Passejant per la Barcelona dels anys setanta i pel París dels anys deu

                                                          

   

Amor a l'art, Tània Juste

Se'n pot dir jove escriptora d'una dona de cinquanta anys , que té sis novel·les publicades - algunes, traduïdes - , que ha guanyat dos premis importants, que fa traduccions al català i al castellà, ha participat en llibres col·lectius, activitats literàries, xerrades, taules rodones, clubs de lectura, col·labora a revistes i organitza rutes literàries?

Evidentment que no. Però, coses de l'edat, trobo joves a tots els que són més joves o iguals que alguns dels meus fills, i , com que no he estat gaire consumidora de novel·la històrica, desconeixia la seva obra fins ensopegar amb el seu últim llibre: Amor a l'art.

Ara ja en sé una miqueta més de la seva persona i de la seva obra, o sigui que ho compartiré en aquesta pàgina:

Tània Juste i Aranda neix a Barcelona, l'any 1972 i, abans de llançar-se a l'escriptura, té una vida interessant i variada, que ella mateixa ens relata: 

Nací un poco mandona, según me han contado. Mis padres llevaban el pelo largo y pantalones de pata de elefante e invitaban siempre a sus amigos barbudos a casa: Hablaban, fumaban, tocaban la guitarra hasta horas intempestivas y yo me dormía al son de alguna canción de Ovidi Montllor sin saber que allí se cocía una parte de la prensa antifranquista.

Me llevaron a una escuela que dirigía una gran dama de las letras catalanas, Carme Serrallonga. Cualquiera que haya oído hablar del Isabel de Villena sabrá que ese centro no solo nos formaba como alumnos sino como personas capaces de opinar, de contradecir, de reivindicar, de forjarse un criterio propio como el mejor pasaporte para la vida adulta.

Luego vino la Facultad de Historia, donde me licencié al cabo de cinco años en la especialidad de Historia del Arte. Nunca más podría librarme de la profunda atracción hacia la Historia, como tampoco de su manifestación en el arte a lo largo de los siglos.

Aun me quedaban unos años para descubrir que la escritura me haría regresar a aquellos capítulos de la historia que tanto me entusiasmaron, a través de mis novelas.

No obstante, antes de esto, me tocó vivir otras experiencias en el mundo laboral: trabajé en el mundo de la moda, en la comunicación, fundé asimismo una agencia de viajes culturales y me divertí trabajando en la producción de eventos tan dispares como una cabalgata de Reyes o una pasarela de moda.

Años de viajes y de descubrir nuevas culturas. Y, al mismo tiempo, años de formar una familia y estrenarme en la maternidad. 

Aquests anys de formació i d'experiències diverses desemboquen en una primera novel·la, A flor de pell, publicada l'any 2009 i que ha estat reeditada a l'editorial Columna  l'any 2020. Ens transporta a la Barcelona dels anys 20, en plena dictadura de Primo de Rivera. Ella ens explica la transcendència d'aquesta primera publicació:                       

Cuando poco antes de Sant Jordi 2008 mandé mi primer manuscrito a una editorial y me llamaron para publicar mi novela, no sabía que iniciaba un camino sin retorno: el de la escritura. Se convirtió en una necesidad tan vital como respirar, porque sin ella ya no soy yo; porque mis historias forman parte de mí y mis personajes no hacen más que ampliar mi familia. Porque, como dijo una vez Paul Auster, “decidí que nunca dejaría de escribir”.

Efectivament, un any després, participa en l'antologia Veus de la nova narrativa catalana, que coordina Lolita Bosch, el 2012 publica Els anys robats, que vol ser un homenatge als aviadors republicans durant la Guerra Civil, i el 2014 L'hospital dels pobres, ambientada durant la construcció de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El 2015 rep el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica per la novel·la Temps de família i el 2018 publica Passatge al nou món.

Finalment, l'any 2021 li és atorgat el premi Prudenci Bertrana, per aquesta Amor a l'art que vull comentar.

Actualment viu a Sant Cugat del Vallès.

Amor a l'art  m'està agradant i sorprenent. Encara no l'he acabada , però ja hi trobo molts valors que no esperava , entre ells la descripció del context històric i l'amenitat.

Aquesta novel·la, que com diu la mateixa autora intenta ser una reivindicació de les dones silenciades en el món de l’Art a través de la Història, se situa a la Barcelona dels anys 70, mentre a Portugal s’esdevé la Revolució dels Clavells, i una de les protagonistes , l’Olívia està a punt de llicenciar-se en Història de l’Art. A partir de la col·laboració amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla, entra en contacte amb un autoretrat d’una pintura avantguardista, la Valèria Sans, de qui no n’ha sentit a parlar mai però que descobreix que va viure al Montparnasse dels anys vint i que es va arribar a relacionar amb els grans artistes de l’època.

L’autora ja ens havia explicat que des dels anys de la seva carrera, quan queda enlluernada per l’Art que va descobrint i coneixent, se sorprèn que no hi hagi noms en femení en la galeria  dels grans artistes.

De la necessitat de treure l’entrellat d’aquesta sorpresa i de l’abundant documentació que se’n deriva, sorgeix Amor a l’art.

Al llarg de les seves aproximadament 400 pàgines - jo en porto més de la meitat -  trobem una galeria de personatges de ficció que s’entrecreuen amb d’altres d’històrics: Picasso, Gertude Stein, Modiglini, Olga Sacharoff... Els primers, segons l’autora són una destil·lació de molts de reals que ha conegut i observat; els històrics surten de les seves consciencioses investigacions i són recreats amb respecte i una cura exquisida.

 Les dues protagonistes principals, la Valèria i l’Olívia tenen elements de la vida i del pensament de la pròpia autora: la Valèria, encara que amb uns anys i unes circumstàncies històriques distintes, estudia Història de l’Art, com ha fet l’autora, és apassionada i l’Art té un cabdal paper a la seva trajectòria; l’Olívia, encara que a base de molts sacrificis , vol plasmar la seva passió i convertir-la en el seu ofici, malgrat l’oposició o indiferència dels seus col·legues masculins, cosa que l’autora ens diu que ha viscut respecte a la Literatura.

La novel·la planteja diversos temes: les relacions amoroses i la diversitat, l’alliberament de la dona, l’esclavitud i l’alliberament a través de l’art, el món dels antiquaris... i ho fa amb un estil clar i molt entenedor, combinant els dos escenaris i les dues èpoques de manera que l’interès no decaigui en cap moment.

Tània Juste afirma que ja no sabria viure sense escriure i que, molt probablement, hi haurà més llibres amb l’Art com a transfons o temàtica principal.

N’estarem amatents.