 años le diagnosticaron un cáncer de mama triple negativo, el más mortífero. Lo primero que hizo fue meter sus datos en una aplicación para calcular las probabilidades que tenía de sobrevivir y el resultado fue del 50 por ciento, “como tirar una moneda al aire”. Solo los libros le ayudaron a sobrellevar el pánico. Dice que aún arrastra secuelas cognitivas y físicas, porque el cáncer “te envejece de pronto; entras joven y sales como una persona de mediana edad”. Pero que, aunque detesta todo lo que rodea a un mal que también tiene género, está agradecida porque ahora ve mejor la belleza. El resultado de aquella experiencia que marcó su mirada lo recoge en “Desmorir” (editorial Sexto Piso), un libro que el año pasado mereció el Premio Pulitzer de no ficción.

Desmorir, La Vanguardia, 17 de abril 2021

17/04/2021

Desmorir es un ensayo narrativo, con referentes clásicos, artísticos, médicos, filosóficos y literarios que, de adscribirse a alguna corriente, sería la del materialismo crítico. Boyer transforma su enfermedad en un reto literario y confiesa que el cometido era, a veces, en medio de la convalecencia, “lo único en que pensaba: qué tipo de libro hacer, no quería unas meras memorias de enfermedad, sino ir más allá de la experiencia individual, incluir también lo social, lo político, lo colectivo. Exploré una forma narrativa que no existía de este modo, la llevé lo más lejos que pude, por algo soy poeta”.

Desmorir, Galiciae, 12 de abril 2021

12/04/2021

«Sobrevivió. En el transcurso del tratamiento, las ocasiones en las que podía, sentía furia y sentía miedo y sentía, aun así, esa necesidad de la búsqueda de respuestas imposibles. La necesidad de una explicación inexistente. Leyó ensayos de mujeres predecesoras con el mismo afán, habitantes del mismo edificio dañado: Susan Sontag, Audre Lorde, Kathy Acker, Jacqueline Susann. Todas muertas. Ingresó en foros de internet en los que se habla del cáncer, de su cáncer, del tratamiento, de los efectos del tratamiento, de cómo es vivir así. Participó como una enferma más, como una mujer más. Porque eso era.»

Desmorir, Woman, 2 abril 2021

05/04/2021

Entrevista con Anne Boyer: «Sobrevivir al cáncer no es ganar una carrera, y morir no es perderla». La poeta estadounidense publica en España ‘Desmorir’, un libro sobre su experiencia con la enfermedad que ha ganado el premio Pulitzer de No Ficción 2020.

Desmorir, El Mundo, 27 de febrero 2021

27/03/2021

Anne Boyer: "No quise que mi cáncer fuese la epifanía de otros

Desmorir, Efeminista, 22 de marzo 2021

22/03/2021

Tras ser diagnosticada de cáncer de mama triple negativo de pronóstico grave, la poeta y ensayista Anne Boyer sufrió en primera persona las consecuencias de la cultura del lazo rosa, que bombardea a las mujeres con discursos de pensamiento positivo como “la actitud lo es todo”, momento en el que se dio cuenta de las lógicas patriarcales, racistas, militaristas y capitalistas que atraviesan esta “enfermedad de género.

Desmorir, Cultura/s, 16 de marzo 2021

16/03/2021

En Desmorir (Sexto Piso), el brillante ensayo que Anne Boyer escribió sobre su experiencia con el cáncer de mama (y con el que ganó el Pulitzer al libro de no ficción), la autora se barrunta algunas reglas que deberían existir para el uso del cáncer en los libros, no como metáfora sino como dispositivo de la trama. “Suele ser la madre con cáncer de alguien; o su hermana, o amante o esposa –escribe– En literatura el cáncer de una persona parece existir como instrumento par las epifanías de otra”. Estando enferma, tampoco apreció asistir lectura de poesía el que la poeta “casi se pone a gritar y berrear poemas sobre un cáncer que no padece”. Ni encontró la gracia a los libros que le enviaban que había escrito alguien sobre familiares con cáncer. “Siempre sobre la hermana, esposa o suegra, todas mujeres moribundas con la cabeza pelona y ningunas de ellas con una voz ni gran cosa que las distinga en particular”

Desmorir, The Objective, 4 de marzo 2021

04/03/2021

En ningún país desarrollado sale tan caro enfermar como en Estados Unidos. De modo que un drama como un cáncer, un cáncer de mama con un pronóstico terrible, se puede convertir en una cuestión política. Pero, más allá de este punto, Desmorir es un relato honesto, profundo y seco –en cuanto que no se deja dominar por la lágrima– de una mujer –una escritora– que sufre un revés inesperado y se aferra con todo a la vida. Este trabajo, que se apoya en la obra y biografía de la Susan Sontag de La enfermedad y sus metáforas, le valió a Boyer el Premio Pulitzer de No Ficción del pasado año.

Desmorir, El Confidencial, 21 de febrero 2021

22/02/2021

Ofrecemos aquí un adelanto editorial de "Desmorir: una reflexión sobre la enfermedad en un mundo capitalista", el ensayo de Anne Boyer que edita ahora en España Sexto Piso traducido por Patricia Gonzalo de Jesús y que ganó el premio Pulitzer de Ensayo 2020.

19/02/2021

Una semana después de cumplir 41 años, a la poeta Anne Boyer le diagnosticaron un cáncer de mama triple negativo de pronóstico grave que requería un tratamiento muy agresivo. Como madre soltera habituada a vivir al día y a prodigar cuidados antes que a recibirlos, la dramática enfermedad supuso una crisis, pero también un punto de partida para recapacitar sobre la mortalidad y las políticas de género relacionadas con la salud. Este libro, en la estela de Susan Sontag y ‘La enfermedad y sus metáforas’, es, según señalan desde la editorial, la descarnada narración del proceso de enfermedad y supervivencia de la autora, pero es también un libro de memorias que se rebela contra el género memorístico, un recuento personal que rechaza limitarse a lo personal. El año pasado ganó el premio Pulitzer de no ficción.