Els contes del Puto Virus (IV)

 Com ja hem entrat en el mes de novembre, un conte en la línea de la celebració del 25/11: Dia Mundial de la Violència contra la Dona.

 

 Ell no era així

-      Digues, Maite.

-      Et passo una trucada. Una dona insisteix que vol parlar amb la Susanna. Noia, quin èxit!

-      OK, passa-me-la. Avui és un no parar.

-      No vol identificar-se , però diu que et coneix

...

-      Bona tarda. Ha trucat al 900900120. Sóc la Susanna. Amb qui parlo?

-      Gràcies a Déu. Sóc la  Rosa, la de dilluns. La de la Sagrera, se’n recorda? Vull parlar amb vostè. Només puc parlar amb vostè  perquè ja coneix les meves misèries i no tinc esma ni temps de repetir-les. A més... vostè sembla que m’entengui. No puc més...

-      Sí, la recordo. Les coses han empitjorat?

-      Ja no poden anar més malament. Ell està com una fera dins d’una gàbia estreta... i amb les preses tancades  a dins.

-      Preses? També es mostra violent amb els seus fills?

-      Ahir va ser espantós. Venia calent de casa del veí i quan sèiem per sopar es va posar com un energumen perquè, segons ell, sempre cuino el mateix. Vés, el que trobo al súper del davant! I li juro que intento inventar tant com puc. Però ahir, només de veure la pasta, va llençar la plata per terra i, mentre jo recollia escampall, va començar a insultar-me i a dir que no podia tenir més mala sort amb una dona tan inútil. I vinga a donar-me cops de peu al cul. Hi tinc un parell de blaus... que Déu n’hi do. Aleshores, el meu gran, que ja té deu anys i se n’adona de les coses, el va intentar aturar i també va rebre. Vam acabar tots tres tancats al bany, amb uns plors de la nena que no es podien aguantar i el nano rajant sang pel nas. Fins que si li va passar l’atac i encara ens demanava  perdó. Diu que...

-      Però això ja és intolerable, Rosa. No ho ha de permetre, ni per vostè ni pels nens que no han de patir tanta violència. L’altre dia li aconsellava que...

-      Vaig passar molta por. Ell no era així, li juro, ens estimava, ens estima.... Però últimament... és com si el dominés una bèstia que no pot controlar. Aquest puto virus i el confinament... No sap si podrà cobrar l’ERTO aviat i per quant de temps, té por d’acabar perdent la feina... A veure si quan ens comencin a deixar sortir, es tranquil·litza una mica. Al menys podrà anar al bar, que sempre el relaxa. Encara que després...

-       Miri, Rosa, ja li vaig dir l’altre dia: no s’enganyi més. El seu home, ara per ara, no els estima. Qui estima no fa mal conscientment.

-      És que no ho pot evitar. Quan li agafen els atacs no és ben bé ell. Ja li dic que ell no era així...

-      Doncs, si no ho pot evitar, és que està malalt. Potser ell també necessita d’una atenció especial. Cregui’m, vostè ha de ser conscient que està, que estan, en perill. I ha d’actuar. Recorda el que vam parlar l’altra vegada? Ja ha pogut posar-se en contacte amb algun familiar o veí, per si ha d’abandonar la casa de forma urgent? Ha preparat el que s’hauria d’endur, d’imprescindible, per si es produeix una situació extrema? Són mesures que hem comprovat que poden ajudar en un moment crític.

-      No... és que em fa por que se n’adoni. I seria pitjor. Tampoc no he trucat a l’Ajuntament, com vostè em recomanava, perquè parlin amb vostès. Ell només surt a comprar tabac i de vegades s'atura a fer unes copes a casa del veí. Però no se sap mai.... I tota l’estona que està a casa no puc acostar-me al telèfon.

-      Doncs, miri de fer-ho, sisplau.  Ja li vaig dir que nosaltres només podem activar el Servei d’Intervenció si ens arriba la demanda d’un Ajuntament o d’un Consell Comarcal.  I amb el seu consentiment, per descomptat.

-      És que jo... Miri jo la truco perquè parlar amb vostè em tranquil·litza. Em sento menys sola. Però... denunciar-lo? És el pare dels meus fills i, a més, ja li dic, ell no era així. Potser igual que ara li ha sortit la bèstia, algun dia l’hi marxarà i tornarà a ser com abans. Moltes gràcies, Susanna...

-      ...

La Susanna penja en sentir el to de trucada acabada, amb un sospir d’impotència. Sempre igual. I després... potser ja serà massa tard.

-      Té, et porto un cafè. Te l’estàs guanyant. Vés amb compte que crema.

La Maite li allarga el vaset que fumeja i seu al seu costat.

-      És desesperant, no trobes? Jo ja no sé què dir ni què aconsellar. Si ja era difícil... ara que les víctimes estan tancades amb el seu torturador...

-      Diuen que aviat deixaran començar a sortir. Per franges, i que després s’anirà obrint una miqueta. Això que anomenen la desescalada.

-      Déu ho vulgui, perquè així és pura impotència. Encara que tu... No sé què els expliques que tothom vol  parlar amb tu. Diuen que ets tan empàtica...

-      Les escolto. Molt més que elles a mi. Les pobres busquen això, almenys: poder vomitar en una orella amiga. Malgrat que... estan ben caçades, pobretes.

-      Per cert, parlant d’empatia, per què no agafes un doble torn? Estic buscant reforços, perquè ja no sé com organitzar-ho. Estem desbordats. I com tu ets tan empàtica... No, parlant seriosament. M’aniria molt bé que agafessis més hores. Durant aquest mes i mig de confinament, el nostre servei ha incrementat un 88% per cent les trucades respecte a les de gener i febrer. Un 88%, que es diu aviat! Aquesta darrera setmana, concretament, passem de les seixanta diàries... a banda dels emails i de les que arriben via WhatsApp, des que n’hem habilitat la nova línia. I hi ha gairebé un miler de situacions d’emergència acumulades als diferents serveis, segons un informe que em van fer arribar de la Generalitat ahir mateix.

-      I el que esgarrifa és tot el que no arriba a aflorar. Amb el torturador sempre a casa...

-      Per això mateix, Susanna. Ens faries un enorme favor si poguessis venir un parell d’hores més cada dia. Cobrant-les, of course!

-      Doncs no m’aniria malament, no creguis, però no puc. Impossible, Maite, ho sento. Sense escola... només puc deixar els nens sols un parell d’hores, i encara amb el cor encongit.

-      I el teu home? Deu estar a casa, també, no?

-      No. Ell és de serveis essencials: fa un torn complet de conductor de metro. I d'aquí a poc, a mesura que ens vagin deixant sortir i que el personal vagi tornant a la feina, i amb les mesures d’higiene que obliguen a descongestionar els vagons, em temo que encara li ampliaran. Està d’un humor... Jo m’ho munto com puc per deixar els nanos amb el berenar preparat i una pel·lícula llaminera, quan acabo de recollir la cuina. Però he de ser a casa abans que arribi el pare, que ve cansat i no està per aguantar el soroll dels nens.

-      Encara que no siguin hores seguides. Al matí, per exemple... Vius tan a  la vora...

-      No, impossible, de debò. Al matí els he d’ajudar amb els deures i el seu pare té poca estona per dinar i s’emprenya si tot no està a punt quan arriba.

La Maite es mira la seva companya i arrufa el nas. Insisteix, amb tot:

-          I amb teletreball? Puc instal·lar-te el programa i mirar de desviar-te algunes trucades.

-          No, ni parlar-ne. A casa només hi ha un ordinador. Hi accedeix tothom. Bé, sobretot el meu marit. I no voldria que quedessin petjades de les trucades.

-          Filla...

Una nova trucada tanca la conversa que s’està fent feixuga per a la Susanna i que comença a amoïnar la Maite.

-          Bona tarda. Ha trucat al 900900120. Sóc la Susanna. Amb qui parlo?

-          No n’ha de fer res, del meu nom. I no sé perquè torno a trucar si ningú no em pot ajudar...

-          Tranquil·litzis, dona!

-          Què fàcil és demanar tranquil·litat des del seu despatx! No sap el que estic vivint a casa meva.

-          M’ho puc imaginar, cregui’m, però estic aquí per intentar ajudar-li a trobar una solució. Tan alterada, no podrem parlar.

-          Una solució? Amb el meu home a casa l’única solució és tirar-me per la finestra o esperar que dormi la mona i fotre-li un cop de planxa al cap...

-          Per Déu, dona, no digui disbarats. Això no és mai una solució. Expliqui’m quina és la seva situació actual. Jo miraré d’aconsellar-la.

-          La situació és que això és un infern i el meu marit, el dimoni gros. I això que ell no era així...

-          ...

Quan finalment penja – fa deu minuts que hauria d’haver plegat i no està gens segura d’haver aconseguit asserenar ni una mica la dona desesperada – sent que, dels ànims que ha intentat infondre durant aquelles hores, no li’n queda ni una espurna per a ella mateixa. Està trencada, com si el pes de tanta pena, de tanta por i de tanta impotència fos insuportable per a les seves espatlles debilitades.

-Adéu, noies, fins dimecres. Sort per a totes... a banda i banda dels telèfons.

Ja al cotxe, de camí cap a casa, creua els dits perquè ell no hagi arribat de la feina, encara. Abans del puto virus, quan tornava del treball feia l’obligada paradeta al Casino on, amb sort, suavitzava una mica la seva crònica emprenyada amb la vida. Encara que d’altres...

Ara, sense Casino, sense bars... Per cert, abans de pujar ha d’entrar al súper a buscar una ampolla de Johnnie Walker i un parell de pacs d’Estrella. Només faltaria que se li acabessin les reserves demà que té el dia lliure.

                                                                            Mercè Foradada