Amb el mar de pantalla

domingo, 17 de octubre de 2021

No eren bruixes, eren dones







 
Una  campanya de desgreuge de les víctimes de les caceres de bruixes

El dijous 28 d'octubre estic convidada a participar a la xerrada Som dones , som bruixes , que , dins del marc de "Les baumes de l'estany", organitza Omnium Cultural.

Encara que coneixia la campanya de desgreuge - iniciada a Escòcia, continuada per altres països europues com Suïssa i Noruega i a la qual es va unir la revista SAPIENS en el seu número del mes de març d'enguany - dels milers de víctimes, fonamentalment dones, que van patir persecució, tortures i en molts casos mort - foguera o forca - a tota Europa durant els segles XV, XVI i XII, em va sorprendre que em demanessin de participar en aquesta xerrada.

- No sóc una experta en bruixes - va ser la meva primera reacció. 

Però no em requerien com a experta, sinó com a autora de Bruixes, la novel·la guanyadora  del XXIII premi de narrativa Sebastià Juan Arbó, el 2011,  malauradament avui descatalogada, que, per camins curiosos - com explicaré el dia de la xerrada - em va dur a inventar una "bruixa", que no ho era, una remeiera que a les contrades de Viladrau era perseguida per ser una dona íntegra, compassiva i molt sàvia en l'ús de les herbes.

No era el fenòmen de la bruixeria el que m'havia empès a escriure sobre una "bruixa" sinó que, buscant un contrapunt a l'altra protagonista, una advocada barcelonina, una dona compromesa i valenta que a finals del s. XX decidia ser conseqüent amb el descobriment que trastocaria definitivament la seva vida, vaig concebre aquella Segimona del s. XVII que collia herbes a les muntanyes del Montseny, en record i reparació de la sort de les catorze dones de Viladrau que van ser penjades en la brutal cacera del període  que va entre els anys 1618 i 1622, simplement per ser diferents i marginades. 

Què tenien en comú aquestes dues dones tan allunyades en l'espai i en el temps? L'acusació, l'insult, que ambdues rebien de la societat respectiva, aquell "Ets una bruixa" , que tantes dones han sentit quan han mirat de ser lliures i fidels a elles mateixes  i no han seguit els camins que algú havia traçat per a elles.

El dia 28 parlarem de totes les "bruixes", que no n'eren, però que van ser sacrificades per interessos aliens, en un dels feminicidis més descarats de la història. I, segurament de tantes altres dones que no arriben a ser penjades, però que han sentit o senten aquest "Ets una bruixa", que mira de desautoritzar-les i estigmatitzar-les.






jueves, 14 de octubre de 2021

Impotència

 La petita col·laboració a La Fura d'avui

Compassió, però, sobretot, impotència

0
   

Vint-i-dos dies de sentir rugir i escopir foc al volcà: més d’una desena de milers de persones evacuades o confinades, més d’un miler d’edificacions engolides per la lava, més de 500 hectàrees devastades: poblacions, cultius, camps de plataners, polígons industrials, ramats i bestiar… (repeteixo més perquè malauradament la vomitada de dades funestes s’actualitza i augmenta hora a hora), multitud de vies de comunicació interrompudes i un núvol de cendres i gasos susceptibles d’esdevenir tòxics que s’estén sobre La Palma i molt més enllà.

Mentrestant, es reprodueixen els tremolors profunds que avisen que el magma segueix actiu i amenacen que s’obrin noves boques que expulsin més foc. I aquest diumenge ens hem despertat amb la notícia que s’ha produït el trencament de la paret nord del Cumbre Vieja, per on s’expel·leix material incandescent i roques gegants de l’alçada d’una casa de tres pisos.

Li diuen emergència geològica, processos de transformació d’una illa encara jove, però em sembla una catàstrofe a càmera lenta, una successió d’imatges dantesques que, malgrat la seva innegable grandiositat, no puc contemplar des d’un punt estètic o  evolutiu.

Per damunt de l’espectacle encès, se’m superposen les imatges –vistes o imaginades– de totes aquelles persones que han hagut d’abandonar els seus paisatges quotidians, les seves collites, els seus animals, les seves cases –i qui diu casa diu vida viscuda: objectes carregats d’història personal, fotografies, llibres, roba, regals amb vivències associades… tot allò que t’ha acompanyat al llarg d’una gran part de la vida– i han de contemplar, o imaginar, com la lenta o no tan lenta progressió de la lava ho fon tot amb la insensible llengua de foc.

Sento una immensa compassió –en l’accepció reivindicada per Kundera: “En els idiomes derivats del llatí, la paraula “com-passió” significa no podem mirar impertèrrits el sofriment de l’altre […] tenir compassió significa saber viure amb l’altre la seva desgràcia, però també sentir amb ell qualsevol altre sentiment: alegria, angoixa, felicitat, dolor”– pel dolor de les seves pèrdues, per la por i la incertesa del seu futur, però encara més sento impotència.

Impotència davant de la incapacitat de defensar-nos d’aquestes forces de la natura que els segles no ens han ensenyat a respectar; impotència per no haver sabut evitar, ni preveure prou, les conseqüències d’habitar les zones volcàniques; impotència perquè l’enorme desplegament de mitjans tècnics i científics (geòlegs, vulcanòlegs, equips de bombers, agents forestals, forces armades…) no és capaç d’aturar i minimitzar la tragèdia.

Sí, compassió per La Palma i tots els “palmeros”, però,  sobretot, impotència davant de la fragilitat de la condició humana.

lunes, 4 de octubre de 2021

La quarta de la Vigan: també addictiva






Basada en hechos reales, Delphine de Vigan

Adduida i convertida en fan incondicional d'aquesta autora, que la meva filla Anna m'ha fet aprofundir i admirar, acabo la quarta novel·la signada per ella, devorada en els últims mesos.

Amb plaer, admiració i tota una colla de qüestions pendents. Com passa amb aquells llibres que t'acompanyen després de la paraula FIN, sobre tot si va seguida d'un *.

La principal:
Quina proporció hi ha entre els fets reals que anuncia el títol d'aquesta novel·la apassionant, i els miratges literaris sorgits de la ploma tan destra de l'autora? 

La Delphine que transita les seves pàgines, que és seduïda, acorralada, assetjada..., que arriba al fons de la depressió i de la impotència, després de morir d'èxit, és la mateixa que escriu el relat? Existeix L. en la realitat i fins i tot en la ficció o és una fantasia malaltissa de la protagonista? És una invenció, un recurs literari que propicia el plantejament de la tesi? Una pura invenció que serveix d'excusa per enfrontar la protagonista al seu immens desconcert?

Suposo que els qui hem llegit aquest trampós - i aquí l'adjectiu no és pejoratiu sinó tot al contrari -  Basat en fets reals, hem tancat el llibre amb aquests o d'altres interrogants similars sense resoldre.

Però és que, al meu parer, això no és el fonamental del llibre.

El que Delphine de Vigan - aquesta sempre sorprenent, sempre brillant, autora francesa - vol que ens quedi més que clar és allò que tantes vegades hem sentit, i moltes altres repetit, en parlar de Literatura: quan s'escriu una autobiografia es fa ficció; quan s'escriu una novel·la de ficció també es fa autobiografia. 

Escriure és mentir, amb sort bellament, perquè recrear tant els fets reals com els inventats és construir amb materials que mai no ens són del tot aliens i que alhora volen ser reformulats per mor de l'estètica, la versemblança o la voluntat d'impactar el lector.

L'autora ens ho remarca en diversos passatges:

 La realitat si és que existeix, si és que és possible recompondre-la, la realitat , com dius, necessita ser encarnada, transformada, interpretada. Sense mirada, sense punt de vista, en el millor dels casos, és una tabarra de solemnitat, en el pitjor, és d'allò més angoixant. I aquest treball, qualsevol que sigui el material inicial, és sempre una forma de ficció. 

Vaig intentar explicar aquella idea a què tornava sense parar, segons la qual, a qualsevol cosa que escriguem ens belluguem en la ficció: -Encara que allò hagi succeït, encara que que hagi ocurregut alguna cosa que se li assembli. encara que els fets estiguin demostrats, sempre ens contem una història.

És que no hi havia sempre a la ficció una part de nosaltres mateixos, de la nostra memòria, de la nostra intimitat?

...

En definitiva, una novel·la, joc de miralls i mentides/veritats, que resulta apassionant, que no es pot deixar i que ens obsequia amb el ja acostumat final obert.

Perquè en puguem seguir parlant i discutint, després de tancar el llibre.

Perquè enyorem l'oportunitat de tenir la Vigan davant nostre i poder fer-li algunes preguntes. Preguntes que, per descomptat, respondria de manera ambígua i escapista, obrint nous interrogants.

viernes, 1 de octubre de 2021

Vocació de clubaires



 









Club de lectura de les Jardineres d'octubre: resistim!

Ja era una convocatòria en què sabíem que no hi seríem totes: impossibilitat de desplaçar-se, viatges, obligacions familiars, activitats que se solapen... Però les que podíem anar-hi teníem moltes de ganes de veure'ns les cares - encara que fos amb mascaretes -, de xerrar, de comentar les lectures de l'estiu i d'anar reprenent una normalitat que havíem enyorat tant, que no se'ns va ni passar pel cap d'ajornar la sessió.

Després, per a postres, els maquinistes de la RENFE van decidir d'iniciar una vaga, en apariència justa i civilitzada, que va resultar ser anàrquica i irresponsable, i que va sotmetre les jardineres que vivim fora de Barcelona a uns viatges delirants i pessadíssims.

Mentre esperava un tren anunciat, que no arribava, vaig tenir més d'un cop la temptació de girar cua i disculpar-me, com va haver de fer una altra Jardinera des del Vallès, però quan vaig saber que la que venia de Tarragona estava a punt d'agafar l'AVE per no perdre's el Club, vaig sentir-me molt contenta de no haver pres aquella decisió. Dues hores i mitja després, amb taxi inclòs en el tram final, vam aterrar al Club amb només mitja hora de retard, ja que havíem sortit de casa amb temps de fer un viatge transoceànic.

Va valer la pena, però. Un cop més vam comprovar la felicitat que ens proporcionen aquestes trobades, tot el que compartim a través de les lectures i d'una tan llarga amistat. A més, Les gratituds, de la Delphine de Vigan, que era el llibre a comentar, donava per a molt: sobre la seva bellesa i sobre els efectes diversos en les sensibilitats de totes nosaltres.

Se'ns va fer curt, el Club, amb les presses per anar a la caça dels trens fugisers respectius, totes les lectures personals de l'estiu que al menys calia esmentar, i la planificació del curs que exigia alguns retocs horaris per adaptar-se a les necessitats de totes nosaltres.

I ens en vam anar contentes i vivificades per l'estona compartida. I com sempre agraïdes per la immensa sort de la nostra amistat i d'aquest Club, que resisteix fins i tot a les males passades de la RENFE!

 







    



lunes, 27 de septiembre de 2021

Mercè Foradada entrevista Laia Aguilar, autora de la premiada "Pluja d'estels"

   




Inauguració del Curs del Club de Lectura "por todo lo alto"

Dissabte, 25 de setembre, inauguràvem el curs 2021-2022 del Club de Lectura d'Adults de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, amb la Laia Aguilar, autora de Pluja d'estels, el llibre que comentàvem aquest mes, i que havia estat guanyador del Premi Josep Pla del 2020.
Va ser una trobada i un Club doblement bonics. D'una banda recuperàvem les trobades presencials, que només havíem pogut fer, també a la Terrassa dels Llimoners el juny passat, i s'obria un nou curs que tots encaràvem amb esperança que no s'haguessin de tornar a interrompre. D'altra, perquè rebre i escoltar un/a autor/a és sempre una experiència interessant per a una colla de lletraferits com som la gent del Club.
I la trobada no va defraudar, perquè la Laia Aguilar va respondre a les nostres preguntes i comentaris amb molta amabilitat, simpatia i sense defugir cap qüestió interessant del llibre en qúestió i de la seva trajectòria professional.
Després  va venir l'entrevista per a l'Eix Diari, que adjunto a continuació: 




Mercè Foradada entrevista Laia Aguilar, autora de la premiada "Pluja d'estels": L'escriptora va participar aquest dissabte al club de lectural de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell

Vam passar una molt bona estona que agraïm a la Laia, a qui vam prometre seguir a partir d'ara i potser tornar-nos a trobar en una altra ocasió, i també a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, que ens acull i propicia la nostra trobada de cada mes.
Tot plegat, gràcies a tots i a totes i fins aviat en què ens bregarem amb Nada, de la Carmen Laforet a qui, evidentment no podrem rebre al Club, però de la qual hem volgut afegir-nos a la celebració del centenari del naixement, que s'està celebrant.









domingo, 26 de septiembre de 2021

Llegir autenticitat


 

Una altra vida, encara, Theodor Kallifatides

Fa uns mesos, concretament el 26 de juny d'enguany, vaig escriure una breu ressenya d'un llibre anterior d'aquest autor: Mares i fills, on ja donava unes breus pinzellades de l'autor. M'estalvio, doncs, de repetir-les. 

Deia en aquella ocasió que era Una lectura que m'hauria agradat que no s'acabés, i que m'acompanyarà encara molt després d'haver col·locat el llibre en el seu lloc del prestage.

I ho feia, sobretot, perquè transmetia grans dosis de tendresa i humor en la recreació i la vivència dels pares, objecte de la reflexió de l'autor.

A Una altra vida, encara, el to ha canviat: ja no es tracta de vivències emocionals, sinó del relat d'una època d'eixutesa literària que hi arrossega la vital - han passat anys des del viatge a Grècia que propiciava els records dels pares i l'autor ja voreja els 80 anys -, que desemboca en el redescobriment de la font, literària i vital, de la seva llengua materna, que havia cedit  al suec, fins al moment, la seva ploma d'escriptor.

El to ha canviat però no la personalitat ni la veu de Kallifatides, que continua sent un compendi d'intel·ligència i autenticitat.

Les seves reflexions, no només quant a la seva crisi professional i personal, sinó referides a les tendències d'una Suècia i una Europa que li costa de reconèixer, al concepte canviant de democràcia i de llibertat d'expressió, a l'evolució de la religió, a la intolerància versus els immigrants, la crisi de l'habitatge, la penosa situació en què es troba Grècia i tants grecs... m'han semblat pinzellades intel·ligents, sinceres i encertades, però sobretot gens sotmeses a tendències ni clixés, sinó emanades d'aquesta autenticitat a què em referia més amunt.

No es tracta d'un llibre trepidant i que t'arrosegui - allò de no poder-lo deixar que tant ens agrada - sinó d'un llibre de companyia. Un llibre que s'ha d'assaborir a glops curts, que et fa pensar i t'acompanya amb la seva honestedat...

Novament, em raca de situar-lo al prestatge.
 

Colpidora i desassossegant



  
Desmorir, Anne Boyer

No recordo d'on vaig traure la primera notícia d'aquest llibre que, pel títol i la temàtica, em va cridar de seguida l'atenció. Em vaig fer de seguida amb ell i el vaig a començar a llegir, llapis en mà, i respirant fons perquè aleshores ja havia llegit entrevistes a l'autora i ressenyes diverses i sabia que m'enfrontava a un llibre que seria "rock duro".
Ho ha estat: dur, difícil, despietat, colpidor i desassossegant. Bo, segurament, i important, sens dubte.
De l'autora no en sabia res  - i ara, com qui diu, tampoc no en sé gaire més que del seu càncer i de la immensa ràbia acumulada contra un sistema mèdic/sanitari/farmacèutic/científic/mediàtic que, amb les seves paraules, és el causant de "la deshumanització de la malaltia i del dolor en un món capitalista".
El poc que sé de la biografia d'aquesta autora es pot treure  de la curta ressenya a la Wiquipedia o de la solapa del llibre: 
Anne Boyer té quaranta-set anys i és una assagista i poeta nord-americana, nascuda a Topeka (Kansas), que va crèixer a Salinas, també a Kansas. Allà es va educar en escoles i biblioteques públiques i va obtenir un màster en escriptura creativa a la Universitat Estatal de Wichita.
Des del 2011 és professora al Kansas City Arts Institute.
Anne Boyer ha escrit The romance of happy workers (2008), The 2000s (2009), My common heart (2011), Garments against women (2015) , The Handobook of destino decepcionado (2018), abans d'escriure aquest Desmorir (The Undying: Pain, Vulnerability, Mortality, Medicine, Art, Time, Dreams, Data, Exhaustion, Cancer, and Care, el 2019, que li va merèixer el premi Pulitzer de no ficció, el 2020.
Al llarg de la seva trajectòria literària ha merescut, també, altres premis:  el Windham-Campbell Literature Prize, el CLMP Firecracker Award, el Whitin Award i el Cy Twombly Award, fins que el 2020 va aconseguir aquest Pulitzer de No Ficció, amb el llibre que ens ocupa.
I quin llibre!
Costa de comentar-lo, perquè , almenys a mi, m'ha despertat sentiments molt enfrontats.
En primer lloc és innegable la seva qualitat literària i la densitat de continguts que s'hi tracten. 
L'autora, enfrontada a la realitat d'un càncer de mama de perillositat elevada, desplega tot un ventall de qüestions relacionades amb el seu dolor i por, amb les qüestions patològiques, amb els tractaments, amb les teràpies que s'hi apliquen, amb les cures i (no) cures que acompanyen el procès, amb la indústria farmaceùtica, amb la instrumentalització del dolor i la malaltia, amb el seu tractament a les xarxes socials... aporta estadístiques i notes biogràfiques de dones escriptores o no, que l'han patit amb diferents actituds, tractaments i èxit o fracàs... És a dir, desplega tot un univers al voltant de la seva greu malaltia, que es basa en una amplísima i variada documentació (cal veure la bibliografia que hi aporta i que ocupa gairebé cinc pàgines , al final del llibre).
Però també és innegable - o al menys a mi m'ho sembla -  que la ràbia que lícitament travesa el seu dolor li fa carregar massa les tintes sobre la realitat personal i social que analitza, segurament molt lúcidament , però amb un pessimisme sense escletxes (És clar que parla d'una sanitat i d'uns tractaments made in USA, que tots sabem que poden resultar científicament molt avançats, però humanament despietats).
El pensament d'Anne Boyer, que no conec per altres treballs, em sembla d'extraordinària lucidesa però excessivament intel·lectualitzat, però això pot ser ben bé un prejudici cultural, d'edats, tradicions i latituds massa distants. 
També m'ha cridat l'atenció l'enorme amargura que travessa les seves línies. Sortosament no he passat per les circumstàncies que l'autora ha hagut de viure, però amb tot, crida l'atenció que no hi hagi ni una petita concessió a l'esperança, a l'agraïment cap als que la cuiden , fins que no arribes a l'epíleg, i encara amb moltes parcialitats i matissos. 
I és clar, tanta amargura desemboca en la ràbia que vessa per la majoria de pàgines: 
Ser filla d'aquest accident mai no em va convertir en membre d'una classe valerosa. Immobilitzada al llit, decideixo consagrar la meva vida a fer que la resposta socialment acceptable a la notícia que se t'ha diagnosticat un càncer no sigui el correctiu " sigues optimista", sinó aquests versos del poema de Diane di Prima "Carta revolucionària n. 9":
1. mata el president de Dow Chemical
2. destrueix la fàbrica
3. FES QUE NO SIGUI RENDIBLE  tornar a construir-la.
Em sembla revelador que, malgrat la seva reiterada crítica a la quimioteràpia i a la menjada de coco col·lectiva que la ciència ha induit en els desvalguts pacients (Tal vegada en el futur els historiadors de la medicina veuran la quimioteràpia amb la mateixa curiositat perplexa amb què avui veiem  pràctiques mèdiques antigament d'ús comú , com les sangnies: no només intoxiquem la gent en un intent de sanar-los, sinó que fins i tot en les ocasions en què la quimioteràpia ni funciona ni funcionarà i que es resol en mort, lesions i discapacitat, segueix havent-hi un desig generalitzat entre els pacients de càncer de mama de sotmetre- s'hi ), ella mateixa força els metges, fins i tot canvia d'oncòleg, perquè li sigui administrat un tractament encara més agressiu, quan el primer ha fracassat. Per què? Perquè per damunt de tot vol viure.
I ho aconsegueix: Anne Boyer es cura i cinc anys després publica el llibre de què parlem, un llibre que, d'alguna manera, havia començat a escriure des del moment del diagnòstic en els diaris que sempre l'han acompanyat.
Per acabar, i perquè tinc por que la meva anàlisi d'aquest llibre hagi estat , a banda de parcial, injusta i maldestre, adjunto alguns comentaris sobre ell, extrets dels principals mitjans del nostre país:

Desmorir (Sexto Piso) - El País - 21 agosto 2021

24/08/2021

«Un libro sobre el cáncer que es un libro acerca de la devastación que produce la vida. Leo cada día un poco. Como si hubiera estado agonizante. Para resucitar».

Desmorir, Salud Esfera, 21 de julio 2021

21/07/2021

Desmorir es una obra maravillosamente compleja. No en vano ha sido galardonada con el Premio Pulitzer de No Ficción de 2020. Cualquier reseña se quedará corta, pero se podrían destacar principalmente tres líneas sobre las que va a girar el libro. Por un lado, el análisis de las consecuencias que el cáncer de mama provoca en una mujer y cómo esta se va a ver disociada entre los devastadores efectos del tratamiento de su mal y un contexto socioeconómico que le exige una fortaleza sin apoyos. Por otro, Boyer va abordar la dificultad que entraña la reflexión sobre la propia enfermedad y cómo esto se refleja en las condiciones de la escritura.

Desmorir (Sexto Piso) - Diari de Tarragona, 29 de junio 2021

29/06/2021

En su obra Desmorir, Boyer arranca cualquier aspecto edulcorado del cáncer: su lectura es dolorosamente realista. Un desgarrador ensayo con el que consiguió el Premio Pulitzer de no ficción en 2020 y con el que refleja, a través de su salvaje testimonio lleno de pruebas médicas, miedos irreflenables, otros relatos históricos y pensamientos filosóficos, la deshumanización de una enfermedad «en un mundo capitalista» que arrasa con el ser humano, sea cual sea su actitud ante ella.

Desmorir, La Central, 31 de mayo 2021

31/05/2021

Desmorir es una pequeña joya en la que Anne Boyer, a medio camino de la biografía, la prosa poética y el tratado oncofilosófico, reflexiona alrededor de su paso por el cáncer de mama y la quimioterapia. Apoyándose inicialmente en las reflexiones y vivencias de las autoras que la precedieron al escribir sobre ello (Sontag, Lorde, Acker…), lentamente se emancipa para traer esta experiencia a una contemporaneidad plagada de salas de espera, técnica médica, testimonios en Youtube y foros online de terapias alternativas. Boyer, además, transita estos espacios acompañada también de pensadores clásicos de la enfermedad, como Avicena o Lucrecio, que redimensionan su reflexión y la llenan de profundidad.

Desmorir, La Razón, 27 de abril 2021

27/04/2021

Anne Boyer (Kansas, 1973) lleva cinco años “limpia”, pero aún se sorprende con habilidades inéditas adquiridas durante la enfermedad. Una semana después de cumplir 41 años le diagnosticaron un cáncer de mama triple negativo, el más mortífero. Lo primero que hizo fue meter sus datos en una aplicación para calcular las probabilidades que tenía de sobrevivir y el resultado fue del 50 por ciento, “como tirar una moneda al aire”. Solo los libros le ayudaron a sobrellevar el pánico. Dice que aún arrastra secuelas cognitivas y físicas, porque el cáncer “te envejece de pronto; entras joven y sales como una persona de mediana edad”. Pero que, aunque detesta todo lo que rodea a un mal que también tiene género, está agradecida porque ahora ve mejor la belleza. El resultado de aquella experiencia que marcó su mirada lo recoge en “Desmorir” (editorial Sexto Piso), un libro que el año pasado mereció el Premio Pulitzer de no ficción.

Desmorir, La Vanguardia, 17 de abril 2021

17/04/2021

Desmorir es un ensayo narrativo, con referentes clásicos, artísticos, médicos, filosóficos y literarios que, de adscribirse a alguna corriente, sería la del materialismo crítico. Boyer transforma su enfermedad en un reto literario y confiesa que el cometido era, a veces, en medio de la convalecencia, “lo único en que pensaba: qué tipo de libro hacer, no quería unas meras memorias de enfermedad, sino ir más allá de la experiencia individual, incluir también lo social, lo político, lo colectivo. Exploré una forma narrativa que no existía de este modo, la llevé lo más lejos que pude, por algo soy poeta”.

Desmorir, Galiciae, 12 de abril 2021

12/04/2021

«Sobrevivió. En el transcurso del tratamiento, las ocasiones en las que podía, sentía furia y sentía miedo y sentía, aun así, esa necesidad de la búsqueda de respuestas imposibles. La necesidad de una explicación inexistente. Leyó ensayos de mujeres predecesoras con el mismo afán, habitantes del mismo edificio dañado: Susan Sontag, Audre Lorde, Kathy Acker, Jacqueline Susann. Todas muertas. Ingresó en foros de internet en los que se habla del cáncer, de su cáncer, del tratamiento, de los efectos del tratamiento, de cómo es vivir así. Participó como una enferma más, como una mujer más. Porque eso era.»

Desmorir, Woman, 2 abril 2021

05/04/2021

Entrevista con Anne Boyer: «Sobrevivir al cáncer no es ganar una carrera, y morir no es perderla». La poeta estadounidense publica en España ‘Desmorir’, un libro sobre su experiencia con la enfermedad que ha ganado el premio Pulitzer de No Ficción 2020.

Desmorir, El Mundo, 27 de febrero 2021

27/03/2021

Anne Boyer: "No quise que mi cáncer fuese la epifanía de otros

Desmorir, Efeminista, 22 de marzo 2021

22/03/2021

Tras ser diagnosticada de cáncer de mama triple negativo de pronóstico grave, la poeta y ensayista Anne Boyer sufrió en primera persona las consecuencias de la cultura del lazo rosa, que bombardea a las mujeres con discursos de pensamiento positivo como “la actitud lo es todo”, momento en el que se dio cuenta de las lógicas patriarcales, racistas, militaristas y capitalistas que atraviesan esta “enfermedad de género.

Desmorir, Cultura/s, 16 de marzo 2021

16/03/2021

En Desmorir (Sexto Piso), el brillante ensayo que Anne Boyer escribió sobre su experiencia con el cáncer de mama (y con el que ganó el Pulitzer al libro de no ficción), la autora se barrunta algunas reglas que deberían existir para el uso del cáncer en los libros, no como metáfora sino como dispositivo de la trama. “Suele ser la madre con cáncer de alguien; o su hermana, o amante o esposa –escribe– En literatura el cáncer de una persona parece existir como instrumento par las epifanías de otra”. Estando enferma, tampoco apreció asistir lectura de poesía el que la poeta “casi se pone a gritar y berrear poemas sobre un cáncer que no padece”. Ni encontró la gracia a los libros que le enviaban que había escrito alguien sobre familiares con cáncer. “Siempre sobre la hermana, esposa o suegra, todas mujeres moribundas con la cabeza pelona y ningunas de ellas con una voz ni gran cosa que las distinga en particular”

Desmorir, The Objective, 4 de marzo 2021

04/03/2021

En ningún país desarrollado sale tan caro enfermar como en Estados Unidos. De modo que un drama como un cáncer, un cáncer de mama con un pronóstico terrible, se puede convertir en una cuestión política. Pero, más allá de este punto, Desmorir es un relato honesto, profundo y seco –en cuanto que no se deja dominar por la lágrima– de una mujer –una escritora– que sufre un revés inesperado y se aferra con todo a la vida. Este trabajo, que se apoya en la obra y biografía de la Susan Sontag de La enfermedad y sus metáforas, le valió a Boyer el Premio Pulitzer de No Ficción del pasado año.

Desmorir, El Confidencial, 21 de febrero 2021

22/02/2021

Ofrecemos aquí un adelanto editorial de "Desmorir: una reflexión sobre la enfermedad en un mundo capitalista", el ensayo de Anne Boyer que edita ahora en España Sexto Piso traducido por Patricia Gonzalo de Jesús y que ganó el premio Pulitzer de Ensayo 2020.

19/02/2021

Una semana después de cumplir 41 años, a la poeta Anne Boyer le diagnosticaron un cáncer de mama triple negativo de pronóstico grave que requería un tratamiento muy agresivo. Como madre soltera habituada a vivir al día y a prodigar cuidados antes que a recibirlos, la dramática enfermedad supuso una crisis, pero también un punto de partida para recapacitar sobre la mortalidad y las políticas de género relacionadas con la salud. Este libro, en la estela de Susan Sontag y ‘La enfermedad y sus metáforas’, es, según señalan desde la editorial, la descarnada narración del proceso de enfermedad y supervivencia de la autora, pero es también un libro de memorias que se rebela contra el género memorístico, un recuento personal que rechaza limitarse a lo personal. El año pasado ganó el premio Pulitzer de no ficción.



domingo, 12 de septiembre de 2021

Nada? Més aviat un retrat aclaparador que no s'oblida


 





Nada, de Carmen Laforet

He tornat a agafar un llibre que sempre m'ha provocat una barreja, intensa, de sentiments contradictoris.

D'una banda, admiració, per la seva qualitat i la mestria d'una autora que escriu aquesta, la seva òpera prima, als 22 anys. D'altra, rebuig perquè sóc més aviat vitalita i l'existencialisme, que puc entendre i copsar,  m'aclapara. Finalment, perquè em fa ràbia que l'èxit tan matiner, unit a un temperament difícil (aquella "chica rara" que l'anomenà la Martín Gaite) arruïnesin en gran part la carrera literària i en gran part la vida d'una autora tan brillant.

El vaig agafar, per tant, amb una mica de mandra però amb respecte i curiositat de veure com havien afectat el meu discerniment lector tots els anys que han passat des de la darrera lectura. Segurament l'he acabat valorant literàriament encara més. Tanmateix, l'atmosfera m'ha tornat a asfixiar i, una mica irritar. 

Però els centenaris són una bona ocasió de revisitar els clàssic i aquesta autora, de qui el passat 6 de setembre s’acomplien 100 anys del seu naixement sens dubte n'és un.

Revisem qui és Carmen Laforet?

Nascuda a Barcelona, el 6 de setembre de l’any 1921, és la filla gran d’un arquitecte barceloní i d’una professora toledana. El 1923, amb dos anys, la família es trasllada a gran Canària per motius laborals del pare. Allà neixen els seus germans Eduardo i Juan, amb qui l’autora afirmarà haver-se sentit sempre molt compenetrada. Quan té tretze anys mor la seva mare i el pare es torna a casar amb una dona que, en paraules de l’autora és una autèntica madrastra: ... a pesar de todas mis resistencias a creer en los cuentos de hadas, me confirmó su veracidad, comportándose como las madrastras de esos cuentos. De ella aprendí que la fantasía siempre es pobre comparada con la realidad.

L’any 1939, tot just acabada la Guerra Civil, Carmen Laforet torna a Barcelona , al carrer Aribau , a casa dels seus avis , allà on havia nascut divuit anys abans. Comença a estudiar Filosofia i Lletres. No acaba els estudis i tres anys després marxa a Madrid, on es matricula  a Dret, que tampoc no acabarà. En pocs mesos escriu Nada, que guanya el Premi Nadal, en la seva primera convocatòria, l’any 1944 i que es publica el 1945. L’èxit és espectacular i la converteix en un emblema de la primera generació d’escriptors de la postguerra, i en l’autora més venuda i celebrada del moment. L’any 1948 guanya  el Premio Fastenrath, de la Real Acadèmia de la Lengua Española, i és reconeguda a través d’elogiosos articles, signats per J.Ramón Jiménez (d’un poema del qual pren el títol y la cita inicial), Ramón J. Sender, Azorín, José María de Cossio o Pedro Laín Entralgo.

Un any després de la publicació de Nada, Carmen Laforet es casa amb el periodista  i crític literari Manuel Cerezales. amb qui té cinc fills, dels quals tres: Agustín, Cristina i Silvia s’han dedicat també a la literatura. El matrimoni se separa el 1970.

L’escriptora, que es retira molt aviat del món literari de l’època, de les seves enveges i enemistats, ha estat considerada una escriptora poc prolífica, però tanmateix publica unes quantes novel·les, posteriorment: La isla y los demonios (1952), basada en la seva experiència adolescent a Las Palmas, La mujer nueva (1955), que narra una aventura mística que reflexa en part el que l’autora anomena la seva conversió, i que guanya el Premio Menorca de novela i el Premio  Nacional de Literatura de 1956, i La insolación (1963), que forma part d’una trilogia: Tres pasos fuera del tiempo, que no completa, i el segon volum de la qual, Al volver la esquina, es publica pòstumament, el 2004. Laforet escriu també set novel·letes curtes, vint–i–dos contes, narracions de viatges i nombrosos articles per a revistes i periòdics.

Carmen Laforet acabarà per distanciar-se de la vida pública, a la qual sempre havia estat tan poc aficionada, degut a un alzheimer que la deixa sense parla els últims anys de la seva vida. Mor a Majadahonda el 28 de febrer de 2004.

L’escriptora Elvira Lindo intenta explicar-nos tot el que Laforet no va poder pair ni habitar i que la convertiria en una escriptora trista i embolicada en un misteri que no resulta fàcil d’entendre: Haber acertado de pleno, tan joven y a la primera, con una novela excepcional; espejo de una sociedad tremebunda que describió con pulso firme. Recibir el premio Nadal y la consiguiente atención mediática; invitaciones, entrevistas, elogios, conversaciones en las que había que estar siempre como la estupenda literata que se suponía que era. Escuchar persistentes solicitudes de más, más cuentos y novelas tan buenas y mejores que Nada. Quedar tal vez abrumada y no ser capaz de seguir el ritmo, cumplir las expectativas. No poder atender el sinfín de demandas —aunque solo fueran dos o tres preguntas, decía el periodista por lo general hombre—, que siempre venían a añadirse, nunca restar, a las responsabilidades adquiridas como esposa y madre de familia de clase media con ambiciones perfeccionistas, tal vez felices y que coman perdices….

El 2009, la seva filla, Cristina Cerezales Foret, va publicar un llibre sobre la seva mare, Música blanca, on, en paraules de la també escriptora Rosa Montero, “... nos asoma a otro espacio asfixiante: a la vejez de la escritora, a la enfermedad y al deterioro”.

Quan Rosa Montero escriu “nos asoma a otro espacio asfixiante” aquest “otro” remet indiscutiblement a l’atmosfera que es descriu i que acaba calant el lector de Nada.

Escrit en pocs mesos i als 22 anys d’edat, el panorama post-guerra en la ciutat de Barcelona i en la família que protagonitza la novel·la no només és asfixiant, sinó que angoixa pensar que una jove amb projectes i la vida pel davant hagi estat capaç de dibuixar-lo amb aquesta mestria i solvència.

La cita inicial del llibre, que com ja hem esmentat signava J. R. Jiménez i que pertany a un poema titulat, també, Nada, ja ens alerta del to i l’atmosfera del relat:

A veces un gusto amargo/ Un olor malo, una rara/ Luz, un tono desacorde,/ Un contacto que desgana/ Como realidades fijas / Nuestros sentidos alcanzan/ Y nos parecen que son/ La verdad no sospechada...

Aquesta obra de tall clarament existencialista narra uns mesos de la vida d’una jove òrfena de pares, Andrea, que es trasllada a Barcelona, a un pis del carrer Aribau on havia viscut de petita, tot just quan acaba la guerra civil, l’any 1939. La jove arriba amb l’esperança d’estudiar i iniciar una nova vida. S’allotja amb la seva àvia i alguns tiets, i només d’entrar al pis ja es troba immersa en un ambient on campeja la brutícia, la fam, la violència i un odi que l’oprimeixen i gairebé anul·len. L’única espurna d’esperança li arriba d’Ena, una companya de la universitat que li permet intuir que el món exterior pot ser diferent del que està vivint a casa seva i que li fa conèixer el valor d'una amistat salvífica.

Amb una prosa molt moderna, intimista i fotogràfica, Carmen Laforet descriu magistralment la galeria de personatges tètrics que envolten l’Andrea, a casa i a la Barcelona d’aquella primera postguerra. Empra una tècnica que podríem qualificar com a expressionista i subjectiva ( crida l’atenció la freqúència amb què apareixen verbs i locucions del tipus: semblar, tenir la impressió, tenir la sensació), i on les comparacions, molt efectistes, abunden.

Amb aquesta novel·la la “chica rara”, con ja he dit que l’anomenava la també escriptora Carmen Martín Gaite, aconsegueix un èxit tan aclaparador que en gran part condicionarà la resta de la seva vida professional i personal.

Actualment Nada és considerat un clássic, es reedita de manera continuada, s’estudia a les universitats de tot el món, ha estat traduïda a multitud d’idiomes i ha situat Carmen Laforet en un lloc d’honor de la història de la narrativa espanyola.

 

 

 


Una petita i entranyable col·lecció



 











Les novel·letes dels 10 anys

Quan el Jan, el meu nét gran, anava a complir 10 anys vaig decidir fer-li una petita novel·la en què ell i les seves dèries del moment fossin els protagonistes (abans havien vingut els àlbums de l'any i l'abecedari personalitzat dels 5 anys). Es titulava El Jan viatja a Fatyland, el país dels "Pelotilles".
Quan el Toti i la Mia, que també havien tinguts els seus àlbums i abecedaris personalitzats en fer 1 i 5 anys, respectivament, van arribar a l'edat màgica dels dos dígits vaig escriure dues novel·les personalitzades més: El Toti, l'inventor de les galàxies i La Mia, una artista, té idees genials per a tot.
Ja no tinc més néts, però els del meu company i parella, uns bessons que enguany acaben de fer els 10 anys, no es podien quedar sense la novel·leta correponent, i els la vam regalar fa una setmana. Es diu Els Minis, la Irish , la vela i els rorquals.
L'única gràcia d'aquesta col·lecció de llibrets és que els mateixos homenatjats són els protagonistes de les senzilles aventures a què els aboquen les seves personalitats i aficions. I una d'adicional - entre gràcia i patètica gosadia - és que els dibuixos i il·lustracions que acompanyen el text els he fet jo mateixa amb la meva poca traça per a les arts plàstiques, però amb grans dosis de paciència i carinyo.
Espero que amb el pas dels anys se'ls rellegeixin amb comprensió i simpatia i que sàpiguen trobar-hi algun rastre de l'afecte amb què han estat fets.

viernes, 3 de septiembre de 2021

Bona i espero que no molt real

 


 Las lealtades, Delphine de Vigan

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo en els últims mesos d'aquesta autora francesa, de qui ja no faig cap apunt biogràfic, perquè es pot trobar a les entrades anteriors: Res no s'oposa a la nit (8 de juny) i Les gratituds (4 de juliol).
La veritat és que cada nova lectura em reafirma  en la idea que Delphine de Vigan és una molt bona escriptora, apreciació que dec, sobretot, a la insistència de la meva filla que l'adora, me la recomana i em nodreix dels seus llibres amb insistència i freqúència.
Perquè, ja ho vaig dir en una entrada anterior, jo - ves a saber per quines circumstàncies, extraliteràries, segurament - no havia entrat amb bon peu amb aquesta autora.
Rectificar és de savis, diuen, i estic encantada de poder-ho fer i de considerar-la ara com es mereix.
Las lealtades m'ha agradat molt i enganxat - aquest verb definitiu quan s'aplica a una lectura - des de la primera a l'última pàgines, que, d'altra banda no en són gaires: 200 i amb una maquetació còmoda i espaiada.
La trama gira a l'entorn de dos adolescents i de la seva vida familiar i d'estudiants en un institut d'una ciutat francesa, i d'aquests "llaços invisibles" de lleialtat que els condemnen i alhora potser podrien salvar-los.
Tot el teixit de personatges que practiquen aquestes lleialtats: l'Hélène, el Théo, la Cécile i el Mathis, amb els seus vulnerables i dissortats entorns i vivències, se'ns fan entranyables i és impossible no empatitzar amb ells. Estan ferits, en major o menor mesura, precisament per aquesta xarxa de lleialtats, d'amors i de desamors. 
I aquí ve la meva única crítica sobre un relat que, amb tot, reconec literàriament molt aconseguit i que m'ha atrapat des del mateix inici: és versemblant aquesta concentració de desgràcies, de situacions límits, de personatges tocats i acorralats, en  l'univers aparentment "normal" d'unes famílies, un institut i una classe social que, en principi, no sembla especialment conflictiva? Voldria pensar que no, certament.
Quant a l'estil, el qualificaria de brillant: concís, efectiu, que insinua més que no explica, però que ho fa d'una manera molt bella i que arriba amb contundència. 
El desenllaç... obert, molt obert, allò que irrita a tants lectors. Però em pregunto com podia acabar una història, sent una mica realista, amb els panorames tan desoladors i difícilment reconduïbles que ha anat dibuixant. Algunes pistes (l'armari buit, els pulmons petrificats en gel, o la manta tèrmica...) apunten a solucions oposades, que el lector haurà de definir.
Em temo que jo ja he fet la meva aposta.



jueves, 2 de septiembre de 2021

Coincidències amables


Canvi de cromos

De vegades un día plujós i que no promet cap alegría especial - encara que les alegries quotidianes d'estar viva, amb una salut raonable i amb els teus en condicions ja són més que suficients: no sóc una desagraïda - va i et regala una sorpresa simpàtica. I una petita història que avui, que també és lletjot i plujós, vull contar.
La setmana passada, vaig rebre un whats d'una cosina Morillo en què m'enviava un reportatge del Núvol, "La Suissa catalana", en què es comentava una recent publicació de l'Editorial Efadós, en col·laboració amb la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya: L'estiueig a la Cerdanya, de Sandra Adam Auger.
La notícia ens tocava de prop perquè la il·lustració de la portada - es tracta d'un llibre  important amb un impecable disseny i presentació, que repassa l'urbanisme, la cultura i el lleure d'aquests paratges, paradís de la burgesia catalana, des de mitjans del s. XIX, amb abundància de fotografies i il·lustracions - és una fotografia en què la meva àvia, Maria Simón Bach, i la seva germana, Carmen, juntament amb altres dues joves estiuejants, posen a l'abric de les ombrel·les, assegudes d'esquena al llac de Puigcerdà. Per l'aspecte de la meva àvia devia ser a la primera dècada o a començaments de la segona del 1900.
Em va fer il·lusió, perquè la foto és molt bonica i perquè recuperar una espurna d'un passat, que ni tan sols vas conèixer, sempre me'n fa.
Però la cosa no va quedar aquí, perquè el nom de l'autora em va fer pessigolles. 
Fa dos estius, vaig fer una visita llampec a Puigcerdà, mentre passava uns dies a casa d'uns familiars a Err. En aquell moment començava a escriure L'amor quiet, i em trobava inmersa en la correspondència dels meus avis, que és una de les dues potes de la novel·la que estava gestant.
Com que gran part d'aquesta correspondència - d'entre els anys 1912 i 1925  - sortia o arribava de/a Puigcerdà, on la meva àvia estiuejava a la torre familiar de Bell-esguard, vaig aprofitar la visita per esbrinar si en quedava alguna resta d'aquesta casa, que sabia que molts anys enrere havia estat un hotel però que em temia que ja no existia. 
Preguntant als hotels de la vora del llac, on calculava que havia estat l'edificació, vaig arribar a Villa Paulita, on em van adreçar a una jove historiadora que en aquell moment feia de guia a un grup de turistes pels entorns del llac. 
Aquella noia em va atendre molt amablement i em va informar que la torre Bell-esguard, o torre Simón, ja feia anys que havia estat enderrocada, però que se'n conservava una reixa de forjat modernista, molt valuosa, i em va indicar com arribar-hi. Malauradament, amb les presses, no anava sola ja ho he dit,  no vaig saber trobar-la.
En el decurs de la curta conversa jo li vaig explicar el projecte del meu llibre i ella em va dir que n'estava interessada, perquè preparava un llibre sobre els estiuejants d'aquelles èpoques i que qualsevol informació sobre les famílies burgeses que havien triat la Cerdanya com a destí vacacional, li era preciosa. Li vaig donar el meu email i vam prometre que estaríem en contacte.

I als pocs dies vaig rebre un correu seu, amb unes fotografies antigues que havia trobat de la torre Simón. Li vaig contestar agraïda i li vaig prometre que així que acabés i es publiqués el llibre, li'n faria arribar un exemplar. Que em faria molta il·lusió que el tingués. I vaig guardar el seu correu amb el seu nom i adreça postal.
Però... Mesos després va arribar l'apocalipsis - així em va semblar els primers dies - de la pandèmia que encara no ens vol deixar, i durant setmanes i mesos, els fils de comunicació amb els meus i amb el món van passar a girar a l'entorn de les xarxes i el correu electrònic. Fins que, en una de les saturacions que se'n derivaren, el meu esgotat ordinador va decidir esborrar el correu de la historiadora cerdana.
Quan, al febrer del 2021 vaig tenir finalment a les mans el meu L'amor quiet, havia perdut totalment el seu rastre: no recordava el seu nom, ni l'email, ni molt menys una adreça postal on fer-li arribar el meu llibre. Em va saber molt greu . De tant en tant hi pensava i decidia que si algún dia tornava a Puigcerdà, em tornaria a acostar a Vila Paulita, aquest cop per indagar sobre ella.
Fins que l'article del Núvol i el nom de l'autora del llibre ressenyat, em fan fer les pesigolles de què més amunt parlava.
Vaig córrer a San facebook i, oh meravella, les seves fotos em van confirmar que havia trobat la meva guia!
Li vaig escriure de seguida i ella em va contestar immediatament dient-me que se'n recordava perfectament de mi i d'aquell dia.
Ara ja hem pogut intercanviar els nostres llibres: L'amor quiet ja és a Urtx i L'estiueig a la Cerdanya, a la meva taula, pendent d'una lectura més curosa que el fullejar i gaudir de les excel·lents fotografies que fins al moment he pogut fer.
He complert amb una promesa que era un desig estroncat, tinc un llibre preciós que m'ajuda a recordar i una nova relació d'amistat i complicitat, que no acaba aquí.
Gràcies, Montsita i Sandra, per obrir-me la porta d'aquesta petita gran alegria