domingo, 31 de enero de 2021
Setmana de Clubs de Lectura (II)📚
sábado, 30 de enero de 2021
Setmana de Clubs de Lectura (I) 📚
viernes, 29 de enero de 2021
domingo, 24 de enero de 2021
Contes del puto virus ( i XII)
Capvespre
-
Encara
hi som. No és fantàstic?
-
Em posa
dels nervis el teu optimisme, Paco, el trobo gairebé patològic.
-
Ei!,
ei! No comencis a ficar-te amb el meu marit, Núria, que sort que en tenim que
algú de nosaltres vegi les coses amb un vidre no tan fosc com el teu.
-
Hi hagi
pau, família, que hem vingut a celebrar el solstici d’hivern i fins ara, ens
estàvem sortint prou bé.
Els vuit amics – els seus gairebé seixanta anys de vida
els han anat agrupant per sedimentació al voltant del Paco: la Núria, la seva
veïna de replà des del moment del naixement, l’Enric i el Juanjo, els seus
inseparables de l’institut, la Míriam, la primera xicota i després dona, el Tomàs, el germà de la Núria, cunyat i, amb
tot, amic, la Pepa, la companya del despatx, i la última incorporada, la
Victòria, que va ajudar a sortir de l’armari a la Pepa i és la seva parella des
de fa una vintena d’anys – seuen en rotllana al voltant de la taula ovalada,
sota de la immensa claraboia i envoltats per diversos calefactors d’energia
solar.
Com cada any, s’han reunit per celebrar el solstici
d’hivern, que enguany ha caigut el 22 del mes U del Fred, a casa de l’Enric, perduda
al mig d’una vall vermella, envoltada de muntanyes grises. Som a l’any 2222,
segons el còmput que ja seguien els seus re-rebesavis.
Pertanyen a una
generació que s’autoanomena la TCG, de The
condemnet generation, perquè saben, des que van tenir ús de raó, que quan ells
morin s’esborrarà la petjada humana de damunt la malparada Terra. Són els
hereus de la tristesa dels seus pares, que van morir amb l’amargor de no haver
sabut salvaguardar el planeta, ni la vida dels que feia milions d’anys que el
poblaven.
Pel que els han explicat, el procés de deteriorament de
la Terra havia estat lent i anunciat per milers de veus que, com sempre, les
successives generacions de consumistes embogits havien ignorat: el progressiu
escalfament del planeta, el desglaç dels casquets polars, la consegüent pèrdua
de terra ferma, la desaparició d’espècies animals, les catàstrofes
meteorològiques desfermades, l’aparició de diversos virus que generaven
epidèmies i pandèmies com la SARS, la MERS, la COVID19... i una llarga
rastellera que ningú ja no recorda però que havien complicat l’existència i
supervivència de l’espècie humana. Fins que, finalment, feia no gaire més de
cinquanta anys, s’havia aconseguit eliminar de la faç de la Terra qualsevol rastre de virus, qualsevol tipus de
patogen o germen nociu, amb la conseqüència impensada i fatal que tots els nens
i nenes que naixien, és a dir ells i els seus coetanis, eren irreversiblement
estèrils.
“Funcionem, això sí, i encara gràcies. Però... aigua
calenta. Plaent, no ho negaré, però pura i inútil aigua calenta”, bromeja
sovint el Juanjo, intentant frivolitzar el fet incontestable que són l’última
generació, que ja no hi ha nens, que ells n’eren els últims i ara ja són els
últims vells, que és el final de la vida humana sobre la Terra.
Amb tot, avui han volgut aplegar-se per celebrar, o no,
que comença un nou cicle solar.
Mentre veuen com s’amaga el sol pàl·lid rere la muntanya
grisa, seuen ben junts sota la claraboia que esquitxa reflexos daurats sobre
els seus rostres, pretesament alegres, apuren les copes i segueixen picant
del que entre tots han dut, que l’Enric va traient de la cuina amb ordre
caòtic. Fa estona que tots callen.
-
Deu
haver passat tot un estol d’àngels, no? Per què no fem una “Roda de
pensaments”, que és el que acabem fent sempre quan ja ens hem dit tot el que
volíem dir-nos? Voleu que comenci jo? – diu la Míriam per trencar el silenci,
amb el recurs de l’antic joc en què l’única condició és ser sincer –. Doncs,
som-hi: en aquest precís moment l’únic que penso és que no puc més d’aquestes
fruites dessecades, de les càpsules i dels sucs cremosos. Ja ho, sé, Juanjo ,
que és el millor que has aconseguit a la
primera àrea d’alimentació que has trobat pel camí i he de reconèixer que de
gust són agradables. Vitamines i àcids oleics per un tub, però... enyoro tant
aquells menjars, aquelles begudes tant menys saludables i tant més alegres, més
vives! Què voleu que us digui... és el que tinc al cap. En realitat és que en aquestes dates em vénen
flaixos dels meus ancestres i de les celebracions que m’explicaven els avis que
havien fet de petits, quan s’inflaven de sucre, brindaven per videoconferència
i s’enviaven pels mòbils melodies i vídeos amb llums i estrelles. Enyoro aquell
món més càlid, encara que no l’hagi viscut personalment.
-
Doncs
ara vaig jo, per compensar la meva dona sempre amb la vista fixada al
retrovisor i fotent-li a la moviola. El passat, passat està, Míriam: enyorar,
recordar, només serveix per torturar-te i torturar-nos. Tenim el que tenim?,
doncs apurem-lo. A més... aquesta època que tant trobes a faltar, estimada
meva, va ser cruel, i molt. Pel que he llegit, i per por als contagis, la gent
moria sola, aïllada en una mena de caixetes i plena de tubs, sense que ningú
els agafés la mà i els digués que els estimava i que no estaven sols. Jo vull
morir-me envoltat d’amics, que em cuidin, que m’acomiadin, que m'acaronin... no vull ser dels
últims i trobar-me sol. O sigui que passa’m les càpsules d’alga morada i
torna’m a omplir la copa d’aquest licor de cactus que em deixa l’electroencefalograma pla i se m’endu als
estels.
-
Per
al·lusions de la Míriam: sóc l’únic capaç d’acceptar que això és el que hi ha,
i que no és gaire pitjor que el que els ha tocat viure als homes i a les dones
que ens han precedit? I vaig més enllà del que diu el Paco, de l’època de les
pandèmies. La humanitat, des dels seus orígens, ha passat guerres, plagues,
fam, catàstrofes naturals, epidèmies, pandèmies... s’ha destruït ella mateixa i
ha deixat el Planeta així de malmès. I un a un, tots els que l’han poblat, han
acabat passant i el seu record s’ha anat esborrant amb els anys i les
generacions. A nosaltres no ens falta de res. Mireu-nos aquí envoltats
d’aquesta escalfor perfumada de canyella i amb la llum pàl·lida de fora que es
cola per les claraboies del sostre. No estem bé? Doncs això és tot.
-
Això és
tot, Juanjo? Això no és res, no ens enganyem. El que hauríem de fer és seguir
callats, i prou. Tanta xerrameca inútil... per què? Els daus ja són sobre el
tapet. D’aquí a no gaires anys, o mesos, cap de nosaltres no hi serem i tampoc
no hi quedarà ningú per recordar-nos. Som la generació TCG, us sona? Estic fart
de ballar aquesta dansa absurda. Si tingués més ànims... Però ni de fer
l’esforç d' acabar d’una vegada, en tinc.
-
Apa,
apa, Tomàs... Doncs jo no em resigno, què voleu que us digui? Qui ens assegura que
en un lloc no connectat de la Terra no ha quedat una dona i un home, o més, que
encara són fèrtils? Us recordeu d’un llibre del s. XX, que va ser com una mena
de Bíblia per als nois de l’època? Es deia no sé què del segon origen i ens en
parlaven a l’escola, a Literatura Històrica... A més, a la biblioteca de l’àvia
en quedava un de la seva, d’àvia, que em
va fer llegir sí o sí! Acabava amb una noia i el seu fill, únics
supervivents d’un atacs extraterrestres, decidits... bé, ella, perquè el nen
encara era un nadó, a perpetuar la humanitat. Doncs jo, com ella: vull veure un
altre nadó, i nens i nenes jugant i emprenyant. A la Polinèsia, a les illes més
perdudes de l’Artic, on sigui. Encara que hagi de viure quaranta anys més
perquè m’arribi la notícia. La bona nova.
-
Si
pensar aquestes bestieses et fa feliç... Ai, Pepa, quina sort tens de viure als
núvols. Però jo toco de peus en aquesta terra desolada i la veritat... visc
amargada, ho reconec. No em llevaria del
llit cap matí. Quin sentit té treballar, cansar-se, esforçar-se, cuidar-se...
si saps com acabaràs, com acabarà tot? Ho reconec: estic deprimida, cansada i
molt emprenyada. Què pensaven aquells savis i polítics i tots els imbècils que
els votaven i recolzaven que passaria quan haguessin eliminat tots els virus
del món mundial? Com creien que quedaríem els “animals superiors”? No podien
preveure que també se’ns assecarien els sucs vitals i que s’acabaria la Vida?
Que alguns, nosaltres concretament, seríem els últims i patètics nens
envellits? I que després... kaput!
-
I la
bellesa que amaga tot aquest absurd? Viure per a res, però viure. Destil·lar
moments de plenitud, com aquest amb tu, Núria, amb vosaltres, companys de vida
i d’absurd, sabent que no hi ha demà, però que això, precisament, fa tan bell i
irrepetible cada moment de l’avui...
-
Amb
aquest poètic pensament de la nostra Victòria, arribem al final de la Roda que,
com a amfitrió, em toca cloure a mi. Ja ho veieu, tants caps tants barrets:
enyor, vitalisme, conformitat, desesperació,
esperança, cabreig, poesia... Però hi falta l’Art, i un servidor ha
decidit tirar per aquí. El cas és que, ara per ara, em sento més creatiu que
mai i he decidir fer l’obra que em
perpetuarà. Ja l’he començada. Voleu sortir a veure-la? Bé, encara no veureu
gran cosa, perquè de moment només he anivellat el terra i he començat a transportar pedres i terra.
D’alguna cosa m’havien de servir les dues grues hidràuliques que el meu avi, un
romàntic enyorat de la tecnologia que havia conegut de petit, va comprar i
guardar al magatzem vell. N’he de portar
encara molta quantitat més, abans de posar-m’hi. Que què vull fer? Doncs vull
construir una mega-estàtua que es pugui veure des dels núvols. Per si algun dia
algú d’un altre món o estrella tingués la humorada d’acostar-se al nostre
planeta buit. Una enorme mà cornuta que
els digui que algú va dedicar els últims anys de la seva vida, i de la
vida de la Terra, a fotre’s de la seva sort i a desafiar un destí que ha
decidit eliminar-lo i esborrar el seu record de la faç de la Terra. Voleu
ajudar-m’hi?
L’Enric se’ls mira amb un gest entre enriolat i
desafiant, a mig camí del pallasso i de l’heroi tràgic.
Tots riuen. Al cap i a la fi, enyorats, vitals,
conformes, desesperats, esperançats, cabrejats, poetes, desafiants... encara hi
són.
Mercè Foradada
miércoles, 20 de enero de 2021
L’amor quiet | Mercè Foradada, ja en impremta
"La caixa en si ja és un poema. Atrotinada, d’un cartró que imita les aigües de la fusta, té unes lletres de pal a la tapa: MI QUERIDA MARÍA / QUERIDO ALEJANDRO — 35 «cartas de los papás (para quemar)». Dins, hi havia les dues-centes setanta-tres cartes, sense sobres, i alguns fulls solts de tipus divers que corresponen a diferents anys i autors: un gràfic de temperatura llarguíssim; l’esquela, retallada d’un diari, d’un cunyat d’A. mort a Salamanca l’any 1937 en plena Guerra Civil; una carta amb capçalera d’un paisatge de Lucerna i una lletra gòtica historiada en excés, que es llegeix molt malament, escrita en un idioma barreja de castellà, alemany i francès, i que adreça a M. un o una tal H., el 1899; els quatre fulls de La Vanguardia del 27/1/1939: «En este momento histórico La Vanguardia dice “¡Presente!”»; el certificat de baptisme d’A.; dues cartes de la Carmen, la germana de M., de l’agost del 1916, des d’un hotel d’Arenys de Mar; una targeta de visita d’A., amb rivet de dol, que conté una nota escrita a llapis, adreçada a M., i una llista de la compra de diversos fulls, enganxats amb una agulla de cap, amb els preus de cada producte. Però l’autèntic tresor que amagava la caixa són les cartes, desordenades i barrejades, totes escrites amb ploma en papers de molt diversos formats, qualitats i característiques. La majoria de les signades per M. estan escrites en paper gruixut, de format petit, plegat en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper s’alterna amb d’altres, però hi predomina el de mida reduïda, molt d’acord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de l’hotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard. Les cartes d’A. estan escrites amb formats més variats, però la majoria ocupen folis més grans, de diverses qualitats. Des de fulls amb gramatge dens, com les de M., fins a d’altres de molt lleugers, que gairebé transparenten. Molts tenen la capçalera de la fàbrica o del consolat del Paraguai. També hi ha diverses cartes escrites amb papers timbrats d’establiments de restauració —fondes, restaurants, cafès, balnearis…— on sopava alguns dies dels seus llargs estius, o feia una pausa en els desplaçaments a Puigcerdà. I en trobem també algunes amb ribet negre de dol, sobretot de l’any 1916. La més curiosa, però, és una de les primeres enviada a Lamalou, amb tres fulls, al primer dels quals ha enganxat un petit retrat de M., que encapçala amb una broma: Què et sembla aquest nou paper que he comprat? En diuen paper de la «Reina adorada». Apa! (Barcelona, 16/7/1913). Totes les cartes d’A. estan redactades amb una cal·ligrafia elegant, molt correcta i entenedora, i potser amb algun tipus de pauta, perquè les rengleres són impecables".
martes, 19 de enero de 2021
Contes del Puto virus (XI)
Els últims caiguts
- Hola, nois. Em permets cinc minuts, Vicente? He de donar notícies importants. I bones! I hem decidit que millor fer-ho classe per classe que al gimnàs, perquè no s’hi aplegui tant personal.
La cap d’estudis fa una pausa per assegurar-se que compta amb l’atenció de la vintena d’adolescents, ara expectants, i engega la comunicació que ja ha fet a una dotzena de classes aquest matí:
- Ahir vam rebre un comunicat de Salut amb molt bones
notícies per a tots. Per a la humanitat en general i per a nosaltres, com a
comunitat educativa. Sembla que estem a punt de vèncer el COVID19! Amb tanta
gent ja vacunada, la pandèmia remet i aquest cop, finalment, podrem amb ella.
Ja sabeu que fa mesos que s’ha començat a vacunar els grups de població més
vulnerables, després de manera massiva i ara ja tenim allò tan buscat de la immunitat
de ramat...
- Sí, als meus iaios ja els van posar les dues dosis després de Nadal.
- Bé, als iaios, als sanitaris, a alguns mestres i a la
població de risc per alguna patologia prèvia. Després heu vingut tota la resta.
La qüestió és que els resultats estan sent excel·lents i que acaben d’anunciar
que, en un parell de setmanes, podrem donar per acabat aquest mal son. Al menys
al nostre país.
- A Catalunya o a tota Espanya?
- Sisplau, no m’interrompeu més. Encara he de passar per
moltes altres classes i la informació més detallada ja anirà arribant. El cas
és que aquesta vacuna, que ja fa mesos que es dispensa a tot el món, sembla una
autèntica barrera per al virus i que la famosa corba de contagis finalment està
per terra. Diuen que en breu ja no haurem de dur mascareta ni tenir en compte
tantes mesures de distanciament. Podreu anar normalitzant els contactes
socials. Que us en sembla? No és una notícia excel·lent?
Paradoxalment, ara que són
interpel·lats, els alumnes callen, es miren entre ells i somriuen, perquè la
majoria ja ha vist les “bones notícies” a la pantalleta del mòbil, en els
canvis de classe.
- Però al tanto, ara no ens hem de relaxar. De
moment se’ns obren perspectives esperançadores, però haurem d’esperar las noves
normatives i anar pas a pas.
Aleshores, quan la cap
d’estudis marxa, sí que esclaten els comentaris, espontanis, poca-soltes, entre
les rialles dels companys i sota la mirada tolerant del professor d’Història:
-
Puto virus... moriràs a cop de vacuna!
-
Flipo de ganes de tornar a les nostres fiestuquis.
-
I de cremar les putes mascaretes i portar les mans tan
brutes com em passi pels dallonses.
-
Doncs jo, de pintar-me els llavis cada dia d’un color
diferent.
-
...
El professor deixa que
s’esbravin uns minuts, però de seguida demana atenció amb la picada de mans que
fa més de trenta anys que practica:
-
Ei, ei! Ja n’hi ha prou, que entre una cosa i una altra
ja ens hem menjat un quart de classe. I la d’avui, ja sabeu que és l’última,
per a mi.
-
Quina sort!
-
No siguis bèstia, Pau!
-
No, si dic quina sort per a ell, que ara que es jubila no
haurà de tornar a trepitjar l’Insti.
El professor se’ls mira
enriolat:
-
Va, prou, nois. Deixeu-me acomiadar de les aules i dels
alumnes com Déu mana. Sí, avui és el meu últim dia de treball i vull acabar-lo
fent classe, que és el que he estat fent durant la meva llarga vida laboral...
gairebé sempre amb il·lusió i ganes. A més, dimecres em va quedar per explicar
l’últim període de la Guerra Civil i la signatura de la pau. Una pau amb totes
les cometes que hi vulgueu posar.
-
Una pau d’aquelles de bandera blanca?
-
Bé, la fi de les hostilitats. Però guardeu les preguntes
per al final, siusplau, que, si no, no acabarem. Dèiem l’últim dia que
Barcelona havia caigut el 26 de gener de 1939, i que amb això ja es veia venir
que la guerra s’acabava. Les tropes rebels es preparaven per donar el cop de
gràcia i entrar a Madrid.
-
Profe, els rebels són els del Franco, no?
-
En aquestes alçades, aquesta pregunta? Filla, Mireia,
encara no tens clar que el govern legítim era el republicà i que els de Franco,
com dius tu, havien fet un cop d’Estat? Però segueixo, si em deixeu. Doncs en
aquest context final, el 8 de març es produïa l’última batalla de la Guerra
Civil, als afores de Madrid. Una batalla que, i això és el realment curiós, van
guanyar els republicans. El seu cant del cigne.
-
Què vol dir el cant del cigne?
-
Renoi! A veure, el cant o la cançó del cigne és una
metàfora per significar el gest final, l’esforç o l’actuació final d’algú que
és a punt de morir o al final d’una etapa. Fa referència a l’antiga creença que
els cignes canten una bella cançó abans de morir, quan han passat tota la seva
vida en silenci.
-
Com si diguéssim
que aquesta última classe és el teu cant del cigne?
-
Pau, un altre cop?
-
No, deixa’l, Irene. Això mateix, Pau , aquesta última
classe és el meu cant del cigne professional. I a veure si no interrompeu més i
em deixeu que sigui un cant ben maco. En realitat aquella última batalla van
ser tres batalles petites que van deixar amb un pam de nas els nacionals. Van
frustrar les expectatives que els feien pensar que els republicans atrinxerats
a Madrid estaven molt afeblits, després que, tres dies abans, s’haguessin
dividit i enfrontat. La cosa va venir perquè la majoria d’integrants del Frente Popular, comandats pel coronel
Casado, volien rendir-se i negociar una pau digna amb els vencedors, i en
canvi, els comunistes, que recolzaven el cap del govern republicà, que ja sabeu
que era en Juan Negrín, volien resistir fins al final.
-
O sigui que hi havia una
guerra dins de la guerra? Es barallaven entre ells, a banda de fer-ho amb els
del Franco?
-
Sí fill meu, ja ho havíem vist quan us
parlava de Catalunya i del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Aquell ball de sigles, la CNT, la FAI, la UGT, el PSUC, ERC, el POUM...
tan mal avinguts i amb querelles i esbatusses constants. Malauradament, dins
del paraigua de la República hi havia molts pensaments i moltes tendències que
no es posaven d’acord.
-
El meu pare sempre diu que és
el pitjor dels d’esquerra, que sempre s’estan barallant entre ells.
-
Bé, puc seguir? El fet és que
els càlculs els van sortir malament, als franquistes, i en aquesta última
batalla, que va impedir temporalment que l’exèrcit rebel entrés a Madrid, van
deixar-hi gairebé 100 morts i prop de 400 ferits, la majoria soldats reclutats
a última hora, quan ja tenien a les seves mans la llicència per tornar a casa.
I no se sap quantes víctimes més entre els republicans.
-
Quina putada...perdó....pels
soldats aquests que van palmar. Vull dir que ja sabien que s’acabava la guerra
i que se’n tornaven a casa i va i els obliguen a lluitar i a morir per no res.
-
Aquí et dono la raó, Pau. A
banda que totes les morts de la guerra són putades, com dius tu, aquestes
semblen especialment inútils. Sobretot perquè
vint dies després de la derrota dels franquistes a les portes de Madrid,
Franco va desencadenar La Ofensiva de la
Victòria i les seves tropes van entrar triomfalment a Madrid. Sense ni un
tret, perquè el coronel Casado havia ordenat hissar la bandera blanca, confiant
encara de pactar una pau digna. Era el 28 de març de 1939 i l’1 d’abril Franco
firmava l’últim comunicat de guerra. Una guerra que havia dessagnat Espanya
durant gairebé tres anys i que ara es donava per conclosa.
-
La meva mare sempre diu que en
realitat la guerra no es va acabar llavors, que els guanyadors van seguir
matant els que els feien nosa.
-
La teva mare veig que té les
idees molt clares, Mònica. Però això ja és una altra història, que ja tractareu
amb un altre professor. Jo el que volia és explicar-vos el final de la guerra civil,
que, a més, fa unes setmanes, complia el seu 82è aniversari.
-
I què va passar amb els que
soldats republicans que s’havien rendit? Els van matar?
-
Això ja forma part d’aquesta altra història,
de la llarga postguerra, que, com us dic, us explicarà el professor o la
professora que ocuparà el meu lloc. Però jo, personalment us puc avançar que
sóc una mica de l’opinió de la mare de la Mònica. Les guerres no s’acaben el
dia que se signa l’alto el foc.
-
Doncs una altra putada, profe.
Gent que mor quan ja s’acaba o ja no hi ha guerra. Ja no els tocava.
-
Tocar no toca mai, Òscar. Però
sé el que vols dir. Els darrers caiguts encara fan més ràbia. Sempre hi ha
víctimes inútils quan ja s’ha perdut la guerra, perquè les guerres sempre es
perden, o ja s’ha signant la suposada pau.
Com si volgués subratllar l’última intervenció del professor, el timbre
sona estrident i els alumnes surten de
la classe, seguin l’ordre que han hagut d’interioritzar durant els últims
mesos. Amb tot, un bon grapat d’ells s’aplega al voltant de la taula del
Vicente, que recull el material escampat i el desa a la cartera.
-
Que vagi molt bé, profe.
-
Que tingui sort
-
Ja ens vindrà a veure per la
graduació, no?
-
...
-
Gràcies, nois. Però ara no us
relaxeu massa. Aquesta guerra, la del puto virus, que dieu vosaltres, sembla
que la guanyem però encara no s’ha acabat. Cuideu-vos molt.
Quan tots els alumnes acaben de sortir, el Vicente Pascual, professor de
Història des de fa tants anys que encara en deien Història en lloc de Ciències
Socials, tanca la cartera i es deixa caure pesadament a la cadira. Mira i
remira per última vegada l’aula buida on ha passat tantes hores de la seva
carrera docent... de la seva vida. No vol emocionar-se però nota que alguna
cosa li estreny la gola. A més, s’ha d’afanyar. A la sala de professors
l’esperen els companys, que han organitzat un vermutàs per acomiadar-lo. Més
emocions.
Mentre camina per passadís – també l’última vegada? – decideix que, sense semblar desagraït,
procurarà d’enllestir aviat els comiats. Està tovet i no voldria fer un
espectacle. A més, se sent molt cansat i se li està girant un mal de cap
important.
-
Felicitats, tantes com et
mereixes, Vicente!
-
Quina enveja ens fas.
-
Però continuaràs venint de
tant en tant, al menys als sopars, no?
- Ara sí que podràs escriure i acabar aquell manual que tens entre mans des que et conec.
- Xin-xin. A gaudir de la jubilació, que diuen que ve de júbilo, no?
-
...
Mentre aixeca la copa de cava per brindar, comencen els calfreds i nota com
li està pujant la febre.
“Doncs això, nanos, el que us deia.
Sempre hi ha caiguts inútils quan ja s’ha signant l’alto al foc”.
Mercè Foradada
lunes, 18 de enero de 2021
Adéu, Héctor Salgado! Ha estat un plaer!
L’amor quiet | Mercè Foradada
martes, 12 de enero de 2021
Encetem una col·laboració entre l'AEUGGG i el Canal Blau TV
jueves, 7 de enero de 2021
Contes del puto virus (X)
Una mena de Demòcrates o Sòcrates, aquell paio grec
La tertúlia de la taula, prop de la porta d’ "El Pinxo", comença a bullir. Avui fa solet i no corre ni una mica de vent, però, encara que haguessin de dur pedres a les butxaques, els de la colla del Moreno seurien a la terrassa. Tant com ho han enyorat , tots els dies que els han tingut tancats, parlant només a través de pantalles!
-
Tius, ja no
aguantava més. De la família, de les bronques, de les quatre merdoses parets de
casa. Us trobava a faltar i, encara més, enyorava poder fotre el camp cada cop que em passés pels pebrots.
-
Tot el
sant dia, amb la tele vomitant notícies del puto virus, i la mare empaitant-me
perquè les escoltés per fer-me entrar la por al cos. Buff!
-
I vinga
a jalar! Vosaltres, no? Pastís va,
galetetes vénen. Així m’he posat de guapa. Mireu quines cartutxeres !
-
Sí,
tots plegats fem goig: blancs com la llet, més grassos i amb els cabells que
denuncien els cops de tisora de la germana de torn. Puto virus!
-
...
Entre rialles, les empentes obligades en la comunicació
dels joves i els mòbils circulant de mà en mà per mostrar tots els You Tubes,
tik-toks i selfies que han anat emmagatzemant al llarg de les setmanes de
presó, se succeeixen les rondes de birres i tapes. Déu!, com han somiat amb les trobades setmanals d’
“El Pinxo”... i amb les seves barquetes de xistorra i de truita amb bitxo!
-
Ara,
per compensar, hi vindrem no només dijous: dilluns, dimarts, dimecres... tota la puta setmana.
I les rialles flueixen cada cop més altes al compàs que
es buiden les ampolles.
-
Jo a
qui també he enyorat molt és al Manel, vosaltres, no?
-
I tant,
el Manel, “l’escoltaire”, el tertulià de
l’altra banda de la barra! El millor conversador del món, que no obria la boca, però que amb els moviments
de cap i d’ulls et feia creure que t’entenia com ningú. Empatia se’n diu
d’això, no?
-
Crec
que m’ha aguantat més vomitades que qualsevol de vosaltres.
-
I a mi.
Et deixava parlar sense interrompre't tota l’estona que calgués, i et senties compresa
i acceptada diguessis el que diguessis. Qui tingués un Manel a casa, o a la
feina!
-
Potser
ja l’han fotut fora, pobre home! Si no s’hi pot estar, a la barra...
-
Sí,
quina merda, ara només aquestes set ridícules taules a la terrassa. La feinada
serà per trobar-ne una de lliure. Em temo, Sergi, que et tocarà venir a agafar
taula a les quatre de la tarda... tu que hi vius al davant...
I el riure desfermat dels que ja van per la tercera ronda
de cerveses i per una vintena d’escuradents de pinxos, embolica el ràpid
moviment de mans de l’Albert, que prepara un altre canuto dels seus.
-
Va tiu, acaba d’una puta vegada, que això
s’està omplint i, si es posen unes iaies al costat, ens fotran bronca.
-
Mireu,
aquell no és...? Sí, i tant que ho és.
Mireu el Manel! Rere la barra, com està manat, com sempre! Deu passar les
comandes a la cuina i servir les begudes per al cambrer.
-
El
cridem? Els pinxos estan de mort i les birres, molt millor que a casa, però
aquí falta alguna cosa. No és el mateix sense “l’escoltaire”, no trobeu?. Ei,
Manel, vine a saludar-nos, no? T’hem enyorat molt.
La Mireia es posa dreta i amb els dits a la boca fa el
seu xiulet més estrident, de seguida corejat per uns quants crits igualment aguts:
-
Manel!!!
El bon home surt de la barra i s’acosta a la taula del
xivarri, demanant amb les mans obertes i planes una mica de calma.
El rep una cridòria d’exclamacions d’alegria:
-
Home,
per fi! Que ja no ens coneixes? Pensàvem que l’amo t’havia collat rere la
barra.
-
Xoca-la,
company!
I una colla de mans enjogassades s’allarguen per a
encaixar amb la del cambrer. L’home recula.
-
Manel? No
ens diràs que t’empasses aquesta història de la distància de seguretat?
-
Va
home, que som de confiança. Seu una estona amb nosaltres. Ara comentàvem com
t’hem trobat a faltar!
-
No puc
nois, estic treballant i el meu lloc és a la barra, encara que no hi tingui
clients. Faig de corretja de transmissió de les comandes. Només he sortit a
saludar-vos i a...
Tímidament assenyala amb el cap la pila de mascaretes
entre les ampolles de cervesa, els platets de les tapes i els coberts i tovallons bruts.
-
Perdoneu,
nois, però això no hauria d’estar així, ni les cadires que es toquen, ni els
mòbils anant de mà en mà. Fa estona que us miro.
Ells, que ja pensen en la quarta ronda de birres, riuen i
aplaudeixen.
-
Vinga,
home. No fotis que et creus totes aquestes conyes marineres... Seu amb nosaltres,
fes una caladeta i ja veuràs com ho veus tot més clar.
I el Sergi li ofereixen el porro, que ja circula.
El Manel belluga el cap en una negació reprovatòria i diu
fluixet, com si li costés un gran esforç parlar:
-
Tan a
prop com seieu no hauríeu de fumar... ni tabac normal.
-
Quèee?
I la pregunta que no vol resposta es seguida per noves
rialles i aplaudiments.
La Mònica intervé conciliadora:
-
Va,
Manel, enrotlla’t una mica. Finalment obres la boca i ho fas per renyar-nos?
Per a això ja tenim la ratllada dels pares. Tu no saps com t’hem enyorat, tiu. Cada dia sorties als whats i a les
converses del “confitament”. Crec que alguns t’han trobat a faltar més que a
les seves xicotes. No veus que ja no podem més d’estar tancats per culpa
d’aquest home del sac que s’han inventat? Uuuh!, Uuuh! Que ve el puto virus!
-
Ha
estat un pal que no s’aguanta. Som joves, Manel, i s’ha d’aprofitar l’estiu. Nosaltres no tenim por, no som uns cagats. Ens estimem més agafar el virus i la
seva puta mare que viure amb una anella al nas, com els esclaus... O amb la
mascareta , que si fa o na fa...
Més rialles i aplaudiments.
El Manel aixeca el cap, abandona el posat humil i demana
silenci amb una expressió seriosa i concentrada que no li coneixien:
-
No és
tracta de tenir o no tenir por, nois. De ser covards o molt valents. No ho
veieu? La pandèmia, aquesta plaga que ens ha caigut al damunt, no és només una
qüestió de salut, de llocs de treball, d’economia i benestar individual,... que
també, sinó que s’ha convertit en una batalla col·lectiva. Un no s’ha de
preservar, no ha de sacrificar part de la seva llibertat, no se l’ha d’embeinar
per guardar la seva salut i el seu futur... O no només per a això. Ho ha de fer
per tota la humanitat, perquè o ens salvem tots o aquí no se’n salva ningú. Si
ens hagués atacat un altre tipus de virus, posem per cas un virus que s’agafés
per l’aire o per una picada, com la d’ aquest mosquit del Nil que diuen a la
tele que si et pica et pot dur al forat, però que no es contagia, seria una
altra història. Tothom,...tothom una mica imbècil, se la podria jugar, com dieu
vosaltres...
-
Ei,
Manel, sense insultar, eh?
-
Òstia, tiu, quin sermó que ens estàs fotent.
Has aprofitat el confinament per fer-te capellà? Tu sempre tan prudent...
-
Doncs
avui em toca parlar a mi. Prou que us he escoltat tots aquests anys... Deia que
si no fos tan contagiós, entendria que algú pogués fer-se el valent i dir que
se la juga i que si l’agafa, què?, que ja assumirà les conseqüències, que
s’estima més morir que viure d’aquesta manera mesella, com un esclau amb una
anella al nas, que dieu vosaltres. Que prioritza poder abraçar els amics i fer
el que li sembli allà on vulgui.
-
Això
mateix, Manel. Ara t’escolto. Però què t’has pres? Has passat de ser l’escoltaire silenciós a una mena de
Demòcrates o Sòcrates, aquell paio grec que s’omplia la boca de pedres...
-
Deixeu-me
acabar, sisplau. Deia que si no fos tan contagiós... Però resulta que el puto
viris, que dieu vosaltres, ens fa servir de mitjà de transport per a seguir-se
escampant, per créixer i arruïnar les nostres vides i les de tots els pobles.
Perquè a més, amics i amigues estimats, cal recordar que hi ha milions
de persones que estan infinitament més desprotegits que nosaltres: ja sigui per
edat, per problemes de salut, per condicions de pobresa o desvaliment, o per
haver de patir uns governants descerebrats.
-
Manel,
no et conec. Sembles un predicador tronat d’aquests de les teles americanes.
M’agradaves més abans, la veritat. Vinga, tiu,
no ens ratllis més!
-
Encara
no he acabat, ho sento. És que no us adoneu de com de gros és tot plegat?
Vosaltres, jo mateix, hem passat pel confinament més dur a casa, confortables,
tan ricament, amb les esquenes ben cobertes, mentre a gran part del nostre món
tot s’ensorra entre la malaltia, la mort, la misèria i l’exhibició de tanta
estupidesa i insolidaritat.
-
Va per
nosaltres, Manel, això de la estupidesa i la insolidaritat? T’estàs passant, tiu. Jo el que crec és que t’has cagat
amb això del virus dels collons.
-
M’he
cagat o sóc una mica responsable, noia, segons com t’ho miris. La meva postura
és d’extrema prudència, sens dubte, però és que no n’hi ha per a menys. Em
sento obligat a fer tot el que estigui a la meva mà per arraconar aquesta
maledicció, que és el mateix que hauríeu
de fer vosaltres, per cert. Em limito a venir a la feina, a fer les compres
imprescindibles i he restringit els meus contactes a la mínima expressió. Si
Déu vol, ja tornarà la normalitat, però de moment...
-
Ens estàs dient que no hauríem de venir aquí?
Que fotem el camp?
-
No, no
us ho prengueu així. Només us dic, us aconsello, que sigueu respectuosos i
solidaris, perquè la prudència, actualment, és la millor forma de solidaritat.
Que aneu amb més compte, vaja! Els vells ens ho estem prenent bastant més en
serio...
-
És
clar, perquè esteu cagats.
-
Potser
sí... segurament és això: ens juguem tot el que ens queda. “El que queda del
dia”, es titulava una pel·lícula que us recomano. D’altra banda, la nostra vida
està més centrada cap endins i necessitem menys gresca, menys vida social. Els
joves us negueu a renunciar al vostre estiu, a les diversions, a la festa... En part, s’entén,
nois, però què voleu que us digui? Em continua semblant molt egoista que... Només se us demana el sacrifici d’un estiu dels molts que teniu pel davant. Als
grans, als vells, potser el de l’últim,
o un dels últims.
-
Quin
sermó més patètic, Manel! Ens estàs amargant la tarda. Molaves molt més quan
anaves d’escoltaire. Jo em piro,
penya, aquest gafe ja m’ha trencat el
rotllo.
-
Si,
nois, toquem el dos. Per sentir ratllades ja tenim els pares. Quant és això?
Mentre el Manel recull la taula i les monedes escampades de qualsevol manera
que desborden el platet del compte, l’amo se li acosta amb un posat inequívoc
de cabreig.
-
T’has
lluït, nano! N’estàs content? He sentit la teva bronca, disfressada de consells,
a la colla de joves que estaven fent tant de gasto. Estàs boig? Només falta que
ara et dediquis a espantar la poca clientela que ens queda... amb tot el que
hem perdut. Més val que no surtis gaire de la barra, que al capdavall és el teu
lloc. I la boca ben tancada, està clar?
El Manel efectivament calla i respira fons. La mascareta
li tapa la ganyota de la boca, tenyida de tot el que s’ha d’empassar.
Quan l’amo s’allunya, treu el mòbil de la butxaca i marca
el número de casa:
-
Maite?
Han trucat de Bellvitge? Millor, millor, senyal que va aguantant...
Mercè Foradada