El camino, Señora de rojo sobre fondo gris i molts altres títols... Miguel Delibes

Cent anys de Miguel Delibes

Mis personajes son, en buena parte, mi biografia.

Així s’expressava aquest autor en el discurs de recepció del Premio Miguel de Cervantes , el 25 d’abril de 1994, per indicar que la seva vida havia estat, en gran part, la vida creada a través dels seus personatges de ficció.

El que és considerat un dels majors i millors escriptors en llengua castellana del s. XX, del naixement del qual enguany celebrem el primer centenari, neix a Valladolid l’octubre de l’any 1920, al si d’una família de classe mitjana. El seu pare era catedràtic a l’Escola de Comerç, on posteriorment també exerciria Miguel. És el tercer dels vuit fills del matrimoni que creixen en un ambient liberal i cristià.

Estudia Dret i Comerç i exerceix com a catedràtic d'Història del Comerç. Des de molt jove col·labora amb diverses publicacions com a periodista i és durant diversos anys el director del diari El Norte de Castilla.

La seva primera novel·la, La sombra del ciprés es alargada -  publicada quan l’autor té 27 anys, ha guanyat les oposicions a la Càtedra de Dret Mercantil,  s’ha casat amb la seva novia de sempre, Ángeles de Castro, i el primer dels set fills del matrimoni té un any - obté el Premio Nadal, el gener de 1948 i revela la visió pessimista i la por a la mort que seran presents a la major part d’obres posteriors.

Un any després publica Aún és de dia (1949), novel·la “precipitada y tosca” , en paraules de l’autor, i a l’any següent El camino (1950), que és reconeguda immediatament per la crítica i el públic com a una obra mestra de l’autor i de la narrativa d’aquell segle.

D’ençà d’aquí, la seva producció no s’atura – entre l’any 1947 i el 2005, escriu més d’una seixantena de títols – entre els que és imprescindible citar: Mi idolatrado hijo Sisí (1953),  Diario de un cazador (1955), Las ratas (1962), Cinco horas con Mario (1966), Las guerras de nuestros antepasados (1975), El disputado voto del señor Cayo (1978), Los santos inocentes (1982), Señora de rojo sobre fondo gris (1991) o El hereje (1998).

La temàtica de la majoria dels seus llibres gira a l’entorn de Valladolid i el camp castellà, i se centra en l’observació de tipus i situacions desde l’òptica d’un catòlic liberal. Té una marcada visió crítica que augmenta a mesura que es fa gran, i que denuncia les injustícies socials. La rememoració de la infantesa i la representació dels hàbits i el parlar propi del món rural, molts dels termes del qual són recuperacions valuoses per a la literatura, són un dels seus principals mèrits.

De moltes de les seves novel·les se n’han fet adaptacions per al cinema i la televisió:         

·         El camino, d'Ana Mariscal, 1962.

·         Mi idolatrado hijo Sisí, adaptada al cine per Antonio Giménez Rico amb el títol     de "Retrato de familia", 1976.

·         La guerra de papá, d'Antonio Mercero, 1977.

·         Los santos inocentes, de Mario Camus, 1984.

·         El disputado voto del señor Cayo, d'Antonio Giménez Rico, 1986.

·         El tesoro, d'Antonio Mercero, 1988.

·         La sombra del ciprés es alargada, de Luis Alcoriza, 1990.

·         Las ratas, d'Antonio Giménez Rico, 1996.

·         Una pareja perfecta, de Francesc Betriú, 1998.

I per al teatre:

·         Cinco horas con Mario, de Josefina Molina, 1979, interpretada per Lola Herrera i que, després de 40 anys de la seva estrena tornarà a estar en cartell l’hivern de 2021.

Miguel Delibes va ser guardonat amb el Premio Nacional de Literatura (1955), el Premio de la Crítica (1962), el Premio Nacional de las Letras (1991) y el Premio Cervantes de Literatura (1993). Des de 1973 era membre de la Real Academia Española. Ediciones Destino va publicar les seves Obras completas.

Mor a Valladolid, el 12 de març de 2010, als 89 anys.

Entre tantes obres com remarcaria d'aquest autor, avui em centraré en El camino, que acabo de rellegir, juntament amb el conmovedor i tristísim homenatge que fa a la seva dona i mare dels seus set fills, Ángeles, disset anys després de la seva mort, als 48 anys, Señora de rojo sobre fondo gris.

Com ja hem dit, El camino és la tercera novel·la d’aquest escriptor, i està ambientada en l’Espanya rural de la postguerra. Malgrat que no hi hagi referències geogràfiques explícites és fàcil identificar el lloc com Cantàbria, que durant segles havia estat part de Castella. Concretament el poble seria Molledo, a la vall d’Iquña, on Miguel Delibes passava les seves vacances d’estiu, durant la infantesa.

Es tracta d’una novel·la cabdal a la seva trajectòria, on l'autor troba l’estil narratiu definitiu. El camino, que va ser rebuda amb un aplaudiment unànime per públic i crítica, inaugurava l’etapa que es caracteritza per la recerca incessant d’autenticitat, expressada de manera extraordinàriament gràfica en aquell “ser fidel a un mateix, escriure com s’és”.

Daniel el Mochuelo ja sap als onze anys que el seu camí està a l’aldea on ha nascut i viscut i on són els seus amics, la seva gent i el seu paisatge i fauna. Tanmateix, el seu pare vol “que progressi” i l’envia a la ciutat a estudiar Batxillerat. Durant la nit prèvia al viatge, el nen , que no aconsegueix aclucar els ulls, amb un nus a la gola, evoca les aventures amb els seus dos amics de l’ànima Roque el Moñigo i Germán el Tiñoso, els camps i els boscos amb la seva riquesa d’ocells, i les facècies, misèries i glòries de tota la gent del llogarret. 

La simpatia, puresa i humanitat d’aquesta mirada infantil, ja en contacte amb la tragèdia, ens introdueix en una petita comunitat , on tota una galeria de personatges, els amics, el pare, les Guindillas, Quino el Manco, la Mariuca-uca, Gerardo el Indiano, la Mica, don José el Santo... ens són presentats, de vegades amb trets caricaturescos, però amb tanta netedat i vivor, que són difícils d’oblidar.

Antonio Vilanova, des de la seva columna habitual de crítica literària “La letra y el espíritu”, a la revista Destino, evidenciava, ja en el moment de la seva publicació, que el realisme poètic de El camino es relacionava amb el Poney Colorado de Steinbeck i hi afegia “ Es preciso advertir que no es solo la poetización de lo vulgar ni la captación de los incidentes mínimos de la vida provinciana lo que otorga valor a este libro magistral. Su portentoso acierto estriba en haber logrado el don supremo de la objetividad que caracteriza al novelista nato, en haber reducido su intervención activa al mero papel de transcriptor i en haber pintado la vida de la aldea no solo desde el punto de vista infantil de Daniel, el Mochuelo, sinó de acuerdo con la pròpia conciencia de todo el pueblo”.

Enguany, que s’ha complert el centenari del naixement de Miguel Delibes, encara la lectura d’aquest llibre resulta reconfortant i inoblidable.