Les seqüeles generacionals de les guerres

El país de l'altra riba, de Maite Salord

Una autora i una novel·la desconeguda, que acabo de llegir per recomanació d'una amiga, que he trobat interessant sobretot per la informació històrica que aporta i pel llenguatge tan esquitxat del dialecte menorquí , que l'autora dosifica sàviament. 

Però començaré per fer dues pinzellades sobre l'autora, afortunadament ja no tan desconeguda.

Maite Salord va néixer a Ciutadella, el 1965, i ha viscut i exercit sempre el seu "menorquinisme" en el seu dia dia, en l'exercici de la professió, en el compromís polític i en la seva obra literària.

Es va llicenciar en Filologia Catalana el 1988, a la Universitat de Barcelona, i, des del 1989, és professora de llengua i literatura catalana a l'Institut Maria Àngels Cardona, de Ciutadella. També és professora i membre de l'Institut d'Estudis Menorquins.

Compromesa profundament amb la seva terra, va ser regidora de l'Ajuntament de Ciutadella (PSM) des del 2005 i responsable de Cultura durant el mandat 2009-2011. Del 2011 al 2021, en què es va retirar de la política, va ser consellera del Consell Insular de Menorca, que va arribar a presidir del 2015 al 2017, i on va continuar com a vicepresidenta fins al 2021.

La seva obra literària ha estat reconeguda i ha merescut diversos premis:

I del somni, tot (1988), Com una nina russa ( 2002), Mar de boira ( 2004), premi ciutat d'Olot de narrativa juvenil, La mort de l'ànima (2007), finalista del premi Sant Jordi 2006, L'alè de les cendres (2014), on recull el testimoni dels vençuts de la Guerra Civil a les illes el 1939, i, finalment, El país de l'altra riba (2021), III Premi Proa de novel·la, convocat pel Grup 62.

Maite Salord reconeix que la dedicació política ha fet que sacrifiqués durant anys la literària, però no li sap greu, perquè troba que en totes dues vocacions hi ha la voluntat i el compromís de servir la terra i la llengua. “Ara els compromisos els mantindré amb la literatura”, diu.

El títol de la novel·la que comentem, El país de l'altra riba, fa referència a Algèria, i de manera molt especial a Fort de l'Eau, el poble que el menorquins van fundar l'any 1852, a tocar del mar, en plena badia de l'Alger. En diverses onades migratòries, que fugien de la misèria de la seva terra abans de la industrialització, hi van arribar a aplegar-se 20.000 habitants procedent de l'illa balear.

A Fort de l'Eau els menorquins van preservar la seva llengua i moltes tradicions i treballs: pesca, pagesia..., fins que la guerra de la Indepèndència d'Alger els va expulsar i retornar en gran part a la seva illa. 

És, precisament en aquest moment històric en què se situa fonamentalment la trama d'aquesta història:

Daniel Gold, un nen jueu que ha fugit dels nazis fins a Algèria amb l’avi Alfred, que és sastre, viu una infantesa solitària a la ciutat d'Alger, però és acollit per Michel Bisset, propietari del restaurant Cafè de París, a la ciutat que és considerada el París africà. En aquest establiment, hi treballa l’Omar, originari de la regió muntanyenca de Cabília i ex-combatent amb les tropes franceses, i la Isabel Vidal Sintes, filla d’immigrants menorquins, que ha crescut a Fort de l’Eau, que adoptaran i representaran posicions oposades, totes presents al conflicte franco-algerià.

Paral·lelament  i cinquanta anys després a la Barcelona del 2003, quan la ciutadania es manifesta contra la querra de l'Iraq, dues noies la Marta, néta del Daniel Gold, i la Hanna, una alemanya que està fent un Erasmus, comencen una turbulenta amistat que les durà a comprovar que la memòria és condicionant i que el passat  té un pes decisiu en el present.

A través d'aquestes dues històries, que s'entrecreuen per acabar convergint, resseguim alguns dels escenaris més cruents del nostre temps: la segona guerra mundial i l'holocaust nazi, les guerres d'independència i la "preventiva" d'Iraq..., sobretot des del vessant de les conseqüències que els horrors dels conflictes bèl·lics tenen sobre les seves víctimes i els que els sobreviuen. No és gratuït, per tant, que una de les cites de l'inici , de l'Albert Camus, tan present en el paisatge físic i evocatiu d'Alger, ens recordi: L'escriptor no es pot posar avui al servei dels que fan historia: està al servei dels que la pateixen. 

Al meu parer, un dels grans logros de la novel·la és el tractament del llenguatge, amb abundància de terminologia menorquina i l'impromptu dels altres idiomes que conviuen entre les pàgines del llibre. S'alternen els diàlegs en estil directe, puntuats tradicionalment, quan el narrador, extern, explica la història del Daniel Gold , i en també en estil directe, però sense puntuar, quan el narrador intern, concretament la Marta, parla en primera persona. 

Els altres, la informació, per a mi desconeguda, d'aquesta part de la història de les dues ribes, Alger i Menorca, que es contemplen a través dels anys i dels conflictes, i l'antibel·licisme que impregna tota l'obra, com un clam contra el dolor indeleble que les guerres ocasionen en qui les pateix i en les generacions posteriors.