La vida ante sí, Romain Gary

 

Difícil d'oblidar

Difícil d'oblidar la novel·la, impossible d'oblidar Momo, el protagonista, la veu narrativa a través de la qual coneixem un món singular i ple de marginació i tendresa.

Romain Gary, pseudònim de Roman Kacew o Katsev, neix a Vilnius (Lituània), el 1914, encara que és jueu rus i mai no parla lituà sinó rus i jiddish.

Passa la seva infància amb la seva mare a Vílnius, quan la ciutat pertany a Polònia Oriental amb el nom de Wilno, i allà cursa estudis de violí i dansa, sense el menor èxit. Més tard viu a Varsòvia uns dos anys i mig, on aprèn polonès a l'escola. Als tretze anys, el 1928, la família recala a Niça on el jove Gary perfecciona la llengua francesa i decideix ser escriptor. Atès que el seu pare biològic, un jueu rus, mai no el reconeix, la seva mare el fa passar per fill d'Ivan Mozzhujin, l'estrella del cinema rus.

Combat a les Forces Armades de França com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i és condecorat com a Heroi de Guerra amb la Creu de Guerra pel general Charles De Gaulle; d'aquesta experiència sorgeix Educació europea (1945). És nomenat Cavaller de la Legió d'Honor i Heroi de l'Alliberament, entre d'altres condecoracions públiques. Després de concloure els estudis de Dret ingressa en la carrera diplomàtica, gràcies al seu poliglotisme: domina el francès, l'anglès, el rus i l'alemany, a més de comprendre el polonès, el castellà, l'italià, el lituà i el jiddisch. Arriba a ser Cònsol General de França a los Ángeles (1958),  després d’una estada a l'ambaixada de França a La Paz, Bolívia (1956), on era agregat d'afers exteriors, càrrec que també exerceix a Sofia (Bulgària) i a Nova York, on és  representant de França davant de l'ONU.

Els seus millors amics a París són els escriptors André Malraux i Albert Camus, a qui freqüenta en les oficines de l'editorial Gallimard.

Es casa amb l'escriptora Lesley Blanch i, anys més tard, amb l'actriu americana Jean Seberg, amb la qual manté la relació matrimonial fins al suïcidi d'ella. Fins i tot després de la seva separació, Gary li paga els tractaments psiquiàtrics i li  regala un pis al centre de París, on l'actriu viu en companyia de l'únic fill de tots dos, Alexandre Diego Gary Seberg.

Escriu amb diversos pseudònims: Émile Ajar, Fosco Sinibaldi i Shatan Bogat. És l'únic escriptor en la història que guanya dues vegades el Premi Goncourt, cosa que la normativa del premi no permetia, la segona de les quals amb el pseudònim de Émile Ajar, fet que va generar una gran polèmica a França, amb connotacions legals i que no es va resoldre fins a poc abans del seu suïcidi. Gary es va burlar així de l'alta cultura francesa i la crítica literària més dogmàtica, que acusava la seva obra de romàntica i passada de moda i, no obstant això, celebrava la del tal Émile Ajar un suposat escriptor jove, geni desconegut al que van lloar sense saber que es tractava del mateix escriptor: Romain Gary.

És autor d'una trentena de  llibres, novel·les, relats, assajos i memòries, a més de guions de cinema, mitjà en el qual arriba a dirigir dues pel·lícules protagonitzades per la seva dona, Jean Seberg. El seu nom figura en els crèdits d'una vintena de pel·lícules, telefilms i sèries de televisió, en qualitat de guionista, director o actor.

Citarem, entre ells:  Les couleurs du jour (1952), Les arrels del cel (1956), premi Goncourt com a Romain Gary, Europa (1972) i La vida al davant (1975),  Premi Goncourt com a Émile Ajar.

Romain Gary se suïcida el 2 de desembre de 1980 al seu apartament de París.

Fruit de les relacions culturals franc-jueves es va crear a Jerusalem el Centre Culturel Français Romain Gary de Jérusalem.

L’obra: La vida al davant

El que ha estat qualificat com a un dels llibres més interessants de la literatura francesa contemporània ens trasllada al barri de Belleville, un suburbi francès, on en una casa de sis pisos viu un vella prostituta jueva, supervivent d’Auschwitz que regenta una llar on, per pocs o sense diners,  creixen els fills no desitjats de les prostitutes. Momo és un d’ells un noiet àrab que, amb una mirada infantil i espontània i grans dosis d’ironia i tendresa ens descobreix el món sòrdid que l’envolta i la decrepitud de la dona que li ha fet de mare.

L’ambient que podria ser irrespirable està esquitxat de passatges imaginatius, a vegades divertits i, sobretot de personatges difícils d’oblidar: la senyora Rosa, generosa d’anys i de carns que amb dificultat pot pujar els sis pisos i que cada cop que sent el timbre tem que siguin les SS que tornen a buscar-la; Lola, un senegalès travesti, que de jove havia estat boxador, amb una proporció enorme de mamelles i músculs, només superats pel cor que no li cap al pit; Hamil, un vell musulmà gairebé cec que confon el Coran amb Els Miserables i incorpora passatges de Víctor Hugo a les seves pregàries; un veí que empassa foc, Waloumba, que fa exorcismes amb una tribu amiga al pis de la Sra. Rosa, quan els seus símptomes de senilitat patològica s’agreugen; el doctor Katz, un altre jueu que es nega a fer “avortar” de la vida a la seva vella amiga, com li demana Momo quan la veu abocada a un patiment inútil...

Però, sobretot, qui omple tota la novel·la és Momo, un dels personatges infantils més entranyables i tendres. Amb un llenguatge propi, que passa a ser una joia de la narrativa, tan aviat ens fa somriure com, poques línies després, ens humiteja els ulls. Les seves reflexions, intel·ligents o absurdes, amaguen un tresor de saviesa i una profunda comprensió del que és realment cabdal  per a la humanitat: l’amor, la por, la companyia, la fidelitat, la solitud, la bondat...

La vida al davant és un llibre singular i preciós, que no passa de moda. Una petita joia que, com ja he dit,  resultarà impossible d’oblidar.

Al veredicte del Premi Goncourt es podia llegir:

Literatura d'alt nivell, exquisida i elevada, però accessible per a tots els públics. Pel seu protagonista, un nen àrab criat per una antiga meretriu jueva, ara ficada a regent d’una petita residència de fills de dones que exerceixen la que havia estat la seva professió. Pel seu punt de vista, el del menor, espontani en les seves respostes i aclaparadorament lògic en els seus plantejaments. Però sobretot per la humanitat amb què l’autor ens presenta les relacions entre persones de tot tipus, els reptes quotidians que suposa el dia a dia i les dificultats de viure al marge del sistema al París dels anys 60.

Sorprenen les abundants picades d’ull a Els Miserables?