Nací un poco mandona, según me han contado. Mis padres llevaban el pelo largo y pantalones de pata de elefante e invitaban siempre a sus amigos barbudos a casa: Hablaban, fumaban, tocaban la guitarra hasta horas intempestivas y yo me dormía al son de alguna canción de Ovidi Montllor sin saber que allí se cocía una parte de la prensa antifranquista.
Me llevaron a una escuela que dirigía una gran dama de las letras catalanas, Carme Serrallonga. Cualquiera que haya oído hablar del Isabel de Villena sabrá que ese centro no solo nos formaba como alumnos sino como personas capaces de opinar, de contradecir, de reivindicar, de forjarse un criterio propio como el mejor pasaporte para la vida adulta.
Luego vino la Facultad de Historia, donde me licencié al cabo de cinco años en la especialidad de Historia del Arte. Nunca más podría librarme de la profunda atracción hacia la Historia, como tampoco de su manifestación en el arte a lo largo de los siglos.
Aun me quedaban unos años para descubrir que la escritura me haría regresar a aquellos capítulos de la historia que tanto me entusiasmaron, a través de mis novelas.
No obstante, antes de esto, me tocó vivir otras experiencias en el mundo laboral: trabajé en el mundo de la moda, en la comunicación, fundé asimismo una agencia de viajes culturales y me divertí trabajando en la producción de eventos tan dispares como una cabalgata de Reyes o una pasarela de moda.
Aquesta novel·la, que com diu la mateixa autora intenta ser
una reivindicació de les dones silenciades en el món de l’Art a través de la
Història, se situa a la Barcelona dels anys 70, mentre a Portugal s’esdevé la
Revolució dels Clavells, i una de les protagonistes , l’Olívia està a punt de
llicenciar-se en Història de l’Art. A partir de la col·laboració amb el seu
avi, un antiquari del carrer de la Palla, entra en contacte amb un autoretrat
d’una pintura avantguardista, la Valèria Sans, de qui no n’ha sentit a parlar
mai però que descobreix que va viure al Montparnasse dels anys vint i que es va
arribar a relacionar amb els grans artistes de l’època.
L’autora ja ens havia explicat que des dels anys de la seva carrera, quan
queda enlluernada per l’Art que va descobrint i coneixent, se sorprèn que no hi
hagi noms en femení en la galeria dels
grans artistes.
De la necessitat de treure l’entrellat d’aquesta sorpresa i de
l’abundant documentació que se’n deriva, sorgeix Amor a l’art.
Al llarg de les seves aproximadament 400 pàgines - jo en porto més de la meitat - trobem una
galeria de personatges de ficció que s’entrecreuen amb d’altres d’històrics: Picasso, Gertude Stein, Modiglini,
Olga Sacharoff... Els primers, segons
l’autora són una destil·lació de molts de reals que ha conegut i observat; els
històrics surten de les seves consciencioses investigacions i són recreats amb
respecte i una cura exquisida.
Les dues protagonistes
principals, la Valèria i l’Olívia tenen elements de la vida i del pensament de
la pròpia autora: la Valèria, encara que amb uns anys i unes circumstàncies
històriques distintes, estudia Història de l’Art, com ha fet l’autora, és apassionada
i l’Art té un cabdal paper a la seva trajectòria; l’Olívia, encara que a base
de molts sacrificis , vol plasmar la seva passió i convertir-la en el seu
ofici, malgrat l’oposició o indiferència dels seus col·legues masculins, cosa
que l’autora ens diu que ha viscut respecte a la Literatura.
La novel·la planteja diversos temes: les relacions amoroses i
la diversitat, l’alliberament de la dona, l’esclavitud i l’alliberament a
través de l’art, el món dels antiquaris... i ho fa amb un estil clar i molt entenedor,
combinant els dos escenaris i les dues èpoques de manera que l’interès no
decaigui en cap moment.
Tània Juste afirma que ja no sabria viure sense escriure i
que, molt probablement, hi haurà més llibres amb l’Art com a transfons o
temàtica principal.
N’estarem amatents.
