Ficcionar la realitat

La familia Martin, David Foenkinos 

David Foenkinos sempre és una bona notícia.

Encara que els seus registres solen ser diferents - des del contingut però demolidor dramatisme de Charlotte, a la finor i extrema sensibilitat de La delicadesa, passant pel joc divertit de La biblioteca dels llibres rebutjats...- qualsevol del seus llibres ens regala una mirada tendra i molt humana sobre uns personatges que de seguida fem nostres. 

Refresquem qui és aquest reconegut i original escriptor francès.

David Foenkinos, escriptor, dramaturg, cineasta i músic francès, va néixer a París l’octubre de 1974.

Com a conseqüència de les feines dels pares – la mare era secretària a la companyia aèria Air France i tenia fàcil accés a bitllets d’avió gratuïts i el seu pare treballava en una empresa que construïa torres de control i era enviat a diversos països on s’instal·lava amb la família -, durant la infantesa, va viatjar i conèixer diversos països. 

Durant l’adolescència es va aficionar a anar molt sovint al cine sol, perquè el seu germà amb qui compartia la passió cinèfila havia marxat a estudiar fora.

Als 16 anys va patir una greu malaltia, un problema de pleura que els metges van trigar molt a identificar i que el va obligar a estar ingressat força temps a l’hospital i , ja proper a la mort, a ser operat del cor. Durant els mesos de convalescència  a la UCI es va aficionar a la lectura, com a únic mitjà de fugir del seu patiment. Va llegir Nabokov, Kundera, Henry Miller, Paul Auster, Philip Roth i d’altres. La proximitat de la mort i el contacte amb altres malalts va fixar en el seu imaginari l’omnipresència de la mort. 

Posteriorment va estudiar Lletres a la Sorbonne, es va formar com a músic de jazz i va treballar com a professor de guitarra.

Es va estrenar com a novel·lista amb Inversion de l'idiotie : de l'influence de deux Polonais (2001), que va guanyar el Premi François Mauriac. Més tard, el 2004, va obtenir el premi Roger Nimier, amb El potencial eròtic de la meva dona i, després d’altres novel·les que no van sobresortir, novament va ser guardonat amb un premi, el Jean Giono del jurat, amb Qui es recorda de David Foenkinos? (2007).

Però el triomf internacional de Foenkinos va venir de la mà de La delicadesa (2009), que va ser portada al cinema per ell mateix i el seu germà Stéphane Foenkinos, el 2011.

Aquest mateix any va publicar Els records, finalista del premi Goncourt, que també va ser adaptat al cinema per Jean- Paul Rouve el 2014, i el mateix any va publicar Charlotte, llibre centrat en la vida de la pintora alemanya d’origen jueu, assassinada a Auschwitz, Charlotte Salomon, que va ser reconeguda amb el premi Goncourt dels estudiants,el Renauldot i el Globus de Cristall a la millor novel·la assagista de l’any.

L’any 2017 publicà la novel·la La Biblioteca dels llibres rebutjats, portada al cinema amb el títol Le mistére Henry Pick, pel director Remi Bezançon, el 2019.

El mateix 2017 va estrenar la seva segona pel·lícula com a director amb el seu germà Stéphane: Una mica gelosa.

Posteriorment ha publicat Cap a la bellesa ( 2018), Dues germanes ( 2020), aquesta que ens ocupa, La família Martin (2021). El 2018 va escriure el guió de la pel·lícula Lola i els seus germans, dirigida novament per Jean–Paul Rouve.

David Foenkinos, reconegut per tants premis literaris i publicat per les principals editorials franceses, ha estat traduït a més de quaranta idiomes.

La trama d'aquesta darrera novel·la – real?, fictícia?, híbrida? – ens presenta un escriptor en un moment d’hores baixes creatives, que pren una decisió aparentment disbauxada: sortirà al carrer i farà una novel·la de la vida de la primera persona que trobi.

Aquesta persona, Madeleine Tricot, una vella d’uns 80 anys que havia estat costurera de la casa de modes Chanel, el posarà en contacte amb la seva família, la família Martin, travessada per l’estima i l’esgotament de la rutina, a partir del coneixement de la qual anirà sorgint la novel·la esperada.

Es tracta d’una nova pirueta d’aquest versàtil autor que, tanmateix es manté fidel al retrat de la realitat més quotidiana, que tracta amb una mirada original , tendra i de gran sensibilitat.

Però la gran novetat  és que l’escriptor/narrador se’ns cola en aquesta realitat, en aquesta radiografia més o menys aconseguida d’una família actual, i l’enriqueix o distorsiona amb les seves reflexions i sentiments per revelar-nos l’entrellat de la seva tasca d’escriptor.

On està el límit entre la realitat i la ficció? És veritat que Foenkinos vivia una falta d’inspiració i volia explorar els límits de la literatura, o, simplement, es tracta d’un enfocament original per a una novel·la una mica diferent.

Quan el llibre va aparèixer a França tothom em preguntava si era veritat o no el que hi explico. El llibre va néixer a partir del desig de fer un joc, el punt de partida del qual era un desafiament literari. No era falta d’inspiració sinó la idea de pensar que qualsevol persona podria ser objecte d’una bona novel·la. La idea de fer una pausa a la ficció, com si la realitat fos més potent. El que és interessant és que a partir d’aquest postulat la realitat es convertirà en una ficció, va explicar l’autor en una entrevista en un periòdic espanyol.

I hi afegeix: A França vaig explicar sempre que sí, vaig fer creure que tot el llibre era veritat. I després vaig canviar de versió. Després vaig fer una barreja de les dues versions. Per a la promoció a Espanya he de reflexionar quina en trio, encara. Però en tot cas hi ha una cosa certa i és que em vaig dir que si baixava al carrer i parava la primera persona que em creués, seria un bon tema. Ho he barrejat amb ficció , però és veritat que aquest llibre s’inspira amb molts relats que ja tenia. Quan ets escriptor la gent et parla molt. I quan s’és escriptor també s’és molt curiós. El llibre és una barreja de tot el que he anat recollint per aconseguir una família novel·lesca.

Sigui com sigui, La família Martin és una lectura interessant i amena, escrita amb la saviesa i delicadesa d’aquest autor que ja coneixem d’altres títols i que , en aquest, ens vol mostrar, també, el procés i els recursos de l’elaboració d’una novel·la, entre bastidors.

 

 

Descobrir Padura

 

Máscaras, Leonardo Padura

Primera immersió, que no serà l'última, en l'obra d'aquest mític autor cubà, que encara no havia tastat.

I la primera, o la més escandalosa pregunta, a banda de la constatció que és realment boníssim, és: com es pot traduir un autor com aquest, que construeix els personatges i les accions a partir d'un idioma, o idiolecte, o registre tan barroc i cubà com el que ens obsequia l'autor a cada una de les seves pàgines?

Encara enlluernada, em poso a buscar una breu biografia d'aquesta autor que fins al moment només sabia que era bo, però no com de bo era.

Leonardo de la Caridad Padura Fuentes neix a la capital cubana de La Habana, en La Mantilla, un dels deu Consejos Populares del barri d' Arroyo Naranjo,l'any 1955. 

Realitza els seus estudis preuniversitaris en un barri proper, La Víbora, d'on és originària la que serà la seva esposa, la guionista Lucía López Coll.

Tots aquests espais seran reflectits posteriorment a l'obra d'aquest autor, que se sent espiritualment i sentimental unit a ells.

Més endavant va a la Universitat de La Habana on estudia Literatura latinoamericana.

D'encà dels 25 anys, es dedica al periodisme, escrivint reportatges sobre història i cultura per a diverses publicacions cubanes. També és cap de redacció de La gaceta de Cuba.

La seva primera novel·la, Fiebre de caballos (1988) inaugura una brillant carrera literària, que arriba al zènit amb les nove·les policíaques que formen la tetralogia de les Cuatro estaciones, protagonitzades pel tinent de policia Mario Conde: Pasado perfecto (1991), Vientos de Cuaresma ( 1994), Máscaras (1997) i Paisaje de otoño ( 1998), que són seguides per Adiós, Hemingway (2001), La neblina del ayer (2005), La cola de la serpiente (2011), Herejes (2013) i La transparencia del tiempo (2018). Amb El hombre que amaba a los perros (2009), sobre la vida de Ramón Mercader, l'assassí de Trotski, i l'última,Como polvo en el viento (2020), el seu prestigi i popularitat a nivell personal està més que consolidat.

Però la carrera literària de Padura té altres vessants amb molt de pes, a banda de la novel·la: escriu guions per a documentals cinematogràfics i és un reconegut assagista sobre l'obra d'Alejo Carpentier, de José Maria Herèdia i de la producció de novel·la negra en espanyol, amb obres com: Colón, Carpentier, La mano, el arpa y la sombra (1987), Un camino de medio siglo: Alejo Carpentier y la narrativa de lo real maravilloso(1994), Modernidad, posmodernidad y novela policial (2000), José María Heredia: la patria y la vida (2003)... També escriu contes i edita les seves entrevistes i reportatges.

La seva trajectòria literària ha estat reconeguda i esquitxada per múltiples guardons: "Premio Nacional de Literatura de Cuba" (2012), "Ordre de les Arts i les Lletres" (2013), atorgat pel govern francès , i "Premi Princesa de Asturias de las Letras" (2015), entre d'altres.

Máscaras és, per tant, la tercera de la seva més célebre tetralogia, que, com sol ocórrer, segueix amb un protagonista i uns personatges ja presentats en novel·les anteriors, però immersos en un cas totalment diferent. Cuba i els cubans, com a rerefons cabdal, per descomptat. 

Aquesta novel·la, que va ser reconeguda el 1995 amb el "Premio Café Gijón de Novela", reprèn el policia solitari i desencantat, sancionat per la Central per antigues insubordinacions, però que és reclamat per a investigar els casos més difícils. Com aquest.

Un dia d'agost troben al Bosque de la Habana el cadàver d'un travesti, vestit de vermell i amb un llaç de seda vermella, encara al coll. La víctima, que resulta ser el fill un respectat diplomàtic del règim, el duu a conèixer personatges singularíssims, entre els que destaca el Marqués, un brillant home de teatre, un intel·lectual, excèntric, cult i molt intel·ligent, que viu desterrat en la seva casa a causa de les seves idees i de la seva condició d'homosexual. A través d'una pintoresca galeria de personatges que semblen amagar la veritat, Mario Conde, acabarà descobrint el misteri de la manera anàrquica i subtil que el caracteritza.

Però la trama policíaca, que és interessant i solvent, no és, al meu parer, el més remarcable de la novel·la. Padura hi dibuixa un fresc acolorit i ombrívol de la Cuba actual i ho fa amb una brillant i profunda reflexió. La seva és una novel·la negra, indiscutiblement, però sobretot un retrat de personatges i una crítica d'una societat, que és la seva, que estima i pateix.

I això es fa palès en el seu llenguatge, que, com ja he dit, és treballat i barroc, però com un glop d'autèntica i viva vida cubana. 

Un magnífic plaer per als lectors que, com jo mateixa, gaudim de la diversitat de les parles, i que, repeteixo, ha de ser un autèntic trencaclosques per als traductors. 

Corprenedor

 

Una educació, Tara Westover

Jo no titularia Una educació al relat del llarg, doloros -  i potser mai acabat - procés de reestructuració d'una personalitat devastada per la unió del fanatisme, els maltractaments físics i psicològics, la convivència amb diverses patologies mentals i l'aïllament malaltís, patits al llarg de la seva infantesa, adolèscencia i primera joventut, de l'autora d'aquesta autobiografia. 

Jo l'anomenaria L'epopeia, o El miracle, perquè encara que sigui a través d'una educació voluntària i costosa  - atès que l'escola normal li havia estat negada pels pares, mormons, més que estrictes, embogits - és un fet més que sorprenent que Tara aconseguís sortir del pou d'autodestrucció i por i arribés a doctorar-se a Cambridge.

No coneixia Tara Westover - aquest és el seu primer llibre publicat i no sé si el seu camí seguirà per la senda de la narrativa - però la lectura d'aquesta òpera prima m'ha deixat corpresa.

Per aixó, he mirat de descobrir qui és.

Tara Westover va nèixer prop de la ciutat de Clifton, a Idaho, a l'Amèrica profunda, l'any 1986, encara que es desconeix la data exacta perquè mai no va ser registrada al registre civil i no tenia certificat de naixement.

Era la setena filla - cinc germans i una germana - d'uns pare, Val i Laree Vertover - mormons radicals que abominaven de la medicina, no assistien a hospitals, prohibien l'escolarització dels fills, no els inscrivien al registre civil i pretenien viure totalment fora del sistema. La mare feia de partera no oficial i fabricava olis i essències curatives. El pare, que recollia i processava desferres, creia fermament que la fi dels temps estava al caure i es preparava per resistir a base d'amagatzemar queviures, armes i subministraments. Patia de depressions regularment.

Malgrat l'oposició dels pare i gràcies a l'exemple i ajuda d'algun germà que havia aconseguit escapar del cercle malaltís familiar, Tara va accedir als estudis als disset anys, a la Brinham Young University i, superant tots els entrabancs de no haver estat abans escolaritzada, es graduà en Art el 2008. Gràcies a un seguit de beques va poder seguir estudiant i obtingué un posgrau al Trinity College de Cambridge, l'any següent. El 2014 va aconseguir la mestria en Filosofia i es va graduar en Història, després d'una estada a la Universitat de Harvard.

Una educació és el seu primer llibre, una autobiografia que s'ha traduït a vint-i-dos idiomes, que ha estat aclamada pels lectors i la crítica i nomenada al National Book Critics Circle.  Fins al 2020 havia passat dos anys a la llista de bestsellers del New York Times i l'any anterior havia estat el llibre més sol·licitat a totes les biblioteques públiques de Nova York.

Actualment, Tara Westower, que té 35 anys, és professora universitària,  resideix a Londres i viatja per tot els món fent entrevistes, xerrades, conferències i presentacions del seu llibre. També desenvolupa una sèrie de documentals sobre les oportunitats educatives als EEUU. L'any 2019 va ser elegida per la revista Times  entre les 100 persones més influents del món.

Una educació és una història autobiogràfica valent, que va representar per a l'autora un treball intern immens, comparable al d'acabar sent una professoria universitària sense cap coneixement previ del món que li havia estat vetat. Un enorme exercici d'introspecció i d'honestedat, encara que en alguns episodis ens adverteix que hi ha més d'una versió, perquè la memòria oral traïciona i de vegades s'ha de recolzar en el testimoni dels seus germans. 

Em sembla especialment remarcable i commovedor el conflicte que acompanya tot el procés de superació personal i d'escriptura del llibre, pel que representa de lluita interna entre el desig i la necessitat d'entendre's i superar-se, de comunicar el que ha viscut per accedir a la vida que li havia estat negada, i una lleialtat, que la llasta, envers la seva família, envers el que ella havia estat i fins i tot envers el germà malalt i maltractador.

El llibre té el perfum de l'autenticitat i l'encant que un dia Charlotte Brontë va atribuir a la Veritat, quan parlava de la seva primera novel·la, amb un dels editors: Tal vegada la primera part de Jane Eyre por agradar més al públic del que vostès anticipen, perquè és veritat i la Veritat té un encant poderós.

No es pot negar que Una educació és un llibre colpidor, que dificilment et marxa del cap encara que faci setmanes que l'has tancat.

Segons les paraules de l'autora: El meu llibre és sobre si ens és permès de canviar. La primera versió de tu mateixa no és la teva única versió, i quan comences a canviar: què fas amb la gent que veritablement t'importa i que no pot acceptar aquest canvi? D'això va el llibre.

Recomanable com a testimoni d'una superació i retrat de la vida d'un grup de mormons que viuen fora dels temps i de la Terra.

 

El flotador dels llibres

La biblioteca de París, Janet Skeslien Charles

He llegit força novel·les que tenen l'encant especial de ser un cant, una elegia, una declaració d'amor al llibre i al seu món: el lector, la biblioteca, el Club de Lectura o la Societat literària, la Literatura, els seus ensenyants, les llibreries...
Així, sense recercar especialment,  em vénen a la memòria alguns títols: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, El lector, de Bernhard Schlink, Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda,  La ladrona de libros, de Markus Zusak, Stoner, de John Williams, La librería, de Penélope Fitzgerald, 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff, La sociedad literaria del pastel de piel de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows, La biblioteca de los libros rechazados, de David Foenkinos, El lector del tren de las 6'27, de Jean Paul Didierlaurent ... de registres, pretensions, tractament i, possiblement, qualitat, ben diversos. 
Aquest La biblioteca de París s'uneix a la molt més llarga llista i penso que no decebrà a tots el lectors, que com jo mateixa, sentim que el llibre és una flotador per la vida, a vegades com a salvador, a vegades com a joguina, i sempre, sempre, com a amic que acompanya.
Però comencem per conèixer, una mica, qui és la seva autora. 
Janet Skelien Charles va néixer a Conrad ( Montana), el 8 de maig de 1971.
Quan va acabar els seus estudis, va viatjar a Ucraïna, a la ciutat d'Odessa, com a professora d'anglès en el marc d'un programa de la Fundació Soros. Aquesta estada s'allargà dos anys i li va proporcionar materials per a la seva primera novel·la:  Llum de lluna a Odessa ( 2009). L'obra, que té com a protagonista a una traductora nord-americana afincada a Ucraïna que es veu obligada a treballar en una agència matrimonial online, va tenir èxit internacional i es va traduir a més d'una desena d'idiomes.  
El 1999, Janet Skeslien Charles es va instal·lar a París i va col·laborar, com a Directora de Projectes de la Biblioteca Americana de París, experiència que li va ser molt útil per a l'ambientació de la seva segona novel·la, aquesta La Biblioteca de París, que va aparèixer el 2021 i ha estat traduïda a una vintena d'idiomes. Mentre treballava a París es va interessar per primera vegada per la increïble història real dels bibliotecaris enfrontats al "protector de llibres" nazi, durant la segona Guerra Mundial, investigació que va prosseguir fins a culminar en aquesta celebrada obra. 
Actualment, l'autora reparteix el seu temps entre Montana i París i col·labora a les revistes Slice i Montana Noir.
I ara, la novel·la, la trama de la qual es desenvolupa entre París i Montana - com la realitat de la mateixa autora - en èpoques molt allunyades de la vida de la protagonista principal.
En un primer moment, a l'any 1939 i a París, la vida de l’Odile Bouchet, jove i apassionada pels llibres i per les biblioteques, transcorre feliç, quan, malgrat les reticències del pare un policia terriblement conservador, aconsegueix el seu primer treball com a bibliotecària de la Biblioteca Americana de París. Però la guerra tot ho trasbalsa i la persecució nazi antisemita, acompanyada per la fòbia als llibres lliures, l’obliguen a prendre postures molt més compromeses i perilloses.
Passen els anys i paral·lelament a l'esdevenir de la jove bibliotecària, se’ns narra una història molt allunyada en l’espai i en el temps, però que té la mateixa protagonista, una Odile ja gran i solitària fins que una adolescent, també solitària, la Lily, irromp en la seva vida.
La biblioteca de París, a banda d’una història amena i sentimental, amb personatges i situacions que fan fàcil i interessant la seva lectura, és també una reflexió sobre com les circumstàncies límits poden treure el millor, o el pitjor, de les persones, de com les poden unir o distanciar i, sobretot, de la possibilitat que en moments molt difícils, on es perd el control de la situació, les nostres decisions no siguin tant correctes com desitjaríem. 
Però aquesta novel·la té un altre important protagonista, que articula tota la trama: l’amor als llibres i a les biblioteques.
 La presència del llibre, com a amic i flotador, articula i fa de fil conductor de tota la trama. Les al·lusions a autors, títols i cites, així com als intríngulis d'una biblioteca, esquitxen tot el relat i el fan especialment entranyable per a tots els lletraferits.
La crítica ha dit d’aquesta novel·la:
La Biblioteca de París és una novel·la fresca i emocionant que celebra el paper de les biblioteques com a nuclis de comunitat, especialment quan més les necessitem. Ens mostra que la literatura pot ser una via d’escapament, un catalitzador per a la connexió humana i una brúixola moral en temps foscos. Una lectura summament agradable, amb molt de cor i plena a vessar de referències que faran les delícies dels aficionats als llibres. Matthew Sullivan, autor de Midnight at the Bright Ideas Bookstore.
Una carta d’amor a París, al poder dels llibres i a la bellesa de les amistats intergeneracionals. Booklist.
Un llibre encantador, ric en detalls… els lectors de literatura històrica es veuran atrapats pel realisme de la narració i l’amistat que es forja entre una vídua i una jove solitària. Publisher’s Weekly.

Cims , realment borrascosos

Cumbres borrascosas, d'Emily Brontë

Acabo la relectura d'aquesta novel·la mítica, amb la sensació ben clara que no ha estat una relectura, que mai no l'havia llegida en la meva ja llunyana joventut, com sempre havia cregut. Si l'hagués llegit, podria haver oblidat detalls i fins i tot part de la trama, però em sembla inpensable haver oblidat l'impacte que aquesta novel·la hiperromàntica, hipersalvatge, hipergòtica, hipersorprenent m'hauria causat. I que ara voldria expressar.

Començaré, tanmateix, amb una breu biografia de la seva autora, que juntament amb la resta de la troupe Brontë, va tenir una vida que és en ella mateixa una altra i suggerent novel·la.

Emily Brontë Branwell va néixer a Thornton l'any 1818. Era la cinquena dels sis fills de Patrick Brontë, un rector anglicà irlandès, i de Maria Branwell.

L'abril de l'any 1820, quan encara no havia fet els dos anys, tota la família es va instal·lar a la rectoria de Haworth, una zona d'erms pantans del nord de Yorkshire, àrida i ventosa. 

Un any i pocs mesos després del trasllat, el setembre de 1821 moria la mare i els sis fills quedaven a càrrec del pare, de la germana de la mare , la tia Branwell i de dues germanes adolescents del poble, les germanes Garr.

Els nens, bastant malaltissos, van créixer una mica salvatges i tancats en el seu grup fraternal, amb unes distraccions molt fantasioses i intel·lectuals. 

El novembre de 1824, Emily, a punt de cumplir els sis anys, va ser enviada a l'internat de Cowan Bridge - una escola per a fills de clergues, de gran duresa i funestes condicions de salubritat, que inspiraria a la germana Charlotte alguns episodis de l'escola Lowood, de Jane Eyre -,on ja anaven les seves tres germanes Maria, Elizabeth i Charlotte. 

A finals de l'any 1824, les dues germanes grans, Maria i Elizabeth, van emmalaltir de tuberculosi i van ser traslladades de l'internat a casa seva ja in extremis. Van morir en poc més d'un mes, a la primavera de 1825.

Al poc temps, el senyor Brontë va treure les altres dues filles del col·legi i a partir d'aquí els germans van caure en un món ple de desvaris tenebrosos i fantàstics, un món gòtic, amb visites setmanals a les tombes de la mare i les germanes.

La petita Emily, va créixer introvertida, afligida per una timidesa extrema i va començar a descobrir en el silenci i en les veus de la naturalesa inhòspita que l'envoltava correspondències místiques i sobrenaturals.

Els quatre germans, educats privadament pel pare, lectors infatigables i encisats per les històries sobrenaturals i llegendàries de Tabbhita Aykroid, "Tabby", la minyona que es va integrar a la família, van començar a escriure en una mena de societat literària i a crear móns imaginaris i amb temàtiques prohibitives, que amagaven dels adults a base d'escriure'ls en llibretes minúscules, amb una argot inventat. Només durant l'any 1829, els quatre germans van acumular divuit d'aquests quaderns. El joc obsessiu havia començat a partir d'una caixa de dotze soldats de fusta que van regalar a Branwell i que aquest va compartir amb les seves germanes, Els soldats - Els Joves - , convertits en personatges d'inspiració més o menys històrica, van esdevenir els protagonistes de regnes imaginaris: La Ciutat de Cristall, Angria i Gondal, sobre els quals es bastien les fantàstiques històries.

El 1838, Emily va començar a treballar com a institutriu a Law Hill i el 1842 va marxar amb la seva germana Charlotte a estudiar francès a Brusel·les, però torturada per la nostàlgia del seu país, i tancada en una solitud extrema, en morir la tia Branwell, va tornar a Haworth i es va quedar com a administradora de la casa familiar.

La preocupació per cuidar del seu germà Branwell, alcohòlic i opiòman, fracassat com a pintor i víctima de penes d'amor, va ocupar els seus últims anys. Es diu que Emily l'esperava desperta cada nit per ajudar-lo a ficar-se al llit cada nit de borratxera i deliris i que, durant aquestes vetlles, van ser escrits alguns dels seus poemes i passatges de Cumbres borrascosas.

L'any 1846, la seva germana Charlotte va descobrir per casualitat els poemes d'Emily, que li van semblar d'una gran qualitat, i va convèncer les seves germanes de publicar un llibre de poemes conjunt, que va ser signat amb tres pseudònims: Poesies de Curre, Ellis i Acton Bell. Només es van vendre dos exemplars.

L'any següent va publicar Cumbres borrascosas, una novel·la que tot i que actualment és considerada un clàssic de la literatura victoriana i possiblement l'obra mestra de la narrativa romàntica anglesa, va ser titllada com a tosca i salvatge per la crítica, que , a més, va quedar desconcertada amb la seva innovadora estructura.

El 24 de setembre de 1848 va morir Branwell i Emily, que agafà fred al seu enterrament, s'allità en tornar del cementiri i ja no es llevà més. Es negà a menjar i  a ser visitada pel metge, que no ho va poder fer fins al dia anterior a la seva mort, el dia 19 de desembre, a causa de la tuberculosi, com tots els altres germans.

Va ser enterrada a l'església de Haworth.

Cumbres borrascosas és un llibre que no pot deixar indiferent i que s'estima o es detesta, però que no s'oblida. Narra la història d'un amor devorador, desesperat i maleït que protagonitza un ésser gairebé diabòlic, Heathcliff - se li han vist connexions amb Lord Byron, el monstre de Frankenstein... - i una jove seductora i capriciosa, Catherine, lliurats a una passió condemnada a perpetuar-se més enllà de la mort, i de la dissortada generació posterior, encara marcada per la fatalitat dels seus pares.

Com que s'ha escrit i comentat fins a la sacietat sobre aquesta obra, per part de plomas molt més qualificades i documentades que la meva, em limitaré a remarcar aquells aspectes del fons i de la forma que m'han cridat més l'atenció. 

Com s'ha dit a bastament ens trobem davant d'una novel·la plenament romàntica, no en el sentit que sovint es dóna en aquest adjectiu, com a sensible, sentimental, rosa..., sinó en l'autèntic del corrent literari/ revolucionari del s. XIX, que volia afirmar la individualitat i la singularitat de l'home enfront dels poders establerts, de les forces de la natura i de qualsevol convenció que limités la seva sacrosanta, o diabòlica, llibertat. Cumbres borrascosas és romàntica pels seus personatges indomables, pels paisatges ferèstecs on els elements naturals es manifesten amb plena força i cruesa, pels excessos salvatges i extrems de les passions que senyoregen la trama i que no concedeixen respir al lector que, tot i considerar-los sovint desmesurats, no pot abandonar la seva lectura. 

A Cumbres borrascosas els personatges es moren d'amor, alimenten odis que els destrueixen, i, malgrat la força dels seus caràcters, semblen dominats per fats adversos. 

La novel·la, gòtica i tremendista, està plena d'escenes, algunes pretesament domèstiques, d'enorme violència física i verbal. Una rudesa que sobtaria que hagués sortit de la ment d'una dona jove, filla d'un clergue, si no sabéssim de la seva història i del seu temperament , també torturats, on els aspectes gòtics i tenebrosos són tan presents. 

Una cita atribuïda a una Emily de dinou anys, ens pot donar una aproximació d'aquesta vida interior convulsa i fosca que alena en la novel·la: Va ser dolorós pensar que els homes eren vans, servils i hipòcrites. Però va ser pitjor confiar en el meu cor i trobar-hi una idèntica podridura.

D'altra banda, la novel·la introdueix elements molt moderns per a l'època en què va ser escrita: un doble narrador, reflexions sobre la pròpia narració i  recursos de distanciament, com els comentaris que intercanvien en ocasions els dos narradors, les el·lipsis temporals i temàtiques, com la inconcebible omissió dels embarassos de dues de les protagonistes, que de sobte tenen fills sense que en cap moment s'hagi esmentat el seu estat... També, en l'aspecte temàtic, hi ha l'aspecte innovador de presentar la maldat del protagonista com a resultat de la seva condició de diferent, de marginat, que és rebutjat  pels que en principi l'havien acollit.

La narració, plena de metàfores reeixides i de descripcions molt efectives - és impossible desprendre's de la imatge de l'ermot cobert de matolls de bruc i escombrat pel vent - arriba a pics de passió en moments on s'invoca la pervivència de l'amor més enllà de la tomba, com en el deliri de Catherine, a les portes de la mort: Està esperant que jo torni a casa per tancar la reixa. Bé, doncs haurà d'esperar bastant. És un viatge dur per fer-lo amb el cor tan trist i cal passar pel cementiri de Gimmerton per arribar-hi. Quantes vegades no hem desafiat tots dos plegats els espectres; fèiem apostes a veure qui s'atrevia a quedar-se més estona entre les tombes invocant-los perquè vinguessin. Heathcliff, si et desafiés ara, t'atreviries? Si t'atreveixes, ens quedarem allà tots dos. Jo sola no vull jeure allà. Encara que m'enterrin a dotze peus de profunditat, encara que em tirin l'església sencera al damunt, fins que no vinguis tu amb mi no descansaré, mai no descansaré! o la pregària/jurament/maledicció que fa Heathcliff mentre es colpeja el cap contra una soca en saber que Catherina acaba de morir: On es troba?  Aquí no, al cel tampoc...i no s'ha extingit... Aleshores, on és?. Ah!, vas dir que no t'importava res dels meus sentiments, Doncs vaig a resar una pregària i a repetir-la fins que la llengua se m'assequi: Catherine Earnshaw, tant de bo no trobis descans mentre jo segueixi amb vida! Vas dir que jo t'havia matat, doncs aleshores persegueix-me! Les víctimes persegueixen els seus assassins. Jo crec que hi ha fantasmes que vaguen pel món, ho sé! Queda't sempre amb mi, sota la forma que vulguis, tor-na'm boig! Però l'únic que no pots fer és deixar-me sol en aquest abisme on no sóc capaç de trobar-te! Oh, Déu meu, és inconcebible! No puc viure sense la meva vida! No puc viure sense la meva ànima!

Com assenyala Carmen Martín Gaite al pròleg de la novel·la, que ella mateixa va traduir, aquesta obra, tan desmesurada i excessiva, podria haver-se convertit en un fulletó, si no fos per:  la mestria de l'autora, que des de la primera pàgina  aconsegueix emborratxar-nos  amb la història que ens va a contar i ens fa deposar  els criteris habituals de versemblança i inversemblança de què ens proveïm davant d'un text literari.

Per acabar, i aquesta ja és una consideració molt i molt personal, no puc acabar de pair que entre aquesta escriptura "borrascosa" i tan extrema i la de la meva tan admirada i rellegida Jane Austen, tan mesurada, irònica i equilibrada, hi hagi només trenta anys i un grapat de quilòmetres de distància.

 

Ho teníem tot

 

Ho teníem tot

De com una frase sentida en un pel·li se't queda voltant pel cap perquè conecta molt amb el teu pensament i estat d'ànim. 

I aleshores fas quatre ratlles, evocant el que has perdut, i mirant amunt, perquè el que no has perdut és l'esperança d'aconseguir derrotar el meteorit!

http://mirgeribert.cat/index.php/2022/01/01/ho-teniem-tot/

https://lafurapenedes.cat/ho-teniem-tot/

I parlant de salvatges...

Endinsar-se en els Brontë

En endinsar-se en l'univers Brontë, en principi era en el de les Brontë, que continuen sent l'objecte del meu estudi, però on inevitablement es topa amb el germà, Brandwell Brontë - un personatge torturat que, possiblement, va incidir en les seves germanes, sobretot en Emily -, no es guanya per a sorpreses.

Començar a llegir-les, o rellegir-les, i a investigar sobre aquesta peculiar, brillant i dissortada família (dels sis germans, cap no va arribar a fer quaranta anys) és endinsar-se en uns paisatges, geogràfics i humans, absolutament salvatges en el sentit del romanticisme més abrupte i extrem.

Estic en un primer estadi del treball i, probablement, a mesura que avanci, aniré descobrint aspectes encara més sorprenents i , segurament, també, matisant algunes apreciacions, però en aquest moment, vaig de sorpresa en sorpresa i em meravello que entre l'equilibrada, irònica i subtil Jane Austen, que acabo de recollir en les primeres pàgines del projecte que m'ocupa, i aquesta família hi hagi només uns centenars de quilòmetres i que part de les seves vides se solapin parcialment . De fet, quan Jane Austen mor a Winchester, també a una edat escandalosament prematura, 41 anys, ja havien nascut els quatre primers germans Brontë. Les diferències en la seves escriptures, temàtiques, sensibilitats i concepcions de la vida, em semblarien apuntar a latituds i èpoques immensament més allunyades.

Seguiré bucejant en el món brontià encara uns quants mesos, perquè quan comences a ficar el nas en un univers tan ric, ets conscient que no te l'acabaràs mai i que costarà d'acotar-lo i posar-li límits, però de moment, el que em costa és tancar la boca davant d'algunes de les descobertes, que la lectura gairebé adolescent de Jane Eyre i Cumbres borrascosas m'havia fet passar totalment desapercebudes.

De moment, procuraré gaudir plenament d'una immersió tan rica i estimulant!