Les bruixes i el regal de Camós

No eren bruixes, eren dones

L'Omnium Cultural del pla de l'Estany, s'ha volgut afegir a la campanya de la revista SAPIENS de desgreuge i dignificació dels milers de dones que van patir persecució i van ser torturades i executades pels seus suposats crims i malvestats al servei del Malèfic, al llarg dels segles XV, XVI i XVII.

El que s'ha designat com al major feminicidi institucionalitzat de la història, que va afectar la major part d'Europa, i encara d'Amèrica, però que a Catalunya va tenir una especial virulència, ha estat estudiat i analitzat per experts des de fa moltes dècades, però enguany pren actualitat en el marc d'aquesta campanya que es clourà el març de 2022.

Entre la multitud de xerrades i actes que s'han celebrat i se celebraran va sorgir la iniciativa d'aquesta trobada, Som dones, som bruixes,organitzada 

per l'Òmnium dins de la iniciativa les Baumes de l'Estany, a l'hotel rural La Sala de Camós, a pocs metres de l'església de Sant Vicens de Camós.

Com ja vaig comentar en el post anterior, vaig ser convidada a participar-hi, no pels meus coneixements en el camp de la cacera de bruixes, sinó pel fet d'haver escrit el llibre Bruixes, publicat per Cossetània el 2011 i malauradament exhaurit i descatalogat.

Es tractava de contrastar i complementar el treball erudit de la revista SAPIENS respecte al tema tractat, de la mà de la seva directora, Claudia Pujol, amb la interpretació literària de la figura d'una suposada bruixa, perseguida al Montseny del s. XVII i co-protagonista del llibre, de la mà del meu llibre, amb la moderació de Mariona  Ponsatí. 

I penso que, amb la col·laboració del públic, molt interessat pel tema, ens en vam sortir prou bé. Història i literatura van coincidir plenament a evidenciar el disbarat i suprema injustícia de l'holocaust de tantes dones  a causa d'interessos polítics, enveges veïnals, negocis oportunistas i prejudicis misògins, que va assotar aquells éssers que eren més vulnerables, miserables i desprotegits.

Per part meva, vaig constatar que em sentia gratificada i contenta d'haver-me pronunciat en favor de les bruixes que no n'eren,  fa un grapat d'anys, i de comprovar com d'acord està el meu text i la seva intenció amb els objectius de la campanya actual. 

Però la xerrada duia associat un premi especial: el descobriment i gaudi d'un indret realment màgic, i no precisament per art de bruixeria.

La Sala de Camós és un deliciós hotel rural a quatre passes del poble, però en ple bosc, que va ser una rectoria el s.XIII, que fa uns quants anys va passar a mans seglars i darrerament ha estat habilitada per a l'hosteleria. 

La construcció és preciosa i està disposada i decorada amb un gust exquisid i amb el "mimo" pel detall i la calidesa que les seves propietàries, la Catalina i la Goretti, han prodigat en cada racó. Un lloc veritablement recomanable, en ell mateix i per les possibilitats de gaudir de l'entorn immediat.

Ens hi vam sentir acollits i privilegiats, vam sopar en aquell entorn regi, vam gaudir d'una habitació que era gairebé un apartament, vam assaborir un esmorzar realment de senyor rector i vam rebre tot tipus d'atencions per part de les propietàries i de l'organització de l'acte.

Ens hem endut el record d'unes hores interessants i delicioses i les imatges d'aquesta rectoria convertida en un racó de món inoblidable.

M'agradaria tornar-hi i em sento feliç d'haver pogut donar veu a la meva Segimona sota la volta d'arcs de punta de l'antiga rectoria, entre tan bona gent.

No eren bruixes, eren dones

 

Una  campanya de desgreuge de les víctimes de les caceres de bruixes

El dijous 28 d'octubre estic convidada a participar a la xerrada Som dones , som bruixes , que , dins del marc de "Les baumes de l'estany", organitza Omnium Cultural.

Encara que coneixia la campanya de desgreuge - iniciada a Escòcia, continuada per altres països europues com Suïssa i Noruega i a la qual es va unir la revista SAPIENS en el seu número del mes de març d'enguany - dels milers de víctimes, fonamentalment dones, que van patir persecució, tortures i en molts casos mort - foguera o forca - a tota Europa durant els segles XV, XVI i XII, em va sorprendre que em demanessin de participar en aquesta xerrada.

- No sóc una experta en bruixes - va ser la meva primera reacció. 

Però no em requerien com a experta, sinó com a autora de Bruixes, la novel·la guanyadora  del XXIII premi de narrativa Sebastià Juan Arbó, el 2011,  malauradament avui descatalogada, que, per camins curiosos - com explicaré el dia de la xerrada - em va dur a inventar una "bruixa", que no ho era, una remeiera que a les contrades de Viladrau era perseguida per ser una dona íntegra, compassiva i molt sàvia en l'ús de les herbes.

No era el fenòmen de la bruixeria el que m'havia empès a escriure sobre una "bruixa" sinó que, buscant un contrapunt a l'altra protagonista, una advocada barcelonina, una dona compromesa i valenta que a finals del s. XX decidia ser conseqüent amb el descobriment que trastocaria definitivament la seva vida, vaig concebre aquella Segimona del s. XVII que collia herbes a les muntanyes del Montseny, en record i reparació de la sort de les catorze dones de Viladrau que van ser penjades en la brutal cacera del període  que va entre els anys 1618 i 1622, simplement per ser diferents i marginades. 

Què tenien en comú aquestes dues dones tan allunyades en l'espai i en el temps? L'acusació, l'insult, que ambdues rebien de la societat respectiva, aquell "Ets una bruixa" , que tantes dones han sentit quan han mirat de ser lliures i fidels a elles mateixes  i no han seguit els camins que algú havia traçat per a elles.

El dia 28 parlarem de totes les "bruixes", que no n'eren, però que van ser sacrificades per interessos aliens, en un dels feminicidis més descarats de la història. I, segurament de tantes altres dones que no arriben a ser penjades, però que han sentit o senten aquest "Ets una bruixa", que mira de desautoritzar-les i estigmatitzar-les.

Impotència

 La petita col·laboració a La Fura d'avui

Opinadors

Mercè Foradada

Compassió, però, sobretot, impotència

14 d'Octubre de 2021

0

   

Vint-i-dos dies de sentir rugir i escopir foc al volcà: més d’una desena de milers de persones evacuades o confinades, més d’un miler d’edificacions engolides per la lava, més de 500 hectàrees devastades: poblacions, cultius, camps de plataners, polígons industrials, ramats i bestiar… (repeteixo més perquè malauradament la vomitada de dades funestes s’actualitza i augmenta hora a hora), multitud de vies de comunicació interrompudes i un núvol de cendres i gasos susceptibles d’esdevenir tòxics que s’estén sobre La Palma i molt més enllà.

Mentrestant, es reprodueixen els tremolors profunds que avisen que el magma segueix actiu i amenacen que s’obrin noves boques que expulsin més foc. I aquest diumenge ens hem despertat amb la notícia que s’ha produït el trencament de la paret nord del Cumbre Vieja, per on s’expel·leix material incandescent i roques gegants de l’alçada d’una casa de tres pisos.

Li diuen emergència geològica, processos de transformació d’una illa encara jove, però em sembla una catàstrofe a càmera lenta, una successió d’imatges dantesques que, malgrat la seva innegable grandiositat, no puc contemplar des d’un punt estètic o  evolutiu.

Per damunt de l’espectacle encès, se’m superposen les imatges –vistes o imaginades– de totes aquelles persones que han hagut d’abandonar els seus paisatges quotidians, les seves collites, els seus animals, les seves cases –i qui diu casa diu vida viscuda: objectes carregats d’història personal, fotografies, llibres, roba, regals amb vivències associades… tot allò que t’ha acompanyat al llarg d’una gran part de la vida– i han de contemplar, o imaginar, com la lenta o no tan lenta progressió de la lava ho fon tot amb la insensible llengua de foc.

Sento una immensa compassió –en l’accepció reivindicada per Kundera: “En els idiomes derivats del llatí, la paraula “com-passió” significa no podem mirar impertèrrits el sofriment de l’altre […] tenir compassió significa saber viure amb l’altre la seva desgràcia, però també sentir amb ell qualsevol altre sentiment: alegria, angoixa, felicitat, dolor”– pel dolor de les seves pèrdues, per la por i la incertesa del seu futur, però encara més sento impotència.

Impotència davant de la incapacitat de defensar-nos d’aquestes forces de la natura que els segles no ens han ensenyat a respectar; impotència per no haver sabut evitar, ni preveure prou, les conseqüències d’habitar les zones volcàniques; impotència perquè l’enorme desplegament de mitjans tècnics i científics (geòlegs, vulcanòlegs, equips de bombers, agents forestals, forces armades…) no és capaç d’aturar i minimitzar la tragèdia.

Sí, compassió per La Palma i tots els “palmeros”, però,  sobretot, impotència davant de la fragilitat de la condició humana.

La quarta de la Vigan: també addictiva

Basada en hechos reales, Delphine de Vigan

Adduida i convertida en fan incondicional d'aquesta autora, que la meva filla Anna m'ha fet aprofundir i admirar, acabo la quarta novel·la signada per ella, devorada en els últims mesos.

Amb plaer, admiració i tota una colla de qüestions pendents. Com passa amb aquells llibres que t'acompanyen després de la paraula FIN, sobre tot si va seguida d'un *.

La principal:

Quina proporció hi ha entre els fets reals que anuncia el títol d'aquesta novel·la apassionant, i els miratges literaris sorgits de la ploma tan destra de l'autora? 

La Delphine que transita les seves pàgines, que és seduïda, acorralada, assetjada..., que arriba al fons de la depressió i de la impotència, després de morir d'èxit, és la mateixa que escriu el relat? Existeix L. en la realitat i fins i tot en la ficció o és una fantasia malaltissa de la protagonista? És una invenció, un recurs literari que propicia el plantejament de la tesi? Una pura invenció que serveix d'excusa per enfrontar la protagonista al seu immens desconcert?

Suposo que els qui hem llegit aquest trampós - i aquí l'adjectiu no és pejoratiu sinó tot al contrari -  Basat en fets reals, hem tancat el llibre amb aquests o d'altres interrogants similars sense resoldre.

Però és que, al meu parer, això no és el fonamental del llibre.

El que Delphine de Vigan - aquesta sempre sorprenent, sempre brillant, autora francesa - vol que ens quedi més que clar és allò que tantes vegades hem sentit, i moltes altres repetit, en parlar de Literatura: quan s'escriu una autobiografia es fa ficció; quan s'escriu una novel·la de ficció també es fa autobiografia. 

Escriure és mentir, amb sort bellament, perquè recrear tant els fets reals com els inventats és construir amb materials que mai no ens són del tot aliens i que alhora volen ser reformulats per mor de l'estètica, la versemblança o la voluntat d'impactar el lector.

L'autora ens ho remarca en diversos passatges:

 La realitat si és que existeix, si és que és possible recompondre-la, la realitat , com dius, necessita ser encarnada, transformada, interpretada. Sense mirada, sense punt de vista, en el millor dels casos, és una tabarra de solemnitat, en el pitjor, és d'allò més angoixant. I aquest treball, qualsevol que sigui el material inicial, és sempre una forma de ficció. 

Vaig intentar explicar aquella idea a què tornava sense parar, segons la qual, a qualsevol cosa que escriguem ens belluguem en la ficció: -Encara que allò hagi succeït, encara que que hagi ocurregut alguna cosa que se li assembli. encara que els fets estiguin demostrats, sempre ens contem una història.

És que no hi havia sempre a la ficció una part de nosaltres mateixos, de la nostra memòria, de la nostra intimitat?

...

En definitiva, una novel·la, joc de miralls i mentides/veritats, que resulta apassionant, que no es pot deixar i que ens obsequia amb el ja acostumat final obert.

Perquè en puguem seguir parlant i discutint, després de tancar el llibre.

Perquè enyorem l'oportunitat de tenir la Vigan davant nostre i poder fer-li algunes preguntes. Preguntes que, per descomptat, respondria de manera ambígua i escapista, obrint nous interrogants.

Vocació de clubaires

 

Club de lectura de les Jardineres d'octubre: resistim!

Ja era una convocatòria en què sabíem que no hi seríem totes: impossibilitat de desplaçar-se, viatges, obligacions familiars, activitats que se solapen... Però les que podíem anar-hi teníem moltes de ganes de veure'ns les cares - encara que fos amb mascaretes -, de xerrar, de comentar les lectures de l'estiu i d'anar reprenent una normalitat que havíem enyorat tant, que no se'ns va ni passar pel cap d'ajornar la sessió.

Després, per a postres, els maquinistes de la RENFE van decidir d'iniciar una vaga, en apariència justa i civilitzada, que va resultar ser anàrquica i irresponsable, i que va sotmetre les jardineres que vivim fora de Barcelona a uns viatges delirants i pessadíssims.

Mentre esperava un tren anunciat, que no arribava, vaig tenir més d'un cop la temptació de girar cua i disculpar-me, com va haver de fer una altra Jardinera des del Vallès, però quan vaig saber que la que venia de Tarragona estava a punt d'agafar l'AVE per no perdre's el Club, vaig sentir-me molt contenta de no haver pres aquella decisió. Dues hores i mitja després, amb taxi inclòs en el tram final, vam aterrar al Club amb només mitja hora de retard, ja que havíem sortit de casa amb temps de fer un viatge transoceànic.

Va valer la pena, però. Un cop més vam comprovar la felicitat que ens proporcionen aquestes trobades, tot el que compartim a través de les lectures i d'una tan llarga amistat. A més, Les gratituds, de la Delphine de Vigan, que era el llibre a comentar, donava per a molt: sobre la seva bellesa i sobre els efectes diversos en les sensibilitats de totes nosaltres.

Se'ns va fer curt, el Club, amb les presses per anar a la caça dels trens fugisers respectius, totes les lectures personals de l'estiu que al menys calia esmentar, i la planificació del curs que exigia alguns retocs horaris per adaptar-se a les necessitats de totes nosaltres.

I ens en vam anar contentes i vivificades per l'estona compartida. I com sempre agraïdes per la immensa sort de la nostra amistat i d'aquest Club, que resisteix fins i tot a les males passades de la RENFE!