Els contes del puto virus (VII)

 

 

 

 

     

        

       

          Hipòcrates

-     Doctor, doctor, perdoni que el molesti, però el necessiten a Urgències.

El Doctor Martínez triga uns segons a incorporar-se i a aterrar al malson de la realitat en què es troben.

-      Quina hora és? Qui em reclama?

L’auxiliar li informa que el Dr. Massana, de guàrdia mentre ell descansava un parell d’hores, l’envia a buscar perquè la situació a la sala d’espera se li està anant de les mans.

-       Ha arribat un energumen, i perdoni però és que no se li pot dir d’una altra manera, que l’ha muntat a recepció. Diu que no es pot esperar, que està més greu que els altres i que l’atenguem ja, perquè s’està morint. L’hem hagut d’aïllar al box de seguretat, perquè ja hi havia cabreig entre els que s’esperaven i la cosa es complicava.

El Doctor Martínez mira amb nostàlgia el llit que l’havia d’haver acollit aquelles ja escasses dues hores de descans i fa el gest d’agafar la bata. S’atura, però, i interroga el jove auxiliar:

-      I per què em volen? M’he de vestir de bus?

-      Em temo que sí, doctor. Aquest paio té tota la pinta d’estar contagiat del puto virus, i no lleument. Sembla que té molta febre i entre amenaça i amenaça, entre crits i insults, és com si li faltés l’aire. El Doctor Massana necessita reforços. Té la sala i els boxs a petar i diu que vénen de camí més ambulàncies. Li demana si el pot examinar i decidir si se l’ha d’ingressar.

-      Pots ajudar-me a vestir? – sol·licita, sofert, mentre es renta les mans fins a gairebé el colze.

I amb la força resignada, que li comença a escassejar, inicia el carregós i incòmode ritus de calçar-se l’EPI: els primers peücs i guants perfectament segellats amb cinta americana, el mono, la mascareta, el tancament de la part superior del mono i la caputxa, també segellats seguint la cremallera, els segons peücs i guants, i més cinta americana, la segona caputxa tipus escafandre i les ulleres al damunt, ajustades al mil·límetre perquè no es produeixi baf.

El Dr. Martínez, ja convertit en un no gaire glamurós  Neil Armstrong, s’adreça amb resolució al box d’aïllament, però, abans d’acostar al censor la tarja d’obertura, s’atura a mirar per l’espitllera.

S’hi queda clavat.

En l’home – deu rondar la quarantena – que s’arrauleix a la llitera, tremolós i aparentment més calmat, i malgrat la suor i la ganyota que enterboleixen el rostre sofrent, reconeix perfectament l’individu que va veure fa uns dies al reportatge sobre la manifestació negacionista de la Plaza Colón. El càmera de la Sexta havia enfocat durant uns quants segons aquell descerebrat, que duia una pancarta on es llegia “LA PANDÈMIA ÉS UNA MENTIDA. ELS HOSPITALS ESTAN BUITS”, mentre vociferava, sense mascareta per descomptat, que el deixessin viure “amb amor i llibertat”. 

El Dr. Martínez sent com la indignació i la ràbia li recorren l’espinada i li aporten el plus d’energia que segurament necessitava. Com en els flashos encadenats que la tradició popular diu que il·luminen els últims moments d’un moribund, reviu el comiat desolat de la seva cap d’infermeria i el patiment del company d’hematologia que fa tres setmanes s’esgota amb l’angoixa del respirador a l’UCI; sent els plors de cansament i de por que ha hagut de presenciar entre aquestes parets en els últims mesos, negant-se les abraçades que haurien volgut i necessitat donar i rebre més que mai; torna a  sentir el pes de les hores de soledat i d’angoixa a la pensió, on passava les escasses hores de descans en el pic de la pandèmia, en el seu exili auto imposat per protegir els de casa; recorda l’expressió dolça i desvalguda d’aquella pobra dona, Matilde es deia, que havien intentat mantenir fora de la UCI tant com van poder, convençuts que de tan fràgil no la suportaria, la tarda que va haver de dir-li que finalment ho anaven a fer: “Per mi no passi ànsia, Dr. Als meus 84 anys, ja no m’estafaran gaire. Però no em deixi patir, si pot ser. Almenys que pugui explicar a la família que me n’he anat conforme i en pau” ...

Sense pensar-s’ho, amb un rampell incontenible, el Dr. Martínez recula i entra al despatx del costat, on hi ha els comandaments del circuit de vídeo que connecta els boxs d’aïllament. Es tracta d’una tecnologia punta en la línia de les teràpies alternatives importades del Japó, consistent a passar vídeos relaxants, plens de flors, música i paisatges idíl·lics per tal d’entretenir i animar l’espera dels malalts. Bestieses, havia opinat ell en el seu moment, però ara, vés per on, pensa que li farà servei.

Busca una altra carpeta, la dels pasatges més desoladors que va deixant enrere el puto virus – algunes visions d’UCis del “primer” món; la panoràmica de la cua de persones tirades per terra davant de l’hospital de Bihar, una zona rural de la Índia, on hi ha un llit i quatre metges per cada deu mil habitants; els forns crematoris mòbils que recorren els carrers de les regions més pobres de Bolívia; les cues de la fam en una regió qualsevulla de de l’Àfrica del Sud on es veu una dona que mostra un tros de caixa on es pot llegir WE NEED FOOD; la terrorífica estampa d’una habitació d’una residència de iaios en què els encarregats de la desinfecció han descoberts dos cadàvers abandonats als seus llits; el plor desesperat d’uns sanitaris acomiadant un company que no ha superat el contagi... –, la projecta al box de l'energúmen i observa amb un plaer sàdic indiscutible  l’efecte que les inesperades imatges produeixen en l’home aterrit.

Quan finalment el Doctor Martínez entra al box, es troba l’antic negacionista convertit en un flam vacil·lant i plorós.

-      Ja era hora. Aturi això, cony!, no ho puc suportar.

-      El què? Ah, la pel·lícula? És un curt de ciència ficció, crec. Només cine. Sóc el Doctor Martínez. Què tenim, doncs?

-       No ho veu, doctor, estic fatal. Crec que he pillat el puto virus.

-      Quin virus? De què em parla? Si tothom sap que això de la pandèmia del Covid 19 és una colla de mentides, una manipulació del govern i dels mitjans. No pateixi, home.

-      Sisplau, sisplau. Faci alguna cosa, hòstia. Estic molt malament.

-      Què vol que fem a l’hospital? És que no se n’ha assabentat que el que volem els metges  és enverinar-los per fer-los esclaus en nom de no sé quin fosc poder? Que no sap que les mascaretes ofeguen i que amb els medicaments injectem uns microxips que ens permeten fer-nos amb les voluntats dels desgraciats que cauen a les nostres mans?

-      Òstia de Déu, doctor! No digui més bestieses!, i faci’m algo, cony. M’estic ofegant i el cap m’esclatarà.

-       Res, home, res. Això no és cosa d’hospital. Aquí no ens ocupem d’aquestes minúcies. I el Covid, vostè ho sap perfectament, no és una malaltia real. ELS HOSPITALS ESTAN BUITS, li sona? Ara,  se’n va a casa, es pren un paracetamol i, si no, una tasseta de diòxid de clor, que també he sentit dir que va molt bé, i tots contents.

-      Però vostès m’han d’atendre. No veu que m’estic morint?

-      I ca, home. Deuen ser aprensions. Coses de la por. L’altre dia, vaig veure a la tele com uns quants cridaven que LA POR I LA COVARDIA dels mesells que duen mascareta i es deixen enganyar per les autoritats sanitàries són ELS ÚNICS VIRUS. Li sona?

-      Hòstia, doctor!, que no em veu? estic molt malament, vostès tenen l’obligació... Ingressi’m i faci’m el que sigui d’una puta vegada!

-      Ingressar-lo? I ara, Déu me’n reguard! Vostè té dret a SER LLIURE, a anar allà on vulgui i com vulgui. A ESTIMAR i a abraçar-se amb tothom que li plagui. Vinga, marxi cap a casa o allà on li demani el cos. Pot estar tranquil, recordi que aquí els únics que poden matar són EL 5G, LA VACUNA I LA MASCARETA. Li sona?

 

****

 

Ommms!

El Dr. Martínez s’obliga a aturar el seu somni rabiós. Si no fos metge i aquell torracollons, el seu pacient... Algunes frases del ja allunyat jurament hipocràtic l’ajuden a retornar a la realitat i al seu deure, malgrat que el pacient s’ho mereixi tan poc: Tindré absolut respecte per la vida humana / No permetré que entre el meu deure i el meu malalt vinguin a interposar-se consideracions de religió, de nacionalitat, de raça, partit o classe. O de nivell mental, pensa ara que hauria d’haver afegit el metge grec, al jurament.

-      M’esperaves? Entrem? – La infermera Sans, també transformada en astronauta, se’l mira sorpresa de veure’l palplantat amb la tarja d’obertura de la porta, a la mà.

-      Sí, entrem. Encara que... si no fos per l’Hipòcrates...

-      Què dius?

-      Res, som-hi.

                                                            Mercè Foradada

    (Aquest conte el vaig escriure d'una revolada, fruit de la indignació produïda per algunes imatges i eslògans de la manifestació negacionista de la plaça Colón, a Madrid. Ara el continuo signant davant de la, per a mi , irresponsable  i insolidària postura d'alguns negacionistes/terraplanistes que segueixen manifestant-se arreu).