La petita de les Brontë: la més angelical?

Agnes Grey, Anne Brontë

Aquesta és una novel·leta escrita amb ànims d'exemplaritzar les jovenetes i de prevenir-les dels riscos de la coqueteria i dels matrimonis per interès, i, de passada, de fer una lloança i defensa de les sofertes joves cultes, però pobres, que es veuen obligades a treballar d'institutrius i suportar tot tipus de menyspreus i arbitrarietats dels potentats que les contracten i dels seus pupils, generalment malcriats i cruels.

Una mena d'autobiografia ficcionada, una autoficció diríem ara, però amb prou pistes com per reconèixer el clam de la jove escriptora.

Perquè Anne Brontë, que la va publicar als vint-i-set anys i que moriria dos anys després, havia conegut des dels dinou el que era treballar fora de casa com a institutriu.

La petita de les Bromtë havia nascut el 17 de gener de 1820  a Thornton, però de seguida la família s'havia instal·lat a Haworth, a la rectoria adjudicada al pare. Quan encara no havia fet l'any va quedar òrfena de mare. 

Va créixer en els erms coberts de bruc d'aquesta regió tan salvatge de Yorkshire, criada pel pare, Patrick Brontë, la tia Branwell, germana de la mare, una minyona anomenada Tabitha Aykroyd, Tabby, i amb els cinc germans: Maria, Elizabeth, Charlotte, Branwell i Emily, encara que les dues grans van sucumbir a la tuberculosi quan Anne només tenia cinc anys.

Feble i amb una salut delicada va ser educada a casa, enmig del món màgic i fantasiós que s'havien creat els quatre germans supervivents , indubtablement afectats per les morts que havien viscut tan seguides i properes, i que s'articulava al voltant de dos mons inventats, convertits en excusa per a una activitat escriptora desaforada: Gondal i Angria.

Després d'una no gaire llarga etapa de formació en una escola, on la seva germana Charlotte treballava com a mestra, Roe Head, als dinou anys va començar a treballar com a institutriu - una de les poques sortides laborals per a les joves solteres de classe mitjana o baixa, instruïdes  - i ho va fer amb un parell de famílies on va constatar la duresa d'aquesta tasca amb alumnes ingovernables i /o consentits, i pares desinteressats o injustos que no li permetien posar en pràctica els seus projectes educatius.

Tanmateix, de l'experiència com a institutriu - la més llarga de les tres germanes -, en va extraure material per a la seva primera novel·la, Agnes Grey, que es va publicar el 1847.

Ja retirada a la rectoria de Haworth i tancada en el cercle familiar tan estret i singular, Anne va escriure La llogatera de Wildfell Hall, una obra que va ser rebuda amb gran escàndol, perquè plantejava la llibertat de la dona d'abandonar un marit alcohòlic i descrivia la degradació d'aquest, en gran part inspirada per procés seguit pel seu germà Branwell, que moriria tuberculós entre atacs de delirium tremens, el 1848. El mateix any, apareixia aquest llibre titllat com a "desagradable" i un atac a la moral i als bons costums. Fins i tot la seva germana Charlotte havia arribat a manifestar que el considerava impropi de l'escriptura femenina.

Pocs mesos després de la mort de Branwell, moria Emily, també de tuberculosi i Anne entrava ja en un procés similar que la duria a la tomba l'any següent, el 1849. 

Anne va ser l'únic membre de la família Brontë que no va ser enterrada a Haworth, perquè, en un últim intent de millorar una salud molt malmesa, l'havien duta a Scarborough, a la costa nord, on ella havia passat algunes vacances amb la segona família amb què va treballar com a institutriu. Allà , en braços de la seva germana Charlotte, es va apagar definitivament.

Quan un any després de l'aparició d'Agnes Grey, Anne escriu un prefaci a la segona edició de La llogatera de Wildfell Hall - mira d'explicar el perquè de la seva segona obra, que ha cridat molt l'atenció però també ha estat molt criticada - i es refereix a la primera amb aquests termes: Com la història d'Agnes Grey  va ser acusada de carregar les tintes en aquells passatges que eren precisament una còpia exacta de la realitat, en els que va evitar escrupolosament tota exageració... , està fent una declaració de la seva voluntat de ser una cronista fidel d'una realitat que ha viscut de primera mà. 

Segons la creença, inculcada pel senyor Brontë, un llibre havia de ser no només una distracció sinó que havia d'incloure una lliçó moral, Anne desplega una trama a base d'una sèrie d'episodis en què personatges absolutament virtuosos i susceptibles de ser feliços: Agnes, Mr. Weston, la família Grey... - i aquesta és una diferència amb les novel·les de les seves germanes en les quals o bé no se'n salva ningú o bé amb prou feines la protagonista - fan una demostració de les seves bones obres, en contraposició d'altres, frívols i de vegades malintencionats. Evidentment, el desenllaç, acord amb la intenció moralitzadora, és venturós per als primers, mentre que els segons reben el càstig corresponent.

Què podia haver escandalitzat la societat del moment en aquest relat que pretén ser tan edificant? Penso que el pecat rau en què Anne Brontë va saber fer un retrat, gairebé caricaturitzat, de molts personatges, clixés i actituds perfectament reconeixibles entre la classe benestant de la ruralia britànica, que no va agradar que fos tan clarament plasmat.

L'autora, que manifesta clarament la seva intenció exemplaritzant més que lúdica, s'adreça en algunes ocasions directament al lector i empra un narrador en primera persona, facilitat la identificació d'aquesta Agnes Grey amb ella mateixa.

El to de la narració, una mica retòric i amb acusats tics d'un romanticisme sentimental, pot resultar una mica "mongil" en ocasions, però cal recordar les circumstàncies d'edat, època i profunda religiositat d'Anne Brontë, en escriure-la.

Per resumir: Agnes Grey és una molt digna novel·la d'iniciació d'una escriptora que, en la seva segona obra, La llogatera de  Wildfell Hall ja es mostraria molt més incisiva i profunda i que, si la salut li hagués estat més favorable, ben segur hauria desplegat una obra tan cabdal o més que la de la seva germana Charlotte, que sí va disposar d'uns quants anys més de vida i d'escriptura.

Valorar molt més que gaudir-ne

 

Bon dia, mitjanit i El ancho mar de los Sargazos, de Jean Rhys

Acabo aquestes dues novel·les de la celebradíssima i considerada com una de les millors escriptores del s. XX, Jean Rhys, que no coneixia ni de nom. Una de tantes assignatures pendents, com s'acumulen  en proporció directa a la suma dels anys.

I em molesta molt haver de reconèixer el que apuntava en el títol d'aquest post: m'ha admirat i algunes vegades he gaudit de la bellesa de la seva escriptura, però no he passat gaire bones estones amb la seva lectura. Ho intentaré d'explicar, però abans veiem el que he descobert d'aquesta celebèrrima, i per a mi desconeguda, autora:

Jean Rhys, l'autèntic nom de la qual era Ellen Gwendolen Rees Williams , va néixer a Roseau, La Dominica, a les Antilles, quan l'illa encara pertanyia a l'Imperi Britànic, el 24 d'agost de 1890.

El seu pare era gal·lès i la seva mare criolla, d'ascendència escocesa.

Va passar la seva infantesa al Carib i als setze anys es va traslladar a Londres per estudiar teatre, però en morir el seu pare pocs anys després,  va haver de fer de corista per guanyar-se la vida.

Durant la dècada dels anys 20 va viatjar per Europa, de manera bohèmia i fregant gairebé la pobresa, però entrant en contacte amb l' Art Modernista i la Literatura. A París, l'any 1922, va conèixer l'escriptor Ford Madox Ford amb qui va mantenir una relació sentimental cabdal. I va començar a escriure. 

El 1927 va publicar un llibre de relats i l'any següent, la seva primera  novel·la, Postures. Van seguir  Després de deixar el Sr. Mackenzie ( 1931), Viatge a la foscor (1934 ) i Bon dia, mitjanit (1939).

Després, ja en un progressiu procés d'alcoholisme, va abandonar qualsevol activitat literària i va viure uns anys de silenci i oblit. Fins que el 1956, a partir d'un programa radiofònic que va adaptar Bon dia, mitjanit, la BBC va publicar un anunci en el periòdic New Estatesman demanant de  localitzar-la. Animada a recuperar l'escriptura, el 1966, de la mà de  Diana Athill, va publicar Ample mar dels Sargassos, que va guanyar el premi W.H.Smith i el de la Royal Society of Literature i que va ser adaptada a la televisió per la BBC. Posteriorment s'ha fet més d'una versió cinematogràfica.

Més endavant, va publicar dues col·leccions de relats: Els tigres són més bells (1968) i Que vostè la dormi bé, senyora (1976).

Durant l'últim període de la seva vida, va viure  a Londres, juntament amb un amic britànic, intèrpret de jazz. 

Va morir a Exeter, el 1979, als 88 anys, deixant una autobiografia que es va publicar pòstumament, Un somriure, siusplau. 

És innegable que les seves vivències de no sentir-se mai de cap terra, ni plenament acceptada, d'una infantesa en què no era ben tolerada ni per la societat criolla ni per l'europea que residia a La Dominica, van marcar el seu temperament, la seva trajectòria personal i la seva obra.

No és estrany, per tant, que moltes de les novel·les i els relats mostrin dones desarrelades, sense forts vincles familiars, desplaçades en el si de societats que no les accepten i  ni ella fa seves. I que estiguin banyades per la tristesa i la depressió, encara que els seu estil, ple de tics i exuberàncies modernistes i de excessos caribenys, les tenyeixin de colors.

Vaig arribar a l'Ample mar dels Sargassos - com no podia ser d'una altra manera, atès el meu treball actual - de la mà de Charlotte Bronte i Jane Eyre, perquè es diu que la Rhys la va escriure com una preqüela de la "boja de les golfes", aquella Bertha jamaicana, primera dona, turmentada i que turmentava Mr. Rochester. 

L'Antoinette de la Rhys és realment caribenya, com la Bertha de la Brontë, però el seu món a l'illa és tan oposat al de l'Anglaterra del XIX retratat per la Brontë - per molt que sigui passada per la visió romàntica/reivindicativa de l'escriptora anglesa -, que  m'ha costat de relacionar-les.

La novel·la es divideix en tres parts. 

La primera, narrada en primera persona per la protagonista, ens dóna uns flashos de la seva infantesa i primera joventut a la seva paradisíaca i inquietant illa caribenya, marcades per la natura exuberant, el desamor de la mare, la soledat i el rebuig d'unes comunitats oposades i sovint violentes. 

La segona, que narra un jove anglès de pas per l'illa, convertit en el seu marit per interessos econòmics, i en què m'ha costat reconèixer el misteriós, amargat, atractiu i profund Mr. Rochester de Jane Eyre, repassa els primers mesos del matrimoni, en una finca situada en una altra de les illes antillanes. Pocs mesos, però asfixiants, perquè l'entorn, extremadament sensual i violentament tropical, propicia una relació de molta intensitat i malignitat  que acaba en enormes desavinences i en el principi de la bogeria i la crueltat en què desembocarà la parella. 

La tercera part, ja a Anglaterra, que narren Antoinette ja convertida en Bertha - un intent més d'anorrear-la per part del marit? -, i la seva cuidadora, ens mostra a la protagonista que coneixem de l'obra brontiana, transformada en una mena de fantasma rabiós, reclòs i amagat en les golfes de la mansió de Mr. Rochester: és a dir, en la boja de les golfes .

Diuen que en això resideix - a banda de en la seva innegable qualitat literària i en la bellesa i força d'algunes de les seves descripcions i imatges -  el quid de l'interès d'aquesta novel·la: que Antoinette/Bertha és l'arquetip de tot el que la societat victoriana volia reprimir en la dona que no acceptava el paper que se li havia adjudicat, i que, per això, era titllada d'histèrica, boja, pertorbada i perillosament antisocial. 

Personalment, veig més aviat el relat - brillantíssim, això sí - de la vida desgraciada i tristíssima d'una nena que no va poder madurar a causa de les circumstàncies duríssimes de la seva infantesa i de tants rebuigs i pors com va patir en la seva delirant i embriagadora - en tots els sentits de la paraula -  illa de les Antilles, a l'inici del dur període post colonial .

I anem ara, a Bon dia, mitja nit, una novel·la escrita dècades abans de la que acabem de contemplar, i que ens trasllada al París anterior a la Segona Guerra Mundial i al transitar erràtic i melangiós de la Sasha Lansen, una dona anglesa de mitjana edat, alcohòlica i depressiva, que busca ressuscitar les emocions i records d'una altra estada a la capital francesa, aleshores escenari d'un amor apassionat. 

La protagonista, que de vegades està desperta i que fa sempre el contrari dels que s'ha proposat fer: "tot planificat", "ni una copa més"..., i que d'altres es lliura a somnis inquietants; que segueix el joc de gigolós i personatges també desesperats que transiten pels carrers parisencs  i que la toleren perquè es pensen que és una vella rica; que beu i plora desconsolada i sempre sola... sembla ser el vehicle perquè Jean Rhys exemplifiqui la inestabilitat, la por i el desemparament d'una dona que ha passat de la joventut a l'edat madura sense cap ancoratge que la preservi de l'absurd i de l'alcohol.

Un cop més, l'escriptura, que aprofundeix en la tècnica del monòleg interior de feia poc estrenat per Virgínia Woolf i James Joyce, amb un estil entretallat i fragmentari molt aconseguit, m'ha semblat brillantíssima, amb els tocs de fina ironia i humor amarg que la travessen.

Llàstima que aquesta obra, una de les grans novel·les que han proliferat en la Literatura al voltant de l'alcoholisme, relati una altra caiguda a l'infern d'una dona més, que com l'Antoinette d' Ample mar dels Sargassos, ha de mirar-se contínuament al mirall, amb un vas de rom o una copa del que sigui a la mà, per intentar trobar-se.

Llàstima que tanta brillantor no es tradueixi, per a mi, en una bona estona de lectura, i que la tristor que s'escapa de les pàgines d'aquestes dues novel·les em provoqui que, en tancar-les, respiri alleujada.

 

Més que infernals, malaguanyats, peculiars i brillants

Infernales. La Hermandad Brontë. Charlotte, Emily, Anne y Branwell, de Laura Ramos

No sé si n'he parlat en un altre post, però em trobo perduda, o molt immersa, en els páramos/moor/erms del nord de Yorkshire, amb el matolls de brezo/heather/bruc, que m'arriben fins més amunt de la cintura i un vent, normalment gelat, que em complica el caminar. 

Perquè intentar endisar-me en l'univers Brontë ha estat acceptar entrar en el seu paisatge de desolació i lirisme salvatge, sense saber ben bé com i per on me'n  sortiré.

De moment, camino, o treballo, i les estones de gaudi s'alternen amb d'altres, esquerpes, en què em pregunto que fa una dona com jo, amb escassos o nuls coneixements d'anglès, en un moor com aquest.

D'entrada, la part més gratificant: he hagut de llegir o rellegir, les obres de les tres germanes, Charlotte, Emily i Anne -  respectivament Currer, Ellis i Acton Bell, per allò dels prejudicis de la seva societat sobre l'escriptura de les dones. Rellegir Jane Eyre i Cumbres borrascosas (veure post del 17/1/2022),  llegir per primer cop Agnes Grey i La llogatera de Wildfell Hall, d'Anne, la monumental última novel·la de Charlotte, Villette, i  els Poems, en versió bilingüe d'Emily, està resultant un plaer i un neguit absorvents, perquè la lectura, amb el llapis a la mà i un volum enorme d'anotacions, és un còctel agredolç que gaudeixo i pateixo alhora.

Paral·lelament, hi ve l'estudi i resum dels assajos en castellà que he considerat que poden proporcionar-me informació i claus imprescindibles per al meu treball. I entre ells, aquest Infernales. La Hermandad Brontë, que avui vull comentar.

Però comencem per l'autora, Laura Ramos, que ha fet de les Brontë una vocació i una passió.

Laura E. Ramós és una escriptora i periodista argentina, nascuda a Buenos Aires l'any 1960.

Els seus pares, tots dos militants del Frente De Izquierda Popular, que va ser fundat pel pare, historiador i dues vegades candidat a president de la nació, li van fer conèixer des de ben petita el dia a dia de la participació política.

Després de viure uns anys a l'Uruguai, a la dècada dels 80 va iniciar la carrera de periodista com a correctora i redactora a diversas publicacions com El periodista i Clarin, des d'on va marcar pautes rellevants en el periodisme i la literatura argentines.

El seu primer llibre, escrit a quatre mans amb Cynthia Lejbowics, Corazones en llamas (1991), és una història del rock argentí als anys vuitanta. Un altre dels seus llibres, Buenos Aires me mata (1993) va ser dut al cinema.

La majoria dels seus llibres són una amalgama de diversos gèneres literaris: assaig, biografia i reflexió crítica, barrejats amb tocs autobiogràfics.

Encara que es va criar entre la revolució i el feminisme, ella somiava amb un món ben diferent i deia que volia ser un personatge de Mujercitas per teixir i brodar a prop d'una llar encesa. En una ocasió va afirmar “Quiero sumergirme de una vez y para siempre en el siglo diecinueve, mi siglo, mi espacio, mi hogar”.

Obsessionada per l'obra de les germanes Brontë, que va descobrir en trobar un exemplar de Jane Eyre en una capella d'una escola femenina a Montevideo, quan ella era una nena, Laura Ramos, ja d'adulta, va viatjar dues vegades a Anglaterra i en la segona va fer un a estada llarga a Haworth. Aquesta immersió en l'escenari dels Brontë, juntament amb els set intensos anys d'investigació que hi va dedicar, van cristal·litzar en Infernales, el llibre que ara comento i que l'autora afirma que li va proporcionar els deu anys més feliços de la seva vida.

La vida dels Brontë, que inclou el tempestuós i malaguanyat germà, Patrick Brontë, anomenat Branwell, es converteix en les mans, i des de la ment d'aquesta escriptora, en una novel·la digna de ser signada per qualsevol de les germanes, potser per Charlotte, que és dibuixada com la més "pràctica" i arrelada a la terra. El llibre ressegueix la vida, curta però intensament viscuda, d'aquesta família de germans escriptors que van viure en un racó perdut de l'Anglaterra de la primera meitat del s. XIX.

Segons la visió de l'autora, les morts tan seguides i fora de temps de la mare, Maria Branwell (als 38 anys), i de les germanes grans, Maria i Elizabeth (mortes respectivament als 11 i 10 anys), i el fet de viure en una rectoria d'un poble perdut en els erms de Yorkshire - aquestes extensions àrides, cobertes de bruc i escombrades per vents irats, que les germanes tant van estimar i immortalitzar en les seves obres respectives - van convertir els quatre germans en uns nens/joves enigmàtics, visionaris que van xifrar el seu món gòtic en la seva vida interior, fantasiosa i riquíssima, plasmada des de ben aviat en els seus escrits artesanals i secrets, expressió del seu món fantàstic, exhuberant i "infernal", segons l'autora.

Els nens Brontë, i els joves Brontë, són dibuixats com uns éssers d'una intel·ligència extraordinària, autosuficients i tancats en la seva bombolla, que, curiosament, troben prou alicients i felicitat en el seu món tan salvatge i peculiar. 

La narració, dividida en setze capítols i que s'acompanya amb algunes il·lustracions,  va precedida per una llarga introducció, La noche gótica, i tancada per un doble epíleg, que inclou l'afegitó de Mis libros prohibidos. També hi trobem una enorme relació de notes, una descomunal bibliografia, un índex onomàstic i diverses relacions de parents, animals domèstics, personatges de les obres, etc.

Infernales és un llibre fruit d'una passió, d'una obsesió, i d'un treball ingent per part d'una autora que confessa que hauria volgut penetrar en el món de les Brontë i quedar-s'hi.

Es tracta d'un llibre exhaustiu, i molt personal, que immergeix en aquest univers brontià, d'una manera amena i apassionant.

Perquè ha estat escrit des d'una passió, sens dubte.