Un nou Club , amb una obra rodona

 

El Camino, Miguel Delibes, al Club de la Cardona

Aquest dissabte, el dia després d'un Sant Jordi recuperat a mitges, vam trobar-nos per comentar una petita, o gens petita , obra mestra: El camino, del premi Cervantes, Miguel Delibes

Rellegir Delibes és sempre una dosi de bona literatura, de llengua castellana pura i riquíssima, de bon ofici i d'una ment i un esperit que emocionen.

Però El camino - al meu parer la seva obra més rodona juntament amb Las ratas, que em fa l'efecte que és la gran oblidada de la seva extensa producció -  és una cosa més que especial.

La galeria de personatges del poble, a pocs quilòmetres de Valladolid, però tan allunyat, que ens són presentats amb els seus inoblidables malnoms i, potser, un pèl exagerats fins a la caricatura amable i gens cruel, les descripcions de paisatges i fauna tan autèntics; les anècdotes viscudes i recordades; la innocència i la saviesa de la descoberta del món de Daniel el Mochuelo, el primer contacte amb la mort... tot a través d'un narrador en tercera persona, que, tanmateix, és la veu d'un nen d'11 anys que s'acomiada ,a contracor, del que ha estat la seva vida, la seva gent i els seus referents perquè els seu pare ha decidit enviar-lo a "progressar" a la capital... conformen un conjunt de bellesa i bona literatura, que ens van semblar un regal.

Altres consideracions, inevitables, van apuntar al pessimisme vital de l'autor, a la possible idealització de la vida rural, a la crueltat dels jocs de la infància, a la possiblement una mica inversemblant maduresa d'un nen tan petit...

Alguns passatges, com els de les galetes més barates si eren de les llepades pel gat, o les del Gran Duque, quedaran en el nostre record, almenys en el meu, per sempre.

Gràcies, Delibes, per aquest regal, que no caduca.

Ens vam emplaçar, el dia 29 de maig per comentar una altra meravella d'època, llengua i autoria ben diverses: La perla, de John Steinbeck, amb el visionat de la pel·lícula del 1947!, lectura complementada, si és possible , amb El pony colorado, del mateix autor, on alguns crítics volen veure similituds amb aquest El camino, que acabem de gaudir.