No em posaré a pensar en veu alta sobre els típics i tòpics pensaments, sobre les més que compartides ambivalències del Nadal, del nostre Nadal. I molt menys m'endinsaré en reflexions socials i serioses referents a la injustícia global i mundial.
Vull, només, escriure quatre línies sobre el meu, de Nadal. Sobre el concret i molt particular Nadal d'enguany.
Ja fa molts anys que no hi ha pessebre ni molses i segurament, d'arboç, no n'hi va haver mai. Però hi ha pi i grèvol i espelmes, moltes espelmes, i llumetes a l'arbre i paquets que s'han de desembolicar, i una taula molt llarga i massa estreta, on seguraments tothom està una mica incòmode, però encara hi "cabem" tots. I, sobretot, això, hi ha la meva família: fills, néts, germans, nebots... Gairebé tothom, perquè als que ja no hi són, segur que en un moment o altre algú els crida.
I hi ha el torró d'alacant trencat a la closca del Carlos - Nadal no seria Nadal sense aquest moment ritual - i el "ponga" del Pititi, i el riure contagiós de l'Anna, i les vergonyes del més petit, i les "bronques" dels meus fills per tantes fotos... I el que ho allargaria i el que aviat ja voldria fotre el camp. I les terribles "fregades" perquè aquesta boja de la mamà o de la germana o de la cunyada, ha tingut el ridícul caprici de no voler-se posar rentavaixelles. I després, una casa destrossada i unes quantes hores de feina per recuperar el meu habitual espai "single".
És a dir, el meu Nadal és com el Nadal de la majoria de persones d'aquests verals. Un Nadal normalet... però què afortunada em sento d'haver-lo pogut viure, un any més, amb tota la meva gent! (Sobretot ara que ja tinc la casa recollideta.....)
