Ahir, dimarts 14 de juny, a Llorens Llibres, vaig tenir el goig de presentar l'escriptora Gemma Lienas i la seva última - de moment - criatura de paper: La vida privada de Carmina Massot.
Encara que la majoria de lectors i lectores no necessiten que els sigui presentada aquesta dona tan polifacètica
i prolífica - és ben segur que hi han topat a través de les seves novel·les
d’adults, de joves o d’infants, o de les seves intervencions en els mitjans de comunicació escrits o
audiovisuals, o de la seva implicació en moviments i manifestacions
feministes, o en la política activa d’aquest país - vaig pensar que eren oportunes unes breus pinzellades biogràfiques - empresa més que difícil perquè el seu currículum és estratosfèric - no fos que algú dels presents es quedés amb allò " Ah! És aquella de la Carlota", quan la seva figura i trajectòria és molt més que la col·lecció de Carlotes. I és per això que, ara, reprodueixo, aquí, part del meu parlament:
Gemma Lienas és barcelonina i va ser educada en l’amor als llibres, i a cavall de tres idiomes: castellà, català i francès, per qüestions familiars
i bones influències dels pares i de les escoles a què va assistir.
Es llicencià en Filosofia i Lletres
a l’Autònoma, feia poc inaugurada, i paral·lelament treballà en centres
relacionats amb la psicologia, i en la primera escola per a nens i nenes amb
necessitats educatives especials.
Els primers moviments feministes
i l’esperit del maig francès (1968), juntament amb l’experiència viscuda
en aquests anys de treball, van influir indiscutiblement en la seva sensibilitat
envers els temes que seran recurrents en la seva obra posterior.
Ja llicenciada i mare de dos fills, treballà com a professora de llengua
i literatura en l’ensenyament secundari, fins que, a l’entrada dels 80, deixà l’ensenyament – més tard hi va tornar, però com a professora universitària – i es va immergir en el món editorial: Grup Promotor Santillana
(responsable d’edicions), Cruïlla... i posteriorment al Promotor Alfaguara, (directora
d’edicions).
Començà a escriure els caps de
setmana – la capacitat de treball de
la Gemma és una cosa fora del normal, com espero demostrar - i el 1986 va aparèixer el seu primer llibre
juvenil, Cul de sac. L'any següent, el 1987, guanyà tres premis literaris: El “Recull de
Blanes”, amb la narració El gust del cafè,
l’”Andròmina” amb la novel·la Vol nocturn, i el “Ramon Muntaner” amb la novel·la juvenil Dos Cavalls.
D’ençà del 1990, amb el seu Així és la vida Carlota, que inaugurava una sèrie adorada per les adolescents de
casa nostra, i que va merèixer una Menció
d’honor del YBBY, un premi
internacional sobre literatura per a joves, aquesta senyora es va convertir en un autèntic monstre de l’escriptura.
No puc enumerar, ni molt menys explicar, la relació de títols de les seves
novel·les d’adults , juvenils i infantils, de les narracions curtes i dels assaigs que conformen la seva
bibliografia, però m’he entretingut a comptar-los per damunt, i el número frega la centena.
Una obra ingent i una militància continuada que han merescut multitud de
premis, un unànime reconeixement de la
crítica i , sobretot, el fervor dels
lectors i les lectores de totes les edats.
Ella, a la pàgina web, es defineix
així: Sóc una
lectora voraç: llegeixo una mitjana de 70 llibres a l’any – la qual cosa dóna un promig de gairebé 6 llibres al mes -. També sóc una compradora compulsiva de
llibres: a casa hi ha 12.000 volums. I sempre m’he dedicat professionalment a
les lletres: fent classes de literatura o de creació literària, treballant
d’editora i d’escriptora”. El que dèiem, un autèntic monstre de l’escriptura. I de
la lectura.
Però la
Gemma no en tenia prou amb el món tan absorvent de les lletres, i al llarg d’aquestes dues
darreres dècades ha desplegat una activitat
constant en la vida ciutadana, sobretot en el camp de la literatura, del feminisme i de l’equitat: “Dones en
xarxa”, conferències, col·laboracions
amb diversos mitjans de comunicació
(El País, El Periódico, el Punt, Catalunya Ràdio, COM ràdio, la Ser, Ràdio 4, 8
TV...).
A més, ha
posat en marxa i ha fet classes en un postgrau d’escriptura creativa a la UB, i és membre del Consejo de Participación Democrático.Tanta feina, tanta implicació, li han acabat mereixent un reconeixement singular: el 2010 el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya li va atorgar
la medalla Francesc Macià al treball pel
seu paper en la literatura catalana de
finals del s. XX i començament del XXI, i per la seva lluita feminista.
Però, a
més, i com no podia ser d’una altra manera, Gemma Lienas es va obrir a les potencialitats de les noves
tecnologies i s’inicià en el camp de
l’animació, dels programes
televisius, dels videojocs,
perquè va entendre que la revolució havia arribat al món del
llibre i que no se li podia donar l’esquena. El llargmetratge d' El Diario de
Carlota, i la sèrie de dibuixos
animats de Minty, la fada, basada en la fada Menta, que va ser inspirada i
dedicada als sis nets que havien anat
arribant, en són algunes mostres.
Per acabar-ho d’adobar, la Gemma ha mantingut
el seu compromís polític al llarg
dels anys amb diverses formacions progressistes
i d’esquerres. Ha anat a llistes per al
Parlament i per a l’Ajuntament de Barcelona i ha estat diputada del Parlament de Catalunya, on actualment, des del Grup dels Socialistes i Units per Avançar,
és membre
i portaveu de la Comissió d’Igualtat
i Feminismes, i integrant del Grup
de treball en Equitat de gènere i de
la Comissió de Cultura. Centrem-nos ara en la novel·la La vida privada de Carmina Massot i en els aspectes que m'han semblat més remarcables.
La història - amb una única protagonista, la Carmina Massot del títol, una dona de vuitanta-set a qui acaben de diagnosticar una malaltia
amb mal pronòstic - es desenvolupa en dos plànols temporals: una actualitat, difícil, on la Carmina farà una exhibició de valentia i
llibertat d’esperit, en enfrontar-se al deteriorament i a la mort en solitari però amb el cap ben alt i un humor murri, i un passat
molt remot que inclou la seva gran història d’amor i una aventura excitant, realitats viscudes que d’alguna manera vol revelar als qui aviat deixarà.
La novel·la manté el seu interès al llarg de les 300 i escaig pàgines, però té dos moments especialment sorprenents,
con dues “vueltas de tuerca” – no hi ha una traducció adequada -, l’un cap a l’inici de l’últim terç del llibre
i l’altre ja ben bé al desenllaç. No
en farés cap espòiler, però, si el
llegiu, ben segur que us quedareu amb la boca oberta.
Com era previsible, un fil temàtic, ideològic, recorre tota la narració: la
profunda i convençuda reivindicació
feminista, l’afirmació del dret a la lluita
per la llibertat i per decidir vida i mort, sense que ni el gènere ni l’edat les condicionin.
Tanmateix, al meu parer, el més aconseguit, el que quedarà molt després de tancar el llibre, és la personalitat
de la protagonista, amb la qual és impossible no empatitzar. Carmina Massot resulta
absolutament seductora, precisament
perquè ens és mostrada plena d’humanitat i
contrastada, amb les seves grandeses
i les seves febleses. Una dona gran, però tan viva que, si en algun moement sent por i ràbia davant de la inminència de la mort, és precisament per tant com gaudeix i estima la vida, encara que vista de lluny i sense cura pugui semblar que la seva és una vida ben petita. Fent una exhibició d'allò que en diem " geni i figura" o "morir amb les botes posades" la dona afronta una realitat tan dura, sola, però fent gala d'una ironia i una fortalesa que resulten absolutament envejables.
Així mateix, resulta molt interessant, i
engrescador, el retrat de les dues Barcelones:
la dels anys cinquanta, en ple
franquisme, amb el rerefons dels
consells de la senyora Francis, o una
majoria d’edat per a la dona als 25 anys,
i de tots aquells llocs i referents avui dia només
a la memòria dels que ja som grandets, enfrontat al de la Barcelona actual. I és aquí on es fa tan palès l’habitual talent de l'autora de fer-te reconèixer en les seves pàgines, perquè tot sovint et remeten a coses que també són teves.
A la novel·la s'hi poden trobar encara moltes coses més: reflexions sobre la mort, gens
tremendistes però implacables, com les del voltant del “Memento mori” de les
pàgines 253 i 254 i, una història d’amor i sexe lliure i valenta.
Per acabar, i torna a ser molt previsible, un cant a la funció dels llibres, la lectura i la música, com a flotadors en els pitjors trasbals de
l’ésser humà.
