Amb el mar de pantalla

martes, 22 de junio de 2021

Fa una mica de vertigen...i molta satisfacció









 14 anys de llibres, converses i moltes vivències

El setembre de 2007 vaig acceptar conduir el Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, que fins al moment portava el meu amic Joan Martorell. I vaig descobrir que això d'un Club de Lectura era molt més que un intercanvi d'opinions sobre una lectura comuna,  que era, també, un espai de relació ideal per interactuar i compartir vivències, records i percepcions distintes. Un espai on s'establien amistats i/o complicitats i on s'havia d'aprendre, per força, a respectar punts de vista i opinions ben diverses de les teves. 
I, sobretot, que resultava una estona estimulant i, sovint, molt divertida.
Ja, a la primera sessió, vaig plantejar què n'esperaven. El Club no havia estat ideat des d'un punt de vista temàtic: novel·la històrica, novel·la negra, novel·la romàntica, novel·la social, assaig, poesia, teatre..., sinó com una sèrie de lectures del gènere i del tipus que fos, que puguessin interessar les persones - majoritàriament dones, majoritàriament de mitjana edat i gent gran... - que s'hi aplegaven.
La resposta va ser prou unànime: en principi no volien best-sellers, llibres que es trobessin als aparadors de llibreries i biblioteques, últimes novetats, sinó autors que pensés que podia ser interessant descobrir. I encara una condició més: dins del possible, no havíem de repetir els escriptors. Un cop coneguts, cadascú ja s'encarregaria de buscar-ne  altres títols, si els havia trobat prou interessants.
Pel que fa a mi, a l'hora de fer cada mes la tria hi havia una dificultat afegida, gens menor, per cert: fos quin fos el títol, calia que a la Xarxa de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona, a la qual pertany la nostra biblioteca, hi hagués uns 25 exemplars disponibles, ja que en acabar una sessió es tornen els exemplars ja llegits i  cada membre del Club s'endú  el del mes pròxim, amb la fitxa corresponent ja encartada.
Fins a on hem pogut, ens hem mantingut fidels al nostre determini inicial, i en pocs casos hem repetit autors - aquests últims anys, sí, en comptades ocasions, bé perquè el catàleg se'ns escurçava o bé perquè el nou llibre d'un escriptor ja comentat s'ho mereixia - i hem fugit de premis i novetats , tret de quan l'autor ens havia de visitar o hi havia alguna conmemoració per celebrar.
Han estat més de 150 títols - algún mes, per circumstàncies diverses, n'hem llegit més d'un - i més de 130 autors, els que ens han aportat les seves històries, reflexions, els seus estils i obsessions... els que ens han acompanyat les tardes de l'últim dissabte de mes.
Ara, mirem el llistat, que la Núria R., una de les components més antigues ens ha regalat per a auxili de memòries més febles o menys sistemàtiques, i , la veritat, ens sentim satisfets del camí recorregut.
Cada entrada de la llista té associats records i persones, algunes de les quals malauradament ens han deixat definitivament, però que sovint apareixen en les nostres converses i en els nostres pensaments: la Rosa, la Lali, la Manoli... D'altres, en canvi s'han fet a un costat perquè la vida els ha dut per altres camins i han deixat lloc a d'altres que s'esperaven. Totes, però,  reapareixen en el record en repassar l'inventari que avui tenim a les mans.
Però mirant cap endavant, està clar que encara queden forats a l'última pàgina de la Núria R., i que se'n poden afegir més, amb altres títols i autors. 
Segurament, al voltant de les taules o a la terrassa dels llimoners les cares aniran canviant, però és bonic pensar que entre tots haurem mantingut aquest espai de trobada literària, i molt més, al llarg de tants anys i de tantes lletres.






domingo, 20 de junio de 2021

A la terrassa dels llimoners, parlant de llibres


 
















Últim Club del curs a la Cardona

Finalment, els del Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell ens hem pogut veure les cares i sentir-nos en viu i en directe, per acomiadar el curs i desitjar-nos uns bons, i plens de lectures, mesos d'estiu.

Amb tot l'agraïment al servei que ens han fet els audiovisuals, el xat del whats, els Clubs mitjançant el Jitsi Meet..., al llarg d'aquests interminables mesos, tornar al "directe", crec que ha estat un plaer per a tots i totes.

I això que les restriccions a què obliguen les reunions a les biblioteques han estat realment dràstiques: mascaretes, distància més que considerable, res del picoteo/berenar/afartada que ens marcàvem cada final de curs, res dels petons i abraçades que tant hem enyorat... Sort que la pandèmia no ens ha afectat la potència de veu, estàvem aïllats a la terrassa dels limoners, on no molestàvem a ningú, i hem pogut parlar i riure a ple volum.

El llibre que comentàvem, La mida justa, del Jostein Garner, del qual vaig fer una breu ressenya en aquest blog el passat 3 de març, en general ha agradat - amb alguns petits peròs i una esmena a la totalitat, coses sempre benvingudes al debat dels clubs - i ha donat peu a fer força comentaris i paral·lelismes, tant literaris com cinematogràfics o vivencials. 

Hem parlat de l'eutanàsia, del suïcidi, de les malalties terminals, de cosmologia, d'antropologia, de les diverses respostes - religioses, naturistes... -  davant de la mort i, en general, hem valorat que és un llibre que ens agrada haver llegit.

Després, hem quedat ja per al primer Club del mes de setembre, que, en principi serà dissabte 25. La lectura és obligada, atès que aquest dia comptarem amb la presència de la Laia Aguilar, autora i guionista, premiada pel seu últim treball, Pluja d'estels. Com solem fer en aquests casos amb què ens visita l'autor o autora del llibre que hem llegit, mirarem de trobar-nos mitja hora abans, per comentar la jugada i veure si hi ha preguntes que puguin animar la presentació.

També els he presentat i hem comentat entre els que ja n'havien llegit algun, la proposta d'altres lectures suggerides per a l'estiu, com si no sabéssim per experiència d'altres anys que l'estiu tampoc no dóna per a tants llibres, amb els desplaçaments i l'agitació familiar i festera que el caracteritzen, fins i tot en aquests temps encara no totalment normalitzats.

Per part meva, he posat molt d'èmfasi en la meravella d'El infinito en un junco, de la Irene Vallejo, un llibre important i una escriptora màgica, que, al meu parer ningú no s'hauria de perdre, que s'ha de tenir al damunt d'una tauleta i anar assaborint a petits o grans glops, durant tot el temps que es pugui allargar la seva lectura.

Hem passat una molt bona estona i  hem gaudit i agraït aquest retrobament tan esperat.

Evidentment, ens hem acomiadat desitjant-nos salut, un bon i reparador estiu i unes felices lectures.

Fins aviat, cluberos! 📚🥰⛵🌴


Lectures recomanades per a l’estiu 2021

·         AURORA BERTRANA. Paradisos oceànics

·         XAVIER BOSCH. La dona de la meva vida

·         EMILY BRONTË. Cumbres borrascosas

·         JAVIER CERCAS. Independencia

·         LAETITIA COLOMBANI. La trena

·         SIRI HUVSTED. El verano sin Hombres

·         THEODOR KALLIFATIDES. Mares i fills

·         JOAN MARGARIT. Animal de bosc

·         GABI MARTÍNEZ. Un cambio de verdad

·         ROSA M. PRST I BALAGUER. Terra de vinyes

·         STENDHALL. El roig i el negre / La Cartoixa de Parma

·         ELISABETH STROUT. Llum de febrer

·         IRENE VALLEJO. El infinito en un junco

·         DELPHINE DE VIGAN. Les gratituds

viernes, 18 de junio de 2021

Final de curs i primer Club presencial desde fa setze mesos

       








Hola i fins aviat!

Ahir, per primer cop després de 16 mesos, en què hem fet molts Clubs virtuals i ens hem comunicat telemàticament tant com hem pogut, vam poder retrobar-nos "in corpore" per fer el primer Club presencial i, alhora, el de comiat de curs i, sobretot, per celebrar un retrobament tan esperat.
Com sol passar, no hi érem totes - sempre hi ha prioritats o circumstàncies que ho impedeixen - però les que hi vam ser, amb el record tan viu de les absents, en vam gaudir com sempre que ens podem trobar.
En dues taules separades que, mica en mica es van anar ajuntant, vam parlar de tot el que havíem passat, algunes amb més angoixes i penes, d'altres amb més sort, per a concloure que, malgrat tot, i un cert pòsit de tristesa/desencant/por, havíem estat i som unes privilegiades. I també del futur que volem afrontar amb esperança.
Com sempre que compartim una sessió amistosa/literària, vam constatar, i manifestar repetidament, l'enorme sort que tenim per haver sabut crear aquest espai tan gratificant i vivificant, que , entre totes conreem i fem florir, com a bones Jardineres que som.
Finalment vam parlar de llibres... Del del mes, aquell impecable i impactant al·legat antinazista que és Adreça desconeguda, de la Kressmann Taylor, que, com era d'esperar, va tenir una valoració unànime molt positiva, en què es va remarcar el valor de plasmar una missatge tan contundent a través de menys de cent pàgines, la valentia de la denúncia i la tècnica tan eficient d'una escriptora que fins al moment d'escriure aquest relat era, fonamentalment, publicista, alhora que algú qüestionava la duresa i sofisticació de la revenja del personatge no anorreat per la doctrina feixista.  
Però també vam parlar dels llibres recomanats per a l'estiu - com si no sabéssim per experiència que al cap i a la fi els tres mesos d'estiu, més familiars i dispersos,  tampoc donen per a tantes lectures - i vam decidir els que comentaríem el 30 de setembre, que esperem gaudir del primer Club del curs 21-22, amb l'esperança que ja sigui també presencial: Les gratituds, de Delphine de Vigan i l'imprescidible El infinito en un junco, de la Irene Vallejo, que moltes de nosaltres ja estem paladejant i gaudint des de fa mesos.
I després: Bon estiu/ Cuideu-vos!/ Gràcies per tot/ Seguirem en contacte pel whats... i arreveure.
Tots els petons del món, guapes meves, i l'agraïment per tenir la sort de tenir-nos...!














 

lunes, 14 de junio de 2021

La darrera Xerrada de l'Aula


Caminades i passejades, gairebé 30 anys fent camí

Els dies 12 i 13 de juny, pel Canal Blau TV, s'ha emès la darrera Xerrada de l'Aula - al menys d'aquest curs -, a tall de petit homenatge a tots i totes les que, malgrat les circumstàncies tan adverses han aconseguit no interrompre unes de les activitats amb més tradició i més estimades de l'Aula: les Caminades i Passejades.
Per parlar-ne i agrair l'esforç de molts anys i especialment d'aquests últims mesos, vam convidar dos dels socis de l'Aula que en saben molt de caminar i passejar i que actualment coordinen i dinamitzen aquestes dues activitats: el Gonçal Guardiola i el Vicenç Carbonell. 
Tots dos  van explicar-nos com s'ho han fet per mantenir aquestes activitats "resistents" fins i tot a la pandèmia: els quilòmetres de recorregut de cadascuna, els llocs que han visitat, com queden per a l'hora i lloc de la sortida, com van trobar la natura després dels dos mesos de confinament estricte, els canvis que s'han hagut de fer en la dinàmica habitual, com es camina amb mascareta...
Entre tots vam repassar, també, l'origen de les Caminades, que es remunta a l'any 1992, un any després de la fundació de l'Aula, quan , com a seqüela de l'assistència al XVI Congrès Internacional de les Aules Universitàries de la Gent Gran, realitzada a la Universitat de Barcelona amb el lema "L'activitat física i l'envelliment", en van tornar tan convençuts que es van posar en contacta amb l'associació Talaia, de la nostra ciutat, perquè els assessoressin i ajudessin a posar en marxa unes sortides per les rodalies,  de 6 a 8 quilòmetres de recorregut.
Tot seguit vam recordar el naixement de las  Passejades, bastants anys després , amb l'objectiu de donar cabuda a més personal i, de passada, d'acollir les persones amb dificultats per a la ruta més llarga.
Els dos convidats van comentar com tant les Passejades com les Caminades, a banda de la qüestió física i dels lligams d'amistat que s'hi estableixen, aporten un alt component de coneixements de les rodalies de la nostra ciutat i de la comarca, perquè es visiten masies, corrals, mulasses, restes arqueològiques, creus de terme, ermites, camins rurals, els bufadors de la costa... i s'aprèn a distingir la vegetació característica de la nostra comarca. També, i no precisament amb gaire satisfacció, van parlar dels canvis urbanístics observats al llarg dels anys i de les variacions en la natura com a conseqüència del canvi climàtic.
Entre algunes anècdotes i records de persones singulars, celebracions i dates assenyalades en la història de les Caminades i les Passejades, va passar l'hora de la Xerrada sense que ens adonéssim i sense gairebé  temps d'acomiadar-nos i desitjar a tots els socis i sòcies de l'Aula, i als espectadors de Canal Blau, que puguem seguir fent camí per molts anys més.
Podeu veure i sentir la xerrada completa al link que hi ha sota d'aquestes línies.


Cuidem-nos i bon estiu!














martes, 8 de junio de 2021

Una relectura que fa pensar


Res no s'oposa a la nit, Delphine de Vigan

Fa gairebé 9 anys, el novembre del 2012, em van regalar aquest llibre mentre estava convalescent d'una petita operació i en un moment d'un cert, certíssim, trasbals emocional.. El vaig llegir, anotar i subratllar com solc fer amb totes les lectures que considero susceptibles de compartir en un Club de Lectura o que m'interessen especialment per raons del que treballo o preparo. 
Però no em va agradar especialment. Recordo que vaig pensar que estava ben escrita, però la vaig trobar "massa francesa" , sense saber gaire que volia dir amb aquesta qualificació que li atribuïa, més enllà que era sofisticada i descrivia ambients que em resultaven massa aliens. I la vaig oblidar.
Enguany, gràcies al fervor que una altra novel·la, Las gratitudes, de la mateixa autora - i en general tota la seva obra  - ha despertat en la meva filla i col·lega literària, vaig decidir rellegir Res no s'oposa a la nit, amb la idea de poder-li concretar què no m'havia acabat de fer el pes.
I aquí va venir la sorpresa, o sorpreses. No només m'ha agradat força sinó que hi he trobar anotacions interessants fetes per mi, ara fa gairebé 9 anys, quan jo estava en una lluita a ultrança amb les meves Estimades Zambrano, en el sentit dels dubtes i els treballs que comporta novel·lar una figura real que voldries plasmar en la seva essència més pura. Salvant totes les distàncies i diferències abismals, si es tracta de la teva mare, com és el cas d'aquesta escriptora francesa, o d'una figura admirada però llunyana, com en el cas d'una servidora i Maria Zambrano.
Aquest cop, la novel·la l'he devorada, amb un nus continu a l'estómac perquè el dolor i patiments d'una malaltia mental, encara que estigui envoltada de tot el glamour d'una família de guapos i brillants parisencs, es transmet línia a línia. I amb interès i redescobriments continus. Tanmateix, el que més m'ha emocionat ha estat la tossuderia de la protagonista, d'una dona marcada des de la infantesa per la malaltia i les circumstàncies familiars, que, patint com pateix, lluita, es debat i s'aferra a la vida, en gran part per no abandonar les seves filles.
Ara, un cop més, m'adono de la importància, i de com condiciona, l'estat d'ànim en la valoració de la lectura que tens entre mans. Per això, segurament sóc tan fan de les re-lectures.
Seguiré llegint la Vigant perquè crec que en un registre menys tràgic pot resultar igualment interessant, i, també, perquè en certa manera sento que li dec una reparació per haver-la ignorat i oblidat al llarg de tots aquests anys.
De moment, ja tinc Les gratituds, a la taula dels llibres pendents.






 


viernes, 4 de junio de 2021

Descobriments que són troballes

 

Felícia Fuster, la dona faber : poeta, pintora, escultora, viatgera...

Aquesta setmana he anat a visitar la Fundació Felícia Fuster, al Putxet de Barcelona.
Fa tres mesos no n'havia sentit parlar d'aquesta dona polifacètica i amb una personalitat inqüestionable, el centenari del naixement de la qual celebrem enguany, el 2021.
Com que ja vaig penjar un llarg post en aquest blog, el 27/4/2021 -  amb la presentació que vaig gosar fer d'ella en el marc del X Dia de la Poesia, a la Masia Cabanyes de Vilanova i la Geltrú (CIRMAC) - on explicava per quines circumstàncies havia arribat a començar a conèixer-la i en  feia un esbós  de trajectòria i obra, avui només vull deixar constància d'aquesta visita.
La Fundació es troba al carrer Camps i Fabrés, als baixos del número 3-11, molt a prop del carrer Guillem Tell i del punt en què la plaça Gal·la Placídia es converteix en Via Augusta. Petita, recollida, clara i diàfana, s'hi pot veure part de l'obra pictòrica, algunes mostres de les seves decoracions en vidre, els seus llibres... i les exposicions temporals que acull, sigui per relació amb la seva obra, sigui com a conseqüència del mecenatge que la Fundació imparteix a joves creadors, tal com ella va disposar en crear-la.
Vaig ser rebuda amb molta calidesa i acompanyada i informada en la curta visita d'allò que es prepara per a ben aviat.
Com a colofó, vaig ser obsequiada amb un llibre, Felícia Fuster, Obra Poètica, a cura de Lluïsa Julià, llibre que havia buscat per terra, mar i aire, i que no havia aconseguit de comprar ni d'obtenir en préstec a la biblioteca, quan preparava l'esmentada presentació.
Ara, degustaré la seva personal, i tan lliure, poesia, vers a vers, gota a gota, amb respecte, com es mereix l'obra d'una poeta a qui vaig descobrir fortuïtament, i que considero una afortunada troballa. 

I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya 
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

           Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984)






lunes, 31 de mayo de 2021

Un vidre que talla i il·lumina


 










El jardí de vidre, Tatiana Tîbuleac

Aquesta jove autora té als ulls part de la tristesa i de la poesia de les seves novel·les. Al menys de les dues que li he llegit.
L'altra, L'estiu que la meva mare va tenir els ulls verds, em va impactar especialment. Més que aquesta, que tanmateix, trobo remarcable. La barreja d'amor/rebuig en ple desconcert de l'adolescència turbulenta i  turmentada del protagonista, que veu com se li'n va l'ésser que, amb tots els greuges i limitacions, li ha donat l'únic amor que ha conegut, no és fàcilment oblidable. Algunes imatges, la bellesa enmig de la merda - com aquests ulls que el noi va veient progressivament més verds mentre la ruïna s'apodera de la resta del cos - i el contrast entre brutalitat i tendresa extrema del llenguatge, conformen un relat d'aquells que acompanyen de per vida. I que, tanmateix, no es pot recomanar a tothom.
És obvi que aquesta autora no és gaire coneguda, o no ho era abans d'aquest estiu d'ulls verds que ens va arribar traduït l'any 2019, entre altres raons perquè és jove i perquè encara no té una obra molt extensa, encara que sí reconeguda i premiada.
Qui és, doncs, Tatiana Tîbuleac?
Va néixer a Chisináu, la capital moldava - que és l'escenari d'El jardí de vidre - el 1978.
Afortunadament per a ella, la seva infantesa no va ser com la dels protagonistes de les seves obres: el seu pare era periodista i la seva mare , editora, per la qual cosa va créixer envoltada de revistes i llibres i va desenvolupar des de ben petita la seva afició lectora.
Va estudiar Periodisme i Comunicació a la Universitat de Moldàvia i allà va iniciar-se com a traductora, reportera i correctora, en diversos mitjans de comunicació.
De nacionalitat moldava i romanesa alhora, amb només 17 anys, el 1995, va començar a treballar al diari FLUX, de gran difusió en aquella època a Romania, i de seguida va tenir la seva pròpia columna, que va anomenar "Històries veritables".
Posteriorment va treballar a la televisió en una època en què buscava conèixer persones diferents, i amb circumstàncies més difícils perquè les considerava més interessants. 
El 2017 va abandonar el periodisme i l'any següent es va instal·lar a París, on segueix residint. 
Havia debutat com a escriptora el 2014, amb un recull de contes Fàbules modernes, una col·lecció de cinquanta històries curtes sobre la migració, que havien tingut els seus orígens en diversos relats que havia anat publicant al facebook, amb el desig d'introduir factors d'anàlisi diferents sobre aquest fenomen.
La seva primera novel·la, la ja esmentada L'estiu que la meva mare va tenir els ulls verds va aparèixer l'any 2017 i va rebre diversos premis: el de la Weiter's Union de Moldàvia, el de la revista literària l'Observatori Cultural de Bucarest i el Premi Observator Lyceum al festival FILIT de Iasi, i va ser traduïda a diversos idiomes.
Amb la segona, aquesta El jardí de vidre que vull comentar, apareguda el 2018, va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea, el 2019.
El primer qualificatiu que em ve a la ment a l'hora de parlar d'aquesta novel·la és original. I li segueixen els de difícil, dura, colpidora, trista i molt poètica.
La protagonista, la petita Lastocika, que acompanyarem fins a la seva entrada a la Universitat i de la qual tindrem flashos dispersos en la seva maduresa, és adoptada per una dona soltera que la rescata d'un hospici, on ja ha après els camins del dolor i les vexacions, amb unes intencions que van des de l'ambició de donar-li una vida millor a la menys altruista  d'assegurar-se una col·laboradora a temps complet a la llar i en el seu "pròsper" negoci de recollida i venda d'envasos de vidre.
Lastocika, ja adulta, escriu i revela fragments dels seu pati a Chisináu, poblat per personatges perdedors i entranyables que són recordats amb extraordinària sensibilitat i duresa, en uns moments agitats en què la guerra dels idiomes - moldau, romanès, rus -  i la reformulació de les fronteres i els sistemes polítics afegeixen un plus d'incertesa al ja incert futur de la petita comunitat, on la nena ha de cercar tot l'amor que la vida li ha anat negant.
Amb la barreja d'amor i odi ja habitual en els personatges d'aquesta autora, la protagonista desgrana uns records majoritàriament crus, però també esquitxats d'una salvatge tendresa i poesia, que dibuixen no només el panorama de la seva infantesa devastada sinó l'evolució d'un país en què les diverses llengües i unes radicals concepcions dels patriotismes s'han convertit en armes llancívoles.
Es tracta d'un llibre, també, difícil d'oblidar, amb moments d'una conmovedora bellesa però que, de vegades, es fa difícil de transitar, potser per la fragmentació del relat i l'estil tan elíptic de l'autora. La traducció, al meu parer, un xic retòrica, no acaba d'ajudar.