Un nou comentari dels que propicien el debat. Justament el que ens agrada dels Clubs de lectura!
Us espero, impacient, el 14 de juny per parlar-ne!
Cafè amb lletres a St. Pere de Riudebitlles
Dijous 28 de febrer, la Biblioteca Ma Àngels Torrents va acollir una nova edició de la seva tertúlia literària Cafè amb lletres. Els membres del club van parlar sobre la primera novel·la de la Mercè Foradada En el prestatge
i, tot i que alguns participants troben que el “soliloqui” de la
protagonista peca de certa lentitud i el que s’explica de boca de la
Gràcia sembla repetir-se en tercera persona, també aprecien les seves
bondats. De la mateixa manera que a les obres de Flaubert, autor amb un
gran protagonisme a la novel·la, la Mercè dibuixa emocions i estats
d’ànim mitjançant el poder metafòric d’alguns objectes quotidians.
Un altre punt destacat ha estat la condició “humana” de la Gràcia Font,
descrita per una de les lectores com “una dona del carrer, com
nosaltres, amb els seus dubtes i remordiments.” A partir d’aquí, s’obre
un debat sobre les novel·les que relaten fets quotidians: què determina
que algunes ens facin gaudir des de la primera línia i altres, en canvi,
ens puguin semblar més intranscendents? Potser el factor
d’identificar-se o no amb els personatges tingui alguna cosa a veure,
tot i que no sembla l’únic important.
Sorprenen alguns fragments de la història per la seva aparent
contradicció: “tan realista com és la Gràcia i vinga parlar de la
Salambó” o “la nit de les merengues” amb el Quim, un episodi “estrany”
en un context com un sopar de feina.
Els dos “amors” de la nostra protagonista i la conveniència de la raó
per sobre del cor van acaparar gran part de la tertúlia. La passió de la
Gràcia pel Quim ens el fa veure, en un primer moment, com un veritable
príncep blau, tot i que aviat descobrim que té tantes virtuts com
defectes (o potser menys) En Joan, en canvi, més terrenal, va ser el
personatge millor valorat del llibre, i va guanyar-se la simpatia de
gran part de les lectores pel seu caràcter romàntic i tendre, fins i tot
més propi d’altres èpoques. L’edat dels protagonistes va donar peu a
obrir alguns interrogants: és igual l’enamorament als 20 que als 50? Som
capaços de fer les mateixes bogeries de joventut a l’edat madura?
En el prestatge va donar peu a altres reflexions, com ara quin
és el mecanisme que s’activa a l’hora de prendre definitivament una
decisió a la que portàvem donant voltes durant molt de temps, què la fa
madurar i adoptar-la d’una forma natural, quan semblava que ens duria de
cap tota la vida?
Alguns dels tertulians troben que la bellesa de les descripcions (“era
un dia d’onades llargues, parsimonioses, que deixaven blanques randes
d’escuma sobre la sorra, i d’una aigua insòlitament transparent, de
color verd de vidre fos…”) i la força d’algunes imatges (com ara la
Gràcia bevent-se l’aigua del gerro de l’última rosa) mereixien més espai
a la novel·la i els ha deixat amb ganes de més. Per sort, això té
remei. Només han de llegir un altre llibre de la nostra autora.
