Amb el mar de pantalla

Mostrando entradas con la etiqueta Contes. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Contes. Mostrar todas las entradas

domingo, 1 de noviembre de 2020

Els contes del Puto Virus (IV)

 Com ja hem entrat en el mes de novembre, un conte en la línea de la celebració del 25/11: Dia Mundial de la Violència contra la Dona.

 


 Ell no era així

-      Digues, Maite.

-      Et passo una trucada. Una dona insisteix que vol parlar amb la Susanna. Noia, quin èxit!

-      OK, passa-me-la. Avui és un no parar.

-      No vol identificar-se , però diu que et coneix

...

-      Bona tarda. Ha trucat al 900900120. Sóc la Susanna. Amb qui parlo?

-      Gràcies a Déu. Sóc la  Rosa, la de dilluns. La de la Sagrera, se’n recorda? Vull parlar amb vostè. Només puc parlar amb vostè  perquè ja coneix les meves misèries i no tinc esma ni temps de repetir-les. A més... vostè sembla que m’entengui. No puc més...

-      Sí, la recordo. Les coses han empitjorat?

-      Ja no poden anar més malament. Ell està com una fera dins d’una gàbia estreta... i amb les preses tancades  a dins.

-      Preses? També es mostra violent amb els seus fills?

-      Ahir va ser espantós. Venia calent de casa del veí i quan sèiem per sopar es va posar com un energumen perquè, segons ell, sempre cuino el mateix. Vés, el que trobo al súper del davant! I li juro que intento inventar tant com puc. Però ahir, només de veure la pasta, va llençar la plata per terra i, mentre jo recollia escampall, va començar a insultar-me i a dir que no podia tenir més mala sort amb una dona tan inútil. I vinga a donar-me cops de peu al cul. Hi tinc un parell de blaus... que Déu n’hi do. Aleshores, el meu gran, que ja té deu anys i se n’adona de les coses, el va intentar aturar i també va rebre. Vam acabar tots tres tancats al bany, amb uns plors de la nena que no es podien aguantar i el nano rajant sang pel nas. Fins que si li va passar l’atac i encara ens demanava  perdó. Diu que...

-      Però això ja és intolerable, Rosa. No ho ha de permetre, ni per vostè ni pels nens que no han de patir tanta violència. L’altre dia li aconsellava que...

-      Vaig passar molta por. Ell no era així, li juro, ens estimava, ens estima.... Però últimament... és com si el dominés una bèstia que no pot controlar. Aquest puto virus i el confinament... No sap si podrà cobrar l’ERTO aviat i per quant de temps, té por d’acabar perdent la feina... A veure si quan ens comencin a deixar sortir, es tranquil·litza una mica. Al menys podrà anar al bar, que sempre el relaxa. Encara que després...

-       Miri, Rosa, ja li vaig dir l’altre dia: no s’enganyi més. El seu home, ara per ara, no els estima. Qui estima no fa mal conscientment.

-      És que no ho pot evitar. Quan li agafen els atacs no és ben bé ell. Ja li dic que ell no era així...

-      Doncs, si no ho pot evitar, és que està malalt. Potser ell també necessita d’una atenció especial. Cregui’m, vostè ha de ser conscient que està, que estan, en perill. I ha d’actuar. Recorda el que vam parlar l’altra vegada? Ja ha pogut posar-se en contacte amb algun familiar o veí, per si ha d’abandonar la casa de forma urgent? Ha preparat el que s’hauria d’endur, d’imprescindible, per si es produeix una situació extrema? Són mesures que hem comprovat que poden ajudar en un moment crític.

-      No... és que em fa por que se n’adoni. I seria pitjor. Tampoc no he trucat a l’Ajuntament, com vostè em recomanava, perquè parlin amb vostès. Ell només surt a comprar tabac i de vegades s'atura a fer unes copes a casa del veí. Però no se sap mai.... I tota l’estona que està a casa no puc acostar-me al telèfon.

-      Doncs, miri de fer-ho, sisplau.  Ja li vaig dir que nosaltres només podem activar el Servei d’Intervenció si ens arriba la demanda d’un Ajuntament o d’un Consell Comarcal.  I amb el seu consentiment, per descomptat.

-      És que jo... Miri jo la truco perquè parlar amb vostè em tranquil·litza. Em sento menys sola. Però... denunciar-lo? És el pare dels meus fills i, a més, ja li dic, ell no era així. Potser igual que ara li ha sortit la bèstia, algun dia l’hi marxarà i tornarà a ser com abans. Moltes gràcies, Susanna...

-      ...

La Susanna penja en sentir el to de trucada acabada, amb un sospir d’impotència. Sempre igual. I després... potser ja serà massa tard.

-      Té, et porto un cafè. Te l’estàs guanyant. Vés amb compte que crema.

La Maite li allarga el vaset que fumeja i seu al seu costat.

-      És desesperant, no trobes? Jo ja no sé què dir ni què aconsellar. Si ja era difícil... ara que les víctimes estan tancades amb el seu torturador...

-      Diuen que aviat deixaran començar a sortir. Per franges, i que després s’anirà obrint una miqueta. Això que anomenen la desescalada.

-      Déu ho vulgui, perquè així és pura impotència. Encara que tu... No sé què els expliques que tothom vol  parlar amb tu. Diuen que ets tan empàtica...

-      Les escolto. Molt més que elles a mi. Les pobres busquen això, almenys: poder vomitar en una orella amiga. Malgrat que... estan ben caçades, pobretes.

-      Per cert, parlant d’empatia, per què no agafes un doble torn? Estic buscant reforços, perquè ja no sé com organitzar-ho. Estem desbordats. I com tu ets tan empàtica... No, parlant seriosament. M’aniria molt bé que agafessis més hores. Durant aquest mes i mig de confinament, el nostre servei ha incrementat un 88% per cent les trucades respecte a les de gener i febrer. Un 88%, que es diu aviat! Aquesta darrera setmana, concretament, passem de les seixanta diàries... a banda dels emails i de les que arriben via WhatsApp, des que n’hem habilitat la nova línia. I hi ha gairebé un miler de situacions d’emergència acumulades als diferents serveis, segons un informe que em van fer arribar de la Generalitat ahir mateix.

-      I el que esgarrifa és tot el que no arriba a aflorar. Amb el torturador sempre a casa...

-      Per això mateix, Susanna. Ens faries un enorme favor si poguessis venir un parell d’hores més cada dia. Cobrant-les, of course!

-      Doncs no m’aniria malament, no creguis, però no puc. Impossible, Maite, ho sento. Sense escola... només puc deixar els nens sols un parell d’hores, i encara amb el cor encongit.

-      I el teu home? Deu estar a casa, també, no?

-      No. Ell és de serveis essencials: fa un torn complet de conductor de metro. I d'aquí a poc, a mesura que ens vagin deixant sortir i que el personal vagi tornant a la feina, i amb les mesures d’higiene que obliguen a descongestionar els vagons, em temo que encara li ampliaran. Està d’un humor... Jo m’ho munto com puc per deixar els nanos amb el berenar preparat i una pel·lícula llaminera, quan acabo de recollir la cuina. Però he de ser a casa abans que arribi el pare, que ve cansat i no està per aguantar el soroll dels nens.

-      Encara que no siguin hores seguides. Al matí, per exemple... Vius tan a  la vora...

-      No, impossible, de debò. Al matí els he d’ajudar amb els deures i el seu pare té poca estona per dinar i s’emprenya si tot no està a punt quan arriba.

La Maite es mira la seva companya i arrufa el nas. Insisteix, amb tot:

-          I amb teletreball? Puc instal·lar-te el programa i mirar de desviar-te algunes trucades.

-          No, ni parlar-ne. A casa només hi ha un ordinador. Hi accedeix tothom. Bé, sobretot el meu marit. I no voldria que quedessin petjades de les trucades.

-          Filla...

Una nova trucada tanca la conversa que s’està fent feixuga per a la Susanna i que comença a amoïnar la Maite.

-          Bona tarda. Ha trucat al 900900120. Sóc la Susanna. Amb qui parlo?

-          No n’ha de fer res, del meu nom. I no sé perquè torno a trucar si ningú no em pot ajudar...

-          Tranquil·litzis, dona!

-          Què fàcil és demanar tranquil·litat des del seu despatx! No sap el que estic vivint a casa meva.

-          M’ho puc imaginar, cregui’m, però estic aquí per intentar ajudar-li a trobar una solució. Tan alterada, no podrem parlar.

-          Una solució? Amb el meu home a casa l’única solució és tirar-me per la finestra o esperar que dormi la mona i fotre-li un cop de planxa al cap...

-          Per Déu, dona, no digui disbarats. Això no és mai una solució. Expliqui’m quina és la seva situació actual. Jo miraré d’aconsellar-la.

-          La situació és que això és un infern i el meu marit, el dimoni gros. I això que ell no era així...

-          ...

Quan finalment penja – fa deu minuts que hauria d’haver plegat i no està gens segura d’haver aconseguit asserenar ni una mica la dona desesperada – sent que, dels ànims que ha intentat infondre durant aquelles hores, no li’n queda ni una espurna per a ella mateixa. Està trencada, com si el pes de tanta pena, de tanta por i de tanta impotència fos insuportable per a les seves espatlles debilitades.

-Adéu, noies, fins dimecres. Sort per a totes... a banda i banda dels telèfons.

Ja al cotxe, de camí cap a casa, creua els dits perquè ell no hagi arribat de la feina, encara. Abans del puto virus, quan tornava del treball feia l’obligada paradeta al Casino on, amb sort, suavitzava una mica la seva crònica emprenyada amb la vida. Encara que d’altres...

Ara, sense Casino, sense bars... Per cert, abans de pujar ha d’entrar al súper a buscar una ampolla de Johnnie Walker i un parell de pacs d’Estrella. Només faltaria que se li acabessin les reserves demà que té el dia lliure.

                                                                            Mercè Foradada

viernes, 30 de octubre de 2020

Els Contes del Puto Virus (III)

 

 


 

   

El rei Puto Virus                                         

-   Mira, Jaume, tu trobes que m'invento els problemes, però et juro que estic dels nervis, amb el Nen. Em fa por que tants dies de confinament li estiguin passant factura. Va de debò, estic molt amoïnada.  

-    Tu estàs dels nervis per la situació, dona, com tothom. Però què li passa al Nen? Jo el veig de conya. Més tranquil i tot que quan fèiem vida normal.

-      Precisament, precisament... Massa tranquil, com mig autista. Tot el dia tancat a l’habitació, sense queixar-se de no tenir escola, de no veure els cosins... sense demanar res. I de vegades parlant sol. O amb el Mico, que ve a ser el mateix.

-      Però si això del Mico ve de lluny... Quan anava a l’escola bressol ja deia que era el seu millor amic i explicava més coses al peluix que a nosaltres, no te’n recordes? És així, el nostre Mauro: una criatura fantasiosa, un somiatruites de catàleg. Bé, una mica com sa mare, reina, la veritat. Sempre us munteu pel·lícules. Com ara això de la ceba de les rareses del nen. Jo el veig alegre i que s’entreté la mar de bé. Ahir o abans d’ahir, el vaig trobar retallant unes bosses d’escombraries i amb un escampall de pintures i cola. “Què fas?”, li vaig preguntar, i saps què em va respondre el molt set-ciències? “Res, pare, manualitats. Perquè avui és dijous, que toca manualitats al col·le, i no vull oblidar-me de tot”.

-      No ho sé, no ho sé, ja m’agradaria veure-ho com tu. Però em neguiteja trobar-me'l tot el dia tancat i parlant amb el peluix. Ho veus com li havíem d’haver comprat aquell cadell quan va fer sis anys?

-      Sí, home. Ara només ens faltaria un gos embrutant pel pis. Encara que... potser el podríem llogar als psicòpates caminadors de l’escala!

-      Poca-solta!

Mentre al saló els pares segueixen la seva conversa a mitja veu, el Mauro i el Mico ultimen els preparatius per a la gran cacera de la nit.

Fa dies que es fiquen al llit, sense rondinar, a la primera ordre dels pares i fan veure que s’adormen només de tocar els llençols. Però no dormen: s’estan ben quiets i desperts esperant que els pares acabin de trastejar per la cuina i seguin davant de la tele. Com cada nit, en pocs minuts els veuen adduïts  per les notícies del vespre. La rastellera de xifres d’infectats, hospitalitzats, morts o donats d’alta, la cascada d'imatges de cues d’aturats i gent desesperada... els fan baixar la guàrdia i indignar-se per la ineptitud o la mala fe dels polítics i per la improvisació i la negligència dels que els haurien de treure d’aquell atzucac, en un to de veu que no emprarien si sabessin que ells dos, el Mauro i el Mico, els escolten a les fosques, arraulits al racó del passadís.

-      Aquest ball de xifres no el puc entendre. Molta informàtica, globalització i punyetes digitals i sembla que facin els comptes amb un llapis i un tros de paper: palet per als infectats, creueta per als morts, rodona per als hospitalitzats... Tan difícil és donar uns números clars i que encaixin?

-      És que ni ells s’aclareixen. Massa interessos creuats i oposats, tot plegat. Els uns per defensar la seva gestió, els altres per treure profit electoral de les cagades o suposades cagades del govern, els empresaris, histèrics, collant perquè les restriccions es relaxin, els sindicats demanant el possible i l’impossible i, mentrestant, el coronavirus campant lliurement i la gent morint-se del puto virus o de gana.

-      El pitjor és que no se li veu el final. Tothom persegueix la vacuna per veure qui es pot posar la medalla ...

-      ...i qui s’embutxaca els milions de la patent i tota la calderada de la fabricació i distribució. Segur que enlloc de mirar d’empènyer plegats, s’amaguen informacions i es fan travetes. I Déu vulgui que finalment l’encertin perquè amb tantes corredisses...

-      Una merda, tot plegat. Com més m’informo, menys me’ls crec. M’estan convertint en una escèptic amargat. Al final no miraré cap notícia.

-      Home, la veritat és que els ha caigut, ens ha caigut a tots, una de molt grossa. Amb una pandèmia així, en aquestes alçades, ningú no hi comptava. M’agradaria veure qui és el guapo que ho gestionaria a gust de tothom. Quan...

-      Espera! Escoltem aquest savi del CSIC, que sembla que sap una miqueta de què parla. A veure que ens explica de la puta corba, que figura que dia a dia s’aplana, però que no es decideix a caure ni per mal de morir.

-      Al menys que es mantingui plana, que no creixi...

-      Xst!!

Quan tornen a l’habitació, el Mauro ha d’explicar ben explicat al Mico – al cap i a la fi, és un mico – què és allò que té tan amoïnats i emprenyats els pares. Allò que obliga tothom a viure tancats, sense que els grans vagin a la feina ni els nens al col·le, sense poder veure els iaios ni els tiets ni els cosins. El que fa que el pare i la mare tot el dia parlin fluixet i amb cara de por.

-      Mira, Mico, és que tot el món està dominat per una mena de monstre molt terrible que es diu Puto Virus i que deu ser un rei, perquè sempre parlen d’una corona. Aquest rei té una reina,  o una capitana, que es diu Puta Corba i que es veu que s’ha d’aixafar i tirar per terra per poder-los derrotar. A més hi ha una mena d’exèrcit de virus petits, tan petits que no es veuen,  que s’amaguen per tot arreu i que són els que no ens deixen sortir de casa. La gent gran es baralla perquè tots diuen que és culpa dels altres, però ningú no sap com guanyar el rei Puto Virus. És per això que  tu i jo, que som  uns súper herois, els haurem d’ajudar. Sé com fer-ho, saps? He inventat un elixir  meravellós, uns polvets màgics, que tirarem  per l’aire i que faran que els virus petits es vegin i que els puguem empaitar. Amb la pistola làser del meu vestit d’astronauta, un producte mata virus que he trobat al bany, un  vestit especial  i una arma per a micos que he fabricat per a tu, ens escaparem per les teulades com a la pel·li del Peter Pan i la Wendy i estarem tota la nit destruint virus petits. Farem una escabetxada tan enorme que el rei Puto Virus també es morirà. I després la reina o la capitana Puta Corba, que tant preocupa els meus pares.

Avui, la mare del Mauro està  encara més amoïnada. Ha de localitzar el pediatre sigui com sigui. El nen - el Jaume ja pot dir missa - està cada dia més rarot. Només li ha faltat trobar-lo, aquest matí, dormit al terra. Estava prop de la finestra, oberta, embotit en la disfressa d’astronauta que li van dur els Reis i amb el Mico embolicat amb bosses d’escombraries i amb les ulleres de sol enganxades amb esparadrap. Al costat, en una altra bossa, hi havia un pot de Talquistina i els dos esprais hidroalcohòlics que ahir a la tarda s’havia tornat boja buscant.

                                                                                                                                                                        Mercè Foradada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

jueves, 22 de octubre de 2020

Els contes del puto virus (II)

 

     

       El nonat

 



No es lo mismo no haber nacido que haber muerto,

porque el que muere deja rastro y lo sabe.

                   Los enamoramientos. Javier Marías

                                                   

 

M’hauria de dir Ramon i hauria de néixer abans que la Isabel es resignés a ser només la més brillant, i sola, investigadora de la Vall d’Hebrón.

Que qui és la Isabel? Aquesta noia -  bé, dona ja – que veieu amb les dues mans aferrades a la tassa de cafè amb llet, a la taula del costat de la finestra. Una dona que seu i mira a través dels vidres, però que ni veu ni és aquí, a la cafeteria per al personal de l’Hospital. Una dona que és metge, especialista en patologia viral i que des de l’inici de la pandèmia forma part de l’equip de biòlegs moleculars, epidemiòlegs, genetistes, immunòlegs, viròlegs i internistes que s’han convertit en tropa d’avantguarda en la lluita contra aquest COVID 19 que sotraga la Terra. Una dona que actualment investiga i s’esbatussa amb el dilema de per què hi ha personal més propici a desenvolupar la malaltia que d’altre, és a dir, per què hi ha qui s’infecta però no presenta cap símptoma o només pateix una forma lleu de la malaltia, mentre que amb d’altres el puto virus s’hi acarnissa fins a dur-los al caire de l’abisme... quan no els hi llença directament. Una dona que ha treballat tota la nit i que ara, esgotada, mira de reunir les forces per agafar el cotxe, arribar a casa, dutxar-se i deixar-se caure en el llit desfet per perdre el món de vista un parell d’hores, abans de tornar a la feina on pensa convocar una reunió d’urgència per comunicar el fracàs de la seva última línia d’investigació.

-      Isabel? Què matinera! Has entrat a treballar abans que sortís el sol?

I aquí el tenim a ell.

L’home que la interpel·la, amb expressió divertida i agradablement sorpresa, és el Marcel·lí  Cruanyes, el propietari de l’empresa que té la concessió d’aquesta i moltes altres cafeteries dels hospitals catalans. Alt, fibrós i amb un bronzejat que parla de moltes hores d’esport, s’inclina cap a la dona, que sembla sortir penosament del seu sopor.

-      Ah, hola, Cruañes. No, si ara plego. Volia vigilar un cultiu que semblava que pujava bé, però... Ara marxo, però necessitava una mica de benzina. Tinc la nevera amb teranyines.

L’home, que sense demanar permís s’acaba de seure a la mateixa taula, se la mira encuriosit. Cada matí comença la seva ronda per la cafeteria del personal de la Vall d’Hebron i fa temps que es fixa en aquesta dona un pèl estranya, però atractiva. N’ha fet les seves indagacions i sap que és una bèstia de treball, lliurada en cos i ànima a la seva feina, i ara, quan tot el seu equip ha iniciat una carrera contra rellotge per guanyar la partida a la pesta del 2020, de manera especial. Ell se’n fa creus: com pot ser que una dona encara jove, tan maca i amb tant d’encant accepti de marcir-se sota la llum crua dels LEDs del laboratori? A ell que li agraden tant l’aire lliure, el sol, el vent, el mar... i les dones amb encant... Fins i tot ara, que la circulació està tan restringida, no sap renunciar a la seva mica de vela i al bany gairebé diari a la caleta solitària on el virus no sabria ni com arribar.

-      Se’t veu cansada.

-      Estic feta merda, la veritat. Perquè a més... Tanta pressió, tanta urgència i necessitat... i en sabem tan poc!

-      Però sou molts els que esteu ficats en aquesta lluita; no tot pot recaure a les teves espatlles, dona. Mira, et faig una proposició, tan indecent com vulguis. De vegades els metges necessiteu un gamarús com jo, que us recepti el que us convé i vosaltres no sou capaços de prescriure-us. Avui, et prens el dia lliure, que segur que en tens una pila per gastar. Marxem al port i et presento el Ploma, el meu petit veler.

-      Però...

-      Per la roba no t’amoïnis: hi tinc un vestuari d’emergència sempre a punt. Naveguem unes hores, ens banyem i et duc a una caleta gairebé privada que jo em sé. A la nevera tinc de tot per fer un bon piscolabis. Et vindrà bé. Segur que tornes amb menys ulleres i un munt de bones idees que deixen el puto virus estabornit.

-      Ets boig... o inconscient. O tot alhora.

La Isabel riu, impotent, mig ofesa, mig divertida. Aquest irresponsable... Hi ha qui no se’n vol assabentar de l’horror en què estan. Tots, la humanitat sencera. Ella fa falta a la feina. Cada minut és d’or perquè el virus no descansa. Amb tot... la proposta és temptadora. Està tan cansada... De bon gust es deixaria convèncer per aquell home tan atractiu i que fa tan bona olor. Valdria la pena de deixar-se bressolar damunt aquell tors pelut i sanitós, encara que només fos per unes hores. Però...

Arribats aquí, aturem l’escena, posem-la en stand by i deixeu-me parlar a mi. Sobretot, tu, Isabel, escolta’m bé, és important. Jo vull néixer, tinc tant dret a fer-ho com tots els que ho heu fet al llarg de la història d’aquesta humanitat, ara embogida. I necessito que vosaltres dos us arregleu... encara que només sigui una vegada. Fa anys, segles, que espero aquesta oportunitat tan difícil. L’atzar ha determinat que hagi de ser el fill d’una híper responsable investigadora i d’un seductor, frívol i papallonejador empresari d’hostaleria. Difícil, per no dir impossible. Però avui... Pensa que és això o res. Voldries que el teu fill Ramon seguís a la inòpia pels segles dels segles?

Perquè jo sí que vull arribar a néixer. He tingut anys i anys per imaginar-ho i estic ple d’idees i projectes. Són intuïcions, visions, però estic convençut que podria aportar alguna cosa a la vostra pobra Humanitat, ara atrapada pel puto virus, per les enveges, per la insolidaritat, per la por..., i per tot el que vindrà si entre tots plegats no en canviem el rumb. Porto tant de temps sense ser, però estant... He tingut segles per pensar-hi, i ara, arribats en aquest punt, ja no puc més. Vull, necessito néixer. Va dona, no t’aixequis encara...

-      Va dona, no t’aixequis encara, si et deixes mig cafè amb llet... – i la veu del Marcel·lí s’acobla  i es duplica amb la del nonat.

La Isabel vacil.la...

                                                                            Mercè Foradada

sábado, 17 de octubre de 2020

Els contes del puto virus (I)

 

Els contes del puto virus

Tinc una nova novel·la al forn, és a dir a l'editorial, i a punt de ser maquetada. Es diu L'amor quiet i és un homenatge a l'amor present, a l'amor futur i l'amor passat. S'hi creuen dues històries i dues parelles, una de les quals és la dels meus avis materns, Maria i Alejandro, a través d'una correspondència en certa manera robada. Però no em vull avançar. Si Déu vol, aviat la tindré a les mans i en podré parlar a bastament.

En l'impàs, i en aquestes circumstàncies de tantes hores de casa - s'hi està bé, però - he començat uns contes: perquè necessito continuar escrivint i perquè com el cap de la gran majoria d'humans en plena pandèmia del COVID19, el meu cap bull de pors, tristors i sensacions al voltant d'aquest virus, el puto virus, que ens ha canviat la vida. Només podia escriure d'això i ho estic fent com un "divertimento" i una descompressió.

Són lleugers, no gaire treballats, però m'acompanyen i he pensat que podria anar-los penjant al blog.

Aquí tenim el primer:



 


 

Llibres grogosos i amb els fulls ondulats

 

S’adona que té els nervis a flor de pell, que la situació, tan surrealista, l’està depassant. No pot més. I no és perquè trobi a faltar l’esport o la vida social, que en circumstàncies normals tampoc no practica.

No és això. Ell és un home sedentari per naturalesa i vocació, un d’aquells éssers acostumats a no aixecar el cul de la cadira durant hores i hores. “Rata de biblioteca”, li han etzibat més d’un cop. I realment se’n sent en el sentit més literal: des de fa anys devora i viu de les pàgines impreses que la biblioteca Central li proporciona dia rere dia. Li proporcionava, millor dit, perquè el puto virus la hi té segrestada.

Per això ara es troba presoner en el seu pis. Confitat, ben confitat i no precisament en almívar. Les biblioteques no són serveis essencials, diuen, i els pocs llibres que conserva a casa els té llegits i rellegits. A més, ell és lector de biblioteca, necessita el recolliment de les parets folrades d’històries, el silenci que només garanteix la cobertura de paper imprès. Se sent indefens davant de l’enfilall d’hores interminables: a casa no té internet, per a això ja estan les biblioteques, i si posa la tele la tanca immediatament, fastiguejat per les notícies que es repeteixen. El puto virus els té ben agafats pel coll, tot s’enfonsa i la humanitat, com sempre, no acaba de donar la talla.

L’única escapada possible és el Quisso, que li serveix d’excusa per sortir un parell de cops al dia. No gaire lluny, però, les normes no ho permeten i les cames cansades del gos tampoc no ho demanen. Dues passejades que de vegades encara accentuen el seu mal humor. És tan ensopit caminar per la ciutat deserta, veure-ho tot tancat i amb aires de paisatge post desastre nuclear... De tant en tant, es creua amb un home o amb una dona apressats, mirant al terra i defugint la mirada, que és l’únic que no cobreix la mascareta.

Però un dia – fa bo, s’ensuma la primavera i gairebé és bonic veure com la vegetació urbana es desborda dels parterres i va recuperant la terra que l’asfalt i el ciment li havien segrestat – allarga la passejada més del que és habitual – i del prescrit, però no hi ha un policia per a cada passejant de gos; prou feina que tenen a les carreteres i desinfectant residències de iaios – descobreix que el quiosc de la Monumental està obert.

Un espai amb piles de lletra impresa! Ensuma l’aroma del paper i la tinta i s’apropa amb por que l’oasi formi part d’un miratge a punt de desaparèixer.

-      Bon dia. És de veritat?

-      Què diu?

De mascareta a mascareta –  la del venedor està feta amb un tros de bossa d’una coneguda editorial, del Sant Jordi passat – peten la xerrada.

-      Em sembla mentida trobar un quiosc obert. És una meravella.

-      Alguns mirem de surar... però no cregui: aquest tsunami s’ho endurà tot, no es fàcil de capejar. De moment... al llistat del decret del govern espanyol de serveis essencials, els quioscos hi som.

-      Òstia, me n’alegro. En canvi les biblioteques...

-      Nosaltres treballem a l’aire lliure i, per sort nostra, encara hi ha qui necessita llegir les notícies en paper per creure-se-les una mica. Segons la nostra associació, la de venedors de premsa, el 85% de quioscos de Catalunya mantenim la nostra activitat. Si se’n pot dir activitat als vint diaris, les quatre revistes, i algun llibre perdut, que fem de caixa els millors dies.

-      Ja m’ho imagino. Mals temps per a tots. Però els que aixequen la persiana... També els hauríem d’aplaudir a vostès, ara que hi penso.

-      Ho fem perquè no ens queda una altra. Una mica per responsabilitat amb el dret de la gent a ser informada, però, no ens enganyem, sobretot aguantem per mirar que el negoci sobrevisqui. El que tanca, difícilment podrà tornar a obrir. Encara, que no ho sé...

-      Doncs a mi, m’ha alegrat el dia, li ben asseguro. Em deixa remenar una mica?

-      Remeni, remeni tan com vulgui, però s’haurà de posar aquests guants. A sobre, això...

Mentre remena les revistes i una vintena de llibres, amb què es deu voler compensar la pobresa de la premsa escrita, també una mica confinada, el crit i la mirada mig alarmada i mig emprenyada del quiosquer l’alerten que alguna cosa no va bé. La segueix i veu, horroritzat, com el Quisso, que ha aixecat la pota amb una agilitat que rarament exhibeix, projecta el seu alegre doll de pixum al damunt del llibre més allunyat.

D’una forta estrebada a la corretja aparta el gos, encara amb la pota aixecada, i corre a separar el llibre que regalima d’orina.

-      Perdó, perdó... Ja li pago, no s’amoïni. Ho sento moltíssim. No ho havia fet mai. Si fins i tot me’l deixen estar a la biblioteca... És un gos gairebé tan acostumat als llibres com jo mateix. Cobrim una bossa, sisplau. Jo mateix el llençaré al primer contenidor. Ho sento molt, de debò.

Encara trasbalsat, amb el cor accelerat per la vergonya i dient tots els penjaments que li vénen al cap a l’impresentable del Quisso, fa una llambregada a dins de la bossa: El sentit del no-res, i la fotografia d’un carreró desert amb una figura humana mig desdibuixada. Com ell, més o menys. Un autor desconegut, que sona a noruec, o a nòrdic com a mínim. I la traducció? Com és habitual no apareix a la portada.

La curiositat és més forta que el fàstic i se l’endú a casa per donar-li un cop d’ull.

Amb els guants de fregar els plats – després ja els ensabonarà ben ensabonats –, l’obre i en llegeix una de les pàgines centrals, les menys perjudicades pel pixum. Al·lucina. Allò és boníssim. I amb el mono que té d’una bona lectura... Ni pensar de llençar-lo: una bona ruixada de Sanytol i el posa a assecar, ben eixarrancat, al balcó.

Hora a hora observa com les pàgines ribetejades de groc s’ondulen i llegeix amb avidesa els fragments que l’airet, en passar els fulls a l’atzar, descobreix i oreja. Tot li sembla extraordinàriament bo.

Quan el llibre ja s’ha assecat totalment, seu a la butaca verda, fidel motllo del seu cos en tantes hores de lectura felices, i el devora. Al començament passa els fulls amb els guants de cuina, però li resulta  matusser i els acaba rebutjant. Al cap i a la fi, ja no fa gaire olor i el seu gos només menja qualitat.

L’acaba d’una tacada. Decideix que és un dels llibres millors que ha llegit en els últims anys, i es nega a llençar-lo. Ha passat les hores més felices del “confitament”.

D’ençà d’aquell dia les passejades amb el Quisso es fan cada cop més llargues, per resseguir aquell 85% de quiosquers valents de què li va parlar el de la Monumental. Allà, no gossa tornar-hi, és clar!

I, per assegurar la jugada, abans de sortir de casa i per si el passeig s’allarga, va obsequiant amb uns snaks salats i força aigua de l’ ampolla que ja sempre du a sobre, al que s’ha confirmat com al seu crític literari preferit. Així, el Quisso no es fa pregar i repeteix la pixarada, literàriament encertada, en quioscs sempre diferents i cada cop més allunyats de casa.

A partir d’aquí... Els dies es tornen feliços, plens de sentit i de pàgines memorables orlades de groc i ben ondulades. I a mesura que la lleixa del passadís s’omple de les troballes del Quisso, la despesa de l’amo en Sanytol i ambientador “Aromes del Montseny salvatge” es dispara. Tanmateix, ell no sabria dir del cert qui guanya la batalla d’aromes. Tant li fa.