Tigres de cristal, Tony Hill

Una novel·la intriga que té molt més que intriga

 Qui és Toni Hill?

Aquest autor de thrillers psicològics neix el 1966, a Barcelona. A partir dels 12 anys estudia a l’institut de la ciutat satèl·lit de Cornellà, on posteriorment treballarà. De l’experiència d’aquells anys n’extreu gran part de la informació i dels coneixements de la realitat d’aquell barri, en els dos moments històrics en què transcorre la novel·la que analitzem.

Posteriorment, encara que estudia i es llicencia en Psicologia, es dedica a la traducció - entre els autors traduïts, citarem Charlotte Brönte, David Sedaris, Jonathan Safran Foer, Glenway Wescott, Rosie Alison, Peter May, Rabih Alameddines i A.L. Kennedy -, a la creació d’obres de ficció i a la col·laboració editorial, i es converteix en un escriptor conegut i reconegut, amb cinc novel·les publicades i aclamades, només en nou anys.

Inicia la seva trajectòria d’escriptor amb la primera de les novel·les de la trilogia negra que protagonitza l’inspector Hèctor Salgado, un mosso d’esquadra que ha estat apartat del servei però a qui de sota mà se li encarrega un cas “especial”. Es tracta de El verano de los juguetes muertos (1911), que es va convertir ràpidament en un èxit de vendes i que va ser traduïda a una vintena d’idiomes. La seguiran Los Buenos suicidas (2012) i Los amantes de Hiroshima (2014), que tanquen el cicle.

Dos anys després, Toni Hill, sorprèn amb una novel·la de caire molt diferent: Los Ángeles de hielo (2016), una intriga psicològica amb ambientació gòtica.

Inquiet i sense por a fer girs en la seva trajectòria, l’autor presenta el 2018 la fins ara última novel·la, Tigres de cristal (2018), intriga psicològica i estudi sobre la culpa i la redempció que li mereix el premi Novelpol (ex aequo), el Premio Tormo Negro-Masfarné 2019, el guardó a la Mejor Novela Negra del 2018 de la revista digital Llegir en cas d’incendi, i que és triada com a una de les cinc millors novel·les negres de l’any 2018 pels crítics de La Vanguardia.

S’espera per al 2021 una nova novel·la, que s’anuncia amb la corresponent dosi d’intriga i un fort component sociològic: El oscuro adiós de Teresa Lanza.

 

Sobre Tigres de cristal

 

Vet aquí una novel·la d’intriga que és molt més que d’intriga.

A Tigres de cristal Toni Hill revisita el seu barri d’infantesa i joventut i ho fa en dos moments històrics i sociològics ben contrastats: els anys 1978 i 1979, quan feia poc que s’havia format la Ciutat Satèl·lit de Cornellà i els blocs tan uniformes de color vers allotjaven alguns catalans i molts emigrants que havien arribat d’Andalusia, Extremadura i Múrcia buscant una vida millor per als seus fills, i l’any 2016 en què el barri ja ha passat a dir-se Sant Ildefons, amb un canvi en general a millor,  però en què s’ha guanyat i s’ha perdut: “ Als setanta els de la Satèl·lit es van unir una mica per necessitat. Els blocs eren com si hi visqués un poble sencer. I tenien molt per què lluitar. Les vagues eren constants. Jo crec que va ser una unió gairebé històrica”, en paraules de l’autor.

També segons les seves paraules, la novel·la podria ser una barreja de Patricia Highmith, Dennis Lehane i Ken Loach. Jo, humilment, també hi afegiria Juan Marsé.

Narra com dos adolescents, Víctor i Juanpe, “el Moco”, ferits pel bullying sistemàtic i cruel que els infligeix Joaquín “El Cromañón”, un company de classe, estúpid i prepotent que gaudeix humiliant i fent patir sobretot “el Moco”, acaben elaborant un pla per escarmentar-lo, se’ls en va la mà i acaben assassinat-lo.

Més de trenta anys després del crim, quan els seus protagonistes l’han purgat de molt diferent manera, ja que partien de situacions socials força distintes, tots dos coincideixen en l’antic barri i el passat els endrapa amb la seva cort de responsabilitats, culpabilitats, traïcions i fidelitats.

El llibre està estructurat en cinc parts, amb un pròleg i un epíleg –  amb sorpresa – i s’alterna la primera veu narrativa amb la tercera. S’hi observen tres línies argumentals: la primera que ens situa en el present dels protagonistes, la segona, que ens transporta als fets succeïts a la seva adolescència i als desencadenants i l'execució del crim, i una tercera, la d’un testimoni dels fets dels anys setanta, que ve a ser l’alter ego de l’escriptor i exerceix de cronista.

L’autor manté el pols de la intriga al llarg de tota la narració, i alhora fa un retrat d’una part de la societat catalana i els canvis socials que es produeixen entre els dos moments històrics en què centra l’acció.

Tota la narració està amarada d’una mena de nostàlgia per la infantesa perduda i travessada per pinzellades de la cultura popular de l’època i dels personatges que eren mites en les acaballes dels anys 70, com Mazinger Z o Sandokan, aleshores herois televisius. Precisament d’aquest últim, Sandokan, el Tigre de la Malàisia, ve el títol de la novel·la: “Ens creiem forts com tigres però ens trenquem amb facilitat”, diu Toni Hill.